02 des. 2008

La boira eterna per als més invisibles

Publicat en 12:56 sota Actualitat,General

Cada cop que li explicava a un català les mesures que havia començat a prendre, tres anys enrere, per a definitivament autocentrar-me, rebia sempre la mateixa resposta. Sembla com si cada país tingués la seva psicopatologia resumida en unes poques respostes comodí.

Me’n recordo a Polònia la repetició incansable de la resposta “To nie jest moja wina” (això no és la meva culpa) a qualsevol suggeriment o aproximació per a transmetre una queixa. Fins i tot, molts cops, abans que vingués la resposta ja m’imaginava com s’hi acostava per a sortir. Sempre acabava essent la conclusió més fàcil i tranquil·litzadora. És com si amb aquella frase ja s’hagués acabat tot, i no es pogués dir res més.

El meu professor de guions em deia, feia un bon grapat d’anys, que la paraula persona, en grec, vol dir màscara; mentre que personatge vol dir màscara en acció. Les accions ens identifiquen, tard o d’hora, mentre que la màscara ens amaga dintre la no significació. Fins i tot, accions creades per a emmascarar-s’hi més li deixen sols al temps la feina de descobrir la seva real significació.

Després de set anys de viure a l’estranger, aterrava altre cop al nostre petit país. Vaig veure-hi molt pocs canvis esperançadors. Abans havia llegit a la Catalunya virtual sobre la brutal espanyolització de Barcelona i rodalies; sobre el govern de no fer soroll; de la incapacitat dels catalans davant la globalització i dels nouvinguts. Era possible, encara després de 30 anys, que la majoria de catalans seguissin parlant en castellà als nouvinguts? Potser, ara pitjor en amuntegar-s’hi la pressió.

Explicava als catalans els meus trucs per no haver de parlar castellà i potser també per no haver-lo de sentir, i com moltes voltes em feia passar per estranger. Sempre vaig rebre la resposta: “Ets un personatge!”.

Si ens fixem en els nostres partits, ens adonem que a les primeres files sempre hi ha més màscares que personatges. Carretero és un personatge i ben empipat, és clar; i més encara amagat darrera una bona fila de màscares. En aquest país ocupat i productor de tants silencis, veiem com de tant en tant ens mostren petits tempos de personatges. Surten de la cortina com si fossin titelles i de seguida ens els tornen a amagar.

Mentre que en qualsevol país lliure, els més visibles són aquells que són més forts, que treuen més pit, que engresquen a més gent amb la seva forta energia encoratjadora. Malauradament ací, a la nostra colònia, és a l’inrevès.

Aquesta invisibilitat que ens venen i s’escampa per tot arreu és el que volen els nostres colonitzadors. Ni ací, ni a l’estranger, la consigna és no fer nosa a ningú. Ara me’n recordo de la barra d’un pare alemany. Em digué que no li digués als seus fills que era català quan em preguntaren puix que aquest país no sortia al mapa que els seus nens aprenien a l’escola.

Seguiu fent bondat i deixeu d’existir.

Venceslau Pons i Mata

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.