19 nov. 2008

El somni del meu avi

Publicat en 11:30 sota Actualitat,General

Era mitjans anys vuitanta quan vaig sentir dir un cop del meu avi que el seu somni seria veure la independència de Catalunya. Aleshores era molt petit per mesurar l’abast de les seves paraules, però em varen quedar gravades. Aquelles paraules no tenien cap relació amb el camp que treballava, amb l’olivar que ens hi feia treballar, amb els conills, gallines i porcs que alimentava, i el seu carro traginat per un burro ja molt vell. Així i tot, el “somni del meu avi” tenia fonaments, pels anys viscuts, per l’època que li havia tocat viure. Sols dir que el cop d’estat del 36, l’avi Joan Camps i Devant tenia 30 anys, prou madur com per adonar-se què passava i prou jove per revelar-se’n …

A finals dels vuitanta l’avi es va morir i jo em vaig quedar amb el consol de llegir de tant en quant algún que altre article als diaris que em feia recordar el seu somni. I a mesura que anava passant els anys, i a mesura que llegia més diaris, escoltava més la ràdio i mirava més la televisió, anava adquirint més coneixements de la història i política de Catalunya, d’entendre qui som, què som, perquè hi som, i com hi hem arribat aquí. I en resulta d’això des de fa una bona colla d’anys tinc al cap una paradoxa que si que no he pogut entendre mai. Resulta doncs que el meu avi no estava pas massa equivocat en fer-se la il·lusió de veure realitat el seu somni. Ni tampoc somniava sol. De fet el somni del meu avi és present a molta i molta gent d’aquest país, molta més dels que molts d’altres ens volen fer creure. Francament neguen la realitat … som majoria! Però en canvi, veig com any rera any les il·lusions es van fonent com les boires d’hivern i cada cop amb més virulència. I els somnis queden com a tals.

Quan tenia deu anys i sentia les paraules del somni del meu avi em sentia encuriosit i d’una il·lusió infantil. Però quan he passat dels trenta anys em sento perplex (sí, perplex!) del que veig el dia a dia al nostre país. De fet veig el somni del meu avi com una il·lusió col·lectiva ensorrada i ensarronada pels hidalgos castizos que si saben fer realitat el seu somni. Hem badat (i badem encara!), ens hem picat (i ens piquem encara!) entre nosaltres mateixos, i l’economia farà la resta, ens acabarà d’enfonsar. I més endavant els hidalgos entraran amb el camp llaurat …

Estem tocats però no enfonsats. Encara som a temps de salvar els mobles. Encara som a temps de corregir velles costums, d’evitar vells errors. Perquè som majoria, creieu-me. Perquè el somni del meu avi “la independència de Catalunya” pot ser realitat, i no només una il·lusió col·lectiva o … un simple somni.

  

Carles Vilà i Camps

18 de novembre del 2008

Torroella de Montgrí

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.