Desenvolupament personal i professional

És descoratjador escoltar, com argument per amagar alguna informació, la frase “és que no ho entendran!”.

Al meu parer, no té cabuda en la societat actual un argument així. Les persones no som analfabetes, tenim estudis, sentit comú, etc. per entendre el que se’ns vulgui explicar. No acceptem ja que se’ns amaguin les coses “perquè són massa complicades”. Volem saber. Demanem més informació. Exigim arguments. No som babaus!

Cada dia rebem a la feina molts correus; uns externs a l’empresa en la que treballem, i altres interns, bé directament adreçats a nosaltres, o bé en còpia. Sigui quin sigui el seu origen, la realitat és que la suma de tots ells dóna com a resultat molta informació a processar.

Si som conscients del molt de temps que ens ocupa llegir-los, valorar-los i decidir quines accions a fer a partir del que llegirem, hauríem de ser conseqüents i mirar de no col.laborar a fer encara més farragós el procés, quan som nosaltres els qui enviem els correus.

Així que siguem breus al redactar-los. Deixem-nos de retòrica i afegitons, per escriure només el què, el qui, el quan, l’on i el per què. Quan més breu i condensat millor. I si cal algun aclariment més, ja ens el demanaran.

He escoltat moltes discussions a les empreses on per defensar la posició de cadascú s’empren expressions com “és molt car”, “això ens portaria massa temps”, “és una cosa que pensen molts treballadors”, “però si és molt barat!” …

Són frases que semblen dir molt, però que no tenen contingut efectiu per solucionar la discussió. Quant és més car: 2 euros o bé 20.ooo?; quant és massa temps: 1 dia més o bé 1 anys més?; quants són molts treballadors: 5 o bé 500?

Per arribar a prendre acords i resoldre discussions cal aportar xifres concretes. La resta és fer volar coloms!

Has pensat què passaria si perdessis, de sobte, per algun incident inesperat la informació de la que disposes, o bé es malmetés el lloc on vius o treballes?  Per una simple qüestió de probabilitats, en un moment o altre succeirà algun esdeveniment que es pot carregar el local físic o bé la informació de la teva empresa o de la teva vida privada.

Cal ser previsor i establir mesures per afrontar-ho: fer còpies de seguretat o fotocòpies de la informació; guardar-les fora de l’empresa o de casa; tenir un lloc alternatiu on començar a treballar o a viure ràpidament si el nostre es fa inaccessible; mantenir les pòlisses de vida, llar, etc. actualitzades…

Ni som eterns, ni les coses són indestructibles. Cal, doncs, ser previsor.

Hi ha qui creu que els diners ho compren tot. I que pagant més que la competència tindrà, al seu servei, els millors professionals del sector.

Però no és així. Ni tan sols en èpoques de crisi! Amb diners sí que es podrà aconseguir atreure la gent, però no es podrà retenir-la per molt que es pagui. Els diners no compensaran la manca d’empatia, els abusos, l’avorriment, les injustícies, les batalles internes, els cops baixos…

A la llarga es demostra que som persones i no objectes venuts al millor postor.

Que es mori un actor famós és notícia de titulars. Se’n fan articles d’opinió, biografies, reedició d’antigues pel.lícules, etc.  En canvi, el que cada any morin centenars de persones per accidents laborals, de trànsit o violència domèstica ja no és notícia. És un fet al que ens hem adaptat.

No hem de permetre aquest tantsemenfotisme. Hem de denunciar-lo i pressionar encara més per posar-hi mitjans i accions efectives per evitar-ho.

Davant de situacions problemàtiques tendim a recloure’ns i esperar que escampi. Però la realitat és que en un món tan ràpid i canviant com l’actual, si no reaccionem restarem fora de joc.

Callar com a resposta s’entèn que significa que admetem el que es diu de nosaltres i que no tenim cap explicació que justifiqui el problema causat. Així que la confiança en nosaltres es perd i difícilment la recuperarem mai. Per tant cal actuar davant els problemes. De manera reflexiva, sí, però actuant!

Tothom és molt important a aquesta empresa!  Quantes vegades haurem escoltat aquesta frase… Fins i tot de vegades hi ha qui afegeix exemples puntuals per reforçar el missatge.

Però aquestes declaracions generalistes no serveixen de res si després la realitat demostra que determinades persones o col.lectius són deixats de banda perquè no hi ha gratificacions per tothom, hi ha beneficis socials diferents, els horaris laborals són flexibles només per algunes persones; les normes de l’empresa se les salten els directius; els convits són només per determinades persones seleccionades, etc.

A les comunicacions de les empreses, tant siguin internes com externes, trobem molts cops frases fetes, paraules grandiloqüents, grans focs d’encenalls…

Enlloc de fer demagògia que emplena pàgines i pàgines avorrides i buides, per què no sintetitzar el missatge i mostrar el que es vol realment i de manera clara?

És lloable tenir grans objectius, globals, que ajudin quanta més gent millor, que arribin lluny. Però també són els que més difícilment arribaran a bon port, a la llarga.

Comença pel teu entorn. Lluita per millorar el que et rodeja, allà on pots intervenir directament, sense intermediaris ni limitacions físiques, culturals o burocràtiques. Si funciona en el teu entorn, aleshores podràs rebre més suport i tindràs més experiència que et permetrà anar més lluny.