Desenvolupament personal i professional

De la mateixa manera que les empreses de serveis consulten els seus clients sobre si estan o no contents amb el que reben i si tenen comentaris, queixes o suggeriments a fer, també les persones hauríem de fer-ho amb qui ens envolta.

Com podem millorar si no permetem que ens diguin opinions de com fer-ho?  Tant si és per vergonya, por, suficiència, desconeixement, o qualsevol altre motiu, caldria abandonar-lo i preguntar obertament els altres què podem fer, des del seu punt de vista, que ens permeti créixer personalment i professional.

Quan algun conegut em demana consell sobre un tema que el preocupa, insisteixo molt en que li dono la meva opinió personal, i no pas la solució.

Faig vàries referències a aquest fet durant la conversa, i de vegades penso que dec arribar a fer-me pesat. Però és important, segons el meu criteri, que no s’agafin les meves paraules com un dogma, sinó com una alternativa a valorar. No estic dins l’altra persona i per tant no sé tots els condicionants que l’afecten. Per tant és l’altre qui ha de decidir què fer finalment. Heus ací la meva opinió!

Tendim a veure el que volem veure, i a escoltar el que volem escoltar. Per tant caldria que féssim un esfoç de manera periòdica en sortir del nostre món prejutjat i veure i escoltar les coses amb una altra perspectiva.

De manera conscient hauríem de situar-nos lluny de les escenes en les que normalment estem immersos, a casa i a la feina. Donar vàries passes enrera i mirar amb els ulls atents, veient i escoltant tot el conjunt. Aleshores ens adonem que hi ha coses que ens passen per alt, que no hem vist mai, ni olorat, ni tastat de debó, ni estimat amb tota la nostra consciència.

Fem-ho ara que hi som a temps. Que no ens hàgim de penedir demà de no haver-ho fet avui.  Hi ha tant a gaudir!

Discutim amb molta gent sobre temes importants o banals, per ego o per ajudar, amb raó o sense… Però el que més recordem són les discussions amb les persones més properes: parella, fills, pares… I ens capfiquem pensant que alguna cosa no va bé en aquestes relacions.

Però hauríem de veure-ho d’una altra manera: ens discutim més amb elles perquè ens importen!  Si passéssim, no ens capficaríem gaire en discutir. Simplement diríem alguna grolleria i tocaríem el dos. Però amb les persones que estimem, no podem restar al marge. Quan hi ha alguna diferència de parers, apareix el conflicte i s’ha de resoldre. Amagar el cap sota l’ala no és bona resposta a llarg termini. Així que cal la discussió per arribar a una solució que resolgui el conflicte. Una discussió constructiva, però discussió al cap i a la fi. Perquè l’altra ens importa!

Quan ens queixem que els qui ens rodegen no fan el que esperàvem, hi pot haver vàries raons que ho expliquin. Una d’elles és que no concretem.

Solem pensar que el que diem està tan clar com l’aigua. Però no és així. El contingut del missatge no és el que pensem que hem manifestat, sinó el que l’altre ha entès. Així que cal dir-ho “clar i català”. És a dir, sense ambigüitats, d’una manera entenedora, sense paraules estranyes, metàfores, tecnicismes… Ser específics, concrets. Així és més probable que ens fem entendre i que el propòsit final de la nostra comunicació s’assoleixi.

De vegades els pares, els directius, els assessors, etc. no són prou conscients de l’abast del missatge que donen, fins i tot quan consideren que és una nimietat. Però determinades, i la interpretació que fa qui les rep, poden marcar tota la resta de la vida.

“Sempre t’estàs queixant”, “no ploris com una nena”, “no siguis tan bèstia, sembles un nen”, “fes-ho i punt”, “no t’hi fiquis que no saps de què va i jo sí”, “a la teva edat, el teu germà ja ho feia amb els ulls tancats”, “no t’esforcis, que altres ja ho han intentat abans sense èxit”… Són exemples de missatges que poden fixar-se, profundament, en el pensament de qui els rep i condicionar la seva forma futura de viure. Anem alerta, doncs, amb el que diem. Les paraules són més poderoses del que creiem!

Quan ens comuniquen alguna cosa que no ens agrada, com reaccionem? 

Davant d’una pregunta com aquesta, la nostra reflexió seria pensar que som molt racionals i mostrem una reacció lògica que concorda amb el que se’ns ha comunicat. Però les situacions inesperades demostren com controlem les nostres emocions en realitat. I en moltes ocasions ho fem perdent els estreps, escridassant qui ens ha comunicat la notícia, i de retruc tot aquell qui pugui tenir a veure-hi alguna cosa.  

Però encara hi ha un altre possible motiu, que no és el de no saber controlar les emocions: és el de qui reacciona així conscientment, tot pensant que les reaccions fora de mida el fan molt més important, amb més autoritat i demostrant més poder. I en realitat, el que provoquen és que els altres el vegin més petit, més arrogant, més mesquí. Com deia el cantautor Raimon: “…no tenen arguments, usen la força…”

En la meva correspondència personal amb qui vol millorar la seva vida professional o privada, li recordo que tot és més simple del que sembla: tot es resumeix en donar un primer pas, i després un altre, i un altre…

Enlloc de veure un problema com una muntanya, trio veure’l com un camí on cada pas m’apropa, senzillament i de manera més pràctica, cap a l’objectiu.

Una font de conflictes a casa pot ser la mala comunicació del que cada membre de la família ha de fer o necessita saber.

I una manera de posar-hi remei és fàcil: penjar al costat de la porta de sortida una pissarra on escriure tot allò que pot ser d’interès. D’aquesta manera es pot comunicar a quina hora és tornarà; si no es vindrà a dinar o sopar;  anotar-hi els encàrrecs per algun altre membre de la família; avisar de quin producte s’ha acabat i cal comprar; etc.

De la mateixa manera que he comentat que per tal de ser realment productiu cal focalitzar-se en una sola tasca, també recomano el mateix per les situacions per les que passem.

Un cop hem canviat de situació, després d’haver decidit superar l’anterior, solem tenir la tendència a recordar la passada tot pensant el que havia estat i el que podria ser ara, si l’haguéssim triat…

Aquest anar recordant el que hagués passat, ens perjudica el present: no ens deixa focalitzar-nos cent per cent en la situació actual, bloqueja part de la nostra energia, ens ancora a un passat que no podem modificar…

Focalitzem-nos, doncs, en la situació actual i no pas en la que hagués sigut si…