Desenvolupament personal i professional

No restis ancorat en les “idees de sempre”. Revisa els teus pensaments sobre les idees i les persones.

Potser el que creies que eren veritats absolutes, ara t’adones que només eren prejudicis. Tal vegada qui creies que era el teu gran amic, només era un interessat, i aquell qui solies tenir mig abandonat era en realitat el més valuós per tu.

Sempre estem a temps de millorar, perque la vida en ser un continu canvi ens ho permet.

Hi ha qui creu que no és res a la vida, que no té cap cosa a aportar-hi.

Però cadascú és important. No només per si mateix, sinó també pel que val pels altres. Cada dia ens interelacionem amb altra gent: si els tractem amb cortesia, amb una paraula amable, o simplement amb un somriure, ja haurem aconseguit aportar alguna cosa: aquell dia la vida d’aquelles persones serà una mica millor gràcies al nostres gest.

La nostra vida, la nostra actitud, el nostre gest, és important pels qui ens envolten.

Es critica la ineficàcia de les reunions a les que som convocats. Però què fem els convocats perquè siguin un èxit?

Lamentablement és molt habitual:

– Anar a reunions de veïns sense haver-se llegit l’acta i la documentació que han rebut per preparar els temes a tractar.

– Assistir a assemblees de l’Ampa sense saber quin és el grup al que va el fill/a, ni el nom del tutor/a.

– Prendre part en les reunions periòdiques de l’empresa sense haver preparat els temes que s’han de tractar.

No és només responsabilitat del convocant l’exit de la reunió. Els participants, amb la seva preparació prèvia dels temes a tractar, ajuden  molt a que pagui la pena haver esmerçat temps i esforços en realitzar-la.

Treu de pollaguera escoltar com hi ha persones que desmereixen d’altres tot denotant la baixa qualificació de la seva tasca. S’han adonat que sense el treball d’aquests que són menyspreats, la vida dels criticaires no seria tan “fantàstica”?

A aquests denigradors els recomanaria que imaginessin com seria la seva vida sense el treball dels escombriaires, cambrers, mossos, becaris, repartidors, etc.

Enlloc d’ignorar-los si fan bé les coses, o d’insultar-los si creuen que no ho han fet bé, caldria que fossin més humils i reconeguessin la feina ben feta d’aquesta gent a la que denigren tan fàcilment.

Hi ha vegades que ens sentim molt frustrats perquè no hem rebut dels nostres col.laboradors, parella o fills els resultats que esperàvem després d’una tasca que han realitzat.

Normalment els culpem del fracàs sense analitzar quina és la nostra part de culpa:

– Vàrem acordar ben clarament abans que comencessin quin era el resultat que esperàvem?

– Vàrem comprovar que s’havia entès el què, el com i el quan s’havia de fer?

– Vàrem esperar un resultat que difícilment l’altra persona podia assolir?

– Vàrem oferir els recursos necessaris perquè poguessin assolir el resultat?

– Vàrem fer un seguiment, o ens vàrem rentar les mans per la nostra pròpia comoditat? 

Quan no rebem el resultat esperat hauríem d’analitzar més el que no hem fet bé nosaltres, que començar a esbroncar i culpar els altres.

Tant a una família com a un equip de treball calen uns determinats elements per tal que funcioni el conjunt:

– Responsabilitat: cadascú ha de fer les tasques que li pertoquen, sense que calgui que els altres li ho vagin recordant.

– Coordinació: s’han de fer en el moment que toqui per assegurar que la resta podrà fer la següent tasca que correspongui.

– Coneixement mutu: tothom ha de saber qui fa què, quan i com, per tal de poder-lo ajudar o substituir puntualment quan calgui, i també per no destorbar-lo mentre està fent la seva tasca.

– Comunicació: tots han de saber, i sentir, que seran escoltats de debò quan necessitin expressar o preguntar alguna cosa.

Enlloc de “fer-nos escoltar” pels altres tot parlant sobre el que veiem, el que creiem, el que sabem, el que suposem… seria més efectiu parlar sobre el que podem aportar per tal que alguna cosa passi.

No ens deprimim pel que no podem canviar. No deixem que la nostra actitud d’avui depengui dels fets exteriors que hagin passat.

Tocats sí, però no enfonsats. Cal aixecar el cap i mostrar la nostra actitud positiva. Ben al contrari del deixar-se anar, fem un esforç per ser optimistes. Per animar-nos i animar els altres. Per recordar tot el bo que hem tingut fins ara, i per somniar i treballar per tot el que vindrà.

Davant de situacions difícils que hem d’afrontar, la possibilitat que sempre apareix és la de fugir. La de trobar una excusa que ens eviti el mal moment que preveiem que ens ve a sobre.

Cal ser valents!  Tenir la gosadia per encarar la situació enlloc d’amagar-se. I tots podem ser valents: valents no són aquells qui no tenen por (aquests són els inconscients); valents són els qui tenint por, tenen la voluntat de vèncer-la!

Atès que les persones som diferents, no podem pretendre que el nostre criteri i forma d’actuar sigui el mateix pels altres.

Així que enlloc de manar fer una cosa d’una determinada manera i en un moment concret, és millor exposar l’objectiu a assolir i informar de diferents alternatives que suggerim per aconseguir-ho. Ja que és l’altra persona qui ha de fer-ho, és millor que sigui ella qui triï quan i com dur-ho a terme. D’aquesta manera se sentirà més motivada i coresponsable. I l’ajudem a desevolupar-se i crèixer personalment.