Desenvolupament personal i professional

Passen uns minuts de les vuit del matí d’un dissabte. Vàries persones esperen a la porta d’un bar-restaurant. La persiana metàl.lica no està del tot aixecada, cosa que permet veure que està passant dins, però a la vegada impedeix d’obrir suficientment la porta interior de vidre per poder entrar dins. Arriba una altra persona. – Encara no han obert? pregunta als qui esperen fora. – No, encara no!  Davant d’aquesta contesta, es mira el rellotge i diu: – Que no són les vuit, ja?  -Sí que ho són, però no han obert. Hi són, perquè els veiem des d’aquí, i ells a nosaltres, però s’estan prenent un cafè i xerrant. -Sempre igual. Obren quan els surt dels nassos. Doncs no m’espero. Me’n vaig a l’altre bar de més avall. -Jo també. Agafaré un refredat si continuo esperant que obrin. I aquestes dues persones se’n van. Passen uns minuts més, i un dels que continuen esperant, s’esmuny sota la persiana, obre la porta de vidre el poc que ho permet la persiana, i crida des de fora als que són dins: -A quina hora obriu avui?  -A les vuit!  -Però si ja ho són? -Sí, ara obrim, en cinc minuts!   I als quatre minuts obren la persiana metàl.lica, i els clients que restaven fora, entren ràpidament per deixar de passar el fred que patien al carrer.

Si creieu que això és tota l’anècdota, no us ho penseu pas. Resta el millor. Un dels clients, un cop ha xarrupat uns glops de la beguda calenta que ha demanat, s’adreça al cambrer i li pregunta: -Si dieu que obriu a les vuit, per què ho heu fet a les vuit i dotze? Mentrestant heu perdut clients que han marxat a un altre bar!  I el cambrer contesta: -va, és igual, ells s’ho perden!

Podríeu pensar que això és alguna història que va passar en èpoques de vaques grasses, on hi havia tant de negoci que era igual com atenguessis perquè “t’ho treien de les mans”. Però no és així. Va passar ahir. Real com la vida mateixa!  Quina mena d’actitud de servei és aquesta?  Com es pot treballar amb tanta suficiència com si cap bar o restaurant no estigués tancant per manca de prou negoci?    Quina mena de directrius, valors i motivació ha donat l’amo del negoci als seus treballadors perquè es comportin així?  Encara que el bar-restaurant no sigui seu, no hauria el cambrer de fer mans i mànigues per tal que el negoci seguís endavant i poder assegurar-se el seu lloc de treball i el salari a final de mes?

Un dia els números no sortiran, tancaran la persiana definitivament i donaran la culpa a la crisi econòmica, sense pensar què han estat fent ells per aconseguir tenir cada cop menys clients i acabar fent fallida.

Un famós actor català diu a una entrevista,  “treballar en un dia festiu, quan tothom està de pont, em deprimeix molt, però no tinc més remei”.

M’ha sobtat la frase, per vàries raons:

— Se suposa que és la feina que t’agrada. Per tant hauries de gaudir d’ella, i no pas deprimir-te molt en fer-la.

— No té més remei?  Davant d’una situació donada, hi ha moltes respostes possibles. Ens tanquem a l’única que se’ns ve al cap en aquell moment, però en realitat sempre es pot triar entre vàries alternatives.

— Si treballar en dia festiu és negatiu, què hauria de pensar tota la munió d’actors que estan a l’atur tot esperant la seva oportunitat?

— I el cantó positiu del treball, encara que sigui en festiu?  Fer el que t’agrada; et paguen per fer-ho; reps aplaudiments en acabar, si ha agradat l’obra, cosa que moltes altres feines no reben tot i fer-ho molt bé; etc.

Sempre podem veure el cantó negatiu de les coses, però com bé s’adona l’actor: és el camí cap a la depressió. Fem, doncs, l’esforç de descobrir la part positiva de cada feina: en gaudirem més i serem una mica més feliços.