Desenvolupament personal i professional

En el seu llibre “Els sis pilars de l’autoestima” en Nathaniel Branden assenyala que l’autoestima no és una cosa que ens ve donada genèticament, sinó que és la conseqüència de la suma d’un conjunt de pràctiques a desenvolupar. Aquestes són, segons el seu parer:

— La pràctica de viure conscientment: no podem sentir-nos valuosos si fugim de resoldre els problemes esperant que els altres els resolguin, o bé amagant-los tot confiant que desapareguin per si mateixos.

— La pràctica d’acceptar-se a si mateix: hem de valorar-nos, tractar-nos amb respecte i deixar d’enganyar-nos a nosaltres mateixos amb excuses de mal pagador.

— La pràctica d’assumir la responsabilitat d’un mateix: sóc el responsable dels meus actes i de les meves eleccions.

— La pràctica de l’autoafirmació: la meva vida no pertany als altres, ni he de viure d’acord amb les expectatives d’una altra persona. Hem de cooperar, però sense trair les nostres conviccions.

— La pràctica de viure amb un propòsit: hem de ser proactius enlloc de reactius. Hem de dur el timó, enlloc d’anar on ens dugui el vent.

— La pràctica de la integritat personal: cal examinar si les nostres conductes són congruents amb els valors que declarem tenir.

Per tant, és possible estimular l’autoestima a l’empresa. Com? Doncs creant un clima que doni suport a que tothom pugui aplicar aquestes sis pràctiques de l’autoestima, enlloc de desmotivar-ho. Si cada treballador creix, l’empresa es desenvoluparà i estarà en millors condicions per a poder superar els actuals moments de crisi i canvis.

Em sobta les poques vegades que escolto aquesta expressió: “no ho sé”. No escoltar-ho dels tertulians als mitjans de comunicació ja no és sorprenent: han de saber-ho tot (si més no semblar-ho) perquè si no és així, sembla que ja no poden valer per fer aquesta funció de tertulians. La qual cosa ja implica que de tant en tant en diran unes quantes de tan grosses com un campanar.

Tradicionalment també ha estat mal vist declarar-se ignorant sobre alguna cosa. I ha suposat, mentalment, una certa sensació de vergonya o inferioritat pel simple fet de no saber una cosa.

Penso que ha de ser ben bé el contrari: declarar obertament que no se sap una cosa ha de ser una mostra d’humilitat i de voluntat de saber més. És el primer pas per créixer perquè afirmem que no ho sabem i per tant podem fer alguna cosa per solucionar-ho: aprendre-ho. I és, també, un símbol de la confiança que mereixem de l’interlocutor: enlloc de vendre-li un sopar de duro, li declarem obertament que no ho sabem.

Quants cops hem desaprofitat l’avinentesa de poder dir o fer alguna cosa, però la vergonya ens ha guanyat i ho hem deixat córrer?

La por al què diran, a sentir-nos ridículs, al fracàs, a ser la riota dels altres, a ser el centre d’atenció, o a tantes d’altres excuses, ens fa perdre oportunitats.

No tinguem por d’expressar la nostra opinió o de fer una determinada activitat. Pensem en tot el bo que en podem treure de fer-ho, enlloc de centrar-nos en les excuses que abans s’esmentaven. És millor viure amb l’esperança de l’èxit que amb el temor al fracàs!

I si les coses no sortissin com esperàvem, veiem-ho com una forma de créixer personalment, tot aprenent de les errades que hàgim pogut cometre.  Si optem per no fer res o callar sempre, com podrem millorar mai?

Començar una visita o una reunió havent d’excusar-se per haver arribat tard no és, precisament, la millor imatge que podem donar, ni la mostra de confiança en tot el que ens comprometem a partir d’aquell moment.

Evidentment poden sorgir moltes causes que ens poden retardar l’arribada al lloc on anem: el trànsit, una trucada o visita de darrera hora, unes obres inoportunes, etc. Però sabent que tot això és possible, per què no preveure que pot passar?  Només cal programar l’arribada amb un marge suficient de maniobra: entre quinze minuts i una hora, segons la llunyania i el tipus de transport que emprem.

I què fer si no sorgeix cap inconvenient i hem arribat d’hora?  Doncs tenir sempre preparades aquelles tasques poc importants que podem dur sobre: lectures pendents, esborranys a revisar, e-mails no urgents per contestar, etc.

Deixem de culpar les circumstàncies, i prenguem mesures per no arribar tard!

En Randy Pausch ens donà, en el seu llibre “L’última lliçó”, uns quants “trucs per treballar en grup amb èxit”:

— Presentar-se com és degut (i assegurar-se de conèixer el nom de tots)

— Descobrir punts en comú (i així serà més fàcil afrontar els temes on hi hagi desavinences)

— Cercar condicions òptimes per a reunir-se (que ningú passi fam, fred ni cansament)

— Que parli tothom (i no acabar les frases dels altres)

— Deixar els egos a casa (anotar i recordar cada idea, i no pas el nom de qui la va tenir)

— Lloar-se els uns als altres (i així poder descobrir tresors fins i tot en les pitjors idees proposades)

— Plantejar les alternatives com a preguntes (així es podran aportar comentaris que puguin millorar la idea plantejada, enlloc de simplement haver de acceptar o rebutjar l’alternativa proposada)

I això serveix tant al món laboral com a casa. Quantes vegades no hem ofegat idees dels qui ens envolten per no tenir en compte algun dels trucs que ens proposa en Pausch?