Desenvolupament personal i professional

A l’escola van esmerçar un munt de temps en ensenyar-nos a llegir, parlar i escriure. Ens van ensenyar normes, tècniques, exercicis… Però ben poca cosa ens van dir sobre la quarta forma bàsica de comunicar-se: escoltar. Per això ve a tomb la següent llista de 10 regles per saber escoltar bé, que va definir en Keith Davis:

1. Deixa de parlar.

2. Aconsegueix que qui parla se senti còmode.

3. Demostra que vols escoltar qui està parlant.

4. Evita les distraccions mentre estàs escoltant.

5. Sigues empàtic amb l’altre.

6. Sigues pacient i no vagis interrompent.

7. Tracta de mantenir la calma i el bon humor davant el que escoltes.

8. Evita discussions i crítiques.

9. Fes preguntes.

10. Para de parlar.

Com es pot comprovar, la primera i la darrera regla és la mateixa, perquè es considera que aquest és el principal component per a una bona escolta: deixar de parlar, o de preparar la resposta en la nostra ment mentre l’altre està parlant.

Serem capaços de canviar els nostres hàbits i aprendre a parlar menys i escoltar més?

De vegades intencionadament, i d’altres sense fixar-nos-hi, ens carreguem les aportacions que els que ens rodegen fan per tal de millorar les coses. Aquí hi ha uns quants exemples:

— Buscar tots els “però” possibles, enlloc de veure-hi les coses positives.

— Atacar la persona que planteja l’aportació, enlloc de centrar-se en la idea.

— Exigir justificacions a cada aportació donada.

— Al.legar que “això no es pot fer” o que “aquí això mai no s’ha fet així”.

— Cercar obstacles que es generaran si s’accepta l’aportació, sense pensar abans com eliminar-los.

— Emetre judicis de valor com si fossin afirmacions.

— Interrompre i imposar-se sobre qualsevol que aporti, per fer-se veure o manifestar el seu estatus de poder.

Mirem de no esdevenir un “Atila” de les idees. Ajudem a millorar les coses no ofegant les aportacions dels altres.

Una habilitat comuna és la de ajornar aquelles tasques que no ens plau de fer. Bé sigui perquè són complicades, perquè no ens motiven, o perquè comporten alguna decisió difícil de prendre. Què solem fer aleshores? L’ajornem, tot posant d’altres activitats que ens plauen més per davant. D’aquesta manera tranquil.litzem la nostra consciència amb l’excusa que no hem estat perdent el temps, ja  que hem estat molt ocupats fent d’altres coses. Però després ens adonem que la tasca ajornada no ha desaparegut, sinó que continua pendent de resoldre. Què podem fer per solucionar-ho?

— Si l’ajornem perquè la tasca és molt gran, podem dividir-la en fases més petites i assolibles. Així anem veient com aconseguim cada petita fita que ens du a l’objectiu global.

— Si no la fem perquè no ens agrada, podem cercar l’ajut d’algun col.laborador a qui sí que li plagui. Hem de pensar que no a tothom ens agrada el mateix, i que la delegació amb un bon seguiment és molt eficaç.

— Si la causa és que comporta decisions difícils, cal analitzar les alternatives possibles, i un cop decidit què és el millor, fer-ho ja. Amagar el cap sota l’ala no resoldrà el problema. Fer les coses més dures primer, ens permet assolir resultats la resta del dia, mentre que fer el contrari ens bloquejarà.

Esmenant, un pèl, la plana a la dita, cal recordar que: no deixis per demà el que “hagis” de fer avui.

Hi ha un acudit gràfic on es veu un raspall de dents que diu “sabeu, crec que tinc la pitjor professió que es pot fer” i darrera es veu un rotlle de paper higiènic que pensa “sí, sí, segur…”  Això ve a tomb del que de vegades escoltem dir: “la meva feina és tan dolenta, o tan avorrida, o tan monòtona, o és la pitjor de totes”.

Però sempre és, simplement, una descripció negativa del que es fa. Ben al contrari del que fan els treballadors del CIRE, el centre d’iniciatives per a la reinserció, que donen una descripció ben positiva de la seva feina. Lluny de treballar lamentant-se dels perills i ingratituds puntuals de la seva feina, han optat per considerar-la sempre com a molt valuosa: col.laboren en aconseguir la inserció sociolaboral de les persones privades de llibertat a través del treball productiu que aquestes realitzen.

I per si això no fos prou, volen millorar la seva tasca a través d’esforçar-se en el futur a posar més compromís personal i d’equip, cercar més recursos per millorar la seva tasca i la dels interns, i afegir-hi més alegria en el seu dia a dia, per evitar caure en la rutina i en el conformisme del que ja s’ha obtingut. Felicitats a totes i tots aquests treballadors, doncs!

A tot treball hi ha un repte. Tota feina pot ser valuosa per qui la fa. És qüestió de cercar la seva finalitat de servei als altres, i veure-hi els aspectes positius. Aleshores la nostra feina, i a la vegada la nostra vida, té molt més sentit.