Desenvolupament personal i professional

Sabem el que pensen els qui ens envolten del que fem i de la manera com ho fem?La primera resposta sol ser “sí”. Però en realitat el que sabem és el que creiem que pensen, el que suposem per les seves reaccions externes, filtrades sota els nostres ulls i interessos personals. Per tant l’autèntica resposta seria “no”. No ho sabem del cert!La solució és fàcil, en principi: comprova-ho!  Pregunta com estan de satisfets tots els qui t’envolten: familiars, amics, col.laboradors, clients, caps, proveïdors, etc.I no et conformis amb respostes “sí o no”. Demana, a més a més, els seus suggeriments per tal de millorar la nostra actuació.  No n’hi ha prou en fer el que creus que els altres esperen que facis. Cal comprovar-ho! 

Antigament es deia que les empreses amb bons productes ja ho tenien tot fet. El seu futur estava garantit. Posteriorment, la competitivitat i les noves tecnologies varen deixar aquell pensament enrera. Calia que l’empresa, a més de fer bons productes, fos capaç d’adaptar-se a les necessitats canviants del mercat. Va funcionar durant un temps, però el progrés és ara tan ràpid que no n’hi ha prou amb això. Actualment l’empresa ha d’adoptar mesures i cercar nous camins per provocar els canvis ella mateixa!Així doncs, els integrants de l’empresa actual han d’esmerçar bona part del seu temps en detectar necessitats i oportunitats futures, per tal d’oferir innovacions abans que el propi mercat les demani, perquè aleshores serà massa tard: algú de la competència ja s’haurà avançat! 

Va escriure en Nietzsche: “el ressentiment ens fa esclaus”. Mentre que el sentiment d’ira es mostra obertament, i això fa que en siguem conscients, el ressentiment es reprodueix en silenci. Ara com ara no el farem públic, però esperem que tard o d’hora es manifesti per a fer justícia.El ressentiment ens immobilitza: per una banda perquè ens oposem a l’actual estat de les coses, que creiem que no ens afavoreix; per una altra, perquè pensem que ara mateix no podem fer res per solucionar la situació que jutgem injusta; i finalment, perquè no fem pública la nostra disconformitat, tot esperant que quan sigui possible pagui el responsable pel mal que ens ha causat.I no només ens afecta a nosaltres. La convivència al nostre entorn també es veu afectada: qui és objecte del nostre ressentiment es troba en un entorn hostil, encara que no ho percebi encara. La coordinació d’accions es veurà afectada greument, la confiança en el que ens digui desapareixerà; i la productivitat mútua caurà.Hem de fugir del ressentiment. Unes vegades ho podem fer a través de tornar a examinar la situació que el va produir. Podem descobrir que tal vegada no hi ha lloc a tal sentiment, o bé que la persona a la que acusem no n’és l’autèntica responsable. D’altres vegades el millor és formular una queixa de manera expressa, de tal manera que fem visible la nostra situació, i l’altra part pugui donar-nos la seva visió de la situació i arribar així a alguna solució, que sigui o no positiva per nosaltres, sí que permetrà alliberar-nos de l’esclavitud del ressentiment. Hem passat de la inacció, que comporta el ressentiment, a la proactivitat que es manifesta en la formulació de la nostra queixa.

A la pregunta “què has fet avui a la feina?”, hi ha sovint la següent resposta “ui, no he parat!”. Però no hi ha resposta concreta a la qüestió “què”, perquè s’ha treballat molt, és cert, però sense cap ordre ni objectiu concret, fora del d’apagar focs. Ben cert és que cada dia pot sorgir algun imprevist que faci canviar la manera d’encarar la jornada laboral, però quan gran part d’ella es dedica a posar pegats a les crisis que van sorgint, aleshores alguna cosa falla. S’està emprant l’expressió d’apagar focs com a excusa per encobrir la manca d’una correcta gestió del temps i de planificació del treball. S’està treballant només al curt termini i amb un gran estrès.Cal canviar, doncs, aquesta manera de treballar. Pel bé dels resultats de la nostra feina, però també en benefici de la nostra salut mental i física, i de les bones relacions amb els qui ens envolten, tant a la feina com a casa. Planifiquem i prioritzem per tal d’evitar que les guspires d’avui esdevinguin focs demà. 

Segons els estudis fets per l’Organització Mundial de la Salut, cada any es produeixen més d’un milió i mig de morts per suïcidi. Un nombre impressionant, que ignora la majoria de la gent: davant l’allau de notícies sobre violència que ens arriben dels mitjans de comunicació, resta amagat el fet que hi ha més persones que moren al cap de l’any perquè es treuen elles mateixes la vida, que el total de morts sumant-hi les guerres, els actes terroristes i la violència interpersonal!Hi ha moltes raons que poden dur a prendre una decisió tan dràstica com és la d’acabar amb la pròpia vida. Una de molt important és un baix grau d’autoestima. Quanta menys en tinguem, més grans són les probabilitats de veure tot “negre”: trobar problemes en cada situació que sorgeix; tenir males relacions amb els altres i esdevenir cada cop més solitari; no gaudir de les coses que es tenen;…Hem de pensar en positiu i veure tot allò de bo que tenim o que podem assolir si hi esmercem ganes. I també saber-ho transmetre als qui ens envolten per evitar que perdin autoestima.  

S’escriu força sobre l’absentisme laboral i els seus efectes sobre la marxa de les empreses i de l’economia en general. Però del presentisme, qui en parla? Potser ningú no l’esmenta perquè es considera que no és un “problema” per l’empresa, sinó un tema personal del treballador. Què entenc per presentisme? És passar-se més hores de les necessàries al lloc de treball, encara que no es tingui res a fer. Per què es pot produir?- Per fer veure un gran compromís amb l’empresa.- Per por a ser acomiadat si es limita a complir l’horari laboral.- Com a tapadora de problemes a la relació familiar. – Per manca d’activitats que emplenin fora de la feina.- Per suposada cultura d’empresa (a les d’origen oriental, per exemple) – Per por a trobar-se a soles amb si mateix.Cal deixar d’emprar el treball com a excusa per a deixar d’enfrontar-se a la vida fora de l’empresa. Perquè… què passarà el dia que caigui a l’atur, arribi la jubilació o tanqui l’empresa?

Tot i que hi ha moltes persones que han intentat explicar què és la felicitat, penso que no és possible donar-ne una definició. La felicitat és tan subjectiva que no permet tancar-la en una explicació que valgui com a concepte comú per a tothom.No pot entendre-la igual un pobre, que la pot veure com el fet de tenir el mínim necessari per viure, que un ric, el qual dona la subsistència com a cosa feta. Tampoc serà el mateix per una dona de l’Antiga Grècia, mancada de drets pel simple fet de ser-ho, que per una de la nostra època. Fins i tot canviarà per a una mateixa persona, depenent de si la defineix mentre és infant que quan ho faci a la tercera edat.Sigui com sigui, quina felicitat ser feliç! 

A les escoles de negocis solen explicar els casos dels presidents de grans empreses actuals que quan la fundaren varen començar esmerçaven part del seu temps a estar a peu de carrer, colze amb colze amb els treballadors que atenien els clients o al final de la cadena de la fàbrica on es produia el producte, per tal de veure’n la qualitat final.L’explicació sol acabar aquí, com a les pel.lícules romàntiques on el final és just quan es casen i se’n van de viatge de noces. I la resta de la història? Ah! Ja no és tan bonica. El president comença a allunyar-se de la base, perquè ha d’atendre els mandataris que venen a veure’l per mostrar al poble com progressa el país; participa en conferències, rodes de premsa, taules rodones, entrevistes a premsa econòmica; comença a dedicar temps a les seves aficions que havia deixat al marge durant els primers temps de l’empresa: presideix clubs esportius; juga a golf o paddle; conrea bonsais; navega, buceja o practica esports d’aventura a llunyans països; etc.I ja mai més no el veuen a la cadena de muntatge o tractant amb el client final a peu de carrer. Aleshores és quan comencen les decisions inexplicables, la manca de comunicació, el declivi del negoci… 

Un dels problemes que frenen les tasques a complir i enrareixen l’ambient als equips de treball és la manca d’una assignació clara de la responsabilitat.Quan s’ha de dur a terme una tasca, una persona, només una, ha de ser designada com a responsable. I aquesta persona ha d’acceptar expressament asumir la responsabilitat, i estar disposat a aconseguir l’objectiu dintre dels límits acordats i amb els recursos que rep.  Un altre dels requisits que calen és que la resta de l’equip i de l’empresa sigui informada de la responsabilitat atorgada, i de l’autoritat que se’n desprén d’aquesta assignació. Tant se val si són col.laboradors seus, com superiors jeràrquics: tots han de respectar les decisions que prengui el responsable, si són dintre dels límits acordats.D’aquesta manera s’estalvien molts problemes posteriors. Altrament el repartiment de responsabilitat entre vàries persones duen a que les tasques no es compleixin: quan varis són responsables, no hi ha ningú que realment assumeixi la responsabilitat. 

En aquests moments de dificultats econòmiques a nivell mundial, crec que ve a tomb esmentar un paràgraf del llibre “El venedor de temps” de Fernando Trías de Bes:”L’avidesa sense mesura que passa per sobre de les qüestions més essencials, dels drets més bàsics de les persones, que no respecta, en definitiva, les bases del propi sistema d’economia lliure és la causant de gairebé totes les crisis econòmiques succeïdes a la història, des del crac de 1929, fins la de Japó a la decada de 1990. I, si no ho evitem, acabarà succeint el mateix al segle XXI”Pel que ens està començant a caure sobre, sembla evident que ha prevalgut la recerca del benefici económic personal més gran, per sobre de vetllar pel bé comú.