Desenvolupament personal i professional

Atès que no tot són flors i violes a la vida, hi ha moments que les coses no surten bé. Si és a causa de l’errada d’una persona que està al nostre càrrec, caldrà comentar amb ella què ha passat, per què i com evitar que torni a succeir. I hem de tenir en compte el següent:

– No fer-ho davant d’altres persones: l’argumentació que li donem perdrà tot el seu sentit ja que li molestarà molt el que ho estiguem fent en públic, per la humiliació que això li pot suposar.

– Fer-ho tan aviat com sigui possible: si es deixa passar un temps, pot causar la impressió que el fet no era prou important i que ara simplement s’està aprofitant com “excusa” perquè tenim un mal dia i “algú” ho ha de pagar.

– Centrar-se en els fets: no es tracta d’atacar la persona que ha actuat malament, sinó de comentar l’errada comesa per tal d’evitar que torni a passar.

– Dir-ho de manera clara: no s’han d’utilitzar indirectes o generalitats per tal de suavitzar la situació. Cal ser concrets per aconseguir redreçar la situació en futures ocasions on torni a presentar-se.

– Acordar com evitar que es repeteixi: no n’hi ha prou amb convenir que hi ha hagut una errada. Cal discutir i acordar com es procedirà en el futur per evitar que es repeteixi.

Tenint em compte aquests punts, hi ha força possibilitats que la crítica sigui vista com a constructiva, i que aconsegueixi que es canviïn els comportaments que van dur a l’errada que la va motivar.

El psicòleg estatunidenc Robert Sternberg va indicar 20 característiques comunes a les persones exitoses, i que conformen la “intel.ligència exitosa”:

1.- Les persones amb intel.ligència exitosa s’automotiven.

2.- Es concentren en els seus objectius.

3.- Tenen capacitat per ajornar les gratificacions immediates.

4.- Aprenen a controlar els seus impulsos.

5.- Saben quan han de continuar amb perseverança.

6.- Saben com treure el màxim profit de les seves habilitats.

7.- Posen els seus pensaments en acció.

8.- S’orienten cap al producte.

9.- Acaben les seves tasques.

10.- Tenen iniciativa.

11.- No tenen por del risc de fracassar.

12.- No ajornen les tasques ni les decisions.

13.- Accepten la crítica.

14.- Refusen autocompadir-se.

15.- Són independents.

16.- Proven de superar les seves dificultats personals.

17.- No fan massa coses a la vegada, ni massa poques.

18.- Saben compaginar la visió global amb la visió específica.

19.- Tenen un nivell raonable d’autoconfiança.

20.- Aconsegueixen un equilibri entre el seu pensament analític, el creatiu i el pràctic.

Cal treballar en les característiques on ens veiem “menys reflexats” per poder esdevenir unes persones amb intel.ligència exitosa.

Els llibres i cursos sobre lideratge i delegació solen centrar-se en la figura del directiu que ha de delegar. I deixen ben poc espai a tractar com el delegat ha d’assumir la seva nova responsabilitat.

Què és el que s’hauria de tenir en compte des del punt de vista del delegat, a l’hora de fer la delegació?

– Vol assumir el delegat la nova responsabilitat?  Té l’actitud positiva adient per assumir-la?

– Accepta assumir la delegació?  O simplement se li imposa?

– Considera que és una bona possibilitat per desenvolupar-se, o bé que és un “marró” que li encolomen?

– Sap quin són els resultats que s’esperen?

– Se li donen els recursos suficients i l’accés a les dades que pugui necessitar?

– S’ha comprovat que ambdues parts entenen el mateix sobre la tasca que s’ha acordat delegar i sobre l’objectiu a assolir?

– Rebrà suport del delegant, davant els problemes que es presentin i els possibles conflictes d’autoritat amb els col.laboradors?

– Es comprendran les errades de bona fe, i se l’ajudarà a entendre per què han passat per tal d’evitar que tornin a succeir?

– Se li reconeixerà l’esforç fet i els resultats assolits?

Sense aquestes premisses difícilment el delegat podrà aconseguir completar una bona tasca, ni tindrà  una actitud positiva per assumir una nova delegació en el futur.

Contràriament al que se sol pensar, estar estressat no és dolent. Ben al contrari, significa que estàs viu, perquè qui no en té és aquell que ja és al taüt. L’estrès és la forma com el nostre cos respon a les situacions que afrontem cada dia. Per tant, no l’hem d’eliminar. El que sí cal fer és dominar-lo quan la forma com el nostre cos respon és exagerada i provoca que ens irritem, o que no poguem concentrar-nos, o fins i tot ens fa emmalaltir.

Quan el nostre estrès supera els límits habituals (hi ha una sobrecàrrega) hem d’actuar per relaxar-lo:

– primerament cal ser conscients de la situació. Identificar que tenim massa estrès.

– segonament canviar la resposta que estem donant. Relaxar-nos i pensar quina seria la millor manera d’afrontar la situació que ens estressa.

No hem d’eliminar, doncs, l’estrès, però sí saber-lo gestionar per tal de millorar el nostre rendiment, les nostres relacions i la nostra salut.

Coneixeu persones que arriben sempre tard?  Els puntualment impuntuals; els qui, si algun dia es presentessin a l’hora convinguda, et provocarien un cobriment davant tanta emoció per la novetat.

Una possible forma de conviure amb aquestes persones és la d’acceptar-ho: pots convenir amb elles una hora determinada per trobar-se, i presentar-t’hi una estona més tard, perquè tot i això ja saps que arribaràs abans que elles.

Una altra forma és la de no acceptar-ho. Si no hi són, bon vent i barca nova! Continuar amb el que t’havies plantejat de fer, tot seguint el programa planificat, i ja s’hi atansaran quan vulguin.

Estic per aquesta segona via. Encara que dugui a discusions i mals entesos. Cal educar els impuntuals, enlloc de plegar-se a la seva impuntualitat. La seva actitud és una falta de respecte, perquè no compleixen el compromís adquirit de ser-hi a l’hora convinguda; trenquen la planificació del treball a fer i la bona gestió del temps dels altres; generen desconfiança; enrareixen l’ambient; etc. Massa coses per deixar-les passar!

Durant tot el dia estem rebent molts i diferents tipus de serveis, que no sempre assoleixen les expectatives de qualitat que desitjaríem. Malgrat això, ben poques vegades ens queixem. Per què?

– Perquè creiem que no tenim temps. Pensem que la reclamació trigarà tant i haurem de fer tants tràmits que no compensarà plantejar-la.

– Perquè ja hem reclamat altres vegades, i no hem rebut contesta, o bé ha estat una resposta buida.

– Perquè no hi ha una persona o departament clar a qui reclamar.

– Perquè el procés és molt burocràtic i ens fan mil-i-una preguntes que arriben a semblar un interrogatori.

– Perquè imaginem que no ens creuran i que pensaran que som uns aprofitats.

Tot i això, cal reclamar. És un bé per nosaltres:

– Ens permet manifestar el nostre descontentament i no quedar-nos-el dins.

– Ajudem a millorar el servei per properes vegades.

– Podem obtenir la satisfacció d’una disculpa o d’una compensació per part d’aquell a qui ens hem queixat.

I també és un bé per aquell a qui hem reclamat:

– És una forma de fidelitzar clients que podrien anar a la competència, si no els escolten i ajuden.

– Permet conèixer les expectatives de servei que tenen els clients.

– És un sistema per saber possibles millores en l’organització o en la qualitat dels productes.

No ens conformem davant d’un mal servei. Reclamem sempre!

Un començament de frase que s’escolta molt és “s’hauria de…”. Altres variants poden ser: “caldria…”; “algú ha de…”

Totes les converses que duen aquests començaments de frase no porten enlloc. Són simples intencions que no canvien res a la realitat. O pitjor: desmoralitzen davant el manteniment de la situació criticada.

Cal comprometre’s!  Utilitzant començaments de frase del tipus: “prometo fer…”; “m’ofereixo a…”; “em comprometo a…”;  sí que pot modificar-se la realitat.  Són converses generadores d’acció.

Hem de reconèixer que el nostre orgull de vegades ens pot i volem mantenir la nostra postura perquè ens sembla la més raonable. Però si ho mirem des de fora, és realment així?

Primer de tot: què és raonable? Qui té la raó? La nostra raó és l’única possible?

I segon: què en treiem de mantenir la nostra postura a tort i a dret? Ens donaran una medalla per això? Ens ajudarà aquest entestament en la propera discussió?

És més positiu empatitzar. Enlloc de tancar-se al que diu l’altre, escoltar-lo amb atenció. Intentar comprendre el que vol dir, percebre les seves motivacions, aprofundir en la situació de l’altre.

No vol dir això que empatitzar signifiqui que hàgim d’estar d’acord amb el que diu l’altra persona, sinó obrir el nostre camp visual per poder comprendre per què diu el que diu.

Empatitzar és anar més enllà de les paraules. És passar d’entendre a comprendre.

Hi ha empreses on he detectat una obsessió malaltissa pel control dels marges i dels costos.

Aquest control, que en un terreny teòric és bàsic per la subsistència de l’empresa, es manifesta com un gran potenciador de la seva desaparició, si es porta a terme de manera obsessiva.
Massa preocupació pels costos pot dur a:

– centralitzar els processos per controlar-los més,
oblidant-se de les necessitats dels departaments que estan
en contacte amb el client final.

– disminuir progressivament la qualitat en favor de
productes més barats i lliuraments més ràpids.

– afectar la innovació, que no sol anar del bracet d’una
retallada de costos.

– perdre oportunitats de negoci per la burocratització
del sistema per comprovar els marges i costos de cada operació.

Cal controlar els marges i els costos, però sense que primin sobre la resta dels elements a seguir dins l’empresa, per tal de no ofegar-la.

El correu electrònic, una fantàstica eina de comunicació, està esdevenint un gran lladre del temps.

Hi ha empreses que, davant de l’allau de correus que arriben cada dia, estan plantejant-se què fer per minimitzar el seu impacte en la gestió del temps i del treball dels seus treballadors: algunes multinacionals estan fent la prova de prohibir el seu ús un dia de la setmana.

No crec que la prohibició sigui una solució, tenint en compte els grans avantatges de gaudir del correu electrònic. Sóc més partidari d’emprar-lo només en determinats moments del dia. D’aquesta manera passem a ser nosaltres qui dominem el correu electrònic, enlloc de ser ell qu¡ ens planifiqui el nostre temps i el nostre treball cada cop que ens avisa que ens ha arribat un nou missatge. Només cal modificar la configuració del programa de correu, tot desactivant les opcions d’avís d’arribada de nou correu. Aleshores només resta fixar-nos els moments del dia que pensem que són més adients per veure quins missatges nous ens han arribat. Així ja no ens interromp enmig de les tasques importants en les quals necessitem concentració; els nostres remitents veuen que els contestem a unes hores específiques i ja no esperen respostes contínues i immediates, amb la qual cosa els estem educant a respectar el nostre temps; i som més ràpids i concisos a l’hora de contestar els missatges, perquè som conscients que en tenim varis per respondre.

Per tant la meva opinió és que no cal prohibir el correu electrònic, però sí que hem d’aprendre a deixar de llegir-lo contínuament cada cop que arriba un nou missatge.