Desenvolupament personal i professional

Tot i que el cervell és l’òrgan humà més desconegut, els seus investigadors han anat desenvolupant noves formulacions sobre el seu funcionament. Una d’elles és que cada meitat del cervell té la seva pròpia manera de processar la informació que rep.

L’hemisferi esquerra treballa amb seqüències lògiques. Analitza, avalua, controla… És el que regeix la informació matemàtica i la gramàtica, per la qual cosa memoritza paraules i nombres.

L’hemisferi dret treballa amb globalitats. S’ocupa dels temes creatius, intuïtius, artístics… Regeix els moviments del cos, el dibuix, la pintura, els sentiments, i memoritza coses i experiències.

Segons la nostra facilitat per uns temes o altres podem dir quin dels dos hemisferis domina més. Però si aconseguim desenvolupar ambdós, aleshores el nostre cervell estarà treballant amb tot el seu potencial i assolirem resultats impensables: serem més comunicatius, millorarem la memòria, aprendrem més ràpid, tindrem més creativitat, assolirem canvis físics, minvarem l’estrès, etc.

Per aconseguir-ho és recomanable l’exercici mental, de la mateixa manera que ho és el físic. Cal donar al cervell “treball a fer” per mantenir-lo “en forma”. I que l’aprenentatge al que el sotmetem sigui equilibrat: és a dir, que inclogui activitats diferents que permetin potenciar cadascun dels dos hemisferis del nostre cervell.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra. És curiós de veure com davant d’una situació en la qual ja s’ha comprovat que no s’han assolit els resultats esperats, es torna a repetir la mateixa actuació del primer cop, tot esperant que ara sí que funcioni. I, evidentment no és així: si continuem fent el mateix que sempre el resultat de les nostres accions seguirà sent el mateix: res no canvia si no innovem.

Per què no som creatius, doncs?

La principal raó és la creença que hom no és creatiu. La resistència a pensar que podem ser creatius. El pensament que mai no s’ha tingut, ni es tindrà, cap idea creativa.

Si aconseguim superar aquest primer obstacle pot sorgir una segona raó. Abandonar una idea creativa perquè visualitzem només problemes, riscos, perills que es poden produir si decidim seguir endavant.

Un tercer motiu és la reacció negativa de l’entorn. Centrant-se en temes com els costos, les possibles errades, el temps d’adaptació a la nova situació, les crítiques destructives, assoleixen ofegar la nova idea, i el que és pitjor, eliminen qualsevol intent posterior d’aportar altres innovacions.

Cal superar aquestes raons. Hem de creure que si volem, podem. Tots podem ser creatius per innovar i millorar la nostra situació i la del nostre entorn.

Donar servei és satisfer les necessitats del client. És fer el suficient per assolir el que espera d’ell el receptor de la seva feina. No arribar a aquest nivell seria un mal servei. I en aquest cas perdria el client. Però què succeeix en el cas de, simplement, donar servei? El client no deixaria el proveïdor pel servei donat, sinó que la competència el convenceria de tenir un servei millor, en base a publicitat més impactant, preus més baixos o regals extres, i se’l faria seu.

Com aconseguir no perdre el client, doncs? Oferint un servei excel.lent. Aquell que supera en escreix les expectatives del client. El que aporta valor afegit al producte. El que “enamora” el client i no el deixa escoltar els cants de sirena de la competència. No ens conformem, doncs, a complir. A donar servei. Cal esforçar-se en cada ocasió per fer més del que s’espera de nosaltres!

Teòricament tothom sap separar la seva vida professional i la privada. Però a la pràctica no sempre és així. I a casa acaben pagant les frustracions de la feina: crits, males cares, mutisme, reacciones irades, violència verbal o física…
El primer que cal és reflexionar sobre com separar de debò l’esfera laboral de la familiar per tal d’evitar aquelles situacions. No n’hi ha prou en dir-nos que a nosaltres no ens passa, ja que de vegades són conductes irracionals que en condicions de tranquil.litat mai no faríem.
És important posar una certa separació entre les dues esferes. Una possibilitat és fer alguna activitat que les diferenciï clarament (una estona fent esport, per exemple). Una altra és no endur-se treball a casa, cosa que passa amb més freqüència de la que pensem.
En tot cas cal que, tot tornant a casa, ens conscienciem del canvi d’esfera i allunyem completament el pensament de les coses que ens han passat a la feina, per a concentrar-nos en gaudir al màxim de les que ara ens esperen amb la família.

Sabem quins són els nostres objectius a la vida?

Ens ho hem qüestionat mai?

Tot just acabar el curs de formació on s’ha tractat sobre com assolir els objectius empresarials, molts dels participants em confessen que mai no s’han plantejat quins són els seus objectius personals a la vida. I la majoria d’ells, quan n’hem parlat passat un temps, em confirmen que després del curs s’ho han rumiat i que a rel d’això realment han canviat coses a la seva vida.

Si no sabem què volem, com podem decidir cap a on anem?

Cal plantejar-se quins objectius volem a la vida, si la desitgem plena de sentit.

Si anem simplement donant tombs, quanta energia perduda, quant de temps malbaratat i quanta frustració en mirar endarrera!

Es dóna com a una obligació que el cap ha d’esmerçar una part del seu temps en els seus col.laboradors, donant-els-hi suport, consell, noves idees, motivació i reconeixement a la seva tasca.

Però i al cap, qui el motiva?

Per una banda no se sol fer, perquè es creu que es veurà com una forma de “fer el pilota”. També pot no fer-se perquè es consideri que no s’ho mereix, atès que no fa el mateix pels seus col.laboradors. I finalment, perquè es pensi que ja va amb el càrrec el no rebre’ls.

No hi estic d’acord. Tota persona necessita reconeixement, independentment del càrrec que ocupi. Si no els rep, l’equilibri emocional se’n ressenteix. I pot esdevenir més insociable, o adoptar unes actituds inapropiades, irascibles o fins i tot agressives verbalment.

Cal donar al cap reconeixement, quan se’l mereix. Vull dir que lluny de l’adul.lació, el que cal fer és donar-li en el moment adient i amb naturalitat. D’aquesta manera, no es veurà com a fals, i de passada servirà també perquè quan toqui criticar-lo, el cap ho vegi com a cosa constructiva.

Qüestions per reflexionar sobre la confiança que transmetem:

– Complim les nostres promeses?

– Lliurem els treballs revisats, o simplement acabats?

– Parlem del que realment sabem, o del que creiem saber?

– Arribem a l’hora convinguda?

– Deixem d’esforçar-nos quan no ens vigilen?

– Critiquem els altres quan no hi són presents?

– Som fidels a la nostra parella?  I a la nostra empresa?

– Acollim les crítiques que rebem com una possibilitat de millora?

En definitiva, som dignes de confiança a nivell personal i professional?

Davant les coses que no surten com nosaltres desitjaríem, podem reaccionar-hi negativament: queixar-nos de com n’és de dura la vida (amb nosaltres, és clar!); explicar a tort i a dret les injustícies que es cometen (i que, casualment, ens afecten particularment); no agradar-nos res del que han fet els altres (nosaltres ho haguéssim fet la mar de bé, segur)…

És una forma d’encarar la vida, i de veure-la passar.

Però com bé indica la pròpia paraula: la vida és per viure-la! Així que és més profitós no fer-se el màrtir i passar a ser l’actor principal de la nostra pròpia vida. Per tal d’aconseguir-ho hem de:

– Ser positius, tant en els nostres pensaments, com en els sentiments i en les accions.

– Confiar en nosaltres mateixos per encarar les dificultats, sense esperar que siguin els altres qui ens treguin sempre de l’atzucac.

– Veure les adversitats com a oportunitats per a desenvolupar-nos i millorar.

– Esborrar de la nostra ment els pensaments negatius així que apareguin, i centrar-se en els positius.

– Esmerçar temps en els nostres col.laboradors i la nostra família. Gaudir de les activitats que fem conjuntament, de les seves converses i experiències.

Agafem el bou per les banyes, i deixem de fer-nos els màrtirs!

És ben curiós que, als esports, tothom coincideixi que per assolir resultats cal jugar en equip. Les individualitats poden estar bé per “una jugada determinada” o quan “el partit ja està decidit”. Però només en aquests moments puntuals. Ha de prevaldre l’equip. Passa això a les empreses?:

– Sona el telèfon repetidament i hi ha qui no s’immuta. És més, ni s’ha pres la molèstia de saber com s’agafa una trucada que sona a la centraleta.

– Piquen a la porta i si no va a obrir “la persona de sempre”, el que espera fora acaba desesperant.

– En empreses on es treballa sense despatxos, hi ha qui no és silenciós a l’hora d’arribar, o de trucar per telèfon, o bé de comentar el partit del dia anterior.

– Necessites una dada per completar la teva feina, però no te la poden donar: estan fent la compra per telèfon (en hores de feina i amb el telèfon de l’empresa), o bé estan cercant bitllets per Internet (pel seu viatge particular en el proper pont que s’acosta).

– En cas de rebre la queixa directa d’un client, hi ha qui li contesta que la culpa és de l’altre departament, i es rebla el clau afegint que no és la primera vegada que els clients reclamen pel mateix tema, ja que aquell departament tot ho sol fer malament i a deshora.És fàcil dir que som un equip, però a la majoria de les empreses no és demostra tal cosa.

Una de les excuses que es dóna més per intentar justificar que no s’ha realitzat el que s’havia promès és la de que “no he tingut temps”.

Però, en realitat hauríem d’haver dit: “he triat fer unes altres coses i no pas aquesta que em demanes”. Perquè de temps en tenim. 24 hores cada dia. Però és en com triem d’usar-lo la clau de tot.

La immensa majoria de les persones amb les que he parlat diuen tenir sobrecàrrega de feina laboral. I en la seva vida privada també manifesten que els agradaria fer altres coses a part de les que fan realment. Si és així, per què no ho aconsegueixen, atès que saben fer moltes coses? Doncs perquè no s’han adonat que el que cal no és fer moltes coses, sinó:

– Fer les tasques adients: enlloc de fer i fer moltes coses, el que cal és fer les coses que produeixen resultats. Aquelles activitats que ens duran a assolir la situació desitjada. La resta s’ha de delegar en una altra persona, ajornar-la fins que esdevingui una tasca adient, o no fer-la senzillament!

– En el temps just: si analitzem bé el temps que triguem fent cada cosa podem comprovar que no en fem un ús racional. Malbaratem molt de temps en treballs que no precisen tant de temps, però com que ens agrada fer-los més que d’altres, doncs ens deixem anar…

– En la forma adequada: no és la millor forma, sinó la forma adequada la que ha de prevaldre. La millor forma estaria molt bé, si no tinguéssim res més a fer. Però atès que hem de realitzar moltes tasques, cal no malbaratar recursos fent-ne “extraordinàriament bé” una, mentre deixem de fer altres que són tan importants com aquella.