Els toros converteixen en un circ l’Assemblea de la Comunitat de Madrid

La sessió de control del govern a l’Assemblea de Madrid s’ha convertit en un circ una vegada més per les declaracions desafortunades d’uns i les protestes dels altres.

Esperanza torera

A Esperanza Aguirre li han preguntat sobre la seva intenció de declarar Bé d’Interés Cultural les curses de braus i ella ha respost que concedir la màxima distinció immaterial no és nou i que ja ho va fer Andalusia amb el flamenc, València amb el Tribunal de les Aigües i Astúries amb la gastronomia. No trobo correcte comparar el flamenc, el Tribunal de les Aigües i la gastronomia asturiana, no es pot comparar la tortura i mort d’un animal amb una institució com el Tribunal de les Aigües, una forma d’art folklòric compost de cant i dansa o la gastronomia asturiana però posem que acceptem aquest fet. En aquest punt la senyora Aguirre hauria fet bé callant però això és una impossibilitat material per a ella i ha dit que els braus no són patrimoni de cap ideologia sigui de dretes o d’esquerres i llavors ha decidit ficar-se de quatre potes a la galleda dient amb la “ironia” que la caracteritza que la Comunitat de Madrid no farà obligatori pels madrilenys anar a les curses de braus. M’ha tret dos pesos del damunt: no obligaran als madrilenys a assistir a les curses i limita l’assumpte a la Comunitat de Madrid. Un altre argument de la senyora Aguirre és que la “festa nacional” és una tradició molt arrelada a la Comunitat de Madrid, Espanya i a la Mediterrània. Només li ha faltat incloure llatinoamèrica on hi ha molts països on se celebren curses de braus. És estrany que a la senyora Esperanza, ella tan racialment hispànica i fervorosa partidària de refer l’Imperi se li hagi passat aquest detall. És cert, és una tradició, també ho era llençar cristians als lleons i fa molts segles que van abolir aquest costum feliçment pels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola. És cert, també que les curses de braus han sigut elogiades per poetes, escriptors, pintors i altres artistes molt reconeguts com Lorca, Hemingway, Alberti, Miguel Hernández, Goya o Picasso, també n’hi ha altres que han criticat aquesta salvatjada. Que una dirigent del PP que va dir en un programa de televisió que Franco era socialista i que forma part d’un partit fundat per franquistes digui que Miguel Bosé és amic de dictadors em sembla de molt mal gust i em sembla una ficada de pota més de la lideressa.

He parlat de les declaracions d’uns i de les protestes dels altres. Els diputats d’IU han rebut les paraules en el més pur estil de protesta torera fent voleiar mocadors blancs per demanar que es premii el torero amb una orella. Espero que no vulguessin les orelles d’Esperanza Aguirre.

Van Halen fora d’orbita

Però el circ de la Comunitat de Madrid va continuar. El diputat peper va usar el torn de rèplica per començar a deixar anar una bajanada darrera de l’altra barrejant la gimnàstica amb la magnèsia, també podríem dir que barrejava xurres amb merines per a carregar contra el govern de Rodríguez Zapatero. Si no tens arguments embolica la troca. Dels braus ha passat a parlar de la pujada de l’IVA, ha protestat per la concessió d’un carrer – que jo sàpiga això hi ha sigut a Barcelona i ha sigut una decisió de l’Ajuntament de Barcelona i no del govern central – al desaparegut actor Pepe Rubianes – turmentador de fatxes hispànics – fins arribar a protestar per la reforma de la llei de l’avortament. I aquí, Van Halen s’ha retratat afirmant que “els que es preocupen pel maltractament dels bous és aquesta progressia a qui després li agrada enviar els fetus a les trituradores”. Embolica que fa fort. Ja tornen els pepers a treure les trituradores de fetus. Van Halen, Juan Van Halen va afirmar que no és taurí però l’interessa la festa. Després va acusar d’incultes i va dir que els que ataquen la festa nacional és perquè no creuen en la nació. Ja veiem qui pretén convertir el debat sobre les curses de braus en una qüestió identitària, qüestió identitària espanyola, és clar.

No m’agraden les curses dels braus i ja he dit altres vegades les meves raons, respecto que els protaurins defensin això que en opinió meva és un acte inhumà en el qual torturen un animal però si aquests són els únics arguments que poden exposar estan aportant uns arguments que no ajuden gaire a la seva causa. Si només pensen parlar de trituradores de fetus, acusar a determinats artistes de ser “amics de dictadors” o acusar als qui estem en contra de les curses de braus - perquè són un espectacle bàrbar i cruel que acaba amb la mort d’una bèstia sotmesa a suplici – de ser incults per defensar les curses de braus crec que han perdut el seny. És evident que no és una qüestió identitària la que ha impulsat la iniciativa legislativa popular, sembla, escoltant les paraules de Van Halen i Aguirre que entre les seves raons si que hi ha raons identitàries quan parlen que els que estan en contra de les curses de braus és perquè no creuen en la nació. Entre els protaurins i entre els antitaurins hi ha gent que se sent tan espanyola o més que Esperanza Aguirre i en ambdós grups n’hi ha que el concepte de nació que té la lideressa madrilenya se la porta fluixa. Respecte que defensin la seva “festa nacional” però si els arguments són els que han exposat valdria més callar.

Espe, la torera

Fa uns messos va presentar-se una iniciativa legislativa popular per prohibir les curses de braus a Catalunya, la ILP anava recolzada per milers de firmes, només en calien 50.000 i crec que van obtenir 5 o 6 vegades les necessàries, entre aquestes firmes hi ha la meva. No vaig firmar per raons polítiques i encara que aquesta fos la causa no n’heu de fer res, les meves raons són que no m’agrada que de la tortura se’n faci un espectacle incivilitzat. Menjo carn i no veig que té a veure una cosa amb l’altre, m’agrada menjar carn però no disfrutaria torturant una bèstia.

Un cop presentada la ILP en el Parlament de Catalunya s’ha obert una sèrie de sessions a partidaris i detractors de les curses de braus per a què presentin els seus arguments.

A Espanya mentrestant hi ha qui vol aprofitar l’assumpte per invocar les essències hispàniques: braus, panderetes, castanyoles, etc. I si a Catalunya el Parlament ha donat veu a totes les parts interessades en un sentit o en un altre en aquest assumpte, a Espanya prefereixen muntar l’espectacle trist, vergonyós i vergonyant del “ordeno i mano”. Primer ha sigut la lideresa pepera Esperanza Aguirre que amb capa i muntera s’ha proposat protegir la “fiesta nacional”, és a dir les curses de braus, declarant-les “bé d’interés cultural”. També els governs pepers valencià i murcià s’hi han afegit al trist espectacle. Tenen la barra d’acusar a Catalunya de convertir aquest assumpte en un tema identitari però són precisament ells els que defensen el caràcter identitari espanyol de les curses de braus.

Fa uns 18 anys les Illes Canàries van prohibir les curses de braus i a les Espanyes no va muntar-se tant de xivarri. Això demostra que en aquest assumpte si que h ha unes raons de caràcter polític però són les del PP, Esperanza Aguirre i tota la direcció del PP saben que atacar Catalunya dóna rèdits polítics a l’Altiplà castellà i això en el PP ho exploten sempre i a totes hores. Veure la lideresa amb muntera i capa de torero és patètic, ara s’hi uneixen Camps i el president murcià. Encara veurem a aquests dos vestits de toreros, Camps sempre pot trobar algú que li pagui el vestit de llums, sempre hi ha ànimes caritatives amb presidents indigents. Rita Barberà, Soraya Sáenz de Santamaria, Dolores de Cospedal i Ana Botella ja deuen estar escollint peinetas i mantellines. Aznar el “niño de la peineta” i Rajoy “el niño de Dos Hermanos” poden acompanyar en l’espectacle toreril a Camps, ja conegut com “el niño de los trajes”.

Vídeo: 

Madrid protege las matanzas de toros, Euskadi las promociona, Cataluña las debate

Espe qualifica de fill de puta a Gallardón

Tothom té dret a dir el que vulgui però hi ha persones que cada vegada que obren la boca fiquen la pota fins el fons. Especialment s’ha de tenir molta cura quan es tenen micròfons a prop. Esperanza Aguirre no ha sigut la primera a qui uns micròfons oberts han captat unes paraules desafortunades, encara que sembla que Esperanza Aguirre s’esforça que totes les seves paraules siguin desafortunades. Es coneguda per les seves ficades de pota, són un clàssic en les hemeroteques. També és sabut que la lideresa manté un enfrontament amb Alberto Ruíz Gallardón, alcalde de Madrid i també dirigent del PP. No es poden veure i la lideresa aprofita qualsevol oportunitat per demostrar la seva animadversió personal. Aquest cop la frase desafortunada ha sigut: “Hemos tenido una inmensa suerte de poder darle un puesto a IU quitándoselo al hijoputa”. Frase recollida per un micròfon que “accidentalment” s’ha quedat encés, d’aquests micròfons que han deixat en evidència a més d’un polític. S’ha de dir que Esperanza Aguirre es coneguda per les seves declaracions desafortunades. És d’aquelles persones, i aquesta frase m’agrada, que quan obre la boca puja el preu del pa. Tot i que després ha intentat negar que fes referència a Gallardón. Esperanza Aguirre és molt ambiciosa i intrigant, aspira a ser un dia a la presidència del govern espanyol – que no ens passi res - i no té manies a enfrontar-se a qui calgui per tal d’aconseguir-ho encara que sigui passant pel damunt d’algú del seu partit, especialment Gallardón. Com una princesa d’Éboli o una Lucrècia Borja del segle XXI conspira dins del PP per situar la seva facció al capdavant del PP, dubto molt que si ha de passar pel damunt de Mariano Rajoy els escrúpols li ho impedeixin. De moment, la seva guerra és contra el sector de Gallardón. Aguirre, membre de l’ala més feréstec del PP té el suport de tota la caverna mediàtica començant per ex-radiobisbe reconvertit en pirata de les ones i el seu col·lega dels tirants friquis.

Vídeo: ESPERANZA AGUIRRE Y EL HIJOPUTA

El PP fa politiqueig amb el codi penal

El Partit Popular vol canviar el codi penal – una vegada més - per endurir les penes contra els delictes incorporant la cadena perpètua. Han sigut la lideressa pepera madrilenya Esperanza Aguirre i el líder peper andalús Javier Arenas. Jo estic d’acord que a qui cometi un delicte se’l castigui amb tota la duresa, però el problema no és la llei sinó l’aplicació de la llei. De poc serveix – de res - que s’aprovi un codi penal que permeti condemnar a un assassí a cadena perpètua si quan arriba el moment de dictar sentència el jutge decideix que l’acusat amb dos anys de presó ja té prou. Si la no aplicació del codi penal actual en tota la seva amplitud em sembla un disbarat, no em sembla menys greu que uns dirigents polítics –Aguirre i Arenas - que van formar part d’un govern – el PP d’Aznar - que podia haver modificat el codi penal en el sentit que ara diuen vulguin treure rèdits polítics d’un assumpte tant important.

En aquests moments hi ha dos casos que són un exemple que alguna cosa no funciona en el sistema penal i no té la culpa la llei sinó les persones que decideixen la seva aplicació: l’assassí i violador de Sandra Palo està lliure sota vigilància i cometent altres delictes. Sembla que tan vigilat no està encara que ha sigut detingut després de robar un cotxe. Dos dels assassins de Marta del Castillo estan en llibertat i el cos de la seva víctima sense aparèixer. No serveix de res canviar el codi penal per endurir les penes si les penes que contempla l’actual codi penal no s’apliquen i els criminals són deixats en llibertat. És immoral aprofitar el dolor de les famílies de les víctimes per treure’n rèdits electorals però a hores d’ara dels dirigents del PP i de la seva moral en tinc seriosos dubtes.

La lideressa (des)Esperanza Aguirre

La caverna contra Wyoming

La caverna contra Wyoming

Abans de seguir em remeto a l’article escrit sobre Hermann Tertsch i les seves declaracions que vaig publicar ahir i les bromes que van fer en el programa de La Sexta “El intermedio” dirigit i presentat per José Miguel Monzón Navarro, més conegut com Gran Wyoming que feien una broma sobre les declaracions del periodista de Telemadrid. Aquest periodista va rebre una pallissa que va enviar-lo a l’hospital.

Només ens faltava que ara sortís Esperanza Aguirre intentant treure alguna mena de rendiment dels fets i donant a entendre que la culpa de la pallissa rebuda per Tersch és del Gran Wyoming.

Això ha obligat al Gran Wyoming a convocar una roda de premsa sorprés per a quins nivells de disbarat ha arribat la broma que van fer en el seu programa sobre les declaracions gens assenyades del periodista de Telemadrid Hermann Tertsch. Des d’altres mitjans de la caverna (COPE, Intereconomía, etc) s’arriba a acusar directament a Wyoming i fins i tot al govern de Zapatero com a incitadors, encara sort que no els acusen de ser els autors materials però no ens estranyem que arribin a això.

Espanya té la (ultra)dreta política i mediàtica més trastocada i embogida de l’Europa occidental. Només hem de veure els nivells de deliri i disbarat al qual són capaços d’arribar aquests mitjans de comunicació coneguts popularment com a caverna o Brunete mediàtica, però la (ultra)dreta política amb el Partit Popular al capdavant és capaç de ser tan delirant com la seva premsa afí, i Esperanza Aguirre omple les hemeroteques, fonoteques i videoteques amb els seus disbarats.

—-

Llegir article: Hermann TertschVídeo: HERMANN TERTSCH DIARIO DE LA NOCHE TELEMADRID

Vídeo: EL INTERMEDIO I HERMANN TERSCH

Vídeo: Aguirre creu que el Govern és responsable de la pallissa a Hermann Tertsch

Vídeo: el gran wyoming se refiere a la agresión a Hermann Tertsch

Rajoy es fa el dur… o potser no tant

Professors menystinguts i pares claudicants

És indubtable que els professors han perdut la seva autoritat davant dels seus alumnes. Se’n donen moltes raons del perquè ha succeït això però dubto molt que realment se sàpiga quina hi ha sigut la causa o les causes que han portat a que els professors se sentin menystinguts pels seus alumnes, i aquest sentiment de menysvaloració sembla que no és subjectiu sinó molt objectiu. Parlen d’enfortir l’autoritat dels professors i es proposen remeis al problema però obliden que part de la responsabilitat en l’educació dels nens correspon als pares, pares que en els últims anys han passat olímpicament de la seva responsabilitat com educadors deixant aquesta responsabilitat en mans exclusivament dels professors. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Esperanza Aguirre ens ha sortit amb una de les seves idees de bomber proposant que es recuperin les tarimes. La gent jove no ha conegut les tarimes, jo si – que vell que em sento – es tractava d’un espai entarimat des del qual el professor donava la classe en una posició aixecada respecte de la resta de la classe uns quants centímetres. Els partidaris de la tarima al·leguen que la tarima és un element que dóna autoritat al professor. Personalment no crec que l’autoritat la doni enfilar el professor 30 centímetres pel damunt del nivell de la classe, si tot fos una qüestió d’alçada podríem penjar al professor del sostre. No crec que la solució sigui posar al professor a més alçada, si els alumnes són una colla de brètols és perquè els seus pares han deixat de fer la seva part de la feina d’educadors dels seus fills. A alguns pares si que els hauríem d’enfilar damunt d’una tarima i penjar-los però, i ara parlant més seriosament, crec que el primer que s’hauria de fer és reunir els professors de cada centre amb els pares i que cadascú se’n faci responsable de la part de l’educació que els pertoca.

Un himne sense lletra

Per si algú no ho sabia l’Himne d’Espanya, “la Marxa Reial” no té lletra, tots els intents d’escriure-li una han acabat en fracàs. És per això que quan els esportistes espanyols guanyen alguna cosa només poden posar cara ‘estaquirot i esperar que termini la interpretació.

Problemes d’Espanya amb l’himne

Aquest tema ha sigut motiu de més d’una polemica entre els sectors espanyolistes i de broma entre aquells que no ho són. Un exemple va ser quan en un torneig de tenis van interpretar el “himne de Riego“, davant la perplexitat d’uns i l’enuig d’altres. En les files espanyolistes més ràncies algú va veure una ma negra però desprès d’uns quants dies de discussions el tema va desaparèixer. Fa uns mesos van promoure un concurs per donar una lletra a “la Marxa Reial” que finalment va quedar en no res. Alberto Contador, un ciclista madrileny, ha guanyat el Tour de França. Tot anava molt be fins que quan ha arribat el moment d’escoltar l’himne, amb tots drets, ma al pit - al seu - o no, comença a sonar l’himne. I comença la “tragèdia”, l’himne que tothom escolta és el de Dinamarca. Potser han sortit guanyant. Contador s’ha fet danés i ningú ho sabia?. No. Han desqualificat a Contador?. No. Una ma negra ha volgut destruir aquest dia de joia?. És probable que això hagi passat perquè el disc-jockey del Tour estava despistat.

Marilyn Aguirre i Contador Kennedy

Tot hauria quedat en una discussió durant uns quants dies, molt aigualida perquè les principals estrelles de les ràdios espanyoles estan de vacances i els tertulians radiofònics més ultramuntans també. Però algú havia de donar el DO de pit, mai millor dit en aquest cas, i no podia ser ningú millor que l’inefable Esperanza Aguirre, lideresa pepera i presidenta de la Comunitat de Madrid. Només ella podia fer-ho, només ella. Que fariem sense les seves cantades?. I en aquest cas mai millor dit això de les cantades, Lady Espe ha decidit cantar-li, hauria de dir taral·lejar-li, ella mateixa i en persona l’himne d’Espanya, la Marxa Reial, a Contador, en el més pur estil Marilyn a Kennedy. Pobre Contador haurà tingut malsons tota la nit.

—–

Vídeo: Esperanza Aguirre cantant la Marxa Reial a Alberto Contador

Himne de Riego (instrumental)

Himne de Riego

El vicepresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González va fer un viatge a la ciutat colombiana de Cartagena d’Índies. Les activitats van ser gravades en vídeo i tot i que el vídeo no és de bona qualitat i l’àudio tampoc, un té la sensació d’estar veient un vídeo de seguiment d’un mafiós i no el del viatge d’un vicepresident d’un govern autonòmic. Després tenim un altre vídeo on el mateix vicepresident surt molt emprenyat dient que ell mai ha estat a Panamà i que no sap res de paramilitars, bancs suïssos ni despatxos panamenys. I Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i per tant, cap d’Ignacio González, protesta que es transcriguin i es facin públics els fets però no hi diu res dels fets.

 

Vídeo: Vicepresident Ignacio González a Colòmbia

Vídeo: Ignacio González i Esperanza Aguirre