BUSCANT RAONS

Una bicicleta amb nou hores de diferència

Les dues fotos que podeu veure es corresponen als contenidors que hi ha al carrer Bruc 50 bis, en el lateral de l’edifici d’Ocaso. Entre totes dues fotos hi ha aproximadament unes 9 hores de diferència, la superior correspon a pocs minuts abans de les 22.00 hores, la inferior la vaig fer en el mateix lloc a les 7.00 del matí. En la primera hi apareixen un munt de bosses d’escombraries al peu dels contenidors i caixes de cartró que haurien d’estar en el contenidor de paper i cartró situat a uns 15 metres creuant el carrer. Però és la bicicleta la que va cridar-me l’atenció. A les 22.00 hores la bicicleta estava sencera, nou hores més tard només quedava el quadre i el manillar de la bicicleta, la resta havia desaparegut.

Una bicicleta con nueve horas de diferencia

Las dos fotos que podéis ver se corresponden a los contenedores que hay en la calle Bruc 50 bis, en el lateral del edificio de Ocaso. Entre ambas fotos hay aproximadamente unas 9 horas de diferencia, la superior corresponde a pocos minutos antes de las 22.00 horas, la inferior la hice en el mismo lugar a las 7.00 de la mañana.En la primera aparecen un montón de bolsas de basura al pie de los contenedores y cajas de cartón que deberían estar en el contenedor de papel y cartón situado a unos 15 metros cruzando la calle. Pero es la bicicleta la que me llamó la atención. A las 22.00 horas la bicicleta estaba entera, nueve horas más tarde sólo quedaba el cuadro y el manillar de la bicicleta, el resto había desaparecido.

Quina pel·lícula tan mona

La BBC va emetre un documental sobre ximpanzés, això en principi no tindria res d’estrany però el fet que diferencia aquest documental d’altres sobre ximpanzés és què van ser els ximpanzés els que van gravar les imatges. L’equip humà del documental va facilitar als ximpanzés del zoològic d’Edimburg unes quantes càmeres senzilles i resistents als cops, com les que es deixarien en mans de nens, i va ser un dels ximpanzés qui mitjançant una pantalla tàctil va escollir les imatges. Sens dubte és una novetat que espero que s’estengui a d’altres camps del seté art. La història del cinema està plena de pel·lícules que si les haguessin fet ximpanzés haurien quedat millor. Espero que guanyi un Oscar al millor film documental, seria interessant veure un grup de ximpanzés recollin l’estatueta al Kodak Theater.

Podeu veure un fragment del vídeo aquí. Podéis ver un fragmento del video aquí.

Judici al llibreter nazi Pedro Varela

El dirigent nazi Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa on es ven tota mena de llibres relacionats amb el nazisme s’enfronta a quatre anys de presó en un judici en el qual se l’acusa de difondre idees que justifiquen el genocidi, incitar l’odi i la discriminació racial i vendre llibres d’ideologia feixista.

Amb frases com “com volen que ho justifiqui si el que està en discussió és l’existència de sis milions de pastilles de sabó?”. Aquest personatge qualifica nomena això als sis milions de víctimes jueves dels camps d’extermini nazis. Varela s’escuda en la doctrina del Tribunal Constitucional – ja sabem quines idees defensen en aquest tribunal – que no considera delicte negar l’existència del genocidi. Doncs en el codi penal espanyol si que es considerat un delicte però ja sabem que a Espanya la ultradreta té butlla i llibertat per cometre delictes. Varela es considera un llibreter que dóna a la gent el que demana però diria que si algú busca la declaració universal dels drets humans no la trobarà en la llibreria d’aquest personatge.

Annex: En aquest punt vull afegir que l’única persona condemnada pel delicte de negació del genocidi ha sigut ell, que després el Tribunal Constitucional anulés la sentència no en tinc ni idea, però ell ha sigut condemnat per aquest delicte en el qual reincideix contínuament. El fet és que segons el codi penal la negació de l’holocaust és delicte, així com la difusió de les idees que neguin o justifiquin aquests fets, i els llibres que Varela ven en la seva llibreria i les idees que el defensa van en aquesta línia.

2.4.3 Apologia del genocidi i negació de l’holocaust

Es tracta d’un delicte que només s’ha aplicat una vegada a Espanya, i no per Internet, sinó davant el propietari d’una llibreria que divulgava llibres que justificaven el nacionalsocialisme. El delicte consisteix a justificar actes de genocidi o negar l’holocaust:

Article 607.

Els que, amb propòsit de destruir total o parcialment a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, perpetraren algun dels actes següents, seran castigats: 1. Amb la pena de presó de quinze a vint anys, si matessin a algun dels seus membres.

Si concorren en el fet dues o més circumstàncies agreujants, s’imposarà la pena superior en grau.

Amb la presó de quinze a vint anys, si agredissin sexualment algun dels seus membres o produïssin alguna de les lesions previstes en l’article 149.

Amb la presó de vuit a quinze anys, si sotmetessin al grup o a qualsevol dels seus individus a condicions d’existència que posin en perill la seva vida o pertorbin greument la seva salut, o quan els produeixin algunes de les lesions previstes en l’article 150.

Amb la mateixa pena, si portessin a terme desplaçaments forçosos del grup o els seus membres, adoptar qualsevol mesura que tendeixi a impedir el seu gènere de vida o reproducció, o bé traslladessin per la força individus d’un grup a un altre.

Amb la de presó de quatre a vuit anys, si produïssin qualsevol altra lesió diferent de les assenyalades en els números 2. i 3. d’aquest apartat.

2. La difusió per qualsevol mitjà d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes tipificats en l’apartat anterior d’aquest article, o pretenguin la rehabilitació de règims o institucions que emparin pràctiques generadores d’aquests, es castigarà amb la pena de presó d’un a dos anys.

Espe qualifica de fill de puta a Gallardón

Tothom té dret a dir el que vulgui però hi ha persones que cada vegada que obren la boca fiquen la pota fins el fons. Especialment s’ha de tenir molta cura quan es tenen micròfons a prop. Esperanza Aguirre no ha sigut la primera a qui uns micròfons oberts han captat unes paraules desafortunades, encara que sembla que Esperanza Aguirre s’esforça que totes les seves paraules siguin desafortunades. Es coneguda per les seves ficades de pota, són un clàssic en les hemeroteques. També és sabut que la lideresa manté un enfrontament amb Alberto Ruíz Gallardón, alcalde de Madrid i també dirigent del PP. No es poden veure i la lideresa aprofita qualsevol oportunitat per demostrar la seva animadversió personal. Aquest cop la frase desafortunada ha sigut: “Hemos tenido una inmensa suerte de poder darle un puesto a IU quitándoselo al hijoputa”. Frase recollida per un micròfon que “accidentalment” s’ha quedat encés, d’aquests micròfons que han deixat en evidència a més d’un polític. S’ha de dir que Esperanza Aguirre es coneguda per les seves declaracions desafortunades. És d’aquelles persones, i aquesta frase m’agrada, que quan obre la boca puja el preu del pa. Tot i que després ha intentat negar que fes referència a Gallardón. Esperanza Aguirre és molt ambiciosa i intrigant, aspira a ser un dia a la presidència del govern espanyol – que no ens passi res - i no té manies a enfrontar-se a qui calgui per tal d’aconseguir-ho encara que sigui passant pel damunt d’algú del seu partit, especialment Gallardón. Com una princesa d’Éboli o una Lucrècia Borja del segle XXI conspira dins del PP per situar la seva facció al capdavant del PP, dubto molt que si ha de passar pel damunt de Mariano Rajoy els escrúpols li ho impedeixin. De moment, la seva guerra és contra el sector de Gallardón. Aguirre, membre de l’ala més feréstec del PP té el suport de tota la caverna mediàtica començant per ex-radiobisbe reconvertit en pirata de les ones i el seu col·lega dels tirants friquis.

Vídeo: ESPERANZA AGUIRRE Y EL HIJOPUTA

Consell presidencial: “Millor porquet que Viagra”

Aquesta notícia és sorprenent i com a mínim haurà fet que l’autora de les declaracions s’hagi guanyat la més profunda estimació dels productors de porcí argentins. La senyora Cristina Fernández de Kirchner, presidenta de la República Argentina ha dit que “es millor menjar-se un porquet que prendre Viagra”. Els sexòlegs li han dit que això no està demostrat, és clar què tampoc està demostrat que no sigui cert, però si que és una bona manera de la presidenta argentina de donar un impuls al consum de carn porcina del seu país. Segons la senyora Fernández de Kirchner el consum de carn de porc millora la capacitat sexual dels argentins. Ja hi ha hagut a l’Argentina algú que ha decidit oferir carn de porc seguint el consell presidencial amb el següent text : “Recomanació de la senyora Presidenta de la Nació: ‘Incentiu sexual’, Costeleta de Porc amb puré + postre o café, $25,90“.

Video: Cristina Fernández de Kirchner: “Mejor comer cerdito que tomar Viagra”

Volen que treballem dos anys més

Ara diuen que volen pujar l’edat de jubilació fins als 67, ara està situada en els 65, és a dir, per jubilar-nos i cobrar la pensió haurem de treballar durant 2 anys més. Però les empreses cada dia prejubilen els seus treballadors més aviat. El govern proposa que no es pugui prejubilar abans dels 52 anys. Ens prejubilen als 52, ara l’edat de la jubilació està en els 65, són 13 anys de diferència, aquests treballadors prejubilats hauran de cobrar alguna prestació durant 13 anys, si aproven aquest canvi seran 15. La prestació d’atur pot ser de dos anys i escaig, encara tenim 12 anys i escaig, de què pensen que viurem mentrestant?. Si no treballem tampoc cotitzem, durant un temps haurem de viure de les prestacions, i qui pagarà les prestacions?.

Medalla militar pels serveis prestats a Rodríguez Ibarra

Juan Carlos Rodríguez Ibarra és l’expresident de la Junta d’Extremadura, la CA més subvencionada d’Espanya i amb el major percentatge de funcionaris autonòmic de tot l’Estat, un home que va destacar-se per aprofitar sempre que li posaven una carxofa davant del musell per dir barbaritats com aquesta ”No cal oblidar que qui ens ha llevat i robat la cartera i bona part del futur dels extremenys ha sigut el Govern català”. Les desgràcies i la pobresa històrica d’Extremadura no s’ha de buscar en el govern espanyol, sinó més aviat en tots i cadascun dels governs espanyols i castellans, i potser també a la pròpia classe dirigent extremenya composta de cacics i terratinents. Catalunya va rebre en els anys 50 i 60 a milers d’extremenys que van haver de deixar la seva terra perquè els lladres que hi havia en aquella terra i els lladres que habitaven en la capital d’Espanya espremien aquella terra i la seva gent, no ho era ni el govern català ni eren els catalans. El senyor Rodríguez Ibarra bon cacic típicament hispànic acusa errònia i mentiderament als catalans com li manen els seus amos castellans als que va servir per a desgràcia d’Extremadura. Ara, al bon servent l’han premiat – sempre convé tenir contents als fidels servents – amb la gran creu del mèrit militar concedida pel Ministeri de Defensa espanyol i Ibarra, cofoi per haver rebut aquest inesperat honor ha declarat que ”la veritat és que nosaltres si alguna cosa ens mereixeríem en el futur seria la Medalla del Mèrit Civil, perquè vam ser presidents que no deixem florir els brots del nacionalisme Si haguessin sortit fortament en les nostres comunitats, segurament haguessin fet ingovernable Espanya. Aquesta era potser l’única recompensa que un esperava”. Doncs no diu la veritat, precisament el senyor Rodríguez Ibarra s’ha mostrat com un nacionalista espanyol de la pitjor mena”. En tots els anys en què aquest senyor va ser president de la seva Comunitat Autònoma aquesta va rebre enormes quantitats de subvencions i ell va fer que la seva Comunitat Autònoma fos la que tingués el percentatge de funcionaris més alt de tot l’Estat. Segons Ibarra ell i altres presidents de CCAA mereixen la medalla al Mèrit Civil pel seu esforç per “frenar els brots nacionalistes” en les seves autonomies, ja que en cas contrari “Espanya hauria estat ingovernable”. Dues puntualitzacions: ell i aquests presidents als que es refereix són nacionalistes, ells són una mostra del nacionalisme espanyol més caspós i Espanya és ingovernable perquè aquests cacics locals com són alguns d’aquests presidents, com ho era Rodríguez Ibarra únicament es dediquen a enfrontar les diverses CCAA de l’Estat en profit d’una idea d’Espanya que intenten construir al damunt dels enfrontaments entre pobles que si són rics en molts sentits però que són empobrits en aquests mateixos sentits amb la clara intenció de mantenir la catastròfica supremacia de Castella. Cal recordar-li al senyor Rodríguez Ibarra que si ell va ser president de la Junta d’Extremadura va ser perquè des de Catalunya va impulsar-se un sistema descentralitzat del qual se n’han beneficiat altres Comunitats Autònomes, moltes de les quals no eren altra cosa que l’apèndix de Castella i que mai abans havien tingut institucions pròpies. Rodríguez Ibarra tot i ser dirigent del PSOE tenia, i continua tenint un discurs nacionalista espanyol que podrien signar Aznar, Franco, Primo de Rivera i Felip V.

Medalla militar por los servicios prestados a Rodríguez Ibarra

Juan Carlos Rodríguez Ibarra es el ex presidente de la Junta de Extremadura, la CA más subvencionada de España y con el mayor porcentaje de funcionarios autonómico de todo el Estado, un hombre que destacó por aprovechar siempre que le ponían unaalcachofa delante del hocico para decir barbaridades como esta “No hay que olvidar que quien nos ha quitado y robado la cartera y buena parte del futuro de los extremeños ha sido el Gobierno catalán”. Las desgracias y la pobreza histórica de Extremadura no hay que buscarla en el gobierno español, sino más bien en todos y cada uno de los gobiernos españoles y castellanos, y quizás también a la propia clase dirigente extremeña compuesta de caciques y terratenientes. Cataluña recibió en los años 50 y 60 a miles de extremeños que tuvieron que dejar su tierra para que los ladrones que había en aquella tierra y los ladrones que habitaban en la capital de España exprimen aquella tierra y su gente, no lo era ni el gobierno catalán ni eran los catalanes. El señor Rodríguez Ibarra buen cacique típicamente hispánico acusa errónea y mentiderament los catalanes como le mandan sus amos castellanos a los que sirvió para desgracia de Extremadura. Ahora, el buen siervo lo han premiado - siempre conviene tener contentos a los fieles siervos - con la gran cruz del mérito militar concedida por el Ministerio de Defensa español y Ibarra, satisfecho por haber recibido este inesperado honor ha declarado que “la verdad es que nosotros si algo nos mereixeríem en el futuro sería la Medalla del Mérito Civil, porque fuimos presidentes que no dejamos florecer los brotes del nacionalismo Si hubieran salido fuertemente en nuestras comunidades, seguramente hubieran hecho ingobernable España. Esta era quizás la única recompensa que un esperaba “. Pues no dice la verdad, precisamente el señor Rodríguez Ibarra se ha mostrado como un nacionalista español de la peor calaña “. En todos los años en que este señor fue presidente de su Comunidad Autónoma esta recibió enormes cantidades de subvenciones y él hizo que su Comunidad Autónoma fuera la que tuviera el porcentaje de funcionarios más alto de todo el Estado. Según Ibarra él y otros presidentes de CCAA merecen la medalla al Mérito Civil por su esfuerzo para “frenar los brotes nacionalistas” en sus autonomías, ya que en caso contrario “España habría sido ingobernable”.Dos puntualizaciones: él y estos presidentes los que se refiere son nacionalistas, ellos son una muestra del nacionalismo español más casposo y España es ingobernable porque estos caciques locales como son algunos de estos presidentes, como lo era Rodríguez Ibarra únicamente se dedican a enfrentar las varias CCAA del Estado en provecho de una idea de España que intentan construir encima de los enfrentamientos entre pueblos que si son ricos en muchos sentidos pero que son empobrecidos en estos mismos sentidos con la clara intención de mantener la catastrófica supremacía de España . Hay que recordarle al señor Rodríguez Ibarra que si él fue presidente de la Junta de Extremadura fue porque desde Catalunya impulsó un sistema descentralizado del cual se han beneficiado otras Comunidades Autónomas, muchas de las cuales no eran otra cosa que el apéndice de España y que nunca antes habían tenido instituciones propias. Rodríguez Ibarra a pesar de ser dirigente del PSOE tenía, y sigue teniendo un discurso nacionalista español que podrían firmar Aznar, Franco, Primo de Rivera y Felipe V.

La marca Barcelona

Barcelona no és només una ciutat, és una marca, una marca que té un gran prestigi internacional. Segons un estudi de la consultora britànica Saffron París amb 99 i Londres amb 97 encapçalen un rànquing seguides amb 96 per Barcelona, Berlin i Amsterdam. En un grup que rep una puntuació d’entre 87 i 77 trobem a Munic, Estocolm, Praga, Roma, Atenes i Madrid en ordre decreixent. Aquest estudi sobre 72 ciutats té en consideració característiques com el cosmopolitisme, creativitat, innovació, cultura i qualitat de vida.

Article: París, Londres y Barcelona tienen la mejor imagen (EFE - Recull de premsa)

El saber ocupa espai?

Vaig a parlar del saber. Diuen que el saber no ocupa lloc. No és cert. El saber normalment s’emmagatzema en llibres que ocupen espai en prestatgeries i s’omplen de pols, això quan no l’hi mengen els fongs, el que no fa que els fongs es tornin més intel ligents en absorbir el saber contingut en els llibres. Més modernament el saber digitalitzat ocupa bits quan el saber és digitalitzat i obliga a tenir sistemes d’emmagatzematge cada vegada més grans. Però el que definitivament demostra que el saber ocupa lloc són les persones, hi ha persones intel ligents que saben molt, és a dir el seu cervell té una gran capacitat d’emmagatzematge però també hi ha persones amb la mateixa capacitat de memòria que un ZX81, i com li passa a aquest ordinador quan es desconnecten se’ls esborra la memòria. Si el saber no ocupés lloc no existirien les biblioteques, ni els museus, ia casa no tindríem uns mobles atestats d’un munt de fulles de paper escrites ficades entre dos trossos de cartró als que anomenem llibres.

El PP fa politiqueig amb el codi penal

El Partit Popular vol canviar el codi penal – una vegada més - per endurir les penes contra els delictes incorporant la cadena perpètua. Han sigut la lideressa pepera madrilenya Esperanza Aguirre i el líder peper andalús Javier Arenas. Jo estic d’acord que a qui cometi un delicte se’l castigui amb tota la duresa, però el problema no és la llei sinó l’aplicació de la llei. De poc serveix – de res - que s’aprovi un codi penal que permeti condemnar a un assassí a cadena perpètua si quan arriba el moment de dictar sentència el jutge decideix que l’acusat amb dos anys de presó ja té prou. Si la no aplicació del codi penal actual en tota la seva amplitud em sembla un disbarat, no em sembla menys greu que uns dirigents polítics –Aguirre i Arenas - que van formar part d’un govern – el PP d’Aznar - que podia haver modificat el codi penal en el sentit que ara diuen vulguin treure rèdits polítics d’un assumpte tant important.

En aquests moments hi ha dos casos que són un exemple que alguna cosa no funciona en el sistema penal i no té la culpa la llei sinó les persones que decideixen la seva aplicació: l’assassí i violador de Sandra Palo està lliure sota vigilància i cometent altres delictes. Sembla que tan vigilat no està encara que ha sigut detingut després de robar un cotxe. Dos dels assassins de Marta del Castillo estan en llibertat i el cos de la seva víctima sense aparèixer. No serveix de res canviar el codi penal per endurir les penes si les penes que contempla l’actual codi penal no s’apliquen i els criminals són deixats en llibertat. És immoral aprofitar el dolor de les famílies de les víctimes per treure’n rèdits electorals però a hores d’ara dels dirigents del PP i de la seva moral en tinc seriosos dubtes.