Els dotze diaris més importants de Catalunya han publicat un editorial conjunt en defensa de l’Estatut. Es tracta dels següents mitjans: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya (edicions en català i en castellà), Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa. És a dir, dotze mitjans d’ideologies diferents. També s’hi ha adherit Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC 1, Ràdio 4, El Vigia. A aquesta iniciativa dels mitjans de comunicació s’han anat afegint persones i institucions. Els partits catalans han mostrat el seu acord amb la iniciativa, els espanyols com PP i C’s han mostrat el seu desacord, però ha sigut la caverna mediàtica espanyola la que ha fet declaracions insultants i grolleres que els hi són molt apropiades. Veieu el vídeo amb declaracions d’Ignacio Villa (COPE), Carlos Herrera (Onda Cero) i el pirata Losantos (EsRadio). I El (in)Mundo anuncia que demà publicarà un article dient que “Es imposible decir más falsedades con peor intención”. Bé, per començar res del que diu l’editorial conjunt d’aquests dotze diaris és fals ni té mala intenció, i no és precisament el diari El (in)Mundo un mitjà que pugui donar lliçons sobre ètica periodística com a demostrat en el passat donant recolzament a la teoria conspiratòria del 11-M, si que pot donar lliçons de com publicar falsedats.
Ignacio Villa (COPE): “El que faltava ja, acorralament polític, acorralament social, acorralament mediàtic al Tribunal Constitucional, és possiblement el moment institucional més greu, més complicat des de l’any 77 si exceptuem el cop d’Estat, i aquí ja els dic no anem contra ningú, simplement defensem un model el de l’Espanya actual que ha estat l’èxit de la democràcia espanyola “.
La idea d’Espanya que defensa Ignacio Villa no és gaire diferent de la que defensaven els que van donar el cop d’Estat del 23-F, comparar l’Estatut aprovat per una institució democràtica com el Parlament de Catalunya. les Corts espanyoles que també encara que hi hagi senyories – especialment en el PP – que tenen un passat poc democràtic, i el que és l’exercici democràtic del vot – referèndum – amb un cop d’Estat és ofensiu. Si la situació és la que és no és perquè els que defensen l’Estatut ho hagin volgut sinó perquè el PP ha comés un acte que si que pot dir-se antidemocràtic que és recórrer un text aprovat per tres cambres legislatives i pel poble de Catalunya. Tractar d’aconseguir per altres vies allò que no s’ha aconseguit per la via democràtica i seguint les normes com ha fet el PP és el que realment s’assembla a un acte antidemocràtic com el del 23-F. I el senyor Villa i la seva emissora han donat cobertura mediàtica a personatges sinistres com Pío Moa que de terrorista del Grapo ha passat a convertir-se en un dels principals apologistes del molt poc democràtic règim franquista.
Carlos Herrera (Onda Cero): “Sentir-se representatius de la dignitat dels catalans quan els catalans en aquest assumpte de l’Estatut … clarament …. van preferir anar a la platja … és si més no perillós. I després no falta el pal al Partit Popular, aquest aroma etern del Pacte del Tinell, que ja saben vostès tenen sempre la temptació d’abocar alguns seguidista de la política catalana “.
Aquests dotze diaris representen un ampli ventall ideològic de la societat catalana democràtica, són per tant una representació molt digne del nostre país, a qui representa el senyor Herrera?. És evident que defensant les idees que defensa no representa tots els espanyols, els dotze diaris i les tres emissores que han donat recolzament a aquest editorial si que representen una bona part de la ciutadania catalana i ho fan d’una forma plural, cosa que el senyor Herrera no ho és, ell defensa una idea d’Espanya en la que és evident que la majoria dels catalans no creiem, i dubto que la majoria dels espanyols hi creguin. Potser aquest editorial tingui “aroma del pacte del Tinell” però prefereixo un aroma de Tinell a la pudor que destil·len les paraules del senyor Herrera.
Federico Jiménez Losantos (EsRadio (pirata)): “Un editorial que és una barreja de mentides, d’exageracions, de fabulacions i de desvergonyiment, que ni el publicista més menyspreable del partit més ínfim i radical seria capaç d’enfilar una mentida darrere d’una altra , una controla darrere d’una altra, però quan tots els diaris, avui a Catalunya 12 diaris obliguen a esmorzar als seus lectors cada vegada menys, tots subvencionats, és clar, però són mitjans amics, si no fossin amics estarien morts, ja que alguna cosa està passant, alguna cosa hi ha malalt en aquesta societat “.
Expert en mentides, difamacions i calúmnies és Losantos, i sembla si ens fixem en l’última frase que li hagi escrit el text Aznar.. En aquest text sembla que s’estigui descrivint a ell mateix. Cal recordar que Losantos ha tingut topades fortes amb els dos principals diaris barcelonins – La Vanguardia i El Periódico – pels quals sent una profunda animadversió, en una ocasió va demanar a través dels micròfons que tanquessin tots dos diaris. Losantos encara no perdona aquell article d’El Periòdic que exposava totes les seves vergonyes, un article que va posar a Losantos a no res del col·lapse nerviós. Ningú obliga a Catalunya a llegir aquests diaris, cosa que en alguns racons d’Espanya si que podia passar que l’única visió del món exterior que tenien era la que els transmetia Losantos, una visió reaccionària i antidemocràtica. A mi no m’obliga a llegir cap diari ningú, si ho faig és per gust, cosa que no em produeix escoltar al difamador, mentider i feixista que és Losantos.
Federico Jiménez Losantos (EsRadio (pirata)): “Som els jueus dels nazis catalans, que hi ha nazis catalans, són tots progres, senyal que són nazis, quan tothom és igual, quan no hi ha diferències, quan una societat es comporta de forma ovina segons el pastor polític, mal senyal”.
El petit radiobisbe de El Tremedal va voler passar per maoista però anys després va tornar a les idees en les que havia sigut educat i que ara defensa. Per tant de nazis en sap molt, ideològicament n’està molt proper. Ell si que pretén erigir-se en pastor - encara que no sé de quina mena d’animal ja que qualificar d’animals als seus seguidors és ofendre als pobres animals - o predicador de l’odi.
L’editorial també ha molestat entre les files conservadores que demanen que no es pressioni al Tribunal Constitucional, no és cap novetat, i des del PP culpen a Rodríguez Zapatero de la situació, situació de la que en realitat són responsables els dirigents del PP quan van presentar el recurs contra l’Estatut. Ara que no pretenguin fer-se els desentesos, ells van crear el problema. Si tant en contra estaven els senyors del PP de les reformes estatutàries perquè van reformar els Estatuts de les CCAA on eren majoria o van donar suport a reformes estatutàries allà on no governaven?. I perquè el PP dóna suport a articles en diversos Estatuts d’autonomia d’altres CCAA que han copiat sense complexos que han recorregut en el de Catalunya?. De tot aquest assumpte n’hi ha responsables clars: els dirigents del Partit Popular i els mitjans que els donen suport mediàtic o els dirigeixen, no nosaltres.
—-
La dignitat de Catalunya
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals(¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
—-
Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
—-
Vídeo: UDOLS DE LA CAVERNA MEDIÀTICA ESPANYOLA
—-
Los doce periódicos más importantes de Cataluña han publicado un editorial conjunto en defensa del Estatuto. Se trata de los siguientes medios: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya (ediciones en catalán y en español), Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa. Es decir, doce medios de ideologías diferentes. También se ha adherido Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC 1, Radio 4, El Vigia. A esta iniciativa de los medios de comunicación se han ido añadiendo personas e instituciones. Los partidos catalanes han mostrado su acuerdo con la iniciativa, los españoles como PP y C’s han mostrado su desacuerdo, pero ha sido la caverna mediática española la que ha hecho declaraciones insultantes y groseras que les son muy apropiadas. Ver el vídeo con declaraciones de Ignacio Villa (COPE), Carlos Herrera (Onda Cero) y el pirata Losantos (EsRadio). Y El (in) Mundo anuncia que mañana publicará un artículo diciendo que “Es imposible decir más falsedades con peor intención”. Bueno, para empezar nada de lo que dice el editorial conjunto de estos doce diarios es falso ni tiene mala intención, y no es precisamente el diario El (in) Mundo un medio que pueda dar lecciones sobre ética periodística como demostrado en el pasado dando apoyo a la teoría conspiratoria del 11-M, si que puede dar lecciones de como publicar falsedades.
Ignacio Villa (COPE): “Lo que faltaba ya, acorralamiento político, acorralamiento social, acoso mediático al Tribunal Constitucional, es posiblemente el momento institucional más grave, más complicado desde el año 77 si exceptuamos el golpe de Estado, y aquí ya les digo no vamos contra nadie, simplemente defendemos un modelo el de la España actual que ha sido el éxito de la democracia española “.
La idea de España que defiende Ignacio Villa no es muy diferente de la que defendían los que dieron el golpe de Estado del 23-F, comparar el Estatuto aprobado por una institución democrática como el Parlamento de Cataluña. las Cortes españolas que también aunque haya señorías - especialmente en el PP - que tienen un pasado poco democrático, y lo que es el ejercicio democrático del voto - referéndum - con un golpe de Estado es ofensivo. Si la situación es la que es no es porque los que defienden el Estatuto lo hayan querido sino porque el PP ha cometido un acto que sí que puede decirse antidemocrático que es recorrer un texto aprobado por tres cámaras legislativas y por el pueblo de Cataluña . Tratar de conseguir por otras vías lo que no se ha conseguido por la vía democrática y siguiendo las normas como ha hecho el PP es lo que realmente se parece a un acto antidemocrático como el del 23-F. Y el señor Villa y su emisora han dado cobertura mediática a personajes siniestros como Pío Moa que de terrorista del Grapo ha pasado a convertirse en uno de los principales apologistas de muy poco democrático régimen franquista.
Carlos Herrera (Onda Cero): “Sentirse representativos de la dignidad de los catalanes cuando los catalanes en este asunto del Estatuto … claramente …. prefirieron ir a la playa … es cuando menos peligroso. Y luego no falta el palo al Partido Popular, este aroma eterno del Pacto del Tinell, que ya saben ustedes tienen siempre la tentación de verter algunos seguidista de la política catalana “.
Estos doce diarios representan un amplio abanico ideológico de la sociedad catalana democrática, son por tanto una representación muy digna de nuestro país, al que representa el señor Herrera?. Es evidente que defendiendo las ideas que defiende no representa a todos los españoles, los doce diarios y las tres emisoras que han dado apoyo a este editorial sí que representan una buena parte de la ciudadanía catalana y lo hacen de una forma plural, lo que loseñor Herrera no lo es, él defiende una idea de España en la que es evidente que la mayoría de los catalanes no creemos, y dudo que la mayoría de los españoles se crean. Tal vez este editorial tenga “aroma del pacto del Tinell” pero prefiero un aroma de Tinell en el hedor que destilan las palabras del señor Herrera.
Federico Jiménez Losantos (EsRadio (pirata)): “Un editorial que es una mezcla de mentiras, de exageraciones, de fabulaciones y de descaro, que ni el publicista más despreciable del partido más ínfimo y radical sería capaz de enhebrar una mentira detrás de otra, una controla detrás de otra, pero cuando todos los periódicos, hoy en Cataluña 12 diarios obligan a desayunar a sus lectores cada vez menos, todos subvencionados, claro, pero son medios amigos, si no fueran amigos estarían muertos, ya que algo está pasando, algo está enfermo en esta sociedad “.
Experto en mentiras, difamaciones y calumnias es Losantos, y parece si nos fijamos en la última frase que le haya escrito el texto Aznar .. En este texto parece que se esté describiendo a sí mismo.Cabe recordar que Losantos ha tenido encontronazos fuertes con los dos principales diarios de España - La Vanguardia y El Periódico - por los que siente una profunda animadversión, en una ocasión pidió a través de los micrófonos que cerraran ambos diarios.Losantos aún no perdona aquel artículo de El Periódico que exponía todas sus vergüenzas, un artículo que puso a Losantos en nada del colapso nervioso. Nadie obliga a Cataluña a leer esos periódicos, lo que en algunos rincones de España si que podía ocurrir que la única visión del mundo exterior que tenían era la que les transmitía Losantos, una visión reaccionaria y antidemocrática. A mí no me obliga a leer ningún periódico nadie, si lo hago es por gusto, lo que no me produce escuchar al difamadores, mentiroso y fascista que es Losantos.
Federico Jiménez Losantos (EsRadio (pirata)): “Somos los judíos de los nazis catalanes, que hay nazis catalanes, son todos progres, señal que son nazis, cuando todo el mundo es igual, cuando no hay diferencias, cuando una sociedad se comporta de forma ovina según el pastor político, mala señal “.
El pequeño radiobisbe de El Tremedal quiso pasar por maoísta pero años después volvió a las ideas en las que había sido educado y que ahora defiende. Por tanto nazis sabe mucho, ideológicamente está muy próximo.Él si que pretende erigirse en pastor - aunque no sé de qué tipo de animal ya que calificó de animales a sus seguidores es ofender a los pobres animales - o predicador del odio.
La editorial también ha molestado entre las filas conservadoras que piden que no se presione al Tribunal Constitucional, no es ninguna novedad, y desde el PP culpan a Rodríguez Zapatero de la situación, situación de la que en realidad son responsables los dirigentes del PP cuandopresentaron el recurso contra el Estatut. Ahora que no pretendan hacerse los desentesos, ellos crearon el problema. Si tanto en contra estaban los señores del PP de las reformas estatutarias que reformaron los Estatutos de las CCAA donde eran mayoría o apoyaron reformas estatutarias allí donde no gobernaban?. Y porque el PP apoya artículos en diversos Estatutos de autonomía de otras CCAA que han copiado sin complejos que han recorrido en el de Cataluña?. De todo este asunto hay responsables claros: los dirigentes del Partido Popular y los medios que les dan apoyo mediático o los dirigen, no nosotros.
—-
La dignidad de Catalunya
La opinión del diario se expresa solo en los editoriales. Los artículos exponen posturas personales.
Este editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha sido redactado conjuntamente por los 12 diarios cuyas cabeceras figuran al pie
Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, el rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: «Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratifi cado en referendo y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica». Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el alto tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores. La expectación es alta.
La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta Cámara,confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los 12 magistrados que componen el tribunal, solo 10 podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido. De los 10 jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el «corazón de la democracia». Un corazón con las válvulas obturadas, ya que solo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo–, no haremos mayor alusión a las causas del retraso de la sentencia.
Avance o retroceso
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de símbolos nacionales (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de la misma. No solo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador. El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras).
Los pactos obligan
El alto tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años 70 transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado-nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posibles los 30 años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana:Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que, en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta, sino solo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referendo.
Solidaridad catalana
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.
Publican también este texto La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa.
