Si hi ha tres professions que han existit des que va iniciar-se la civilització i que tenen en comú que totes tres s’hi troben a tots els racons del món diria que són la prostitució, el lladronici i l’espionatge. Molts cops han sigut exercides per la mateixa persona. El món es mou mitjançant el sexe, els diners i la guerra i potser és per això que de putes, lladres i espies n’hi ha a tots els països del món. Són professions públicament menyspreades però si ningú se’n beneficiés no existirien. Els primers a beneficiar-se’n son els governs.
Quin escàndol, aquí hi ha putes!
Diuen que és la professió més antiga del món. Per a les persones que l’exerceixen pot ser una font d’ingressos però també és considerada una forma d’esclavatge perquè moltes persones que l’exerceixen no ho fan voluntàriament, n’hi ha que si. És considerada una pràctica denigrant. N’hi ha països que en regulen l’exercici en condicions semblants a qualsevol altre professió, és a dir, pagament d’impostos i cotitzacions a la seguretat social. Altres països la prohibeixen i la persegueixen però la prostitució continua existint. Hi ha hagut èpoques en què algunes institucions que no citaré però que us podeu imaginar han regentat cases de barrets, fins i tot hi ha hagut prostitutes sagrades en algunes civilitzacions antigues. Al voltant de la prostitució hi ha un gran negoci del qual qui probablement menys se’n beneficia són les persones que l’exerceixen i si un munt de gent que es mou al voltant de les prostitutes, una professió que és exercida majoritàriament per dones, tot i que no només les dones l’exerceixen. Però al voltant de la prostitució el que hi ha és molta hipocresia. No han sigut pocs els polítics que després d’atacar-ne l’exercici de la prostitució en nom de la moral pública han sigut enxampats en els braços d’una meretriu. En les últimes setmanes Barcelona ha sigut notícia per unes fotos de prostitutes i els seus clients cardant pels voltants del Mercat de La Boqueria. Algú ha descobert que a Barcelona hi havia putes. S’ha fet molt de xivarri durant uns dies. Alguns han mostrat la seva estupefacció davant aquest fet. Quin escàndol, hi ha putes a Barcelona!. Des d’alguns sectors conservadors demanen ma dura, que es prohibeixi, que es persegueixi a les putes i als seus clients. De moment, el que han aconseguit ha sigut que una d’aquestes noies acabés morta en ser envestida per un cotxe mentre fugia de la policia. Però a hores d’ara ja no se’n parla de putes.
Xoriços en Do major
Sempre hi ha hagut lladres, gent que decideix canviar la propietat d’unes mans a unes altres sense el permís dels propietaris oficials. De lladres n’hi ha de moltes menes, n’hi ha que són carteristes o atracadors, i n’hi ha que són lladres de guant blanc que mentre no són descoberts són considerats ciutadans honorables, alguns són pilars de la societat. D’aquests segons és dels que parlaré. El Palau de la Música Catalana s’ha vist des de fa uns quants dies embolicat en un escàndol per culpa del que era el seu màxim responsable, Félix Millet que va aconseguir apropiar-se d’uns quants milions d’euros. Aquest bon home havia rebut tota mena de distincions i honors, era un pilar de la societat catalana. Però les seves activitats fraudulentes han quedat al descobert. Fa pocs dies Millet va publicar una carta que en un primer moment semblava ser un mea culpa amb la clara intenció que mostrant penediment obtindria una condemna més suau, però la carta també ha posat una ombra de dubte sobre institucions i persones. En aquest cas l’acció del lladre ha fet mal a una institució, el Palau de la Música. La corrupció política és en certa manera una espècie de lladronici ja que els diners públics acaben en mans privades i se’n beneficien alts càrrecs polítics, el cas Gürtel en seria un exemple.
Jo espio, tu espies, ell espia…
Quan parlem d’espies en pot venir a la ment la imatge de James Bond, 007 agent al servei de Sa Graciosa Majestat britànica amb llicència per matar i sempre envoltat de senyoretes de bon veure. La realitat sol ser més sòrdida i gens de glamour. L’espionatge real es basa avui en dia més en el control de les comunicacions de l’enemic que en anar a contar quants soldats i quants canons té l’enemic. Però hi ha un altre mena d’espionatge encara més sòrdid. Fa uns mesos la premsa ens va descobrir un cas d’espionatge dins del govern de la Comunitat de Madrid, en mans del PP d’Esperanza Aguirre. El més sorprenent era que es tractava d’un espionatge intern entre diversos sectors del PP de Madrid. Aquell tema que va ser un escàndol va acabar sent tancar per la presidenta madrilenya sense aclarir responsabilitats. Ara s’ha descobert un cas d’espionatge intern més a prop nostra, dins d’una de les grans institucions del nostre país: el Barça. Algú va demanar que s’espies a quatre dels vicepresidents del club. El tema s’ha tancat de la mateixa manera que va tancar-se el cas de Madrid.
Aquests tres assumptes tenen en comú que serveixen perquè alguns facin grans declaracions i s’hi donin cops al pit durant uns quants dies i que després ningú se’n recordi del tema, i molts prefereixin no recordar-se’n.
