Professors menystinguts i pares claudicants
Professors menystinguts i pares claudicants
És indubtable que els professors han perdut la seva autoritat davant dels seus alumnes. Se’n donen moltes raons del perquè ha succeït això però dubto molt que realment se sàpiga quina hi ha sigut la causa o les causes que han portat a que els professors se sentin menystinguts pels seus alumnes, i aquest sentiment de menysvaloració sembla que no és subjectiu sinó molt objectiu. Parlen d’enfortir l’autoritat dels professors i es proposen remeis al problema però obliden que part de la responsabilitat en l’educació dels nens correspon als pares, pares que en els últims anys han passat olímpicament de la seva responsabilitat com educadors deixant aquesta responsabilitat en mans exclusivament dels professors. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Esperanza Aguirre ens ha sortit amb una de les seves idees de bomber proposant que es recuperin les tarimes. La gent jove no ha conegut les tarimes, jo si – que vell que em sento – es tractava d’un espai entarimat des del qual el professor donava la classe en una posició aixecada respecte de la resta de la classe uns quants centímetres. Els partidaris de la tarima al·leguen que la tarima és un element que dóna autoritat al professor. Personalment no crec que l’autoritat la doni enfilar el professor 30 centímetres pel damunt del nivell de la classe, si tot fos una qüestió d’alçada podríem penjar al professor del sostre. No crec que la solució sigui posar al professor a més alçada, si els alumnes són una colla de brètols és perquè els seus pares han deixat de fer la seva part de la feina d’educadors dels seus fills. A alguns pares si que els hauríem d’enfilar damunt d’una tarima i penjar-los però, i ara parlant més seriosament, crec que el primer que s’hauria de fer és reunir els professors de cada centre amb els pares i que cadascú se’n faci responsable de la part de l’educació que els pertoca.
