BUSCANT RAONS

Rajoy va presentar-nos fa temps a una nena a la que Rajoy li prometia una Espanya de conte de fades, això sempre que guanyés les eleccions el PP, és clar. Però les eleccions les va guanyar en Zapatero i Rajoy ja no pot treure a aquella nena en la precampanya, per culpa del pèrfid ZP la nena de Rajoy segurament s’ha fet d’un grup antisistema, s’ha quedat embarassada i té intenció d’avortar, ha descobert que és lesbiana i atea, i a més vesteix com una gòtica. I tot per culpa de Zapatero, pobreta nena. Per això, Rajoy ens parla ara d’un nen, el nen de Rajoy, un nen al que el diabòlic Zapatero li robarà les llaminadures, això traumatitzarà al pobre nen de tal manera que quan creixi seguirà les passes de la nena de Rajoy.

20/9/2009

Joan Ridao, secretari general d’Esquerra Republicana va anunciar ahir que estava previst celebrar consultes en onze municipis més:

Agullana, Almoster, l’Arboç, Montblanc, Tagamanent, Caldes de Montbui, les Borges Blanques, Alella, Seròs, Xerta i Santpedor.

26/9/2009

Està previst que se celebrin consultes per la independència en tres dates diferents:

-13 de desembre

-Fianls de febrer

-Finals d’abril

La intenció dels organitzadors és començar per municipis petits i de mica en mica es vagin estenen a municipis cada cop majors.

Putes, lladres i espies

Si hi ha tres professions que han existit des que va iniciar-se la civilització i que tenen en comú que totes tres s’hi troben a tots els racons del món diria que són la prostitució, el lladronici i l’espionatge. Molts cops han sigut exercides per la mateixa persona. El món es mou mitjançant el sexe, els diners i la guerra i potser és per això que de putes, lladres i espies n’hi ha a tots els països del món. Són professions públicament menyspreades però si ningú se’n beneficiés no existirien. Els primers a beneficiar-se’n son els governs.

Quin escàndol, aquí hi ha putes!

Diuen que és la professió més antiga del món. Per a les persones que l’exerceixen pot ser una font d’ingressos però també és considerada una forma d’esclavatge perquè moltes persones que l’exerceixen no ho fan voluntàriament, n’hi ha que si. És considerada una pràctica denigrant. N’hi ha països que en regulen l’exercici en condicions semblants a qualsevol altre professió, és a dir, pagament d’impostos i cotitzacions a la seguretat social. Altres països la prohibeixen i la persegueixen però la prostitució continua existint. Hi ha hagut èpoques en què algunes institucions que no citaré però que us podeu imaginar han regentat cases de barrets, fins i tot hi ha hagut prostitutes sagrades en algunes civilitzacions antigues. Al voltant de la prostitució hi ha un gran negoci del qual qui probablement menys se’n beneficia són les persones que l’exerceixen i si un munt de gent que es mou al voltant de les prostitutes, una professió que és exercida majoritàriament per dones, tot i que no només les dones l’exerceixen. Però al voltant de la prostitució el que hi ha és molta hipocresia. No han sigut pocs els polítics que després d’atacar-ne l’exercici de la prostitució en nom de la moral pública han sigut enxampats en els braços d’una meretriu. En les últimes setmanes Barcelona ha sigut notícia per unes fotos de prostitutes i els seus clients cardant pels voltants del Mercat de La Boqueria. Algú ha descobert que a Barcelona hi havia putes. S’ha fet molt de xivarri durant uns dies. Alguns han mostrat la seva estupefacció davant aquest fet. Quin escàndol, hi ha putes a Barcelona!. Des d’alguns sectors conservadors demanen ma dura, que es prohibeixi, que es persegueixi a les putes i als seus clients. De moment, el que han aconseguit ha sigut que una d’aquestes noies acabés morta en ser envestida per un cotxe mentre fugia de la policia. Però a hores d’ara ja no se’n parla de putes.

Xoriços en Do major

Sempre hi ha hagut lladres, gent que decideix canviar la propietat d’unes mans a unes altres sense el permís dels propietaris oficials. De lladres n’hi ha de moltes menes, n’hi ha que són carteristes o atracadors, i n’hi ha que són lladres de guant blanc que mentre no són descoberts són considerats ciutadans honorables, alguns són pilars de la societat. D’aquests segons és dels que parlaré. El Palau de la Música Catalana s’ha vist des de fa uns quants dies embolicat en un escàndol per culpa del que era el seu màxim responsable, Félix Millet que va aconseguir apropiar-se d’uns quants milions d’euros. Aquest bon home havia rebut tota mena de distincions i honors, era un pilar de la societat catalana. Però les seves activitats fraudulentes han quedat al descobert. Fa pocs dies Millet va publicar una carta que en un primer moment semblava ser un mea culpa amb la clara intenció que mostrant penediment obtindria una condemna més suau, però la carta també ha posat una ombra de dubte sobre institucions i persones. En aquest cas l’acció del lladre ha fet mal a una institució, el Palau de la Música. La corrupció política és en certa manera una espècie de lladronici ja que els diners públics acaben en mans privades i se’n beneficien alts càrrecs polítics, el cas Gürtel en seria un exemple.

Jo espio, tu espies, ell espia…

Quan parlem d’espies en pot venir a la ment la imatge de James Bond, 007 agent al servei de Sa Graciosa Majestat britànica amb llicència per matar i sempre envoltat de senyoretes de bon veure. La realitat sol ser més sòrdida i gens de glamour. L’espionatge real es basa avui en dia més en el control de les comunicacions de l’enemic que en anar a contar quants soldats i quants canons té l’enemic. Però hi ha un altre mena d’espionatge encara més sòrdid. Fa uns mesos la premsa ens va descobrir un cas d’espionatge dins del govern de la Comunitat de Madrid, en mans del PP d’Esperanza Aguirre. El més sorprenent era que es tractava d’un espionatge intern entre diversos sectors del PP de Madrid. Aquell tema que va ser un escàndol va acabar sent tancar per la presidenta madrilenya sense aclarir responsabilitats. Ara s’ha descobert un cas d’espionatge intern més a prop nostra, dins d’una de les grans institucions del nostre país: el Barça. Algú va demanar que s’espies a quatre dels vicepresidents del club. El tema s’ha tancat de la mateixa manera que va tancar-se el cas de Madrid.

Aquests tres assumptes tenen en comú que serveixen perquè alguns facin grans declaracions i s’hi donin cops al pit durant uns quants dies i que després ningú se’n recordi del tema, i molts prefereixin no recordar-se’n.

Tornaran els documents dels particulars

 

Quan les tropes del general Franco van entrar a Catalunya van decidir passar a nomenar-se a si mateixes com exèrcit d’ocupació. Aquest canvi de nom deixava clar quina era la seva intenció. Per Catalunya com a país va suposar la pèrdua dels drets dels seus ciutadans i la supressió de les seves institucions. A la repressió contra les persones i les institucions va seguir el saqueig. Van fer allò que fan tots els exèrcits d’ocupació robar tot el que van poder, començant pels arxius d’institucions públiques i privades, acabant pels arxius de persones particulars. Molts d’aquells documents van servir per enviar a la presó a molts ciutadans, a molts els va acabar portant davant de l’escamot d’afusellament. I tots aquells documents van emmagatzemar-se a la ciutat de Salamanca, en un lloc que ells anomenaven arxiu però que era el magatzem on els lladres van ficar el botí de guerra.

Trista i vergonyants van ser les declaracions d’algú que passava per intel·lectual que va oposar-se al retorn dels documents amb un argument tan ranci com qualificar un robatori a ma armada d’un exèrcit gens honorable com era l’exèrcit espanyol de “dret de conquesta”.

Restaurada la democràcia des de la Generalitat de Catalunya va reclamar-se el retorn dels documents. L’Estat va negar-se durant trenta anys. Cap dels tres partits que han tingut en les seves mans el govern volia fer-se responsable de retornar els documents als seus legítims propietaris.

Quan Zapatero va guanyar les eleccions en la seva primera legislatura va redactar una llei per la que s’aprovava el retorn dels documents propietat de la Generalitat de Catalunya. De seguida la caverna mediàtica va començar a udolar “els catalans volen robar-nos”, el PP treia la seva gent al carrer, intentava paralitzar el retorn dels documents per tots els mitjans possibles. L’alcalde de Salamanca, com bon peper de pro, va muntar el número canviant el nom del carrer on hi ha l’Arxiu de la Guerra Civil pel de “Calle del Expolio”. Aquell bon alcalde feixista del PP s’ha destacat diverses vegades per fer declaracions lloant el franquisme de manera que tampoc ens hem d’estranyar que per exemple el dia que les furgonetes van anar a recollir les caixes tanqués el carrer per impedir-ne l’accés i convoqués a la població salmantina a “defensar l’arxiu”. Les furgonetes però van ser carregades i quan van arribar a Madrid un jutge va paralitzar el trasllat fins que prengués una decisió. Reconec que tenia la sensació que els tribunals farien tornar les caixes cap a Salamanca, no crec que jo fos l’únic amb aquesta sensació, però finalment van poder arribar a Barcelona, concretament a Sant Cugat.

Des del moment en què va decidir-se el Govern espanyol a tornar els documents van produir-se dilacions, van al·legar que necessitaven temps per microfilmar els documents. Els havien tingut emmagatzemats setanta anys i ara se’n recordaven que els havien de microfilmar?. Finalment van sortir de Salamanca entre les ires de la caverna mediàtica acusant els catalans de robar uns documents a Espanya, documents que eren de la Generalitat de Catalunya i que havien sigut robats setanta anys abans per l’exèrcit d’ocupació espanyol.

Però no tot va tornar, ara diuen que cap al gener o febrer del 2010 arribaran els documents que restaven encara en mans dels lladres. Aquests documents que tornen ara són documents de persones particulars i institucions privades entre les que cal destacar la família Rovira i Virgili i els Cambó. Els documents arribaran a Catalunya, a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat. Un cop estiguin a Catalunya s’iniciarà el procés de retorn als seus legítims propietaris.

Tornarem a sentir els udols de la caverna mediàtica i del PP?

Drogues, sexe i corrupció

Drogues, sexe…

A Palma han condemnat a dos anys de presó a l’exregidor d’urbanisme Javier Rodríguez de Santos del PP que va gastar-se 50000€ en drogues i prostíbuls que va pagar amb la Visa de l’Ajuntament. També ha sigut condemnat a quatre anys d’inhabilitació.

… i corrupció

Un informe de la policia nacional revela que el PP valencià va finançar-se il·legalment a través d’una doble facturació. Tot apunta a la cúpula del PP. Segons la investigació policial tota la xarxa de pagaments il·legals apunta cap a la trama orquestrada per Ricardo Costa, secretari del partit, i Vicente Rambla, vicepresident de la Generalitat valenciana.

Segons la investigació el PP valencià pagava en negre els actes els actes que organitzava l’empresa Orange Market, propietat de Francisco Correa, principal imputat de la trama Gürtel. La investigació deixa clar que aquesta era una pràctica sistemàtica. El PP tenia un deute amb Orange Market que pagava la Generalitat Valenciana adjudicant diversos serveis a Orange Market..

El PP duia dues comptabilitats, és a dir dues caixes. La caixa A – anomenada Alacant – era la caixa on hi havia el diner legal amb els que es feien petits pagaments amb IVA. És a dir, era la comptabilitat oficial. Però també hi havia una caixa B – anomenada Barcelona – on tenien els diners que servien per fer els pagaments en negre.

El jutge que va instruir aquesta causa – i la va arxivar – no va tenir en consideració aquest informe policial perquè segons ell no tenia cap relació amb la trama. Per cert, aquest va ser el mateix jutge de qui Camps va dir que era molt bon amic seu.

Dos cèntims

La Generalitat de Catalunya va reclamar dos cèntims d’euro a l’Ajuntament de Figueres per un curs formatiu de seguretat de l’Institut de Seguretat Pública. Sembla que l’organisme de la Generalitat va equivocar-se quan va posar el preu del curs i ara l’ha corregit reclamant el pagament del preu correcte. Per reclamar aquests dos cèntims d’euro han obert un gruixut expedient la confecció del qual supera de llarg la diferència entre el preu inicialment oferit i el correcte. El tràmit per reclamar la diferència suposa un cost molt superior al del “deute”. Hi ha vegades en què la burocràcia pública és capaç d’arribar a l’absurd.

WIKIPEDIA: En l’argot d’Internet, un troll (a vegades trol) és un missatge o una altra forma de participació que busca intencionadament provocar reaccions previsibles, especialment per part d’usuaris novells, amb finalitats diverses, des del simple divertiment fins a interrompre o desviar els fils de les discussions, o bé provocar flamewars, enfadant als seus participants i enfrontant-se entre si. El troll pot ser més o menys sofisticat, des de missatges grollers, ofensius o fora de tema, a subtils provocacions o mentides difícils de detectar, amb la intenció en qualsevol cas de confondre o provocar la reacció dels altres.

No és gens difícil trobar-se amb aquests personatges anomenats trolls que busquen bàsicament embolicar la troca. Ún fet curiós és que pot tractar-se d’una persona amb diverses identitats (nicks) o diversos individus. El més curiós són aquells trolls que es dediquen a acusar a altres de ser-ho. Són personatges habituals dels fòrums i dels blocs en els que moltes vegades intervenen sense loguejar-se apareixent com anònims. També és habitual que utilitzin nicks de personatges sinistres com ells mateixos i que aprofitin l’anonimat que dóna internet per insultar a qui no pensa com ells. Una altra peculiaritat del troll és la suplantació. Després de la derrota del PP i la tramitació de lleis incòmodes per a aquest partit en els fòrums de discussió han aparegut infinitat d’aquests trolls, curiosament molts d’ells amb idees clarament racistes, xenòfobes, feixistes i bastant ràncies. Vull posar en evidència dos d’aquests personatges. Sé que em van a caure sobre tots els trolls que els llepen el cul a aquests dos però em porta sense cura. A aquesta gentussa miserable, feixista i mal educada cal plantar cara d’una vegada per totes. No es pot anar apallissar la gent ni omplir de merda dels blocs d’altra gent. No critico les seves idees, crític les seves formes, la seva falta de respecte cap a tots els que no opinen com ells. Antonio Elvira, conegut com J O Noville i Leona Catalana que pel que sembla es diu realment Teresa Coscujuela. He de dir que no sóc el primer que posa en coneixement aquestes dades, en el cas d’ell són públics en el seu bloc, els d’ella els he obtingut a través d’un altre bloc d’un blocàire que pel que sembla ha patit a aquests dos brètols del bloc .

Aznar: nacionalismes

Aznar ha dit que “els nacionalismes són un problema seriós en tota la UE”. Tot i que no és la primera vegada que ho diu aquest cop les seves paraules tenen una interpretació diferent a la que ell hauria desitjat. Aznar allunyat de càrrecs polítics però no gaire lluny del poder, personalment crec que és qui mou els fils que mouen a Rajoy sense córrer cap risc personal, es dedica a dir bestiesses a tort i a dret. Com he dit, Aznar no crec que esperi que les seves Paraules s’interpretin en un altre significat que en el que ell pensa i aquest és que el nacionalisme basc i català, també d’altres països – Escòcia, Flandes, etc. – és un perill per Europa. Però el fet és que el veritable perill per Europa és el nacionalisme espanyol del qual Aznar n’és un dels caps visibles.

El Grup d’Estudis Estratègics, una espècie de segona FAES del PP defensa una intervenció de l’exèrcit a Catalunya afirmant que “respecte a Catalunya és utilitzable si els nacionalistes catalans, des de les institucions autonòmiques i al carrer, proclamessin la ruptura amb la resta d’Espanya, i que les forces de seguretat fossin insuficients per a la tornada a la normalitat i la legalitat constitucional”. Aquests feixistes diuen que si sortim al carrer a manifestar-nos en favor de la independència se’ns ha d’enviar l’exèrcit. Hem tingut precedents de les accions de l’exèrcit a Catalunya i en cap d’elles va ser “per tornar a cap normalitat ni legalitat constitucional”. Bombardejar Barcelona des del mar, des de l’aire o des d’on sigui no té res a veure amb la normalitat. Canonejar el Palau de la Generalitat o el Parlament o detenir els nostres diputats tampoc.

Afirmen “que la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes; primer, per la ruptura de la unitat nacional. I segon per la conculcació de drets bàsics dels propis catalans. En ambdós casos l’exèrcit és l’últim recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertat”. Que bonic, ens volen salvar de les nostres dèries independentistes. Si nosaltres en l’exercici de la nostra llibertat decidim independitzar-nos ens diuen que ens vindran a salvar per garantir les nostres llibertats. Des de quan exercir un dret és tenir-lo conculcat? Des de quan impedir l’exercici d’un dret es fa per garantir la llibertat?. Em sembla molt irresponsable que aquesta gent del GEES demani que L’Estat envii els tancs a Catalunya, d’això en el meu poble se’n diu apologia del cop d’Estat.

També acusen al president del govern d’haver-se venut als nacionalistes catalans acceptant aprovar l’Estatut de Catalunya d’amagat. Quedeu-vos aquest punt en les vostres ments perquè de seguida hi tornarem. Diuen que el TC calla davant de qüestions clarament inconstitucionals. I acusa al govern de no voler fer servir les eines – militars o no – per fer complir la llei. Novament hi tornen a demanar que el Govern faci servir l’exèrcit contra Catalunya. El TC ha quedat tan desprestigiat que a hores d’ara sigui la que sigui la seva sentència, i no serà gens bona per Catalunya, el que farà es provocar una crisi molt greu entre Catalunya i l’Estat. I tot per la irresponsabilitat dels dirigents del Partit Popular, del que el GEES és un tentacle. Tornem al punt que havíem deixat pendent de comentar. Segons el GEES Zapatero va pactar d’amagat l’Estatut que ells consideren il·legal amb els partits catalans i poden donar a entendre que Zapatero s’ha venut als catalans o ha venut Espanya als catalans. Fa 75 anys amb arguments semblants als que el GEES fa servir referint-se als catalans a Alemanya va iniciar-se un procés que va acabar amb 6 milions de jueus assassinats. Però els arguments del GEES no són nous a Espanya tampoc. La dèria dels sectors ultraespanyolistes de construir Espanya segons la idea que ells tenen a canonades no és nova. A Barcelona encara se’n poden veure les cicatrius que deixen les bombes llençades amb l’única finalitat d’imposar una idea d’Espanya que es basa en convertir-nos en un poble sense identitat.

Passem a comentar l’article següent que és al que he estat fent referència tota l’estona. Ho faré paràgraf a paràgraf. (Al peu del meu article hi podeu trobar l’article que comento).

Certament els exèrcits en les democràcies serveixen per defensar el país d’amenaces internes i de defensar els interessos del país en l’estranger. Per allò que no serveix un exèrcit en democràcia és per donar cops d’Estats, enderrocar governs o per actes de repressió contra la població civil. Però l’exèrcit espanyol està dissenyat com un exèrcit per combatre “les amenaces interiors”. Algú em dirà que han tingut en l’exterior intervencions molt dignes en conflictes com Iraq, Afganistan, Kosovo, etc. Això no ho puc negar però l’exèrcit espanyol té un historial ben negre que no es pot netejar amb unes quantes “missions de pau”. Ja fa tres anys que un general espanyol, Mena Aguado, va advertir que si s’aprovava l’Estatut l’exèrcit espanyol hauria d’intervenir. Finalment no van fer res, de moment van deixar en mans del PP i del Tribunal Constitucional donar el “cop d’Estat a Constitució calada” contra Catalunya. En democràcia l’exèrcit no pot amenaçar les institucions democràtiques amb donar un cop d’Estat. Seria molt greu que l’Estat espanyol enderroqués el govern legítim de la Generalitat per quarta vegada en la història, cinc serien si comptem la supressió de la Mancomunitat.

Quan l’exèrcit ha intervingut a Catalunya mai ho ha fet per garantir els drets dels catalans ni per garantir un règim de llibertats, en totes les ocasions ho ha fet per conculcar aquests drets, arribant a l’assassinat del president Companys. Res no ens garanteix que de repetir-se una intervenció de l’exèrcit fos diferent de llavors. Si els catalans un dia decidíssim votar en favor de la independència cap exèrcit espanyol té dret a impedir-ho.

El text acusa al govern de pactar l’aprovació d’un text – l’Estatut – amb un partit que recolza l’independentisme d’amagat. Molt d’amagat no va ser quan tothom ho sabia. Tampoc és correcte que tot CiU tingui posicions independentistes, n’hi ha que si i n’hi ha que no. Acusen el govern de Zapatero de no fer complir la llei fent servir els mitjans que calguin, militars o no. Hi ha una repetida insistència en demanar una intervenció de l’exèrcit.Acusen a Zapatero i a la ministra Chacón d’ideologitzar l’exèrcit i d’usar-loscom un laboratori progressista pel feminisme, el pacifisme, l’homosexualisme i fins i tot el transexualisme. Els mateixos que demanen un exèrcit al vell estil, és a dir ben fatxa, colpista, salvapàtries i antidemocràtic acusen al govern de convertir l’exèrcit en una colla d’hippys, feministes i gais. Acusen a Zapatero de considerar il·legítim l’ús de la força a Afganistan, i es lamenten que Zapatero pogués considerar il·legítim l’ús de la força dins d’Espanya. On s’ha vist que Zapatero no vulgui deixar que els militars puguin bombardejar Barcelona?.

Es pregunten si l’exèrcit hauria de recórrer als mitjans dels que disposa per en el cas que “les autoritats catalanes” proclamessin la independència i el govern espanyol no fes res, impedir-ho actuant dins de la legalitat constitucional actuar pel seu compte o sotauna autoritat diferent de la del govern. A quina autoritat diferent del govern es refereixen?. Al rei?. Al PP?. Després invoquen l’article vuitè de la Constitució. Encara sort, que al final diuen que l’exèrcit no pot actuar al marge del que opinin les autoritats polítiques.

S’han passat cinc paràgrafs invocant l’exèrcit i el cop d’Estat contra Catalunya després d’acusar l’actual govern espanyol d’haver-se venut als catalans i tractant de justificar-ho en base a l’article vuitè de la Constitució espanyola, les dues línies finals sembla que pretenguin negar aquesta crida al colpisme.Doncs si, si que hi ha un nacionalisme perillós per Europa, el nacionalisme espanyol del senyor Aznar i els seus acòlits que demana fer cops d’estat per aconseguir per la força allò que mai aconseguirà per legal via de les urnes i de la democràcia.

Estatuto. Articulo 8: normalidad y excepcionalidad

Por GEES

En Libertad Digital nº 1963 | 8 de Septiembre de 2009

El siguiente artículo ha sido solicitado al autor por los oyentes de Es la Mañana de Federico.

En los países democráticos, las Fuerzas Armadas son uno de los instrumentos que los Estados tienen para defenderse de las amenazas externas y defender sus intereses en el exterior. Pero también tienen funciones internas: son el instrumento que el Estado tiene para afrontar crisis interiores a las que no puede hacer frente de otra manera. Estados Unidos despliega la Guardia Nacional cuando el orden federal está en peligro, e incluso en España, la UME, la “”División ZP”", constituye una utilización del Ejército para solucionar cuestiones internas.

Por lo tanto, en situaciones excepcionales de ruptura de la legalidad constitucional, las Fuerzas Armadas constituyen un instrumento legítimo. Respecto a Cataluña, es utilizable si los nacionalistas catalanes, desde las instituciones autonómicas y en la calle, proclamasen la ruptura con el resto de España, y que las fuerzas de seguridad fuesen insuficientes para la vuelta a la normalidad y la legalidad constitucional. Y es que la ruptura del orden legal en Cataluña lo puede ser en dos aspectos; primero, por la ruptura de la unidad nacional. Y segundo por la conculcación de derechos básicos de los propios catalanes. En ambos casos, el Ejército es el último recurso del Estado para restaurar el régimen de libertades.

Todo esto puede ser necesario en una situación de excepcionalidad, pero en la que el Estado funcione aún con normalidad: es decir, que quiera y pueda hacer cumplir la ley. El problema en la España actual es que este no es el caso, porque en relación con estas cuestiones, la anormalidad vive instalada en el Estado. Primero, en cuanto al origen del problema: un Presidente del Gobierno pacta el ilegítimo Estatuto a escondidas en su residencia oficial, el partido que lo sustenta defiende claramente la secesión de Cataluña y el Tribunal Constitucional guarda silencio ante cuestiones clamorosamente inconstitucionales. El Estado no tiene la más mínima voluntad de hacer cumplir la ley ni de usar los instrumentos –militares o no– para ello.

El segundo aspecto es la relación impuesta por el Gobierno de la nación hacia las fuerzas armadas, que se caracteriza por dos cosas. En primer lugar, por la politización en las relaciones entre civiles y militares, otorgándose ascensos y nombramientos por cuestiones de afinidad política y no profesional. Baste recordar que Carmen Chacón tiene a las Fuerzas Armadas en pie de guerra por su gestión. En segundo lugar, por el proceso de ideologización de nuestros ejércitos, utilizados por Chacón y Zapatero como laboratorio progresista: para el feminismo, para el pacifismo, para el homosexualismo e incluso el transexualismo. Respecto a las Fuerzas Armadas, Zapatero considera ilegítimo el uso de la fuerza; si lo es en Afganistán, para que hablar del uso dentro de nuestras fronteras.

Dicho esto, es legítimo plantearse, en el caso de que las autoridades catalanas proclamasen la independencia de su región y el Estado lo tolerara sin recurrir a los medios de que dispone para impedirlo, si el Ejército podría, dentro de la legalidad constitucional, actuar por sí mismo o bajo otra autoridad diferente de la del Gobierno ya que el artículo 8 dice textualmente: “Las Fuerzas Armadas (…) tienen como misión (…) defender su [la de España] integridad territorial”. La respuesta debe ser negativa. Aunque la Constitución encomienda al Ejército esta misión, éste no puede cumplirla sin el sometimiento al Gobierno, pues lo que no puede estar dentro de la Constitución es la intervención de las Fuerzas Armadas contra la voluntad del Ejecutivo. Interpretar otra cosa sería tanto como imponer a los altos mandos militares la obligación de interpretar cuando la situación exige o no que el Ejército intervenga al margen de lo que opinen las autoridades políticas.

—–

Articles annexos:

Lamentan que no será así porque “la anormalidad vive instalada en el Estado”

Los asesores de Aznar apelan al Ejército para restaurar las libertades en Cataluña

S.C.

El Plural

El Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), un centro de propaganda neoconintegrado por asesores de Aznar cuando ocupaba La Moncloa, ha difundido un duro artículo contra el Estatut de Cataluña en el que tacha el texto de “ilegítimo”, apuntando que “el Ejército es el último recurso del Estado para restaurar el régimen de libertades”. Sin embargo, lamentan que no será el caso porque “la anormalidad vive instalada en el Estado” y éste “no tiene la más mínima voluntad de hacer cumplir la ley ni de usar los instrumentos -militares o no- para ello”. También cargan contra las propias Fuerzas Armadas asegurando que se han convertido en un “laboratorio progresista” para “el feminismo”, “el homosexualismo” y “el transexualismo”.

 

El GEES, cuyo responsable Rafael Bardají también es director de Política Internacional de la FAES del PP, ha difundido un duro artículo en el que recuerdan que “en situaciones excepcionales de ruptura de la legalidad constitucional, las Fuerzas Armadas constituyen un instrumento legítimo”. “Respecto a Cataluña, es utilizable si los nacionalistas catalanes, desde las instituciones autonómicas y en la calle, proclamasen la ruptura con el resto de España, y que las fuerzas de seguridad fuesen insuficientes para la vuelta a la normalidad y la legalidad constitucional”, apuntan, para añadir que “la ruptura del orden legal” puede venir tanto “por la ruptura de la unidad nacional” como “por la conculcación de derechos básicos de los propios catalanes”.

Zapatero ha pactado el “ilegítimo Estatuto”

Para el centro neocon, “el problema” es que no será así porque “la anormalidad vive instalada en el Estado” ya que ha sido el presidente quien ha pactado “el ilegítimo Estatuto”, “el partido que lo sustenta defiende claramente la secesión de Cataluña” y además “el Tribunal Constitucional guarda silencio ante cuestiones clamorosamente inconstitucionales”. “El Estado no tiene la más mínima voluntad de hacer cumplir la ley ni de usar los instrumentos –militares o no– para ello”, insisten.

“Politización” e “ideologización” de las FF.AA.

Además, el artículo carga contra las propias Fuerzas Armadas ya que aseguran ahora se caracterizan por la “politización”, con “ascensos y nombramientos por cuestiones de afinidad política y no profesional”, asegurando que la ministra Carmen Chacón tiene al Ejército “en pie de guerra por su gestión”. También denuncian “el proceso de ideologización de nuestros ejércitos, utilizados por Chacón y Zapatero como laboratorio progresista: para el feminismo, para el pacifismo, para el homosexualismo e incluso el transexualismo”.

Dilema para los militares

El GEES concluye poniendo en una encrucijada a los militares. Después de presentar al Gobierno como parte del “problema” y de subrayar su nula voluntad para recurrir al Ejército, recuerdan que este último está constitucionalmente sometido al Ejecutivo. “Interpretar otra cosa sería tanto como imponer a los altos mandos militares la obligación de interpretar cuando la situación exige o no que el Ejército intervenga al margen de lo que opinen las autoridades políticas”, apuntan.

Arengas y cuñas publicitarias

El artículo, difundido por la web de Losantos Libertad Digital, incluye también un gesto para promocionar la nueva radio del radical locutor al asegurar que el texto “ha sido solicitado al autor por los oyentes deEs la Mañana de Federico”.

 

——

Aznar: “Los nacionalismos son un problema serio en toda la Unión Europea”

El ex presidente del Gobierno ha presentado el libroLucho. Resurjo, escrito por el líder de los populares europeos, Wilfred Martens

El ex presidente del Gobierno y presidente de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), José María Aznar, ha dicho este lunes que “vivimos en un país en el que se siguen negando los hechos”, al tiempo que ha advertido de que los nacionalismos son un “problema serio” en toda la Unión Europea. Aznar y el líder del PPE, Wilfred Martens, han ensalzado este lunes la unidad y fortaleza de los populares europeos, convertidos tras las pasadas elecciones europeas en el primer grupo del Parlamento de la UE. Ambos se han reencontrado en Madrid con motivo de la presentación del libro del ex primer ministro belga “I struggle. I overcome” (”Lucho. Resurjo”, en su traducción al castellano). En la sede de la Fundación de Análisis y Estudios (FAES), que preside Aznar, se han congregado algunos dirigentes del PP como Antonio López-Istúriz o Ana Pastor para escuchar a Martens, quien en el libro recorre su “vida política”.

ESTRELLA DIGITAL/EFE

MADRID

Una vida, tras dos etapas como primer ministro de Bélgica, de 1979 a 1981 y luego desde ese año a 1992, que discurre en paralelo a la formación de la UE y al crecimiento del Partido Popular Europeo.

Es, en palabras de Martens, “la primera fuerza de Europa”, ya que supo adecuar su programa a la evolución de los acontecimientos.

Y en esa fase de expansión, el PP de Aznar y después de Mariano Rajoy ha jugado un papel muy relevante, hasta el extremo de que hoy, según ha dicho el ex presidente del Gobierno, es una “referencia” para los populares europeos.

Ambos, además, han coincidido en recalcar la importancia de explicar lo que significa Europa en tiempos de crisis económica.

Aznar ha recordado los valores y principios sobre los que se sustenta su visión de Europa: fuertes estados nacionales compatibles con un robusto liderazgo europeo, rechazo de las “grandes burocracias” y de los nacionalismos, raíces cristianas, la importancia de la relación atlántica, reformismo, lucha contra el proteccionismo y defensa de ideas sociales, sobre todo la creación de empleo.

Una gran amistad

Además, el presidente de honor del PP, tras confesar que le une a Martens una “fuerte amistad personal”, ha expresado su deseo de que en el próximo congreso del Partido Popular Europeo, en diciembre en la localidad alemana de Bonn, salga reelegido como líder del mismo el que fuera primer ministro belga.

Porque, ha indicado Aznar, la historia de las fuerzas conservadoras europeas no se puede escribir sin desdeñar el protagonismo fundamental de Martens, del mismo modo que no se puede escribir la historia reciente del PP sin remarcar lo que representa su figura.

Martens, a su juicio, ha de ocupar “un sitio en las mentes” de quienes han propiciado la unidad actual de la derecha española, conglomerada en el Partido Popular.

También, en palabras del ex presidente, el papel de Martens resulta crucial en el proceso que siguieron los populares españoles para integrarse en el PPE, un tiempo en el que además, dentro del país, comenzaba “una andadura en la que trataba de salir de una oposición sin futuro para convertirse en una alternativa viable”.

—–

Amenazan con enviar los tanques

Una entidad cercana al PP lo cree “utilizable” en caso de independencia

 

El Grupo de Estudios Estratégicos, entidad cercana al PP, ha publicado una carta a Libertad Digital donde defienden una respuesta militar a una hipotética declaración de independencia catalana. En la carta, recogida por elAvui, manifiestan que “respecto a Cataluña, es utilizable si los nacionalistas catalanes, desde las instituciones autonómicas y en la calle, proclamasen la ruptura con el resto de España, y que las fuerzas de seguridad fuesen insuficientes para la vuelta a la normalidad y la legalidad constitucional”.

“Y es que la ruptura del orden legal en Cataluña lo puede ser en dos aspectos; primero, por la ruptura de la unidad nacional. Y segundo por la conculcación de derechos básicos de los propios catalanes. En ambos casos, el Ejército es el último recurso del Estado para restaurar el régimen de libertades”, añaden.

En este sentido, consideran que “el origen del problema” es “un Presidente del Gobierno pacta el ilegítimo Estatuto a escondidas en su residencia oficial, el partido que lo sustenta defiende claramente la secesión de Cataluña y el Tribunal Constitucional guarda silencio ante cuestiones clamorosamente inconstitucionales. El Estado no tiene la más mínima voluntad de hacer cumplir la ley ni de usar los instrumentos –militares o no– para ello”.

“Dicho esto, es legítimo plantearse, en el caso de que las autoridades catalanas proclamasen la independencia de su región y el Estado lo tolerara sin recurrir a los medios de que dispone para impedirlo, si el Ejército podría, dentro de la legalidad constitucional, actuar por sí mismo o bajo otra autoridad diferente de la del Gobierno ya que el artículo 8 dice textualmente: “Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión […] defender su [la de España] integridad territorial”.

“La respuesta debe ser negativa. Aunque la Constitución encomienda al Ejército esta misión, éste no puede cumplirla sin el sometimiento al Gobierno, pues lo que no puede estar dentro de la Constitución es la intervención de las Fuerzas Armadas contra la voluntad del Ejecutivo. Interpretar otra cosa sería tanto como imponer a los altos mandos militares la obligación de interpretar cuando la situación exige o no que el Ejército intervenga al margen de lo que opinen las autoridades políticas”, concluyen

 

——

Cuando se jugaba La Moncloa, Aznar elogiaba el catalán y concedía a CiU el fin de la mili obligatoria

Los cerebros del aznarismo confían en el Ejército para poner firmes a los catalanes

Diagnóstico inquietante, pero por desgracia exacto, el de José Montilla -ayer, 11 de septiembre, fiesta nacional de Cataluña- en declaraciones a la cadena SER: “El PP trabaja para que Cataluña no encaje en España”. Tan es así que el núcleo duro popular, que es el aznarismo, se ha quitado la careta en relación a Cataluña, de modo que sus satélites del Grupo de Estudios Estratégicos (GEES) afirman que, según cómo evolucionen los acontecimientos, habría que apelar al Ejército.

Noticias relacionadas

Los asesores de Aznar apelan al Ejército para restaurar las libertades en Cataluña

CiU podría gobernar en Cataluña si pacta con el PP, según el Publiscopio

Antes, alguna vez, semejante estulticia la había manejado en público Manuel Fraga Iribarne respecto a Euskadi. Pero si alguien piensa que contenciosos históricos como el vasco o, más aún, el catalán podrían encauzarse razonablemente a través de una intervención militar o es un demente o un peligroso irresponsable.

Cerrilismo todo vale

Lo que está ocurriendo con el nuevo Estatut es una demostración de que el cerrilismo, o mejor dicho la estrategia del todo vale, sólo genera confusión, tensiones y riesgos innecesarios. El Estatut catalán ha sido casi copiado íntegramente por el de la Generalitat valenciana y por otras comunidades como Andalucía. Pero la derecha que controla el nacionalismo español absuelve a los demás, mientras castiga con insólita severidad a Cataluña.

Expertos en infamias

Claro que los cerebros ideológicos de Aznar exhiben con bochornosa rotundidad su desprecio hacia las actuales Fuerzas Armadas. Argumentado de otra manera: no tragan que el Ministerio de Defensa esté dirigido por Carme Chacón, una mujer de izquierdas y, además, catalana. Lanzan la insidia –por algo son expertos en infamias- sin tapujos ni escrúpulos. Sostienen que las Fuerzas Armadas se han convertido en un “laboratorio progresista” para el “feminismo”, el “homosexualismo” y el “transexualismo”.

Una y no cincuenta y una

Pero, naturalmente, los neocon de GEES, emparentados también con FAES, se plantean que el Ejército actúe en un contexto gubernamental bien distinto al de ahora. Con Aznar de presidente –o también con Mariano Rajoy y no digamos con Esperanza Aguirre-, la situación sería distinta, la virilidad sin tacha regresaría a las tropas y, en efecto, las Fuerzas Armadas garantizarían con las botas y no con los votos la “España una y no cincuenta y una”made in Blas Piñar.

Acrisolada tradición

Que los votos sean substituidos por las botas castrenses engarza con la más acrisolada tradición del españolismo conservador. En la Restauración canovista, los militares hacían y deshacían a su gusto. El Rey, mientras tanto, se dedicaba aborbonear a los políticos, a los gobiernos sucesivos y a jugar por lo demás a soldaditos. La Restauración la impuso, por cierto, el general Martínez Campos. En 1923 el golpe de Estado palaciego, impulsado por Alfonso XIII, terminó con el régimen de los partidos y condujo al general Primo de Rivera a la jefatura del Gobierno. Más tarde, en 1936, principalmente fueron los militares quienes organizaron –con respaldos de los poderes fácticos de siempre- la sublevación contra la II República, a la que fusilaron. Durante 40 años el general Franco Bahamonde ejerció de tirano.

Habla en cristiano

La lengua catalana fue singularmente mal tratada por el dictador Primo de Rivera. En los años del franquismo la persecución al catalán fue mucho más intensa todavía. “Habla en cristiano”, decían policías y falangistas a todos aquellos que osaban hablar en catalán, un idioma confinado a la intimidad personal o familiar. Es decir, que cuando Aznar declaró que él respetaba el catalán y lo elogiaba, pero que lo practicaba en la intimidad, no mentía. Sólo seguía una costumbre impuesta a palos.

El oro y el moro

Significativamente, este mismo Aznar -cuyos voceros sueñan con que el Ejército ponga a raya a vascos y catalanes- es el que dijo todo lo anterior en TV3, en un gesto que buscaba el voto de CiU. Como lo buscaba cuando les ofrecía el oro y el moro en financiación a cambio de que apoyaran su presidencia. En cuanto al Ejército, Aznar aceptó una medida diseñada por CiU y que consistía -como así fue- en acabar con la mili obligatoria. ¿Irá de nuevo Artur Mas al notario como respuesta a la fórmula castrense de poner firmes a los catalanes? No olvidemos el recurso presentado por los genovesesante el Tribunal Constitucional contra el Estatut. Ni tampoco olvidemos las campañas mediáticas de los medios afines al PP contra Cataluña.

Enric Sopena es director de El Plural

Rodríguez Ibarra, els estrangers i la sanitat

Qui és Rodríguez Ibarra?

Rodríguez Ibarra durant molts anys va ser president de la Junta d’Extremadura, la Comunitat Autònoma més subvencionada mercès als impostos que pagaven els ciutadans d’altres CCAA i que va destacar-se sempre per tenir en matèria autonòmica un discurs molt semblant al d’alguns dirigents del PP, malgrat ser del PSOE, això si, del sector més jacobí del PSOE. Rodríguez Ibarra ha atacat molt a Catalunya, malgrat que la seva CA s’ha beneficiat no només dels impostos provinents de Catalunya – i d’altres CCAA – sinó també dels avenços que en matèria competencial anava aconseguint la Generalitat. Rodríguez Ibarra oblida que ell no hauria sigut president de la Junta d’Extremadura si Catalunya no hagués volgut i aconseguit recuperar les seves institucions. Extremadura ha sigut un apèndix de Castella, només l’intent de l’Estat espanyol de diluir les institucions catalanes creant-ne rèpliques en territoris sense tradició d’autogovern ha permès que personatges com Rodríguez Ibarra hagueren aconseguit un càrrec i cert nivell de poder descentralitzat.

Expresident d’una regió d’emigrants

És coneguda l’animadversió de Rodríguez Ibarra que ha atiat sense cap vergonya l’anticatalanisme, oblidant que a Catalunya hi havia molts extremenys que fa molts anys van haver de fer les maletes i marxar de la seva terra perquè es morien literalment de gana gràcies als cacics que eren els amos de tot en aquella terra i que empobrien als seus conciutadans, molts d’aquells cacics vivien a Madrid, on ocupaven càrrecs de certa rellevància.

Contra els immigrants

Però pel senyor Rodríguez Ibarra, un “bon espanyolista”, els dolents eren els catalans que havien acollit als seus conciutadans fugits de la misèria. Rodríguez Ibarra ara ens surt que s’ha de restringir la despesa sanitària fent “una sanitat pels espanyols i només pels espanyols” deixant fora de la cobertura sanitària als immigrants. Qui això ho diu és algú que va ser president d’una comunitat autònoma de la que van haver d’emigrar cap a altres contrades a la recerca d’una vida millor que molts van trobar a Catalunya, però també en països estrangers. Diu Rodríguez Ibarra que la sanitat “és tan universal que comença a haver-hi un turisme sanitari d’estrangers que vénen a Espanya amb un bitllet d’avió de 300 euros i s’operen dels malucs que costa una miqueta més”. El nivell de demagògia del senyor Rodríguez Ibarra arriba al súmmum quan afirma que “enfront d’aquells que pensen que estem malament, en Sanitat estem tan be que necessitaríem ver algunes restriccions en la despesa. Jo estic d’acord amb què cal fer una política d’estalvi, però sobre tot cal fer una política pensant en el futur”.

Viatjar amb cobertura mèdica

Quan una persona viatja a l’estranger ha de sol·licitar una targeta sanitària que li permeti rebre Atenció sanitària en el país al que viatja. Ho sé perquè quan he viatjat m’he fet aquesta targeta. Si un cop en l’estranger requereixes atenció mèdica la rebràs mercès als convenis internacionals firmats entre els països. Després ells ja s’ho cobren els uns als altres.

Demagògia

Hi ha temes en què no hi hauria de fer demagògia d’una manera tan grollera i indecent. La ministra de sanitat diu que Espanya té un 15% de població estrangera i que “la immensa majoria treballa (i cotitza) i tenen dret a rebre una prestació sanitària”. He afegit entre parèntesi “i cotitza” perquè certament molts dels estrangers cotitzen a la seguretat social i paguen els seus impostos, com en tot col·lectiu n’hi ha de barruts, també n’hi ha d’extremenys, espanyols i catalans barruts, aquesta és una característica de la que no se’n lliura cap col·lectiu humà, i és evident que els polítics no en són una excepció.

Artícle relacionat: Rodríguez Ibarra reclama una sanidad pública ´sólo para los españoles´

Janus peper

Com un Janus reencarnat, Alberto Núñez Feijoo mostra les seves dues cares. Insubmís fiscal i de Torquemada constitucional que demana cremar heretges de la idea d’Espanya que té el PP – sigui la que sigui – a la foguera constitucional.

Insubmís

Alberto Núñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia ha cridat a la insubmissió fiscal dient que “Galícia està farta del tractament diferenciat de les Comunitats Autònomes” i lamenta que a algunes CCAA “ li fan un vestit a mida per al finançament” referint-se a Catalunya. De vestits fets a mida en saben molt alguns dirigents del PP. Sembla que aquest rampell de rebel·lia del president gallec és conseqüència que l’Estat reclama la devolució d’uns diners a Galícia i que el govern gallec no pot tornar-los perquè no els té.

L’home “legal”

Després de defensar la insubmissió fiscal el mateix Feijoo té la gosadia i la poca vergonya d’exigir que es castigui a qui organitzi consultes populars dient que “les consultes il·legals són il·legals. Igual que si es comet qualsevol acte il·legal al carrer o en una casa es castiga, els actes il·legals han de ser castigats amb la tranquil·litat que donen les lleis per mantenir l’Estat de Dret. Les consultes il·legals són sancionables des del punt de vista administratiu o penal”. Si la pocavergonya fos il·legal els polítics del PP estarien a la garjola. Feijoo afegeix que “les coses ja estan prou malament com per empitjorar-les encara més amb una insubmissió a la sentència del TC. Això ho diu el mateix que crida a la insubmissió fiscal.