Avui s’han celebrat les eleccions al Parlament Europeu. Jo he anat a votar, si, jo he sigut un dels que ha anat a votar. Sembla que l’abstenció serà molt alta i que la dreta obtindrà uns bons resultats. Després escoltarem a molts queixar-se de les decisions que prenen els Parlaments, de molts que no han anat a votar, i perdoneu-me que ho digui així, el vot és la forma en què esculls a qui ha de redactar les lleis, si no vas a votar no et queixis, has tingut l’oportunitat en la teva ma i l’has deixat perdre. Si hi ha una majoria de dretes que decideix que els empresaris poden donar pel cul als treballadors perquè molts d’aquests treballadors han decidit no anar a votar perquè estan desencisats amb la política no trigaran a conèixer les conseqüències de no haver-hi exèrcit un dret que només costa dos minuts del nostre temps. No voler perdre aquests dos minuts ens pot fer perdre els nostres drets. Perquè els que voten a les dretes si que van a votar, i diguem-ho clar, la ultradreta està pujant. Hi ha moltes maneres de mostrar el nostre desacord amb la forma en què actuen els partits polítics, una és votar, també escrivint cartes deixant palesa la nostra disconformitat amb el que fan. Encara no se saben els resultats de les eleccions europees però en el cas d’Espanya és molt probable que el partit del Prestige, de la Guerra d’Iraq, el partit de la catalanofòbia, el partit que demana l’acomiadament lliure i retallar els drets de la gent i dels treballadors, el partit de la xenofòbia i el partit del cas Gürtel sigui el partit més votat. I tot perquè molts votants d’esquerres o de dretes moderades no han volgut perdre dos minuts del seu temps ficant una papereta en un sobre i aquest sobre en una urna.
Diumenge 7 de juny, demà passat toca anar a votar. Escollim els nostres diputats en el Parlament Europeu, per si no ho sabieu, no escollim al president del govern espanyol encara que la campanya electoral duta a terme pels dos principals partits espanyols - PSOE i PP - indiqui això. Ni Zapatero ni Rajoy tampoc són candidats. I encara que ho sembli tampoc ho són Francisco Camps ni Carlos Fabra. Les eleccions se celebraran el diumenge excepte a Holanda i Gran Bretanya que van celebrar-les ahir. En aquest cas més que una celebració sembla un funeral per a la democràcia. Els partits tradicionals holandesos i britànics s’han fotut una pinya i hi ha un ascens de l’ultradreta. Diumenge pot confirmar-se un ascens de la ultradreta si el PP supera en escons al PSOE. He escoltat les declaracions del candidat ultra holandés i veig que la dreta barruda i incongruent entrant en institucions que diuen que haurien de ser desmantellades, si, així és, un individu es presenta com a candidat a un escó en una institució - el Parlament Europeu - a la que vol desmantellar. Si no creuen que no es presentin, que es presentin en el seu país i si guanyen les seves eleccions generals retirin el seu país de la UE però ho trobo absurd que es presentin i ocupin escons en una institució que voldrien desmantellar. La crisi ha provocat l’ascens d’aquests grupuscles ultres que pretenen entrar en les institucions per destruir-les. I hi ha moltes maneres de fer-ho, el mètode del PP és corrompre el sistema democràtic i fer que la ciutadania se’n farti. Berlusconi a Itàlia ha convertit la política en un circ ple de pallassos, començant pel mateix Berlusconi. La democràcia està en perill. Em vist com en els últims anys partits amb llistes plenes de corruptes aconsegueixen i que fan de les -fòbies contra tot obtenen èxits electorals mentre els partits democràtics tradicionals es mostren incapaços d’atreure el vot. Partits creats per gent que per assegurar que no tenen res que amagar ens mostren el seu candidat despullat, cert, no tenen res que amagar, i tampoc tenen idees. I d’altres partits creats per persones que han sortit escopetejades d’altres partits. Aquest és el panorama amb què ens trobem. A Gran Bretanya un escàndol econòmic que afecta tots els partits tradicionals podria fer caure el govern. A Itàlia Berlusconi organitza festes amb noies quasi despullades i ús d’avions de l’Estat, també sembla que va tenir un embolic amb una senyoreta però les enquestes li donen un suport del 70% de la ciutadania. La conclusió és que qui vulgui guanyar unes eleccions ha de ser barrut, corrupte, feixista i sortir despullat, amb aquestes quatre condicions teniu l’èxit electoral. Quina vergonya. Pobre Europa, que t’hem fet?.
Vaig participar en l’acte per la sobirania que va celebrar-se el passat dissabte 27 de juny i que va començar al peu de l’Arc del Triomf - Passeig Lluís Companys - i va acabar al davant del Parlament de Catalunya situat al Parc de la Ciutadella. L’acte va transcórrer en un ambient reivindicatiu però absolutament pacífic i tranquil. Si, en arribar al Parlament es va esbroncar als diputats que hi eren presents però els moments de tensió i esbroncada no van passar en cap moment de les paraules. A vegades cal recordar-los als senyors diputats, especialment als nostres diputats, que ells estan per atendre les demandes del poble. Sé que hi ha una llei que limita molt els drets del poble de Catalunya i les atribucions del nostre Parlament però quan la llei - una llei aliena al nostra país - és injusta, podriem qualificar-la de malintencionada s’ha de trobar la manera de vorejar-la, fins i tot d’incomplir-la obertament. Segons les lleis espanyoles una declaració d’autodeterminació és un delicte, és a dir, si el nostre govern de la Generalitat i el nostre Parlament declaressin la independència unilateralment cometrien un delicte que autoritzaria a l’Estat espanyol a prendre mesures. No crec que calgui explicar quina mena de mesures. Però aquesta llei conculca el dret que el poble de Catalunya té de declarar-se independent sense patir represàlies, i aquest dret el recull la declaració dels drets dels pobles. Algú va dir-me una vegada que aquesta declaració no era d’aplicació als catalans, li vaig demanar a aquesta persona que em digués en quina part diu que els catalans no tenim dret a independitzar-nos. Va al·legar que aquesta declaració va fer-se pensants en els pobles que estaven procedint a la descolonització, a nosaltres ja fa 300 anys que se’ns van ficar a casa nostra i van dedicar-se a cometre tota mena d’actes execrables, va sent hora que toquin el dos. Catalunya ha d’integrar-se a la UE com a membre de ple dret per poder defensar els seus interessos, cosa que mai ha fet el govern espanyol, cap govern espanyol. La manifestació va reunir entre 1200 i 5000 persones segons la font. A la manifestació hi havia persones de totes les edats i condicions. L’independentisme català no és ja una cosa de quatre jovenets eixelebrats, és un moviment que es comença a estendre per tota la societat catalana. Vaig llegir el dia anterior que s’havia creat una confederació d’empresaris independentistes, també gent que amb els seus coneixements en els més diversos camps - economia, societat, història - en presenten estudis favorables a una Catalunya independent. I quins arguments tenim en contra?. Boicots i declaracions de generals. És evident que si ens amenacen amb l’ús de la força i amb destruir la nostra economia és perquè saben que els que tenen més a perdre són ells, no volen que ens independitzem perquè som l’únic lloc en què l’Estat espanyol pot encara robar. Ja no li queda cap lloc més. I són massa curts d’enteniment per entendre que només ens han deixat una sortida: la independència. Però el nostre poble té por, recorda com ha actuat l’Estat espanyol en el passat, recorda quina ha sigut la resposta, però la situació ha arribat a un punt en què cal arriscar-se. El govern espanyol sap o hauria de saber que la UE no permetrà que un dels seus membres faci servir la violència per impedir la independència d’un dels seus territoris. Cert és que la independència de Catalunya provocaria en el si de la UE un problema enorme. Catalunya no és un territori petit ni tampoc poc poblat, i encara menys pobre. A més la independència de Catalunya pot afectar dos dels Estats principals de la UE directament, tant França com Espanya tenen problemes en diversos territoris, i una independència de Catalunya podria arrossegar les d’altres petits països. De rebot altres Estats europeus s’hi poden trobar amb problemes semblants. Però d’això no en tindran la culpa aquests petits nous Estats, la tindran els grans Estats que van construir una Europa pensada per quatre carallots curts d’enteniment. L’antiga Txecoslovàquia i les diverses exrepúbliques de l’antiga Iugoslàvia han demostrat que quan es creen Estats pensant en els interessos personals de quatre sàtrapes tard o d’hora tot se’n va a fer punyetes. I no m’estic referint a la creació dels Estats sorgits del desmembrament d’aquests Estats artificials, em refereixo a la creació d’aquests Estats artificials amb petits països que ara s’han convertit en Estats. La terrible guerra de l’antiga Iugoslàvia ho va fer evident. Als diversos governs espanyols se’ls van posar els pels de punta en adonar-se que allò no era un fet marginal. A Espanya se li han donat moltes oportunitats per rectificar la seva actitud cap a Catalunya i mai han fet cas, davant d’aquestes circumstàncies només deixen una sortida, la independència, i els nostres representants poden passar a la història com els que van abandonar el seu poble o com els que el van abanderar en el camí cap a un Estat propi.
Hi ha hagut una nova filtració sobre la decisió que el Tribunal Constitució ha de prendre sobre la constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. Realment han sigut dues. Els articles afectats fan referència al “defensor del poble espanyol” i a l’obligatorietat del coneixement de la llengua catalana per part dels jutges destinats a Catalunya. Segons la filtració els jutges destinats a Catalunya no estaran obligats a conèixer la llengua, això implicarà que o la justícia conculcarà els drets dels catalans impedint-los declarar en català o pensen contractar intèrprets. Si és la segona opció servirà per rebaixar l’atur en aquest sector professional però em temo que la decisió del TC preferirà escollir conculcar els drets dels ciutadans que vulguin declarar davant dels tribunals en català. L’altre assumpte és la de la jurisdicció del “defensor del poble espanyol” i la del Síndic de Greuges. Segons l’Estatut és el Síndic de Greuges qui té la jurisdicció la supervisió dels contenciosos que hi ha entre els ciutadans i les administracions públiques catalanes però el “defensor del poble espanyol” afirma que ell també pot intervenir. Considerant que el senyor Múgica, “defensor del poble espanyol”, ha demostrat una evident parcialitat en assumptes com el de la llengua catalana posicionant-se al costat del PP no és una bona idea que aquesta institució espanyola intervingui en assumptes propis dels catalans. A més, nosaltres ja tenim al Síndic de Greuges, el senyor Rafael Ribó que a diferència del senyor Múgica s’ha sabut mantenir al marge de partidismes, el senyor Múgica no només no ha sabut si no que ha fet un viratge ideològic cap a la dreta més rància que l’hauria d’inhabilitar per aquest càrrec. Tot i no tenir relació amb el tema si que mostren qui és Enrique Múgica unes paraules on per defensar la “fiesta nacional” - les curses de braus - va desqualificar en un to propi d’un fanàtic als antitaurins.
.jpg)
