Broll

-Bon dia senyor Ferrer. El seu diari.

-Gràcies.

El Gabriel Ferrer, com cada dia, va recollir al porter el seu rotatiu de referència i va pujar a l’oficina per les escales. El seu despatx era a la plata més alta d’aquell vell edifici de l’Eixample, la cinquena. Malgrat l’esforç que suposava, la seva infinita vanitat l’empenyia escales amunt per redimir-se de no anar al gimnàs i sentir que feia alguna cosa per mantenir la forma. L’excés de feina i de reunions fora d’hores l’havien fet desistir d’anar al gimnàs, el qual continuava pagant religiosament cada mes sota l’esperança de tornar-hi quan pogués ordenar millor la seva feina i tenir més temps per a sí mateix. Quimeres. Estava tant absorvit per les responsabilitats que es derivaven del seu càrrec i per la pressió dels peixos grossos i els accionistes pels resultats que no s’adonava com la seva vida avançava i el deixava enrere. Era aliè al preocupant flirteig del seu fil Héctor amb les drogues, als problemes de sociabilitat a l’escola de la seva petita Irina i als coïts extramatrimonials de la seva estimada Joana amb aquells que li mostraven un bocí de comprensió i tendresa, quelcom que ell no feia d’ençà de l’ascens. No li preocupava perdre-la mentre es concentrava en quadrar els resultats del segon trimestre. “Si no augmentem un 7,32% les vendes no aconseguirem una rendibilitat positiva. I per millorar resultats hem de reduir les despeses comptables”, explicava a la Joana mentre els seus ulls li suplicaven que agafés fil i agulla i li cosís les ferides de tots aquests anys. Una simple abraçada hagués servit, un t’estimo sense massa esma. Però ell va destinar aquells vint segons a trucar a la seva mà dreta i concertar un sopar amb els caps de departament. Un nou sopar de feina que no el deixaria tornar a casa fins que tots dormissin. O no dormissin. Un nou àpat en família que no faria, un nou dia al cole que no sentiria narrar a la seva nena, un nou incident dels amics de l’Héctor que no podria jutjar, un nou mal dia de feina de la Joana que no podria relativitzar, un nou polvo que no podria fotre.

Va començar a pujar les escales amb ritme. “Un, dos, un, dos”, anava repetint-se. Va mirar la paret, feia dies que estava rossegada a mitja alçada, just on canviava el color del grana clar al blanc. El forat tenia ben bé vint o vint-i-cinc centímetres d’ample i una quinzena de dalt a baix, en la part més alta. En passar per l’Entresòl, va fixar-se, com cada dia, en la placa al costat de la porta. Aquella era l’única planta de l’edifici que no era de la seva empresa sinó d’uns dissenyadors gràfics. Li encantava el logotip que mostraven a la placa tot i que mai va saber de què es tractava. Per això cada cop que pujava se’l mirava encuriosit. Va continuar pujant quan alguna cosa el va sorprendre. Un nou forat a la paret, idèntic al que hi havia en el primer tram, també entre l’entresòl i el primer pis. “Aquest és nou”. Va tocar-lo amb el dit, com si volgués esbrinar com s’havia fet. “No hi ha hagut pas cap trasllat, aquesta nit”, va pensar. Va decidir que ho preguntaria a la gent de materials, als dissenyadors i al porter, per si algú sabia com s’havia produït, i va reprendre l’ascens al seu despatx. Va fregar-se els ulls quan va veure el cartell d’“Entresòl”. “Això està malament!”, va pensar. Però la placa el va treure de dubtes: el logotip dels dissenyadors gràfics. “No pot ser, què collons passa aquí?”. Va quedar-se aturat un moment i va voler girar cua per tornar a l’Entresòl, el primer dels dos que havia vist, per assegurar-se que ja hi havia passat, però va desistir: “És clar que hi he passat, no estic boig!”. Tornant a pujar, anava tant concentrat a veure a quin pis arribava que no va adonar-se que el forat a la paret es repetia. També el cartell d’“Entresòl” i la puta placa amb el logo que ni aquests esnobs saben què significa. “Quina merda de broma és aquesta?”. Va empènyer la porta del tercer Entresòl per aclarir tot allò, però, “fills de puta!”, no es va obrir: ell sempre era dels primers a arribar a l’edifici. Corrent, va pujar a la quarta planta, va veure de passada el forat a la paret de les escales i va aturar-se davant el cartell d’“Entresòl” i la placa dels dissenyadors que li estaven prenent el pèl, pensava. “Només queda una planta”, va dir-se, i va continuar, ja sense esperances de trobar la placa que va fer instal·lar: “Direcció general, direcció executiva, meeting room”. “Merda de paret”, va dir en veu alta mentre colpejava amb el puny el forat d’entreplantes. A la seva planta, l’última de l’edifici, va voler ficar la targeta al gatekeeper electrònic per obrír la porta però no hi era. Els de l’Entresòl no en tenien. La va empènyer i no s’obria. Tampoc era la porta de roure antic, fosca, que tenien a la planta de direcció, sinó aquesta de conglomerat que hi havia a la resta de vulgars plantes. “Eusebiiiiii!!!!!”, va cridar al porter perquè li obrís la porta i li aclarís tot allò però va adonar-se que les escales continuaven pujant i no acabaven en aquella planta. “Com pot ser?”. Va córrer amunt i va trobar un nou Entresòl. “Què passa? Què passaaaaaaaaaaaaa?!”, va xisclar fins a quedar-se sense alè. Esbufegava com un obès obligat a córrer una marató. Va recuperar l’alè i va continuar la seva lluita contra la gravetat. Batalla perduda; no aconseguia passar de l’Entresòl. Un, i un altre, i un altre. El Gabriel Ferrer corria cada cop més. Sense aturar-se, va treure’s l’americana i va llençar-la a terra. Li molestava. Mai s’hagués pensat que deixaria aquella Armani de 900 euros en una escala amb la paret mig foradada. Els pisos passaven i passaven i no aconseguia accedir a la seva planta. Ja no ho esperava, només volia arribar al final d’aquell malson. El coll li estrenyia i va afluixar-se la corbata per descordar-se el primer botó de la camisa. Després el segon. Duia una vintena d’entresòls però no, les escales no s’acabaven. Volia vomitar sobre la puta placa dels dissenyadors gràfics. Un pis més. Les forces se li acabaven. Un altre. Li mancava l’aire. Un altre. No podia més. Un altre. Es va aturar i va tirar-se al terra, on panxa enlaire esbufegava. Després d’uns segons ajagut va tancar els ulls amb força, va agafar aire i va tornar-se a alçar esperant que s’hagués acabat aquella broma pesada del destí. “Fills de puuutaaaaaaaaaaaaaaaaa!!”, va cridar mentre donava un cop de puny a la placa amb el logo dels dissenyadors. Amb un maldecap terrible i gust de sang a la boca, va decidir posar fi a aquell malson de la manera més ràpida. Va obrir la finestra i, sense mirar avall, només enrere, per últim cop a l’Entresòl, va tirar-se al buït.

Entre totes les adiccions que tenia, poc podia imaginar el Vicenç que seria la de fer tots els tests que li queien a les mans la que el duria al desesper més absolut. És la dona perfecta?, Quina és la teva vocació?, Intel·ligència emocional, Puc deixar de fumar?, Quants amics de veritat téns?, Ets masclista?, Ets gelós?, Ets egocèntric?, Ets feliç?, (feliç! Com si això ho poguessin dir quatre respostes), Ets sociable?, Ets tímid? Ets bon amant? Ets bon marit? Ets un bon fill? Ets bon pare? Ets racista? Ets de dretes? Ets optimista? Ets sincer amb tu mateix? Ets un seductor? Ets sincer? Ets dominant? Ets hiperactiu? Ets imaginatiu? Ets aborrit? Tens fusta de líder? I fins i tot Ets multiorgàsmica?, És normal la meva menstruació?, L’home perfecte i Fingir els orgasmes et fa sentir culpable?

Amb aquests i d’altres precedents, enganxat als test d’intel·ligència, psicotècnics i fins i tot de conduir (coneix millor el codi de circulació que la benemèrita), el test de la mort havia de ser un més en la seva llista. Li va cridar l’atenció el link mentre llegia notícies en un confidencial i el va clicar. Pensava que toparia amb un d’aquells senzills webs on introdueixes la data de naixement i t’aboca la de la mort. Detestava els test enganyifa, els que es feien passar per test de veritat i ventilaven la qüestió amb dues dades o quatre preguntes. Per ell els tests havien d’estar fets amb seriositat i respecte perquè sempre abocaven una bona dosi de realisme. El test de la mort el va sorprendre. S’anunciava com el primer veritable test de la mort científic. Mentre es carregava el web, el Vicenç es va preguntar soneguerament quants científics devien haver participat en la confecció de les preguntes. La plana major de Harvard? La cara li va canviar quan va veure més d’un centenar de preguntes de tot tipus. Hàbits, vicis (entre les opcions, no apareixia fer tests), trets físics, mèdics, familiars. Dia de naixement, lloc, circumstàncies. Dia de la mort dels avis, pares, germans i fills amb l’edat que tenien en aquell moment. Dia de l’última visita al metge, últim medicament consumit no esporàdicament. Ciutat i barri de residència i de feina. Hora a què es llevava, hora a què s’allitava, hores de son. Si somiava i si ho feia sovint. Si practicava algun tipus d’esport i amb quina freqüència. També amb quina freqüència tenia sexe, durant quanta estona i amb quanta intensitat (va ser sincer; altres test li havien diagnosticat que era sincer, també amb ell mateix). Si era aprensiu i hipocondríac. Fins i tot si li agradava el futbol i quin percentatge de victòries i derrotes tenia el seu equip. Quan el Vicenç va acabar el test, la sorpresa inicial havia esdevingut incredulitat. Cap màquina pot fer aquest càlcul, pensava. Estava segur que havia estat víctima d’un estudi de mercat i que els seus gustos i trets bàsics havien passat a engreixar la base de dades de qualsevol multinacional. Aquesta sospita es va intensificar quan va clicar el botó per finalitzar el test i va aparèixer una casella on havia d’introduir el seu correu electrònic. “No, si a sobre m’enviaran publicitat!”, va dir en veu alta, oblidant-se que els companys de feina podien sentir-lo. A sota de la casella per posar-hi el mail, un text explicava que era impossible tenir els resultats tant ràpid però que li enviarien al seu correu en un termini de setanta-dues hores. Sense saber ben bé per què, va posar-hi el mail. Convençut d’haver fet el passarell, va reprendre la feina.

Un nou missatge va entrar al seu correu electrònic amb l’etiqueta d’urgent. El va obrir. Eren els resultats del test. Setanta-dues hores? va pensar. Havia passat més d’una setmana. El text deia: Benvolgut amic. Abans de tot, disculpes per la tardança. El seu test ha suposat tot un repte per als nostres científics i els resultats eren tant desconcertants que hem hagut de repassar-los i consultar-los amb els principals experts europeus en la matèria. En més de 5.000 tests estudiats, 350 de persones ja traspassades, amb un grau d’encert del 87% per part nostra, mai havíem arribat a una conclusió com aquesta: vostè és immortal. Immortal vol dir que no morirà mai, no ho intenti. Aquesta qualitat és inèdita i no és hereditària. Felicitats. O potser li hauriem de donar el pèsam?

El Vicent va riure, però un calfred li va recórrer tot el cos. Malgrat el cap li deia que no podia ser, alguna cosa dins seu li deia que sí. De sobte va recordar la malatia de cor amb què va néixer i que els metges (que no n’entenen, d’immortalitats) li van donar dos dies de vida; l’accident d’autobús que va acabar amb 21 companys de classe morts, dos més en coma irreversible, un altre en cadira de rodes i ell amb una mà trencada, una mà insignificant trencada, i aquell tret que sense voler va esquivar i mentre la bala quedava incrustada a la caixa forta del banc. Però no podia ser. I si em tiro des de dalt de tot de la torre Agbar? pensava.

La possibilitat de ser immortal li va començar a agradar. El feia sentir poderós, com un déu, totpoderós. Podria creuar el carrer sense mirar el semàfor i conduir a 250 per l’autopista (anant tot sol al cotxe, és clar) sense por? Genial, va pensar. Llàstima que la immortalitat no comportés també impunitat jurídica i insensibilitat al dolor, característiques, totes dues, que serien el quètxup i la mostassa perfectes de l’hamburguesa de la immortalitat. S’imaginava a sí mateix impartint justícia absoluta (la seva, vaja) sense por de les conseqüències. No, ho has de portar amb serenitat, continuar com si no passés res, es va proposar. De camí cap a casa, va passar per aquell fast food que 15 anys enrere va prometre’s no tornar a trepitjar per controlar el colesterol i va menjar-se la combinació de sandvitx, complement, patates i refresc més calòrica que va trobar. El seu jo presumit li va recordar que immortal no vol dir prim, però va pensar que un dia és un dia i el descobriment bé valia una celebració de cinc euros amb quinze com aquella.

El somriure se li va esborrar quan va arribar a casa i, després de fer-li l’habitual petó, va trobar-se en l’enterrament de l’Úrsula. La tristesa es va convertir en horror quan el Tinet se li va tirar als braços i va veure la seva làpida entrant al crematori mentre els seus néts i vesnéts ploravem. No li va caldre anar a l’habitació de la Sara, la seva Sara, la nineta dels seus ulls, que ja dormia, a fer-li el petó de cada nit. Un cotxe plegat com un acordió en una cuneta mentre el policia li comunicava que el que jeia sota aquella tela brillant era el cadàver de la seva filla. El Vicenç va córrer cap al bany perquè ningú el veiés plorar. Va fer-ho com mai. Un home de quaranta-dos anys, un sant pau de metre noranta, gemint com un nen ploramiques acabat de vacunar de la rubèola. No podia suportar la idea de sobreviure a allò que més s’estimava. La seva dona, els seus fills, després els seus néts, més tard els vesnéts… L’agonia inacabable, un malson sense matí. Recordava la tristor dels ulls de la tieta Ramona, que va perdre un fill de tres mesos, el marit amb trenta-dos anys i que havia vist enterrar els dos fills que van arribar a adults. Ni els seus néts li feien recuperar l’alegria, i això que sabia que, probablement, ja no els sobreviuria. Però ell sí. El Vicenç estava condemnat a sobreviure a tots els éssers estimats, generació rere generació. Potser el millor seria que ni el Tinet ni la Sara tinguessin fills, i així l’agonia acabaria ràpid. La resta de la seva existència, l’eternitat, la passaria tancat en sí mateix, sense preocupar-se de res més que de la seva col·lecció de motos, les novel·les policíaques i les pel·lícules fantàstiques. Va netejar-se la cara però tenia els ulls vermells i lleugerament inflats. L’Úrsula el va cridar, el sopar ja era a taula. “Ja he sopat, em quedo al llit llegint”, va cridar des de l’habitació. Què podia fer? No volia ser el jutge que aixequés acta de totes les morts al seu voltant durant els propers mil·lenis i havia de buscar-hi una solució. Se li va acudir que quan cregués acabat el seu paper en aquesta obra, desapereixeria per sempre i se n’aniria a sobreviure a alguna illa del Pacífic. Aquesta solució, però, li va semblar massa egoïsta perquè va pensar que el buscarien i faria patir fills i néts. I si deixava una nota on expliqués que marxava i que no el busquessin? Era bona idea, però havia de donar un bon motiu per marxar i així evitar que els seus descendents passessin anys preguntat-se per què va haver de marxar. Si el pare, amb 75 anys, desaparegués i deixés una nota, jo què faria? Què pensaria? va preguntar-se. Era evident que no ho entendria i que no podria evitar preguntar-se per què i si no pogués haver-ho evitat. Aquesta solució, doncs, tenia llacunes. Desaparèixer era un càstig per als éssers estimats, i això no podia fer-ho. Es va repugnar per haver pensat en inflingir un càstig a fills i néts per no passar la seva agonia. Però aquesta agonia ja havia començat, la notava ben instal·lada en la seva consciència.

L’agonia es manifestava com un neguit constant, un nus a l’estómac que amb el pas dels dies es va convertir en desesper. L’Úrsula li va preguntar disset vegades “què et passa” i li va dir que el notava estrany unes altres dotze, abans de deixar-lo. Les impuntualitats constants fruits de l’insomni i algunes errades greus van ser el pretext dels gestors del banc per acomiadar-lo amb una indemnització mínima. El seu pare li havia dit retret que es deixés perdre una dona com aquella i que desatengués els seus fills i, sense saber que havia perdut la feina (el Vicenç no es va atrevir a explicar-li), va girar-li l’esquena i no li agafava el telèfon. El Quim, el seu millor amic, va posar-se del costat de l’Úrsula i va ajudar-la a pagar l’escola dels nens quan el Vicenç es va quedar sense diners i va deixar de passar-li la pensió. Sobre els cartrons que eren gairebé les seves últimes pertenences, el Vicenç llegia un diari vell que havia trobat en un contenidor de paper. El titular que obria la secció de societat era “El cent per cent dels tests que s’ofereixen per internet són falsos”. Entre irat i avergonyit per haver ignorat voluntàriament una evidència com aquella, va agafar una navalla que havia trobat aquell mateix matí i se la va clavar directament al cor. La sang sortia a raig i l’ambulància el va trobar gairebé dessagnat. Quan va obrir els ulls, el doctor li va explicar, sota la mirada de l’Úrsula i el seu pare, que havia estat gairebé un miracle (això és el que tu et creus, va pensar el Vicenç) perquè mai abans havien pogut tancar una ferida com aquella.

L’Andrew Smith es va llevar a les vuit en punt i, després d’una dutxa amb Chopen de fons, en els dits de Rubinstein, i un esmorzar equilibrat format per la ració necessària de llet i cereals, va obrir la tapa del piano. Va decidir començar com feia dies que no començava, interpretant Rajmaninov. L’he de preparar bé, en l’últim concert, a l’Auditori, vaig punxar amb Rajmaninov, pensava. Feia temps que punxava en un moment o altre dels concerts. Aquell pianista promesa que havia estat als vint-i-tants i als trenta-pocs havia quedat enrere i el seu successor no complia les expectatives d’aquelles promeses. Amb els quaranta superats, i després de la mort del seu padrí, trobar concerts se li feia cada cop més costa amunt. Alguns programadors el consideraven una eterna promesa, d’altres un pianista en decadència i la resta, cada cop menys, un bon intèrpret amb mala sort. L’Andrew, en canvi, es mostrava sempre segur del seu talent i explicava que un grup de programadors i crítics s’havien conxorxat contra ell d’ençà que va decidir no concedir entrevistes ni promocionar concerts.

Rajmaninov fluïa de les partitures cap als dits a la velocitat habitual quan una tecla va saltar. Era un do i el necessitava així que, encara no refet de la sorpresa, va ajupir-se per recollir-la, però el do es va escolar d’entre els seus dits i, quan va allargar la mà per tornar a intentar agafar-la, va continuar lliscant pel terra. Contrariat, va alçar-se del tamboret quan va veure que un re, sense que ningú no el toqués, s’unia al do. Després ho va fer un sol, un mi i, una per una, van saltar totes, incloses les sostingudes, les 88 tecles del piano. L’Andrew no se’n sabia avenir. Va intentar de nou agafar-les però se li escapaven. Blanques i negres van començar a girar al voltant de la sala mentre s’anaven elevant. Al mig, el pianista sense tecles feia voltes sobre sí mateix per seguir-les amb la mirada fins que va caure de cul a la moqueta mig marejat. Aleshores, les tecles van agrupar-se a la paret posterior de la sala i van començar a dibuixar formes. Li va costar adonar-se que estaven formant lletres, després paraules i finalment una frase: Deixa’ns en pau. L’Andrew, pàlid, va preguntar-se què passa i les tecles van insistir: Deixa el piano. Per què?, va preguntar-se ell, i les tecles van escriure Ha passat el teu moment, al qual ell va respondre que no, que estava estancat perquè no li donaven prou oportunitats, i les tecles van continuar el diàleg amb una pregunta: N’estàs segur? Sí, va respondre el pianista cridant de ràbia però massa contrariat com per continuar: Me’n vaig a gitar una estona, torneu al piano!

L’Andrew Smith es va llevar a les vuit en punt i, després de comprobar que eren les vuit en punt, va adonar-se que havia estat un somni. O això o era el dia de la marmota. Es va ficar a la dutxa amb Chopen de fons, en els dits de Rubinstein, i després d’un esmorzar equilibrat format per la ració necessària de llet i cereals, va obrir la tapa del piano per començar com feia dies que no començava, interpretant Rajmaninov. L’he de preparar bé, en l’últim concert, a l’Auditori, vaig punxar amb Rajmaninov, pensava. El cor li va saltar quan va veure que les tecles no hi eren. Enfervorit, va girar-se cap a la paret posterior per descobrir les 88 filles de puta amuntegades al terra.