“TRISTE Y AZUL”

Ikea. 19:40h.

(Mmmmm… M’agraden el mobles d’Ikea). Òstia! una nena escrivint a la pissarra “I love cats” (!¡) Òstia…Haig de fer una foto (tristeyazul!) (…) (Joder. No tinc càmera). Espera Marta, que vull fer una foto… (el telèfon)…” teclat desbloquejat“… “càmera en espera“…”bateria baixa”… Òstia!… (torno a provar-ho)… “càmera en espera“…” bateria baixa“. (Òstia puta!)… (quans rínxols que té aquesta nena… pèl-rojos… quedaria una foto genial… Ella escrivint I Love cats amb guixos de colors) (…) En fi (que diria l’Anglarill) Una altra foto que no he fet… (Mira…”Ara signa Libertad de expresión”) (…)

(…) 

(…) Canta la Ruth “quinze son quinze, quinze,quinze quinze, quinze son quinze, quinze quinze son…” (…) O alguna cosa que s’assembla (que vol ser això).

Quinze son també els gats d’una casa okupa a Granada… Una casa okupada que avui sorteja quadres per evitar un desallotjament (…)

Ho llegeixo a Radio Granada. Parla del curiós cas d’un tal Juan José Garfia (una mena de vaquilla). Parla de la casa (…) Dels quinze gats no en parla…

Poblenou. BCN.  Primavera 2009 (c) Xavier Bertral

Jardinet del Raval 2009. (c) Xavier Bertral

No he vist mai un gat lleig -a excepció de jo mateix- i no em puc creure el que llegeixo al blog de l’amic Enriketo… Una preciosa historia de gats amb un final trist (…) M’ha fet recordar-me de la Peggie -la taca negra de la meva germana- que fa poc va morir.

La Peggie gairebé sempre estava tranquil·la. Alló que en diuen observava i punt… Distreta (…) Està bé el repertori de cares dels gats… N’hi ha moltes (…) I sent sincers. No importa la cara que faci el gat… Les persones sempre serem més lletges.

Portrait. Barcelona 2005 (c) Xavier Bertral

Barcelona. 2001 (c) Xavier Bertral

La Pag. 233 de “Los hombres que no amaban a las mujeres” m’ha desvetllat el nom de la gateta que vaig descobrir-hi un capítol abans… Tjorven.

(…) Aquest és el nom d’una sèrie d’èxit de la TV sueca (…) De sèries de TV on surten gats n’hi ha moltes… I a la Wikipedia he trobat un munt d’anuncis, llibres, pel·lícules, sèries de TV, còmics… Tot ficció -o no- i tot gats… Com la Tjorven que un dia va ser imaginada -o no- per un escriptor, i allà ha quedat -per sempre- dins del meu cap.

Nick. Casa del Fly i l’Eva (c) Xavier Bertral

 Barcelona. 2000 (c) Xavier Bertral

Masnou. 2001 (c) Xavier Bertral

Resulta que hi ha uns gats que apareixen per les parets de tot el món… Es diuen Monsieur chat.

(…) Em recorden aquells que van pintar l’any 95 - per Sant Jordi- Dins de l’acció de “La ciutat de les paraules” Al Carrer Pintor Fortuny… A tocar del Mirinda, de la granja Viader, de Los Toreros…

Jo vivia al Raval… I vaig veure aparèixer aquells gats d’un dia per l’altre… També vaig veure aparèixer un text a l’esglesia de Sant Agustí -just davant de casa- que deia “Si parlant la llengua dels homes i la dels àngels no tinc caritat, sóc com el dringar de picarols”.

(…) Espero no oblidar mai aquestes paraules que van aparèixer davant del meu balcó. I espero no oblidar aquells gats del carrer Pintor Fortuny…

Leica i “tormenta”. (c) Xavier Bertral

Diuen que els gats pinten… Se n’ha parlat molt…Hi ha una revista (Cat art today)… Una institució que ho estudia… L’Institut for the Promotion of Cat Art … Un museu… I algun departament d’alguna universitat del EE.UU…

(…)

De moment cap d’ells ha arribat a la popularitat (dins del món gatú) de Theophile-Alexandre Steinlen

(…)

Que és un d’aquells senyors, que el nom pot ser que no et digui res, però si veus una lustració d’un gat amb una nena menjant xocolata (o alguna cosa semblant), ràpidament saps de qui et parlen…

En va pintar molts de gats (era un gran cartellista i un enamorat dels felins)… I el 1905, va arribar a l’apoteosi (literalment), i va pintar “L’apotheose des chats”… Un quadre impressionant (!)

Veig que molts altres cat bloggers també se senten fascinats per aquesta obra… Pintors que has immortalitzat gats n’hi ha molts (i molt bons)… Però certament, aquest quadre és increïble… (em fa ràbia no haver-lo fet jo)… Això també em passa amb les lletres d’algunes cançons d’Antònia Font (… -” Els teus llavis son hiverns… i somriures…”-).

(…) la Leica (la gata de la foto) no pinta… El que va pintar la “tormenta” vaig ser jo… Damunt d’una tela que vaig trobar un vespre al carrer.

(…)

Em penso que estava millor abans de que jo la toqués…