“TRISTE Y AZUL”

I diu la cançó, que el señor don gato estaba sentadito en su tejado, marramamiau, miau, miau. I aquella carta l’ha posat tant nerviós que ha caigut de la teulada. I s’ha trencat 7 costelles i el “rabo”, marramamiau, miau, miau. I l’ha volgut enterrar, però al passar pel carrer Del Pescado, al olor de las sardinas, el gato ha resucitado, marramamiau, miau, miau (…) I és per això, que la gent diu “7 vidas tiene el gato, marramamiau, miau, miau” (…) I la meva gateta es pixa de riure, amb el seu gate roig i el señor don gato. Es pixa de riure i no hi ha manera que es mengi la papilla de verdura… Ja veurem quan toquin sardines que passa!

Ikea. 19:40h.

(Mmmmm… M’agraden el mobles d’Ikea). Òstia! una nena escrivint a la pissarra “I love cats” (!¡) Òstia…Haig de fer una foto (tristeyazul!) (…) (Joder. No tinc càmera). Espera Marta, que vull fer una foto… (el telèfon)…” teclat desbloquejat“… “càmera en espera“…”bateria baixa”… Òstia!… (torno a provar-ho)… “càmera en espera“…” bateria baixa“. (Òstia puta!)… (quans rínxols que té aquesta nena… pèl-rojos… quedaria una foto genial… Ella escrivint I Love cats amb guixos de colors) (…) En fi (que diria l’Anglarill) Una altra foto que no he fet… (Mira…”Ara signa Libertad de expresión”) (…)

(…) 

(…) Canta la Ruth “quinze son quinze, quinze,quinze quinze, quinze son quinze, quinze quinze son…” (…) O alguna cosa que s’assembla (que vol ser això).

Quinze son també els gats d’una casa okupa a Granada… Una casa okupada que avui sorteja quadres per evitar un desallotjament (…)

Ho llegeixo a Radio Granada. Parla del curiós cas d’un tal Juan José Garfia (una mena de vaquilla). Parla de la casa (…) Dels quinze gats no en parla…

Poblenou. BCN.  Primavera 2009 (c) Xavier Bertral

Negrito. Avui. Barcelona (c) Xavier Bertral

Negrito. Avui. Barcelona (c) Xavier Bertral

Negrito. Avui. Barcelona (c) Xavier Bertral

(…) El segon llibre de la trilogia “Danzig” -de Gunter Grass- es diu “El gat i la rata“… Va enmig de “El timbal de llauna” i “Anys de gos” (…) Feia dies que no em dispersava per aquí. Amb els meus gats… Els meus amics (…) Em calia la seva companyia. Cóm la del Negrito a l’hora de la siesta, o la del negre i el tigrat que van fugir ahir a Can Trabal en veure’m voltant per allà… O el crema que avui he vist atropellat (…) O els gatots que regularment m’envien el Marcel·lí, la nena o la Bibi (…) O els amics del Jardinet del gats… O els records de gats i infància de la Maria del Mar (…) La Maria del Mar… Que te una nena que quan plora molt -i molt- crida el seu gat mort fa un temps (…) La Maria del Mar, i les seves nenes… Qui ens havia de dir quan érem uns esquitxos que seriem així de grans.

(…) Necessitava la presencia de tots ells -gats i amics-per dispersar-me feliç…

Terrat de Sants. 2008 (c) Xavier Bertral

El 1958 Richard Brooks va dirigir la pel·licula “La gata sobre el tejado de zinc caliente“… Sembla que la censura va considerar que “caliente” era massa per una gata i va decidir dir-li “La gata sobre el tejado de zinc”

El Terrat de casa - i les taulades del veïns-, de petit, eren plenes de gats… Vivien a la casa del costat (un jardí salvatge i descuidat)… I era pansíssim d’ocells i gats… gats negres  - ” (…) Teníamos pájaros, peces de colores, un hermoso perro, conejos, un mono pequeño y un gato. Este último era un hermoso animal, bastante grande, completamente negro y de una sagacidad asombrosa. Cuando se refería a su inteligencia, mi mujer, que en el fondo era bastante supersticiosa, aludía con frecuencia a la antigua creencia popular de que todos los gatos negros eran brujas disfrazadas.” - Va escriure l’Edgar Allan Poe

Portrait. Barcelona 2005 (c) Xavier Bertral

Barcelona. 2001 (c) Xavier Bertral

La Pag. 233 de “Los hombres que no amaban a las mujeres” m’ha desvetllat el nom de la gateta que vaig descobrir-hi un capítol abans… Tjorven.

(…) Aquest és el nom d’una sèrie d’èxit de la TV sueca (…) De sèries de TV on surten gats n’hi ha moltes… I a la Wikipedia he trobat un munt d’anuncis, llibres, pel·lícules, sèries de TV, còmics… Tot ficció -o no- i tot gats… Com la Tjorven que un dia va ser imaginada -o no- per un escriptor, i allà ha quedat -per sempre- dins del meu cap.

 Xavier & gat. Pinedes de l’Armengol. Autor desconegut

Estic veient a la tele -La Uno- una peli que no se com es diu (…) surten gossos que parlen i son super-agents de no se que (…) Lamentable. I no per que parlin i facin burrades… Lamentable que els dolents de la peli siguin els gats! (estic indignat,jejeje).

(…) Fa uns dies vaig trobar una fotografia de quan era petit… Era estiu i estic estirat a la gespa amb un gatet… Sens dubte un fill de la Mixina (…) Que bonics eren aquells estius plens de gats i amics…

Tant plens de gats i amics comm el Delta aquest cap de setmana… On també vaig veure un gat mort (…) I ja dissabte, el Juan Carlos em va regalar un single d’un altre Carlos… Roberto Carlos… “El gato triste y azul” … copyright CBS 1972

Barcelona. Martí al Raval. 2006. (c) Xavier Bertral

Barcelona. Novembre 2008 (c) Xavier Bertral

Acabo de veure un anunci a la tele, on surt un tio que diu (…) - ” me llamo El Cigala… Y eso lo dice todo de mi… blablabla…blablabal”-. Diu això…O alguna cosa així (…)

Buscant per la xarxa he trobat un gat que es diu -li diuen- Hidráulico, a un gat li diuen Gat (i jo ja coneixia un Gato), un altre li diuen Cabrón (el que li va posar el nom sí que era un cabró). També m’he trobat un Michifuz, una Botija, un Bufanda (…) I una dona que es diu Isolina Gato Sardina!… Aquest sí que seria un nom preciós per a un gat! (…) I ho diria tot (del tot).

Chiloé. Chile. (c)Xavier Bertral 

Hi havia un nen molt entremaliat que es deia Pepitu i la seva mare li va dir. - “Aniràs a viure amb el capellà, per fer-li d’escolanet… I li has de fer cas i portar-te bé”. Així que el Pepitu va convertir-se en l’escolanet del seu poble.

El capellà era un home molt malcarat que sempre tractava malament als escolanets, per això no hi havia cap nen que volgués anar-hi. Quan va veure al Pepitu va dir-li. -” No toquis res, i fes només el que jo et mani”… El Pepitu estava molt trist.

Un dia, el nen va demanar-li al capellà on era l’ampolla d’aigua, i el mossèn va respondre cridant, - ” no tornis a dir aigua!… Aquest noble element s’anomena De la bundor“-. El Pepitu es va quedar glaçat i tot i no entendre res va prendre bona nota de les instruccions del mossèn.

L’endemà, mentre el petit minyó cridava al gat que vivia amb ells, el capellà va cridar-li, - ” no es diu gat!… No tornis a dir-ho!… Aquest bell animal creat per Deu Nostre Senyor s’anomena papa lu ratu“-.

Així van anar passant els dies. El nen anava aprenent cada dia noves paraules que el mossèn li anava dient amb molt males maneres: - ” Per cridar a la gent s’ha de dir, vosaltres de mes a prop!”. Les sabates i les sabatilles s’anomenen Babutxes i galopins. El foc no existeix… L’element que crema es diu calcorum. El lloc on el mossèn reposa s’anomena el sant repòs-”.

Un dia, que el Pepitu va adreçar-se al mossèn, l’home, malcarat va dir-li - ” No tornis a dir-memossen!… D’ara endavant m’anomenaràs Seculorum“-.

Un vespre, el gat que vivia a l’església va tombar una espelma de la habitació del capellà, i va començar un fort incendi. En Pepitu, en veure que no podia fer-hi res tot sol,va córrer cap a la plaça,on s’aplegaven tots els habitants de la vila, i va cridar, tant fort com va poder. - “VOSALTRES DE MES A PROP!… TREIEU-VOS LES BABUTXES… POSEU-VOS ELS GALOPINS… PORTEU-NE DE LA BUNDOR… QUE EL PAPA LU RATU HA CALAT CALCORUM, AL SANT REPÒS DEL SECULORUM”…

Ningú del poble va fer-li cas… Ni tant sols van mirar-lo, per que ningú va entendre res i van pensar que jugava… Tant sols un papalurato petit va córrer a enfilar-se a una figuera, espantat pels crits de nen.