“TRISTE Y AZUL”

I diu la cançó, que el señor don gato estaba sentadito en su tejado, marramamiau, miau, miau. I aquella carta l’ha posat tant nerviós que ha caigut de la teulada. I s’ha trencat 7 costelles i el “rabo”, marramamiau, miau, miau. I l’ha volgut enterrar, però al passar pel carrer Del Pescado, al olor de las sardinas, el gato ha resucitado, marramamiau, miau, miau (…) I és per això, que la gent diu “7 vidas tiene el gato, marramamiau, miau, miau” (…) I la meva gateta es pixa de riure, amb el seu gate roig i el señor don gato. Es pixa de riure i no hi ha manera que es mengi la papilla de verdura… Ja veurem quan toquin sardines que passa!

Jardinet del Raval 2009. (c) Xavier Bertral

No he vist mai un gat lleig -a excepció de jo mateix- i no em puc creure el que llegeixo al blog de l’amic Enriketo… Una preciosa historia de gats amb un final trist (…) M’ha fet recordar-me de la Peggie -la taca negra de la meva germana- que fa poc va morir.

La Peggie gairebé sempre estava tranquil·la. Alló que en diuen observava i punt… Distreta (…) Està bé el repertori de cares dels gats… N’hi ha moltes (…) I sent sincers. No importa la cara que faci el gat… Les persones sempre serem més lletges.

Terrat de Sants. 2008 (c) Xavier Bertral

El 1958 Richard Brooks va dirigir la pel·licula “La gata sobre el tejado de zinc caliente“… Sembla que la censura va considerar que “caliente” era massa per una gata i va decidir dir-li “La gata sobre el tejado de zinc”

El Terrat de casa - i les taulades del veïns-, de petit, eren plenes de gats… Vivien a la casa del costat (un jardí salvatge i descuidat)… I era pansíssim d’ocells i gats… gats negres  - ” (…) Teníamos pájaros, peces de colores, un hermoso perro, conejos, un mono pequeño y un gato. Este último era un hermoso animal, bastante grande, completamente negro y de una sagacidad asombrosa. Cuando se refería a su inteligencia, mi mujer, que en el fondo era bastante supersticiosa, aludía con frecuencia a la antigua creencia popular de que todos los gatos negros eran brujas disfrazadas.” - Va escriure l’Edgar Allan Poe

Portrait. Barcelona 2005 (c) Xavier Bertral

Barcelona. 2001 (c) Xavier Bertral

La Pag. 233 de “Los hombres que no amaban a las mujeres” m’ha desvetllat el nom de la gateta que vaig descobrir-hi un capítol abans… Tjorven.

(…) Aquest és el nom d’una sèrie d’èxit de la TV sueca (…) De sèries de TV on surten gats n’hi ha moltes… I a la Wikipedia he trobat un munt d’anuncis, llibres, pel·lícules, sèries de TV, còmics… Tot ficció -o no- i tot gats… Com la Tjorven que un dia va ser imaginada -o no- per un escriptor, i allà ha quedat -per sempre- dins del meu cap.

Chiloé. Chile. (c)Xavier Bertral 

Hi havia un nen molt entremaliat que es deia Pepitu i la seva mare li va dir. - “Aniràs a viure amb el capellà, per fer-li d’escolanet… I li has de fer cas i portar-te bé”. Així que el Pepitu va convertir-se en l’escolanet del seu poble.

El capellà era un home molt malcarat que sempre tractava malament als escolanets, per això no hi havia cap nen que volgués anar-hi. Quan va veure al Pepitu va dir-li. -” No toquis res, i fes només el que jo et mani”… El Pepitu estava molt trist.

Un dia, el nen va demanar-li al capellà on era l’ampolla d’aigua, i el mossèn va respondre cridant, - ” no tornis a dir aigua!… Aquest noble element s’anomena De la bundor“-. El Pepitu es va quedar glaçat i tot i no entendre res va prendre bona nota de les instruccions del mossèn.

L’endemà, mentre el petit minyó cridava al gat que vivia amb ells, el capellà va cridar-li, - ” no es diu gat!… No tornis a dir-ho!… Aquest bell animal creat per Deu Nostre Senyor s’anomena papa lu ratu“-.

Així van anar passant els dies. El nen anava aprenent cada dia noves paraules que el mossèn li anava dient amb molt males maneres: - ” Per cridar a la gent s’ha de dir, vosaltres de mes a prop!”. Les sabates i les sabatilles s’anomenen Babutxes i galopins. El foc no existeix… L’element que crema es diu calcorum. El lloc on el mossèn reposa s’anomena el sant repòs-”.

Un dia, que el Pepitu va adreçar-se al mossèn, l’home, malcarat va dir-li - ” No tornis a dir-memossen!… D’ara endavant m’anomenaràs Seculorum“-.

Un vespre, el gat que vivia a l’església va tombar una espelma de la habitació del capellà, i va començar un fort incendi. En Pepitu, en veure que no podia fer-hi res tot sol,va córrer cap a la plaça,on s’aplegaven tots els habitants de la vila, i va cridar, tant fort com va poder. - “VOSALTRES DE MES A PROP!… TREIEU-VOS LES BABUTXES… POSEU-VOS ELS GALOPINS… PORTEU-NE DE LA BUNDOR… QUE EL PAPA LU RATU HA CALAT CALCORUM, AL SANT REPÒS DEL SECULORUM”…

Ningú del poble va fer-li cas… Ni tant sols van mirar-lo, per que ningú va entendre res i van pensar que jugava… Tant sols un papalurato petit va córrer a enfilar-se a una figuera, espantat pels crits de nen.