Diumenge 4, Maig de 2008...0:56
Què em sents?
Hi ha dies que una té l’ànima un pèl desesperada. Un pèl només, eh? I és que sembla ser que quan et vols expressar tal com ets, tal com penses, potser no ho fas amb la persona adequada o la persona que sembla ser la més important a la teva vida no ho és tant, d’adequada.
Haig de dir que últimament em sento més compresa per correu electrònic que de forma presencial. Si, fins aquí es pot dir que està arribant la incorporació de les TIC a la nostra vida moderna. Ja no tenim ni temps per escoltar-nos els uns als altres i això fa perillar la integritat psicològica de les persones. Ho tinc claríssim!!!
També és cert que jo sóc una persona massa entusiasta i sovint això treu de polleguera, sobretot el meu home. Però, i què puc fer si no? Jo sóc com sóc i no penso canviar en ma vida. Sóc xerraire, reflexiono en veu alta i intento fer partíceps els altres de tots els meus pensaments, de tota la meva alegria i de tots els meus somnis. En aquest sentit sé que igual que hi ha gent que m’admira, i m’escolten embadalits, hi ha també moltes enveges i poques ganes de festa. Tot no es pot tenir!!! Però el que si està clar és que la comunicació ha de ser recíproca si no, malament. I aquí és on rau el problema.
D’aquesta manera, i com passa últimament a aquestes hores de la nit, em trobo sola, amb un cafè amb llet a les mans, esperant -a més del sexe, que encara no ha arribat- una bona conversa entre dos éssers mutilats. Per quan serà? Ja estic farta d’esperar… em corrou la impaciència… ho podré aguantar?
Deixa una resposta