meskparaules

Són tres quarts d’una i el silenci ocupa casa meva. Els nens ja fa molt que dormen. Ell també descansa plàcidament a pocs metres de distància. I jo, màquina de construir somnis, és ara quan em sento més desperta, a la llum del focus que m’observa a l’esquerra i la llumeta color blava que desprèn el ratolí òptic que moc intermitentment a mida que vaig escrivint.

Sempre he volgut la nit per a reflexionar i per a escriure. Coses personals, com ara aquesta que esteu llegint, o treballs universitaris com el que ara tinc entre mans, també. Però el repòs que em regala la negror de la llarga nit m’infon seguretat, calma, profunditat, èxtasi, quasi bé sempre. I busco el seu abric a diari, com a bàlsam a la autodestrucció que tots duem a dins en la nostra vida quotidiana.

També és cert que la nit convida en ocasions al somni i més si la música acompanya aquest viatge silenciós de les nits de treball frenètic de final de semestre. Un somni que té diverses cares: el somni d’un temps millor, el somni del desig que truca a la porta, el somni de la felicitat interior que tant cerquem i en comptades ocasions trobem… però somni al capdavall, com a element que ens manté encara vius i esperançats pel que ha de venir encara.

I el cafè acompanya aquestes hores d’insomni volgut així com saber que algú a l’altra banda de la pantalla es connecta a aquesta hora per a descobrir els misteris del coneixement humà. Mai estic sola tot i que la impressió sigui que en efecte ho estic. Internet connecta ànimes inquietes, desamparades, solitàries, receloses de les relacions reals però il·lusionades amb la presència sempre viva d’una persona estimada. Aixì és la nit, així és l’espera.

I els meus papers damunt la taula em recorden que la feina és a punt per a ser abordada. Una tasca que em demana un xic més d’atenció i que no pot esperar a demà, a aquest futur que s’aixeca ben d’hora i que sovint he vist amb els primers raigs de sol entrant per la finestra. Un moment màgic que embriaga, que dista molt de ser comparat amb cap altre perquè és un moment únic i exclusiu de l’ànima viva que sóc jo en la meva lluita interna per ser alguna cosa més que l’ombra perfecta de les incògnites humanes.