meskparaules

Avui és dimecres però és com si fos divendres. Demà és festa i tot serà igual que si fos un dia normal, l’avorriment impera les nostres vides i ja no hi ha res que ens la canviï, de segur. Jo m’aïllaré, com sempre, en l’estudi, en el meu neguit universitari que m’omple d’energia i felicitat els racons més perduts de la meva existència, esdevenint el màgic consol que atenua el desesper del rumb perdut per la manca d’estima.

Què faré després quan ja no tingui els meus mestres amb qui compartir idees i pensaments sobre temes de la literatura catalana, sobre textos a revisar o sobre aspectes crucials de la història de la nostra llengua? Seré amb mi mateixa, i amb aquesta ànima bessona que tinc dins meu i que espera fora, o no, el meu destí, la meva remor, el meu anhel incesant de volar fins a llocs insospitats de la nostra imaginació.

I en aquest somni imaginatiu ets tu. Tendre, dolç, amb aquests braços bruns que et caracteritzen, amb aquest somriure que emanen els teus ulls, i amb aquestes mans que toquen sense tocar però deixen l’emprenta del desig en la meva espatlla, adolorida ja fa massa temps i calmada, i alhora desitjosa tant de tu.

No fa molt que he tornat a riure àmpliament sabent-me plena de la teva companyia. I feia molt que aquest gest no es desprenia del meu cos sencer, molt de temps, massa per a poder recordar-lo. Tu has aconseguit treure del meu interior el bo i el dolent que tots portem a dins. I ara et sóc fidel en l’amargura que sento aquí dins, al meu cor, perquè tu no pots ser amb mi, ni jo amb tu, com voldria. Ric i penso en totes aquestes coses sense saber què penses tu de mi, de la meva persona perquè encara no n’hem parlat, de tot això ni crec que ho arribem a fer mai en aquesta vida. Et dec semblar una dona estranya, una dona inquieta però un tant misteriosa també amb tot el que ja saps de mi, que és molt. Sóc xerraire, massa potser. Necessito expressar-me, necessito volcar el meu respecte vers la vida dia a dia, minut a minut, instant a instant. I tu ja formes part d’aquesta expressió diària meva. Sento el neguit de veure’t i, revelant-me en aquesta confessió, et somnio fins i tot a les nits, quan sento la distància dormint al meu llit i la proximitat de la teva ànima llunyana. Sento els teus cabells acariciant la meva galta ja un xic encesa per la lluïsor dels teus ulls. Sento també el batec del teu silenci i l’enegia de la teva insistent mirada. I m’avergonyeixo. No hauria de sentir res de tot això. No és lògic sentir-me com en sento recordant aquest matí convertit en final de setmana: una adolescent descobrint el seu primer amor quan jo ja fa uns quants anys que he sortit d’aquesta aventura idil·lica dels primers temptejos amorosos. Però, no; em trasbalso tota quan apunto el teu nom al meu front, quan sense voler se m’escapa el teu nom en les converses amb les amigues, i intento oblidar per un instant la ridiculesa d’aquest desig que m’omple de formes noves aquesta existència monòtona i insegura que és la meva vida present.

Fins dilluns no et veuré i no sé si ho podré resistir. Amb el somni del desig com a company inseparable de les meves nits sola, miraré la lluna esperant un missatge teu que no arriba. I en l’espera, en l’encanteri d’aquesta turbulència nocturna dels pensaments més íntims m’adormiré amb les teves mans acariciant la meva ànima desesperada.