meskparaules

He sentit un pessigolleig dintre meu

mirant fixament els teus ulls

que em buscaven.

Si… no… ara no,

però potser sí…

límits oberts a la frontera

de l’amor que escalfa.

Respira profundament,

fins a la matinada…

Haig de dir que últimament em sento més compresa per correu electrònic que de forma presencial. Si, fins aquí es pot dir que està arribant la incorporació de les TIC a la nostra vida moderna. Ja no tenim ni temps per escoltar-nos els uns als altres i això fa perillar la integritat psicològica de les persones. Ho tinc claríssim!!!

També és cert que jo sóc una persona massa entusiasta i sovint això treu de polleguera, sobretot el meu home. Però, i què puc fer si no? Jo sóc com sóc i no penso canviar en ma vida. Sóc xerraire, reflexiono en veu alta i intento fer partíceps els altres de tots els meus pensaments, de tota la meva alegria i de tots els meus somnis. En aquest sentit sé que igual que hi ha gent que m’admira, i m’escolten embadalits,  hi ha també moltes enveges i poques ganes de festa. Tot no es pot tenir!!! Però el que si està clar és que la comunicació ha de ser recíproca si no, malament. I aquí és on rau el problema.

D’aquesta manera, i com passa últimament a aquestes hores de la nit, em trobo sola, amb un cafè amb llet a les mans, esperant -a més del sexe, que encara no ha arribat- una bona conversa entre dos éssers mutilats. Per quan serà?  Ja estic farta d’esperar… em corrou la impaciència… ho podré aguantar?

Aquesta pregunta pot correspondre’s amb moltes sol·licituds quotidianes que han d’esperar per motius ben diversos però en el meu cas és per una d’aquestes necessitats de la condició humana ben normals, diria jo, com és fer l’amor. Si, estic farta de veure negatives en la meva parella i encara no sé ben bé els motius perquè segons ell no passa res de res. Però llavors, per què dimonis no podem fer l’amor ara mateix, com li he demanat fa un instant? La seva resposta, encara que no sigui un tòpic: “estic cansat, avui he treballat i estic cansat“. I es queda tan panxo.

És normal que pensi i desitgi altres homes? Em moro de ganes d’una nit boja d’amor, de romanticisme i de bon sexe. Sobretot aixó últim. Em sento millor que mai, amb una energia renovada i amb unes ganes tremendes d’estimar i ésser estimada. Quin problema hi ha, doncs? Ell, és ell perquè jo no tinc cap problema, diguem-ne, de tipus sexual, no, però ell deu estar patint la crisi dels quaranta (abans de complir-los). I a mi no em queda més remei que tornar al meu power point sobre Les apologies de la llengua als segles XVI i XVII en el que estic treballant, al meu confessionari -aquest blog- i demà serà un altre dia. Fins quan, eh? Digueu-me, fins quan? Fins dilluns, potser, que tornaré a veure el meu fisioterapeuta i em tornarà a venir el desig de compartir unes besades i uns abraços dignes de pel·lícula amb ell? Si, potser sí, fins dilluns però això simplement serà un bon escalfament, si es pot dir d’aquesta manera, no m’ajudarà gaire, no. Potser el contrari, ho complicarà més encara!!! Uf, la decadència de la vida en parella és difícil d’afrontar i ara entenc molt bé per què la gnet posa les banyes…

Fins demà, doncs, esperarem un dia més… fins a l’eternitat…

Són tres quarts d’una i el silenci ocupa casa meva. Els nens ja fa molt que dormen. Ell també descansa plàcidament a pocs metres de distància. I jo, màquina de construir somnis, és ara quan em sento més desperta, a la llum del focus que m’observa a l’esquerra i la llumeta color blava que desprèn el ratolí òptic que moc intermitentment a mida que vaig escrivint.

Sempre he volgut la nit per a reflexionar i per a escriure. Coses personals, com ara aquesta que esteu llegint, o treballs universitaris com el que ara tinc entre mans, també. Però el repòs que em regala la negror de la llarga nit m’infon seguretat, calma, profunditat, èxtasi, quasi bé sempre. I busco el seu abric a diari, com a bàlsam a la autodestrucció que tots duem a dins en la nostra vida quotidiana.

També és cert que la nit convida en ocasions al somni i més si la música acompanya aquest viatge silenciós de les nits de treball frenètic de final de semestre. Un somni que té diverses cares: el somni d’un temps millor, el somni del desig que truca a la porta, el somni de la felicitat interior que tant cerquem i en comptades ocasions trobem… però somni al capdavall, com a element que ens manté encara vius i esperançats pel que ha de venir encara.

I el cafè acompanya aquestes hores d’insomni volgut així com saber que algú a l’altra banda de la pantalla es connecta a aquesta hora per a descobrir els misteris del coneixement humà. Mai estic sola tot i que la impressió sigui que en efecte ho estic. Internet connecta ànimes inquietes, desamparades, solitàries, receloses de les relacions reals però il·lusionades amb la presència sempre viva d’una persona estimada. Aixì és la nit, així és l’espera.

I els meus papers damunt la taula em recorden que la feina és a punt per a ser abordada. Una tasca que em demana un xic més d’atenció i que no pot esperar a demà, a aquest futur que s’aixeca ben d’hora i que sovint he vist amb els primers raigs de sol entrant per la finestra. Un moment màgic que embriaga, que dista molt de ser comparat amb cap altre perquè és un moment únic i exclusiu de l’ànima viva que sóc jo en la meva lluita interna per ser alguna cosa més que l’ombra perfecta de les incògnites humanes.

Avui no és el meu dia, pel que es veu. Avui se   celebra el dia del treball, el treball remunerat, suposo, perquè les altres tasques que es duen a terme de forma voluntària per multituds de persones al món no crec que tinguin cabuda aquí, en aquesta jornada. I especialment ara em refereixo a les tasques dutes a terme per la dona en l’actualitat que són moltes i no sempre ben valorades. Deia fa un moment que aquest no deu ser el meu dia i ara m’explicaré convenientment.

Sóc una dona jove encara, tinc 36 anys, amb dos nens petits de quatre i vuit anys respectivament, un enginyer tècnic industrial com a company amb una nòmina inferior a un titulat en formació professional en la branca d’electrònica i una hipoteca, i unes despeses mensuals fixes que amb prou feines es poden sufragar amb l’única aportació econòmica que entra mensualment a casa. I jo no puc treballar, ara per ara. No puc treballar, rebent una compensació econòmica que m’aniria molt bé en aquests moments, degut a problemes de salut concrets que pateixo en l’actualitat però sobretot perquè treballar, en segons quines situacions, comporta una despesa afegida en cas de tenir fills no contemplada en cap estatut o constitució espanyola que s’hi presti.

Jo no tinc mare ni sogra que m’ajudi en la criança dels meus fills. Sempre he hagut de dependre de les cangurs, de les ludoteques, dels esplais, etc., per a poder exercir el meu dret a treballar i realitzar-me professionalment i no sentir-me frustrada per sentir-me aïllada en una societat que ja no veu amb bons ulls la dona que es queda a casa educant els seus fills i perdent l’oportunitat de cotitzar a la seguretat social per a garantir-se una vellesa en condicions (bé, això últim és un dir, és clar). Què faig, doncs? Treballo, és clar, però d’una altra manera. 

Criar i educar els propis fills és una tasca tan honrosa com qualsevol altra. A més a més, sóc una persona que s’implica en les diverses activitats que a les escoles públiques del nostre país es realitzen pel bé dels nostres fills: col·laboro als tallers que es fan per als més menuts, ajudo a la integració dels alumnes immigrats aportant la meva experiència en el camp de l’educació lingüística, redacto articles per a la revista de l’escola i assumeixo el càrrec de delegada d’un grup d’alumnes per a ajudar en la solució als diferents problemes que van sorgint en el dia a dia de la convivència entre alumnes que es duu a terme en qualsevol centre escolar. Però a més a més, engrosso la llista d’alumnes universitaris d’aquest país matriculant-me cada semestre a la universitat virtual UOC, la més apropiada per a un col·lectiu com el de les dones amb càrregues familiars assumint el que això comporta: una despesa més (les beques no entren a la meva llar), un esforç i dedicació a l’estudi considerable i unes possibilitats professionals de futur un tant esmorteïdes si considerem que ja no sóc cap nena.  

Què vull dir amb tot això? Que no és fàcil fer coses quan les condicions socials no són gens favorables. I és una llàstima perquè estic del tot convençuda que darrera aquesta problemàtica hi ha una munió de dones amb talent, disposades a afrontar el repte de superar-se com a persones i que, en canvi, es conformen amb una tasca que no sempre és fàcil de realitzar i molt menys, valorada convenientment. Jo sóc una treballadora més. Jo exigeixo un reconeixement a la meva feina encara que moltes de les persones que m’envolten –començant, sovint, per la meva parella- no ho sàpiguen valorar. Criar els fills és treballar. Estudiar una carrera universitària és treballar i els ajuts econòmics haurien de permetre realitzar-se intel·lectualment a totes les persones que, com jo, es troben en aquesta situació d’inferioritat. Jo vull tenir una societat formada per dones lliures i intel·ligents, capaces de realitzar el viatge introspectiu més favorable a la seva condició humana que aporta l’estudi. I per això reclamo solidaritat, reconeixement i solucions. Nosaltres també volem una compensació econòmica al nostre esforç i per aquest motiu cal una adequació entre vida laboral i vida familiar més apropiada a la realitat social del nostre país.

Aquesta jornada festiva d’avui, doncs,  ha de servir, també, per a reflexionar sobre les mancances que el nostre sistema organitzatiu de la societat té respecte a l’assumpció de les tasques relatives als fills i a l’establiment d’unes condicions horàries que permetin la integració de les dones en aquest sistema antiquat i mancat de coherència estructural que és l’organització del treball qualificat i professionalment atractiu. Espero que en un futur no molt llunyà la situació actual canviï perquè jo continuaré treballant per a què això sigui així.

Vaig despertar obrint suaument els meus ulls ensonyats, sentint l’aroma de la nostra pell embolcallada encara en un mar de carícies. Vaig pensar un moment en la placidesa que respirava la meva ànima sentint-se viva a prop teu, escoltant el teu batec intens i els teus desitjos de lliurar-te a mi novament. I tu dormies, amb rostre tranquil, abraçat a mí. I no em vaig voler bellugar, no volia desenganxar-me encara de tu. Desitjava percebre el meu cos nu enrotllat al teu ésser corpulent per adonar-me de seguida que no havia estat un somni, no, sinó que et tenia a TU, al meu costat, reposant-te de tant de plaer. I vaig acariciar els llençols que ens unien, i vaig olorar l’aroma impregnat en ells recordant vivament tot el que t’havia estimat ahir. Vaig reviure les teves ganes amb el meu pensament, el teu goig sense fi, la teva bogeria amagada però manifesta d’igual manera en mí. I un sospir de dolcesa m’apropà més i més a tu, anhelant el teu despertar, suplicant que tornessis a mí, oferint-te de nou aquella inquieta mirada que ens havia estremit per fi. Entre tendres llençols et vaig capturar, et vaig estimar i vaig saber, sense saber-ho, que havies aconseguit tornar, una altra vegada.

Avui és dimecres però és com si fos divendres. Demà és festa i tot serà igual que si fos un dia normal, l’avorriment impera les nostres vides i ja no hi ha res que ens la canviï, de segur. Jo m’aïllaré, com sempre, en l’estudi, en el meu neguit universitari que m’omple d’energia i felicitat els racons més perduts de la meva existència, esdevenint el màgic consol que atenua el desesper del rumb perdut per la manca d’estima.

Què faré després quan ja no tingui els meus mestres amb qui compartir idees i pensaments sobre temes de la literatura catalana, sobre textos a revisar o sobre aspectes crucials de la història de la nostra llengua? Seré amb mi mateixa, i amb aquesta ànima bessona que tinc dins meu i que espera fora, o no, el meu destí, la meva remor, el meu anhel incesant de volar fins a llocs insospitats de la nostra imaginació.

I en aquest somni imaginatiu ets tu. Tendre, dolç, amb aquests braços bruns que et caracteritzen, amb aquest somriure que emanen els teus ulls, i amb aquestes mans que toquen sense tocar però deixen l’emprenta del desig en la meva espatlla, adolorida ja fa massa temps i calmada, i alhora desitjosa tant de tu.

No fa molt que he tornat a riure àmpliament sabent-me plena de la teva companyia. I feia molt que aquest gest no es desprenia del meu cos sencer, molt de temps, massa per a poder recordar-lo. Tu has aconseguit treure del meu interior el bo i el dolent que tots portem a dins. I ara et sóc fidel en l’amargura que sento aquí dins, al meu cor, perquè tu no pots ser amb mi, ni jo amb tu, com voldria. Ric i penso en totes aquestes coses sense saber què penses tu de mi, de la meva persona perquè encara no n’hem parlat, de tot això ni crec que ho arribem a fer mai en aquesta vida. Et dec semblar una dona estranya, una dona inquieta però un tant misteriosa també amb tot el que ja saps de mi, que és molt. Sóc xerraire, massa potser. Necessito expressar-me, necessito volcar el meu respecte vers la vida dia a dia, minut a minut, instant a instant. I tu ja formes part d’aquesta expressió diària meva. Sento el neguit de veure’t i, revelant-me en aquesta confessió, et somnio fins i tot a les nits, quan sento la distància dormint al meu llit i la proximitat de la teva ànima llunyana. Sento els teus cabells acariciant la meva galta ja un xic encesa per la lluïsor dels teus ulls. Sento també el batec del teu silenci i l’enegia de la teva insistent mirada. I m’avergonyeixo. No hauria de sentir res de tot això. No és lògic sentir-me com en sento recordant aquest matí convertit en final de setmana: una adolescent descobrint el seu primer amor quan jo ja fa uns quants anys que he sortit d’aquesta aventura idil·lica dels primers temptejos amorosos. Però, no; em trasbalso tota quan apunto el teu nom al meu front, quan sense voler se m’escapa el teu nom en les converses amb les amigues, i intento oblidar per un instant la ridiculesa d’aquest desig que m’omple de formes noves aquesta existència monòtona i insegura que és la meva vida present.

Fins dilluns no et veuré i no sé si ho podré resistir. Amb el somni del desig com a company inseparable de les meves nits sola, miraré la lluna esperant un missatge teu que no arriba. I en l’espera, en l’encanteri d’aquesta turbulència nocturna dels pensaments més íntims m’adormiré amb les teves mans acariciant la meva ànima desesperada.

Paraules amagades entre els nostres pensaments. I pensaments que delaten els nostres anhelats desigs de fer, de crear, de construir certeses, esperances, sensacions i text, text que sigui més que paraules, text embolcallat de l’essència de la nostra persona dia rera dia, amb l’alè d’un sospir nou obert a la vida, obert a la brisa d’un nou destí d’alegria.

Si fa no fa desig de comunicació, desig de compartir amb vosaltres el bo i pitjor del dolor de l’home, amb paraules que brollen màgiques del fons del meu cor. Aquest serà el secret d’aquest nou blog. Deixa’m, però, que t’expliqui…