El President de la Generalitat i el de l’estat espanyol son de la colla esmentada. I per més conya, un home sense estudis el fan en el passat ministre de industria, per llogar-hi cadires, vaja.

El pitjor, es que en la seva ignorància ni tant sols saben el que no saben, i així va el carro.

No ens ha de sorprendre ni els problemes econòmics amb les seves mentides adjuntes, ni els focs ni la neu amb tot el que els hi va al darrera.

Fa molts anys l’amic Pepe Alvarez de la UGT, surt als diaris força sovint, afirmava que portar una empresa no era massa difícil, només era necessari posar-hi sentit comú. Naturalment un sindicat no te res que veure amb una empresa, quan si van posar encara cou el fracàs de la immobiliària que van muntar i tapar com es va poder. Però un s’apunta al sindicat voluntàriament, no es cap obligació, puc triar un o un altre o cap. Però soc per obligació ciutadà d’aquest país, en que pago obligatòriament la cuota, que son si no els impostos?. He de confessar que si tingués només vint anys pensaria molt seriosament d’anar a un altre lloc, però això està reservat a uns quants i en un moment determinat de la vida, ara ja no puc fer-hi res..

Ens falta un terratrèmol, quan vingui, el caos d’Haití serà equiparable al que sofrirem els catalans. Algú pot creure que amb aquesta colla d’ignorants s’arreglarà alguna cosa?.

He tingut la sort de poder assistir a una “tienta de sementales” en la finca de la família Domech a Jerez de la Frontera, en un pla particular i per altres assumptes de feina i puc dir sense vergonya que en vaig quedar meravellat. La “tienta” consistia en deixar anar a la plaça de la finca els braus que havien recollit el matí per els camps, i un torero, vestit amb texans i camisa de franel·la de quadres, lamento no recordar el seu nom però en aquell temps era conegut, els torejava durant uns deu minuts, desprès els que ho jutjaven, entre ells el cap de la dinastia familiar, decidien si el seu futur era el de sementals o anaven directament l escorxador per fins alimentaris, ja que un cop capejats no era possible una repetició, a partir de aquell moment només es llançarien contra el torero no contra el drap. Ni sang ni mort a la plaça, em va agradar.

No m’agraden les curses de braus diguem-ne oficials, ni la vestimenta ni la faramalla que ho envolta ni la mort de la bèstia en les circumstàncies en que es resolt. Mai no he assistit com a espectador ni penso fer-ho, però repetiria amb moltes ganes el toreig que vaig tenir el privilegi d’assistir en la finca de la família Domech. Entenc el que vol dir art del toreig.

Això em fa entendre els partidaris, i la cruel mort, els contraris. Ara, en les dues posicions hi veig molt fariseisme. Entenc les raons econòmiques de la “Fiesta” però no comparteixo en absolut que per ser bon espanyol se’n ha de ser partidari, es pot ser un bon espanyol tant si agraden les curses de braus com si no agraden.

Amb la cosa del patiment, molta hipocresia, fem graellades de crustacis i caragolades posant les bèsties vives sobre la graella i ens mengem les ostres vives.  Em preocupa de debò els nens que es moren de fam i malalties perfectament curables cada dia per milers en el mon. Em preocupa la quantitat enorme de la esclavitud sexual en el nostre país i en el mon en benefici de uns pocs i unes màfies. Em preocupa l’egoisme de gent com en Millet i en Montull i el cinisme dels que han col·laborat i que ara encara malden per arrencar indemnitzacions milionàries de uns exhaustos Palau i Orfeó. Em preocupen uns polítics indignes i aprofitats que no aporten absolutament res al país i només pendents de si les seves butxaques es continuaran engreixant. Em preocupa una democràcia falsa i que una oligarquia corrupte impedeix canviar.

Permeteu-me, dons, que en la cosa de les curses de braus m’abstingui.

Quan he tingut la ocasió d’estar vora un foc forestal i en la ruta de vol dels mitjans aeris, he pogut veure clarament que la freqüència de pas de aquests elements era clarament insuficient, que alguna cosa fan però no ni ha prou.

Quan en la segona guerra mundial, a Europa els aliats van bombardejar les ciutats alemanyes, ho van fer a base de onades i onades de bombarders que en unes poques hores destruïren aquells espais, fotografies de Dresden i Colonia poden servir com a exemples. Si el foc es bombardegés amb la mateixa intensitat, en poques hores quedaria apagat.

Que farien falta molts més avions?. Sense cap dubte, però tenim avions de guerra que difícilment farem servir mai i son molt més cars. Que el vent pot fer impossible el seu ús?. D’acord, però no hi haurà bomber amb la capacitat de fer-hi res des de arran de terra. Val més deixar-lo cremar i dedicar-se a fer tallafocs per protegir els llocs habitats.

El que no podem acceptar es l’immens perill i esforços esmerçats en lluitar contra el foc des de terra. Que cap Comunitat ni País petit pugui tenir de una manera rentable una flota tal de mitjans aeris es fora de tot dubte, però la coordinació i el compartir no son paraules per fer bonic en el diccionari. Que una coordinació seria necessària a nivell europeu?. Pot ser si, però als països nòrdics  no se’ls hi cremen els boscos, això es un problema endèmic del sud i parcialment per França, però Paris cau molt amunt. A part de que els diputats i buròcrates europeus estan més preocupats per com es fabriquen els formatges que pels focs de boscos, encara que facin veure que es un maldecap el foc en les festes populars, que alguna han vist però de boscos i cremant amb prou feina els han vistos a la televisió.

De qui son propietat els boscos. Quan tots els mitjans públics, amb costos enormes materials i personals, defensen uns boscos propietat privada, qui ho paga tot això?. Un muntanyenc , pot ser temerari, es evacuat en helicòpter ha de pagar el salvament, per això existeix entre altres coses la tarja de federat, però el propietari del bosc paga?. No ho he vist escrit ni ho he escoltat mai enlloc. Si no pot pagar, el terreny dels boscos cremats hauria de ser embargat i passar a propietat pública. Si un propietari no pot conservar el bosc en condicions hauria de ser expropiat, i passar a mans publiques, i naturalment aquests terrenys no podrien ser dedicats a futurs habitatges durant els següents trenta anys. I si el ajuntaments fossin governats per polítics honestos, es una entelèquia ?, es podria fer uns plans urbanístics que impedirien la construcció aïllada de urbanitzacions, i que els pobles, viles i ciutats tinguessin un creixement ordenat i no especulatiu. Els terrenys cedits per les ampliacions continuarien propietat de la comunitat i els propietaris de les cases només serien propietaris de la construcció, un bon fre a la especulació pura i dura.

Soc un somiatruites. Ja ho sé.

Unes reflexions son necessàries: amb optimisme podem considerar que la part de la humanitat ben peixada i amb un possible abús de carn es del 25% de la població mundial, el que significa que el 75% restant encara ha d’arribar a un nivell de consum saludable en la quantitat de proteïna animal, deixo els vegetarians a banda. Suposant, que es molt suposar que el nostre 25% arribi a consumir la meitat de productes càrnics gracies als ecologistes catastrofistes, no podrem mai negar al 75% restant a consumir igual que nosaltres, ja que des de el punt de vista de justícia distributiva es un dret. Si no erro en els meus càlculs optimistes en un futur el consum de carn augmentarà ni mes ni menys que un 25%. Ho tenim una mica magre si en aquesta suposició purament teòrica tots fóssim uns ecologistes furibunds, els que ara consumim carn i els que la consumiran en un futur.

Com un detall he de dir que gràcies al consum de carn els nostres ancestres van baixar dels arbres i van aconseguir temps lliure per fer altres activitats que no fossin estrictament les relacionades amb l’alimentació. La capacitat craniana va fer-se més gran i es va entrar en el que podríem dir societat avançada. Això d’avançada es discutible, però a grans trets podem acceptar-ho.

La ignorància del que es i ha sigut la vida a la terra ens fa ser temeraris en les nostres afirmacions. Els milions de caps de bestiar dels bisons del nord del continent americà han desaparescut, en queden uns quants per fer bonic i per ser fotografiats per els turistes. Dels enormes ramats d’herbívors africans avui  en queden una petita mostra en les reserves protegides, la disminució respecte a no fa gaires anys es enorme. Podem afirmar que la aportació de metà a l’atmosfera d’aquests animals ha sofert una reducció dràstica, i jo pregunto si algú ha fet un estudi comparatiu dels caps de bestiar existents avui dia, estabulats i en estat salvatge, i els que existien fa uns quatre-cents anys.

La terra ja fa molt temps va tenir una atmosfera formada en gran part per metà, i mira que ha canviat,  si en aquell temps hi arriba a haver algun ser ecologista nosaltres en cara estaríem esperant el nostre torn. Si la terra es fa inhabitable per els essers vius actuals, inclosa la raça humana, unes noves formes de vida apareixeran pot ser i tot més boniques, i el nostre mon que ja no ho serà farà el seu camí. La naturalesa estiguem-ne convençuts no hi perdrà. I  amb una mica de sort la possible vida intel·ligent que en pugui sortir esperem amb la fe del carboner que no sigui tant grollerament estúpida com nosaltres.

Afortunadament, al pas que anem, no crec que a la espècie humana li quedi massa temps per endavant, i per tant la mare Terra es desempallegarà de un error i de uns ecologistes ignorants de saló. Encara que sembli mentida ni ha de intel·ligents, però molt a pesar seu ningú se’ls escoltarà.

Si un home un vot i per coses que ens afecten a Catalunya i a la voluntat dels catalans, dins del estat espanyol ho tenim cru. Es totalment impossible que ens en puguem sortir. Curiosament això es el que els amics socialistes i ex comunistes disfressats de verd no deixen dia darrera dia de afirmar: un home un vot.

En el fracàs de les converses per la llei electoral catalana hi ha també el mateix rerefons, un home un vot. Els que en tot cas tindrien el poder de decisió real sempre serien els de l’àrea metropolitana de Barcelona. Democràcia teòrica però irreal per gran part dels catalans que tenen tot el dret del mon a decidir per quins camins ha d’anar el país.

Quan només es busca el poder la defensa de un home un vot es justifica de mil maneres, però mai es reconeix la fam de posar les regnes de qualsevol decisió en les pròpies mans. Espanya com a justificació perenne de l’anorreament de Catalunya, els socialistes i comunistes reciclats per a conservar les cadires del poder i les sucoses prebendes del govern.

La justícia i el país poc importen, la fam del poderosos cap partit la pot evitar. Un atzucac?. Es pot evitar?. Ho veig difícil. Si segons les enquestes oficials un percentatge altíssim dels nostres conciutadans no saben que a Catalunya el govern el forma un tripartit i no tenen ni idea de quins son els partits que hi ha al darrera, pot valdre aquest vot igual al de una persona preocupada, informada i interessada per el desenvolupament nostre?. Mentre que a l’escola no es formin ciutadans responsables, cosa avui absolutament quimèrica amb els sindicats de mestres actuals i la seva falta de ètica, ni els vots valen igual ni la democràcia perfecta es la de un ciutadà un vot. Pot ser per això es tant difícil de tenir una escola de qualitat.

Negre oi?

Que el sindicalisme va ser un gran pas en defensa dels treballadors no en tinc cap dubte. El que passa es que el sindicalisme positiu era un sindicalisme de fora d’hores de treball, i el sindicalisme actual es un sindicalisme dins de les hores de treball, excepte per els que cobren un sou dels propis sindicats, fita ideal per els treballadors que no mereixen aquest nom. Que hi ha gent de bona fe no en dubto, però per la meva experiència son pocs.

Hi ha un gran canvi que de una manera senzilla faria pujar la eficiència del nostre país de una manera clara. Implantar la llei del 1%. Podria ser del 2% però esperant els furibunds comentaris, ja em conformo amb la primera hipòtesis.

Es tractaria de la absoluta llibertat del empresari d’acomiadar un 1% de la plantilla cada any, sense limitacions i sense explicacions. Les empreses menors de 100 treballadors, en podrien acomiadar un. I quan parlo de treballadors, parlo de treballadors, indiferent que siguin més o menys manuals o de taller, o de oficines, tècnics o administratius.

Que hi haurien situacions injustes segur, però no es injust que els llocs de treball perillin per culpa de uns treballadors que no mereixen aquest nom?. En tot cas com la majoria dels empresaris no son idiotes (alguns si que formen part del club dels enzes i cínics), em podeu creure, es fan més injustícies en la situació actual.

Ara explico un cas en que vaig aplicar una aproximació a aquest principi. Fa anys vaig iniciar la meva feina de Director de Recursos Humans en una empresa de uns dos mil empleats ( de tot tipus ), en que la disciplina començava a anar per mal camí. Era normal l incorporació tard a la feina de una pila de gent, el que suposava un greu destorb en la organització de les tasques diàries. Normalment el grup esmentat era format en la seva gran majoria per les mateixes persones cada dia. Veient jo que la lluita contra aquest esta de coses seria llarga i de un extrem desgast, vaig comunicar al Comitè d’Empresa que els pròxims mesos acomiadaria sense contemplacions al pitjor treballador en aquest tema, i que m’importava un rave si decidien cremar l’empresa, dons jo podia triar on treballar. Es difícil de creure, però no va caldre acomiadar a ningú. Durant els meus cinc anys en aquella empresa, els retards mai més van ser un problema.

Ja sé que soc de dretes i explotador dels treballadors al servei del capitalisme descarnat, però mireu, tota la gent de totes les categories en que he coincidit en la meva vida laboral en diferents empreses, em saluden pel carrer i mostren bona cara al fer petar la xerrada.

Dormo tranquil.

El que es curiós es que una d’aquestes empreses, no sé si totes, presumeix de tenir un codi de bones pràctiques i de comportaments ètics com a companyia responsable al davant de la societat on desenvolupa les seves activitats, que per altre banda està present als cinc continents.

Aquí es reprodueix el comportament de uns directius imitadors dels seus col·legues de la banca, i com es de sospitar d’altres camps on encara el tuf no ha sortit de la galleda de la porqueria.

Per altre banda, un comportament poc ètic es també la degradació de la qualitat durant anys de uns productes que presumeixen de ser els millors. Si poguéssiu comparar el sabor de un producte fabricat deu anys endarrere i el mateix però fabricat ara, en molts casos trobaríem una diferència molt apreciable en el gust i la seva qualitat intrínseca. Hi a una marca que publicita actualment que la nova presentació llançada al mercat es igual  en sabor i qualitat al que venia ja fa anys, sembla una confessió.

Si cada anys un directiu amb mitja dotzena de màsters decideix disminuir la qualitat un 10%, la majoria de la atrafegada població no ho notarà, i la disminució dels costos serà efectiva cosa que li permetrà cobrar un bonus apreciable per la seva bona gestió. I el producte?, tant li fa, en uns pocs anys haurà donat un salt cap a un altre lloc més ben remunerat gracies als mèrits de les seves accions en contra dels interessos de uns consumidors. El nou directiu que el substituirà, que no sap res de res de l’empresa i poc li importa, torna a fer la mateixa jugada i el cicle s’anirà repetint. Al final tota semblança amb el producte original es pura coincidència.

Jo que conec el camp, sempre que puc compro productes d’empreses petites o mitjanes i si pot ser arrelades al país. No es una gran garantia però m’acosto a comportaments possiblement més ètics. Un gram de producte de menys no els hi representa un guany de milions com a una multinacional.

He rebut una carta ben ensucrada sobre com ho fa de be el govern espanyol en l’assumpte de les pensions i com vetlla i assegura amb una barra impressionant que em mantenen el meu nivell de vida.

Efectivament, m’han apujat 24 €, però m’han augmentat la retenció a un 19 %, total que rebré 8.77 € de menys cada mes respecte l’any passat. Com es lliga la carta ensucrada amb aquesta realitat?.

I no parlem de la pujada de l’IVA de l’estiu.

I això ens afecta a molts, i el que es segur que a qui no li hagin augmentat la retenció, la pujada dels serveis i del transport serà superior i compensa negativament el que pugui rebre de més en la pensió.

Pot ser fa falta amb la degradació actual, no som l’únic país, una nova revolució francesa, en aquest cas en contra dels governs i dels bancs. Es clar que amb el comportament salvatge de la gent, les bestieses estarien assegurades, i la garantia de un mon millor es pura entelèquia.

Haurem d’esperar que un país més bèstia ens tiri a sobre una bomba nuclear, i que una nova humanitat pugi i sigui millor. Només es un problema de que després de la desfeta passin com a mínim un parellet de milions d’anys.

Demà estaré de més bon humor.

Pel març del 1924 118 destacats escriptors de llengua castellana van enviar un escrit al dictador Primo de Rivera protestant per les mesures en contra de la llengua catalana i la seva cultura. Literalment una frase: crear “un abismo de rencores imposible de salvar”.

El 1927 es fa una exposició del llibre català a Madrid, organitzada per La Gazeta Literaria de la mateixa ciutat, on es constatà la varietat i quantitat així com la qualitat de les publicacions, per demostrar que el català no era una llengua per fer servir a casa, si no un idioma que servia per tota activitat culte, científica i literària com qualsevol altre llengua existent. Es va poder constatar la ignorància absoluta del fet dins del cercles, dinem-ne cultes i polítics de la capital.

Com podem veure els intel·lectuals de la cultura castellana com a conjunt s’han degradat, i en la part del coneixement no hem avançat gens. La frase literal ha demostrat ser del tot encertada.

Per mi, la immigració té moltes cares i que normalment es presenti amb una visió rouseniana no li fa cap favor. La immigració s’ha de viure i es comparteix. A continuació unes anècdotes de tipus  negatiu però conegudes de primera ma.

Arriben uns musulmans a una vila, i en principi s’adapten al sistema del lloc. Les noies aviat van en texans, surten i fan grup amb el jovent del poble. Les dones conservant els trets identificatius s’alliberen de les formes més incòmodes del vestir i parlen amb la gent de una manera natural. Els homes més retrets fan colla a part la majoria i altres també s’integren amb les formes i el tarannà de la vila. Arriben més conciutadans seus fins que formen una petita colònia. Llavors apareix un “imam” i als pocs dies hi ha un canvi dràstic, les noies canvien el seu vestuari per el seu tradicional, deixen de freqüentar la colla del jovent i es posen un mocador al cap que ja havien abandonat. Les dones tornen a les formes ancestrals seves, deixen de parlar de manera natural amb els natius i van exclusivament de casa a la botiga i de la botiga a casa. Els homes deixen de freqüentar la gent del país si no es exclusivament per feina. Naturalment aquell principi de relació es trenca.

Una comissió de musulmans, no acompanyats per l’imam,  ell es deixa veure poc, va a veure l’alcalde i demana que es reservi un dia a la setmana la piscina per el seu us exclusiu, ja que les seves dones no poden banyar-se a la vista dels homes. L’alcalde amb bon sentit els hi diu que si volen la piscina està oberta cada dia i que pagada per els impostos del poble tots hi tenen dret anar-hi quan ho desitgin, i que si ells no s’adapten a les normes de la vila que els acull no tenen els habitants de la vila de adaptar-se a unes normes foranes. Per més escàndol per part de la gent es sabut que la policia municipal més de un cop a de foragitar aquestes persones de la paret de la instal·lació, ja que per els forats i esquerdes  contemplen les natives del país.

Una dona immigrant obre la finestra del celobert i es saludada per una veïna que està estenent la roba, la dona immigrant  tanca la seva finestra de una revolada deixant amb un pam de nas la dona del país. Aquesta tota enfadada  comenta a les seves amistats la mala educació i llavors coneix que la dona immigrant no es una persona sense educació, es que el marit li té prohibit parlar amb altre gent.

Faig omissió expressa dels problemes nocturns que afecten a veïns de musulmans per el Ramadà.

En llocs de reunió de musulmans es celebra amb gran alegria cada atemptat suïcida per part del terrorisme islàmic  i si moren molts americans millor

Em podeu dir que no tots son així, hi estic d’acord, i segurament una majoria no son així, però tenen por i una incapacitat total per enfrontar-se als violents.

Ara una anècdota positiva.

Convidat a casa de un amic, uns paletes li esta aixecant un mur, els paletes son romanesos i porten ja un temps al nostre país. Compartim taula a l’hora de dinar amb ells, entenen perfectament el català i poc a poc poden expressar-se per poder parlar de moltes coses. La conversa es fluida i els temes gens banals. Descobreixo que un es metge dermatòleg i l’altre llicenciat en química. La conversa no em deixa cap dubte sobre la veracitat dels seus coneixements, soc enginyer de quan la carrera tenia cinc anys. El seu problema es que aquí com a paletes es guanyen millor la vida i tenen mes serveis que al seu país a pesar dels estudis.

Potser que els nostres periodistes tant progres mirin en més profunditat la real situació dels immigrants i la seva relació amb la ciutadania, encara que hagin de destapar realitats que no lliguen amb una situació políticament correcte.