9/12/2008
Es demana transparència però no es el comportament del immens conjunt de la societat. En teoria sabem els sous dels ministres espanyols, del Sr. Zapatero, del Sr. Montilla i de tots els honorables consellers de la Generalitat. Encara que tot això es només pura aparença.
Quan treballava a Hongria, paí acostumat a un control ferri per part de l’estat, quan un treballador per motius de feina menjava fora de casa o be s’hi passava uns dies, fos dins del país o a l’estranger, es considerava que al no gastar a casa seva suposava un ingrés real extra el fet de pagar-li unes despeses, i per tant aquestes despeses generaven un impost, amb formules més o menys complicades, que havia de ser pagat per part del treballador. En el cas extrem una persona que passés tot un mes fora del país amb les despeses pagades es calculava l’impost en base a que el menjar que no havia consumit a casa seva era de fet un ingrés extra que podia dedicar a l’estalvi o a la compra de un bé de consum.
En les situacions dels personatges abans esmentats per saber realment el volum dels ingressos reals s’hauria de contar amb totes les despeses pagades per ells i les seves famílies que son un estalvi del seu sou, beneficis que els ciutadans en general no tenen. De fet es podria afirmar que si tanquen la casa pròpia tot el seu sou seria estalvi en un cas extrem. Algú ha vist el detall de aquesta situació?
També m’agradaria saber que ingressen per tots els conceptes, directes i “en especie” els caps dels nostres sindicats, dels presidents i consellers de entitats públiques, i no sotmeses a la llei de la industria privada que pot fer el que vulgui, com per exemple les caixes d’estalvi i empreses públiques que depenen dels governs de torn, la Entitat Metropolitana del Transport serveix d’exemple.
Ara hi ha problemes amb els treballadors de Nissan i el Sr. Montilla promet de una manera velada ajudes a la empresa. Jo pregunto: quan guanyen a l’any realment els treballadors de Nissan?. Per conservar el seu lloc de treball i els seus sous farem ús dels diners pagats via impostos per part de un reguitzell de treballadors que ja voldrien acostar-se als emoluments de Nissan. Els que guanyen poc, que de fet son els que probablement conservaran la seva feina, pagaran la desfeta i els privilegis de una empresa que per pressions sindicals ha portat els seu cost salarial a un límit no competitiu, però que en el seu dia varen tapar el forat i qui dia passa any empeny. Si estic equivocat es per culpa de la falta de transparència de tota la informació sobre el cas que circula pels diaris. Nissan es un exemple, però de situacions similars ni hauran cada dia al pas que anem. Empreses mal gestionades sense visió de futur? Conflictes amb solucions a curt termini i després ja veurem? Probablement una gestió no gaire reeixida i no precisament un èxit per els sindicats quan aconsegueixen el que demanen.
I ara unes anècdotes curioses de la meva vida laboral.
Una empresa està en fallida tècnica i es prepara el que actualment se’n diu un ERO, l’assessor de un dels sindicats diu que amb la documentació que han rebut de la empresa es demostra una situació sense problemes i que es totalment viable. Contesto que poden dir que soc un mentider, un falsejador de documents, un sàtrapa, un venut al capital i el que vulguin, però el que no soc es burro i que ho seria si de la documentació entregada se’n pogués treure la conclusió del economista. El títol el va aconseguir en una rifa?
Es comença la discussió de un conveni col·lectiu i el Comitè d’Empresa exigeix que la companyia aporti els “llibres” per fer una feina neta i transparent. Se’ls hi contesta que cap problema si accepten que envií a casa seva per correu certificat el que cada un guanya mes a mes i el total de l’any per tots els conceptes. Negativa rotunda, es veu que la transparència exigida a una banda no podia aplicar-se a les seves famílies, no cal dir que el tema va quedar aparcat per sempre, i val a dir que com em vaig reservar fer-ho si feien vaga, en els anys que vaig restar a la empresa ni amenaces de interrupció del treball vaig tenir.
Ara un cas positiu. El novembre començo els meus serveis professionals en una empresa de les considerades grans i conflictives, el gener he de discutir el conveni col·lectiu amb uns antecedents que en els últims catorze anys havia estat impossible i es saltava de “laudo”arbitral, dictat per el “Ministerio de Trabajo Delegación de Barcelona” i posteriorment per el Departament de Treball de la Generalitat, a un altre. Amb inflacions del ordre del 10% sempre es començava amb una reclamació dels treballadors de augments del 30% , que era contestat invariablement per una oferta empresarial de 0,5%. Després de unes situacions conflictives s’arribava al “laudo”, normalment inflació i un puntet més. Jo vaig canviar el sistema radicalment oferint de entrada el 10% d’acord amb la inflació, que era el qui havia i que ja podien cremar l’empresa si volien. La reunió va durar quinze minuts, havien de fer un nou plantejament de la estratègia. A continuació em van preguntar si m’havia guardat alguna cosa, que era cert, i vaig comunicar que un addicional 1,5% incloent-hi els possibles serrells podia estudiar-se seriosament. Podria escriure un llibre sobre el cas, però el conveni es va firmar en tres setmanes i amb una petita conflictivitat teatral,”paseillo” a l’hora d’esmorzar i assemblea de mitja hora. Gran mèrit del Comitè d’Empresa que va mirar per els interessos dels treballadors i no per els estrictament sindicals. Aclareixo que l’empresa tenia unes pèrdues enormes pagades per els contribuents. Ara ja no existeix ni tant sols físicament, va ser venuda a una multinacional francesa.
No creieu que amb real transparència podríem tirar endavant aquest país endavant molt millor? Sabríem que fer i com valorar realment les situacions.