blog d’en Pep

La mitja de Terrassa és una oportunitat de fer una distància que conec prou a la ciutat que tinc la sort de viure. És un compromís ineludible i més si tenim en compte que el que més m’agrada és fer curses. M’hi trobo bé i tots els preliminars i l’objectiu que enguany m’havia marcat per baixar de l’hora trenta.

Doncs, com amb tot, s’ha de tenir sort i avui l’he tingut. Objectiu aconseguit i tot gràcies a l’ajut de diferents amics.

A continuació adjunto els meus agraïments que ja he anat publicant al fòrum de corredors.cat i al més preuat: el de mossenhoms.be

També he sentir paraules afalagadores i sorpreses com que un dels meus amics d’entrenament, l’Alex, que es troba en plena progressió s’ha fixat, aquest diumenge, amb mí. També us adjunto les diferents converses.

Gràcies per llegir-me i fins aviat.

Sortida amb gent de tot arreu, com ha de ser

Marisol, (meva dona), Elvira, Daniel i Pili

Oriol, Fran i jo

Ex-companys de córrer, com en Manel a la dreta i al mig l’Ayala, que els conec de fa molts anys

Se m’escapava la llebre

Amb dos amics, en Julio i l’Andres.

Julio és una persona amb un bon mètode d’entrenament i de competició. Avui sortida a “rodar”

Patint per no perde’l

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=700901

Agraïments !!

Resulta que a part de jo estar agraït, hi ha l’Alex, un amic, que li vaig servir de referència i adjunto els seus comentaris:

Alex

Publicat: Dg Gen 17, 2010 7:47 pm Assumpte: Hola a tots,Cronica de la nostra mitja.Sortida de casa cap alla les 9:25. Escalfament d’uns 3km fins arribar a l’arc de sortida cap allà les 9:40. Trobada amb els companys que anem a entrenar a l’Egara( Pep,Dani,Rafa,Jeroni i David).Com ja m’imaginava, Pep aniria mes fort que jo. Abans de sortir, parlem dels temps que ens agradaria fer i jo decideixo intentar seguir al Pep ( és una molt bona llebre )Els primers 5 Km per mi una mica ràpids, pero puc seguir el ritme d’en Pep, Dani i de l’Anna. El carrer colon baixo una mica el ritme i em despenjo d’aquest grupet. Els podia seguir, però preferia reservar-me per la pujada de l’avinguda del vallès. Començem la pujada i jo sempre pendent d’un noi de groc amb una gorra vermell( en Pep clar).La veritat és que he pujat a un ritme de 4:30 i encara crec que podia pujar una mica més. A dalt de tot de l’avinguda Dani i Anna es queden una mica enrrera. A partir d’aquí teniem uns 2 km de baixada + recta fins arribar a la pujada de Matadepera. Curiós, en aquesta pujada m’ha passat una noia que portava un ritme molt bò, he intentat aguantar-la, però res de res. Continua la cursa per l’avinguda Bejar i jo a uns 50 metres d’en Pep. S’havia que seria impossible delatar, pel fet que ell és un corredor de fons i pot aguantar molts km a aquest ritme i jo en canvi a partir de 15 km baixo molt el ritme. Arribem a la ronda de ponent i en el tros de pujada faig un intent per atrapar en Pep ( mes o menys a 100 m) aconsegueixo reduir metres però no posar-me darrera d’ell. La baixada per l’avinguda per part del Pep a sigut fulminant, aquí ( sense adonar-se’n) m’ha deixat cao, el tio ha baixat molt bé. Recuperem una mica a la carretera de Martorell i Rambla amunt. Pujada dureta, però ja s’ha s’havia. Arribada al pg. 22 de julio on està l’últim kilòmetre. Recta final rotonda i pujadeta fins l’arc d’arribada. Tot això amb un temps de 1:28:24 MMP Descanso una mica i em trec el barret per la marca que ha fet en Pep. Sense voler gràcies a tu Pep he fet MMP. Salutacions Ritmes:

Ara els meus agrïments

Pep Moliner

Publicat: Dl Gen 18, 2010 12:59 am Assumpte: Ara mentre et llegia, Alex, veig clar que les teves paraules afalagadores m’ha fet encara més feliç del que ja era. Sense voler t’he fet de referència i vas milorant una vegada més. No tinguis cap dubte que tens potencial per anar millorant, molt i molt. No crec que et pugui servir massa a partir d’aviat, donat que si t’adones la teva progressió no para.Us adjunto els agraïments públics que faig, al igual que tu, donat que jo si que duia llebre d’excepció.Dèia el següent a corredors.catEs-K-mot Com sabeu soc apassionat en tot el que faig i sobretot cabeçut i encara que m’ho prenc com un joc, de vegades em sotmeto a examen. Com que no us vull avorrir la crònica la faré dimecres al blog, quan hagi paït el que ha passat. Primer i públicament el meu gran agraïment a dues persones: Cachirulo i Anfeca. M’han fet tornar sentir de nou una sensació molt agradable; única. Feia tres anys que no rascava el 27. La història és que jo volia anar a ritme de 1h28 per petar a la Rambla i entrar amb 1h30 i li he explicat a Cachirulo just abans de sortir. M’ha dit i ensenyat que l’objectiu era 1h27 amb els temps compensats per quilòmetre i estudi exhaustiu des de casa, de tots i cadascun dels quilòmetres. Coneixent com és, no podia desaprofitar aquest regal. El primers quilòmetres els he perdut. Al qm. 3 els tenia. Crec que no els he fet massa nosa fins al quilòmetre divuit, i he anat concentrat. Aquí si que els seus ànims i la companyia dels dos i les instruccions que em donava en Cachirulo, m’han fet sentir-me més que feliç. La Rambla he bufat sorollosament. És pateix una mica; però val la pena, us ho ben asseguro. No volien deixar-me (i jo tampoc). He fet una mica d’esforç més: i pamm: 1h27′43″ Llavors m’he trobat a la meva dona, Marisol, ha fet marca personal al 5 qm., 27′44. S’ha respirat felicitat atlètica i de la bona. Gràcies Avi Mena i Obelix i felicitats a la socanna, massa, i tots els que heu anat.Gràcieesssssssss !! còrrer és collonut !!!! i més tard; en cachirulo a aquest ritme, anava al ralentí, i ha baixat ritme encara més per que tornés a enganxar-me. De fet fins el divuit no he començat a patir. La Rambla la tinc travessada i el revol del 22 de juliol, que ara fem dos cops, em trinxa sempre. La cames com pals. I em deia “levanta la cabeza”. Un altre reconeixement, a part dels estimats mossenaires que em serveix molt, i és l’Agustinjr que ens fa entrenar els dimarts i dijous, junt amb altres amics (sou vosaltres, és clar) . He fet alguna sèrie enguany, que havia deixat. Ara; tots recorden, començament temporada que no vaig aguantar ni sis quilòmetres amb deu quilos més. Necessitava aprimar-me per aprofitar els “trajes”. Per cert, estic apuntat a la Marató de València i tinc proposat un entrenament de 15+15 a Montgat voltant el ritme 4′30 el diumenge 24, per si algú l’hi quadra, aparcant a la rotonda. eiger avui a la gent de l’altre costat de la carretera de Terrassa, els hi dec un altre. cachirulo ja havia fet de llebre un altre any i em va dur a 1h25

Aquest diumenge vam tenir la sort de la proximitat en una de les considerades millors mitges maratons del calendari Català. Els atletes de l’Arec Terrassa van tenir tots una excel·lent participació i a continuació us adjuntem els resultats i fotografies d’alguns dels nostres membres. Si algú de vosaltres vol afegir alguna fotografia a l’històric, no dubti a enviar-la i l’afegirem

Una bona colla d’amics de tot arreu

Entrenen juntes, Marisol, Elvir i Pili amb el seu fill Daniel

escalfant Oriol, Fran i Pep. Fotografia d’en Mateu Farré

Oriol, dues mitges en una setmana

Coneixem a l’Ayala i en Manel (a la dreta). Grans corredors fa temps. Ara a la organització

L’Oriol i una amic i veiem molts amics

Sortida

En Pep duia llebre: Julio i Andrés

Amics mossenaires

Oriol concentrat

Pep i Julio

Arribant l’Oriol

Carles, Oriol i el tiet Agustí

L’Oriol amb el seu amic

Si l’any passat a Vilafranca hi havia pluja, enguany va ser el fred el protagonista. Estic content d’estar en una associació Terrassenca i per això podem compartir estones amb amics propers que, si podem hi anem plegats. Aquest diumenge en Jordi Viñeta, ens va venir a buscar a l’Albert i en Joan i tots quatre vam arribar prou d’hora per recollir el pitral i anar a buscar un bar on fer un tallat i esperar una mica l’hora de la sortida. Com anècdota en Jordi anava en pantaló curt, tenint en compte que la temperatura era congelant.

Anàvem riallers amb els acudits de tots plegats i l’Albert ens feia enraonar fluixet per no molestar al veïnat, i és que ens enriolem sovint.

Aviat ens retrobem tots plegats, amb el tiet Agustí, que ve amb els seus tres nebots, Joan Carles, Josep Antoni, Albert, i en David. Hem fet unes rectes d’escalfament i aviat ens posem a línia de sortida.

És un mitja que em porta bonics records, per que l’he fet moltes vegades i discorre pel mig de camps de vinyes i ens duu fins una bonica població on girem cua i tornem per la mateixa carretera i ens podem anar saludant i et distreus tot veient a la gent que corre prop nostre; els que van més ràpid els veiem tornar amb rapidesa. Els que van més lents, amb un gran esforç donat que poca broma: és una mitja marató.

Poso els comentaris i fotografies d’en Joan Carles Arévalo, que com que tenia mal d’esquena ens feia el seguiment.

Aquest diumenge com que en Joan Carles tenia mal d’esquena, no va poder córrer i va fer de reporter/periodista i cronista, i ara ho comparteix amb tots nosaltres.

Vam fer un intent de fer-nos la foto de la colla amb el ajut d’home que tenia mes fed que experiencia al mon de la fotografia

Aquí sí que surten totes les màquines

Els Massatges es van fer a dins la Furgo, malgrat el “solete” vam arribar als -2º

L’Alberto intentant escalfar

José Antonio, Jordi i David, escalfant

El tiet Agustí preparan-se els guants per la batalla

La línea de sortida

L’Alberto, un aplaudiment, era la seva primera Mitja i la seva primera carrera, tot un campió

El tiet al començament

Al fons podem veure al Pep

El David, tenia clar que no volia sorpreses amb el fred

Al fons el José Antonio teient-se el tallavents, ja tenia calor….

L’Agustí a l’arribada va baixar la seva marca en 10 min

Un bon esmorçar després

Aquí després de fer un tallat o tè i abans de començar la mitja

El resultats ha estat els següents

http://www.atletisme.cat/classificacions/espirall/res2009g.htm

Gràcies pel reportatge, Joan Carles i a recuperar-se pel proper repte.

http://www.mitjaespirall.com/

En quan els temps que vam fer

155 Agustín Martinez Arcos 1:30:12
187 Pep Moliner Alcalde 1:31:25
194 Jordi Viñeta Manero 1:31:46
566 David Espinar Jimenez 1:43:07

548 Joan Rodamilans Murcia 1:46:57
579 José Antonio Arévalo Martinez 1:48:11
741 Albert Ureta Renom 2:04:38

Pots veure el recorregut a;

El meu temps

i el recorregut:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=667051

No hem de donar explicacions del per què ens agrada aquest tipus d’atletisme: però quan una cosa t’agrada si ho dius sembla que quedes millor amb tu mateix i pots ajudar a gent del teu entorn a comprendre que un món millor és possible, i per què no corrent a estones.

Vinc a dir que després de fer vint anys fent curses, a totes elles hi busques quelcom que t’hi faci tornar. A mi m’hi fa tornar moltes coses. Haver-la fet ja tres vegades i veure que la Penya 100 D.C. manté aquella il·lusió de sempre en fer-nos gaudir de l’ultrafons. Sis hores és un temps, per mi, que una vegada t’has posat a prova, no te res de descabellat. A un terme mitjà de sis el quilòmetre i fent-los en pla, a un passeig marítim prou bonic, amb uns bons avituallaments, amb una gent que te la sents propera es fan i quedes prou bé i agafes moral per la temporada.

Des de que vaig fer els primers cent de la meva vida, al costat de l’Henry Girault allà als finals dels noranta, que vaig afegir-me a la Penya amb la perspectiva d’aprendre, com al llarg de la meva història he fet. M’agrada fer ruta i amb ells als començaments anava inclús amb autocar a França i em van introduir a les arteries el plaer per aquest entorn. Ara faig poques curses amb ells i de fet els 100 qms. de Calella on tinc el meu millor temps i que si hagués estat espavilat podia haver guanyat i que ara no m’atreveixo a fer. Una bona alternativa son les 6h. que a més acabem tots alhora i podem anar-ho a celebrar tot dinant plegats amb gent plena de ganes d’anar a un munt d’oferta que avui dia existeix per les llargues distàncies. Jo, després de l’ensurt que vaig tenir a Cantàbria, ja no tinc costum d’anar lluny però si atresoro grans records i molts d’ells anant amb la Penya i que m’agrada lluir els seus colors, tot i formar part de molts altres clubs. Els hi estic força agraït.

Ja parlant de la prova en si; vam aprofitar per anar-hi amb la família i de fet gràcies amb ells, m’ho vaig passar encara millor.

Només tenia al cap intentar arribar als seixanta quilòmetres i no tenia res previst de com va anar. Només sortir al meu entorn i a un ritme similar hi tenia en Paco Robles, un atleta molt reconegut i hàbil en proves d’ultrafons, capaç de fer tot allò que es proposi i amb un bagatge prou ampli per sentir un profund respecte per ell. És més, penso que és un mestre per la gent i comparteix coneixement amb molts de nosaltres. Compto amb la seva amistat de fa un grapat d’anys i encara que no ens veiem gaire, si que ens seguim gràcies a les xarxes socials. Les primeres voltes anàvem quatre; la Estefi, en Pere, Paco i jo. No coneixia només per saludar-nos a l’Estefi i en Pere; i plegats vam recórrer alguns quilòmetres. En un dels avituallaments es despenja l’Estefi i a un altre en Pere. Ara, com que anem tota l’estona pel mateix circuït ens anem saludant i animant, gairebé cada volta. Aquestes, eren de tres quilòmetres: un i mig d’anada i altres de tornada. Aquí hi tenim situat un lloc on tenim la roba de recanvi i on hi ha una taula molt ben proveïda d’aliments regeneratius.

Hi veiem la fidel estampa de l’Anna i el seu marit en Josep Mª Torras, que estan ajudant a que la prova tingui l’èxit que hores d’ara ja té. En Joan i la Núria, que porten tot el pes de l’organització i que segur que se’ls fa feixuga, però que s’intueix un gran plaer per què tot sembla rutllar.

Fa gràcia que en Joan i la Núria agafen una corda de cinquanta metres i igual que cada any, es recorren de nou tot el circuït i col·loquen unes marques impreses amb el punt exacte per on estàs passant. També veiem com tenen la col·laboració d’un nen que no conec i de’n Francesc, que en vendrà un número de loteria amb la curiositat de ser la numeració exacta dels metres que te una marató. També em quedo unes participacions de la Penya i com que no tenen canvi en fien. Tot s’ha de dir; en un mon de desconfiança hi ha detalls. Ep, hores d’ara ja he passat comptes. La confiança de vegades s’ha de guanyar.

Tothom que hi participa en algun moment hem coincidit en alguna prova i encara que no coneguis els noms, saps que son de la meva pasta. El que se’m fa especialment curiós és que per tercera vegada comparteixo l’espai amb una noia tan jove com la Cristina i a la vegada que em té profundament impressionat. Conjuga una imatge de d’una joventut insultant amb un domini de les proves d’ultrafons com jo no coneixia. Sé que al llarg de l’any no ha parat d’obtenir victòries en proves i campionats d’aquest entorn tant exigent, com proves de vint-i-quatre corrent, com les que tindran lloc el proper cap de setmana del divuit/dinou de desembre organitzades per corredors.cat a les pistes de Can Dragó. L’any passat ja hi era, guanyant-les en la seva vessant femenina. També ostenta el ceptre de campiona d’Espanya. Durant la prova la veus concentrada, gairebé sense alçar la vista va escoltant alguna cosa a través dels auriculars.

Hi havien, aquesta vegada, força noies i això és de destacar, per què ho trobo de molt valents optar a estar tanta estona practicant esport.

I l’Edu; que segur que tothom el veu una persona senzilla i en canvi només cal llegir-la o escoltar-la per veure que té les idees clares i que ha trobat, com molts de nosaltres, en aquesta modalitat d’atletisme una font de plaer. Ara, com es sol dir: l’Edu és un fora de sèrie, que n’hi han però no tants.

Em va agradar conèixer una mica en Santiago Seguí que a més porta una web magnífica: http://www.ultrawalking.net . La curiositat és que ens va filmant des de dins de la cursa i la seva muller ho fa des de fora i quan arriba a casa ho penja i en podem gaudir.

Quan acabem, en el meu cas amb els deures fets, un repartiment de copes on tothom estem recompensats de la mateixa manera igual i amb el nostra diploma, allargarem la festa compartint molt bones converses, que ens fa tenir gravats un records que difícilment oblidarem mai.

El meu agraïment a tots i cadascuna de les persones d’aquest entorn que estan aconseguint tants moments de passar-m’ho bé.

Afegeixo els meus comentaris que he fet, a diferents fòrums i ara les fotografies que van fer la meva família.

DIAPOSITIVES

http://penya100kmdc.blogspot.com/

X 6h Calella: RESULTATS

X 6 HORES DE CALELLA, 06-12-2009

Classificació catalans
1r: Edu Clemente 69.300km
1a: Estefi Climent 57.000km

Classificació estatals
1r: Edu Clemente 69.300km
1a: Cristina Gonzàlez 68.200km

Classificació general
1 69,300 EDUARD CLEMENTE LABOREO
2 68,500 RUBEN COLOMBO MURIEL
3 68,200 CRISTINA GONZALEZ GARCIA (1º dona)
4 64,900 MANOLO REAL
5 64,231 JUAN CARLOS RODRIGUEZ MARTINEZ
6 62,300 PACO ROBLES ADAN
7 62,150 PEDRO LOPEZ GONZALEZ
8 61,100 PEP MOLINER ALCALDE
9 61,000 FRANCESC GIRAL ROYO
10 59,400 CARLOS HIERRO GONZALEZ
11 59,300 MANUEL DIAZ POL
12 58,750 ESTEBAN ALVAREZ MARCOS
13 57,575 VICTOR DE LA HERMOSA MORAL
14 57,000 SIXTO PALLAS PIAZUELO
15 57,000 ESTEFANIA CLIMENT SOLANS (2º dona)
16 55,000 ANTONIO TARAZONA SAEZ
17 54,600 JOAQUIM BANET DURBAU
18 54,200 JUDITH JULIÀ GARCIA (3º dona)
19 54,100 CARLOS GIRALDEZ MONTES
20 53,000 VICENÇ MOMPART
21 52,700 JOAQUIM FUERTES FELIU
22 51,300 JOAQUIM VERDALET RODRIGUEZ
23 51,000 JOSE ROMERO PLAZA
24 50,500 JOSE ANTONIO REVELLES
25 49,500 ELADIO LAGE CANAL
26 48,000 PERE ALSINA
27 47,000 JAVIER NAVARO MARTINEZ
28 45,550 RAMON PUIGNOU MUNTE
29 45,000 FERRAN SANTOYO MEDINA
30 45,000 AGNES LÁZARO CUESTA (4º dona)
31 45,000 JAVIER RODRIGUEZ HORMIGO
32 43,200 SANTIAGO SEGUI GARCIA
33 43,000 DAVID REYES
34 41,300 JOAN HALDON LORMAN
35 39,600 MARTÍ LÁZARO CASADEMUNT
36 39,300 JOSEP ADMETLLA MASERAS
37 39,000 MARIO MARTINEZ
38 33,000 VICTOR EXPOSITO CADENAS
39 30,000 ANGEL CEADA SEGURA
40 30,000 JUAN ANTONIO AGUSTIN RODRIGUEZ
41 27,000 Mª CRUZ AGUSTIN PORQUERAS (5a dona)
42 18,000 CARMEN BOTELLA GREGORI (6º dona)
43 16,000 MANOLO GARCIA DIAZ

Aquestes fotografies mes les han regalat la Penya

Ara quan la gent mira un calendari de curses i recomano un d’important, el que porta de manera altruista en Pep Lluis Molinet, que és el de ropits.com , veiem un munt d’oferta a racons propers on anar a córrer. Muntanya o asfalt, pla i pujada i de ben segur que prop pot haver-hi un lloc on practicar això que tan ens agrada: Córrer.

Ves per on, fa una bona colla d’anys i quan va sorgir la xarxa internàutica atlètica i gràcies a en Salva Pou, podíem llegir que hi havien persones com en Josep Costa, que lluitava per que la gent fes esport, que corrés i de de passada ensenyar-nos un poble: Manlleu. Quina millor manera, que fer-ho pels seus entorns i qui nom més curiós: córrer per córrer. De fet diria, que és de les curses més entranyables a les que participo sempre que puc. No hi ha trofeus, però si un abundós esmorzar fet amb una bondat immensa i amb ganes de fer content a tothom. Una família, els Costa, dignes de la millor menció que hom pot tenir.
Pot haver qui em digui que he exagerat. Doncs bé: aneu-hi i sortireu de dubtes. Crec i afirmo que quan molts no sabíem córrer, gent com en Costa ens mostraven el camí i ens animaven a estimar profundament aquesta afició. Repasso la meva història i porto tan sols vint anys de curses i continuo buscant al calendari sempre que puc on anar i Manlleu és un destí de fa anys. Si algú no ho sap, organitzen una de les Sant Silvestre més antigues de calendari, la cursa de festa major i el córrer per córrer.

Ara parlant una mica del que va estar la cursa; arribem dels primers, i aprofitem per donar un tomb pel poble, fem alguna fotografia, anem a la pastisseria d’una gran plaça a buscar galetes i croissants i anem a recollir el pitrall. Trobem a la Gemma i en Joan, en Txema Torres, un amic de fa anys i parlem una estona, abans no ens donen la sortida.
La meva intenció era provar de fer uns 43′ i finalment faig 42′; vol dir que objectiu cobert. Com que córrer per mi i contra mi, vaig a ritme sense fixar-me massa si em passen o passo i aquest diumenge al voltant del quilòmetre sis em vaig marcar com objectiu visual, passar unes vuit persones i, una , dues, tres, …. set, vuit i just aquest punt em passen: vaig per set, haurem d’apretar i finalment passo deu. És una manera de jugar, que em serveix per distreure’m.
Arribo a meta, busco amb la mirada en Txema per animar-lo que fa al voltant de 44′ i al cap d’una mica arriba en Joan, amb un 46′ i amb en Joan animem a la Gemma que fa una cursa amb 57′, millorant marques anteriors.
Bé. tot això abans d’un esmorzar boníssim que de la ma de la Rosa Maria i la seva família i amics, ens podem menjar aprofitant que el sol ens escalfava i que el dia ens va respectar en la seva vessant climatològica. Una jornada més: memorable.

Tota la plaça per nosaltres

Ja; encara no havia saltat l’automàtic

Pocs minuts abans de sortir
Oriol, Anna, Marisol, Gemma, Joan, Pep

Fotografia que m’ha regalat la Rosa Maria

En Joan, amb el que passem moments increïbles d’agradables i faig la primera fotografia amb la nova màquina

Jo i el meu careto, fet per en Joan

En Josep Costa i el seu fill, un treball en equip per fer una classificació acurada

El pare pren el temps i el fill apunta el nom: a casa endrecen les dades.

l’Anna en un aparell de gimnàstica

Esmorzar fantàstic !

La Rosa Maria, fill i net i amics cap al final de la festa

Ara els toca als treballadors de recuperar forces

Oriol i Marisol

Panoràmica

la meva família





el rei de la casa en Nuck

Lloc ampli i fantàstic per la cursa

Moments de passeig per Manlleu

Sortim deu amics des de Terrassa amb quatre cotxes i n’aparquem dos al Tibidabo, per tenir-ne un a l’arribada. Amb els altres dos anem a Montjuïc amb temps per posar-nos a punt per aquesta entranyable cursa anomenada de l’Amistat i en homenatge a l’atleta Mates i portada magistral-ment per la filla. Cursa gratuïta i amb molt carisma.
Té dues parts diferenciades, l’una de baixada, amb algun trenca-camens quan quan es passa per davant de l’Estadi Olímpic Lluís Companys i l’altre el la que pujarem força fins passar per sota del parc d’atraccions del Tibidabo, finalitzant en una zona àmplia.
Va ser una jornada en la que vam riure, sobretot al sorteig llarg, on gairebé tots vam aconseguir algun extra.
Hores d’ara no hi han els resultats a la web, i quan es produeixin els penjarem.

instants previs, fent estiraments davant del Castell de Montjuïc

menys mal que no van donar la sortida amb aquesta pistoleta

José Antonio, Juan Carlos, David, Agustín, David, José Manuel, Jordi
Pep, Jordi, Joan

Estiraments

Agustin, el primer de la colla. Tenia un muscle amb punxada.

Donen la bossa buida, i la van omplint amb un munt de regals

Agustin

José Manuel

Jordi
Pep

David

Jordi

David

Joan

José Antonio

Juan Carlos

Una bonica cursa i recomanable.

http://www.cursadelamistat.com/

Per fer cent quilòmetres a una pista ho has de tenir molt clar abans de començar.Aquí ja fallo: gens clar i molta mandra.Quan acabes les vacances a l’agost i la bàscula s’exclama, i surts a entrenar amb amics i no pots aguantar ni sis quilòmetres, i en tinc testimonis, veus que la cosa no pinta bé. Quan la samarreta mossenaire gairebé no t’hi cap i no pots engrescar a la gent a fer canvis, alguna cosa passa.Però tenir la sort de tenir la muntanya Sant Llorenç amb la Mola al capdamunt i Montserrat i Sant Jeroni i les ganes d’anar-hi sovint, fan que mica en mica vagis veient la possibilitat més clara. Fer la Matagalls amb un amic com en Vicenç Sant Calpe i acabar molt content i anar cobrin etapes.Al 100 de pista n’hi diuen “batedora” “gàbia de ratolins” i no sé quantes coses més. Hi ha poquíssimes persones que hi vegin algun atractiu; possiblement aquells que hi tenen alguna cosa a veure com el mateix Jordi Mangot, que va estar el que durant disset anys ho portava tot, tan organitzant com fent alguna edició, i que quan vaig coneix-se’l, allà pels noranta, engrescava a tothom a córrer, quan no era esport massa habitual. Precisament després d’haver patit un parell d’operacions i tenir forts dolors es va apuntar a fer els cinquanta quilòmetres en pista i els va acabar, que era el que es mereixia. La meva més fervent enhorabona pel Jordi i tota la meva admiració.Història d’un dia qualsevol;Poso el rellotge a les 4:40 i em llevo nerviós, em dutxo, m’afaito i esmorzo un bon plat d’arròs que la Marisol m’havia preparat el dia abans. Bec un bon got de beguda isotònica i m’embolico els peus amb esparadrap, i dit per dit. Miro de no deixar-me res i poso a punt una maleteta amb rodes, per què sempre costa portar la bossa quan acabes un prova d’aquest estil i ja en porto divuit, sis d’elles a les nostres pistes Terrassenques.A les sis travesso el barri de Can Palet tot caminant i amb temperatura ambient fresqueta i cel sense núvols, diferent de l’any passat que va ploure.Arribo a les pistes i pago els setze euros del pitrall a en Marinelo que és l’encarregat per part de L’Associació Mitja Marató. Parlo una mica amb la poca gent que hi prendrà part, entre ells en Luís un Aragonès que havia aprofitat la possibilitat d’anar a l’hotel de franc que regalaven als corredors que venien de lluny. També parlo amb l’Edu, un corredor modest que fa proves impressionants i que té una facilitat per les llargues distàncies com ningú. Al vestidor parlo amb qui seria el guanyador, Abdeslam el Ouahabi que li semblava que podria fer el record, sense haver fet mai un cent. De fet durant una estona anava en temps de rècord.A línia de sortida érem ben pocs enguany.Bé, la cursa no té massa història. La meva intenció era fer unes deu hores i deu minuts. Potser, per allò del signe de la victòria que marquen les agulles d’un rellotge, per això només. Durant uns trenta quilòmetres anava a ritme de 6′ el qm., que quan vaig arribar a l’equador de la prova ja vaig veure que el patiment anava a més. Durant la prova menjava orelles, figues, plàtan, poma, nous, ametlles i bevia força aigua i com a la taula no hi veia beguda isotònica vaig demanar al meu amic Toni Pedrero si em podia avituallar i em va porta una botella fresquíssima d’Isostar i cada mitja hora venia amb l’ampolla i em donava un traguinyol, que em va donar impuls. També vaig veure beguda de cola i suc. Vaja, un munt de barreges.De fet tot plegat em mantenia distret i anar conquerint quilòmetres.El que si que anima es veure com encara, i després de tantes vegades com ho he fet, puguin venir a animar-te com en Pedro, Toni Pedrero, l’Anna Cos, l’Isaac Romero, Salvador Trujillo, l’Alfredo, en Casimir, en Barto, Marta Oliveró, Vicenç Solé, Pasqual Vicente, Javi Colado, Joan Rodamilans, Juan Manuel Muñoz, Manolo, Santi Aragonès, l’Alex, David, Francesc i la filla, i un llarg etcètera. Ja a la tarda i amb totes les curses vaig veure una gran quantitat d’amics que van ajudar moltíssim a distreure’m i acabar aquesta bonica bogeria. Ara no em venen tots els noms i m’agradaria posa’ls tots.L’Isaac em va dir que havia posat un post al fòrum mossenaire que ens hauria de fer pensar a molts, tot un homenatge a un persona que li agradava el mateix que a nosaltres i que ens ha deixat: en Josep Sureda Teixidor . Dencansi en pau.A la sortida, qui havia ? en Josep Mirabet. Va rodar com un més de nosaltres i anava de corredor en corredor, i parlava amb la gent com si fossin de família. En Josep em deia que em veia massa seriós i és que en aquells moments no estàvem ni a l’aperitiu del que ens esperava. A més va fer pesigolles a veure si canviava, i no. Soc eixut.A primera hora ens vam saludar amb en David Otero, director de la prova, que m’informava que havien comprat un equip de xip propi que serviria per totes les proves del calendari Terrassenc em deia, com a mínim, i que avui el posaven a prova al cinquanta i al cent. Encara no es veien encord d’utilitzar-lo per totes les proves i crec que seria molt necessari, donat que pels jutges comptar les voltes de les diferents proves se’ls fa feixuc i sempre hi ha qui no fa les voltes que els toca, almenys va ser la informació que em va arribar i jo mateix vaig patir ara fa un parell d’anys quan participava a la prova de deu quilòmetres.Retorno al cent, i en David sovint donava informació que em servia per animar-me, com ara les voltes que duia i les que em mancaven i ja prop del final vaig veure que ni no accelerava les darreres voltes no baixaria de les onze hores. Feia estona que per la gespa s’apropaven amics per donar-me la darrera empenta rodaven a una certa distància i m’explicaven acudits i deien coses boniques, i sembla que el meu darrer canvi els va sorprendre: vaig buscar les darreres forces i vaig travessar meta plorant. Si plorant i em volia amagar per que no em veiés ningú.Per darrera una carpa em vaig eixugar els ulls i va aparèixer en Vicenç Solé, que a l’endemà tenia la marató del Mediterrani i va sortir de dins que li vaig fer un petó a la galta. Crec que no s’ho esperava. Dir que a la marató la va córrer amb 3h09′ i per mi és dels meus amics d’aquest entorn, una persona a la que admiro i m’hagués agradat baixar a Gavà per celebrar la seva nova gesta.Un regal impressionant va ser les fotografies de tot un professional que al vespre vaig poder ja veure: les de’n Joan Rodamilans, que es poden veure al seu àlbum Àlbum d’en Joan:Els obsequis van ser formidables; un trofeig amb plaqueta, una parca negre, una ampolla de cava i l’esforç de l’organització i els voluntaris va ser perfecte. El meu agraiment.Bé la part negativa i que fa una mica de por, es que si no recordeu a un dels meus darrers cents allà per l’any dos mil dos, vaig acabar a l’Hospital de Valdecilla amb un quadre preocupant. Això m’havia retirat d’aquestes proves que et passes onze hores corrent. Vaig fer exactament el mateix temps que a Cantàbria vaig pensar en deixar de córrer inclús maratons. Hores d’ara faig marató, 6 h resistència, caminades tipus Matagalls i he fet un cent l’any passat i aquest un altre.Aquest dissabte, quan anava cap a la dutxa, em va semblar que tenia sensacions dolentes i vaig preferir marxar caminant tot xino-xano amb la Marisol cap a casa, per si donava algun espectacle. Fèiem riure per què cada dos-cents metres m’assentava i a casa em vaig recuperar aviat tot bevent i una dutxa calentona. La bàscula em deia que havia perdut més del que jo volia: sis quilos, pel que alguna cosa va fallar. Avui ja he recuperat tres i espero en pocs dies està plenot com sempre; vull dir que si mai us plantegeu fer aquesta prova sense prendre mesures i estic disposat a explicar amb pels i senyals tot el que vulgueu.I per acabar, el meu agraïment als que en feu costat i als que no, no patiu que ho faig per què m’omple i em fa feliç.Ara a per un altre tema que pot ben ser les 6 hores de Calella, la marató de València i alguna cosa entremig que no descarto.En Manolo Garcia, en primer terme, una persona que sap un munt de que va el tema. Dels que estàvem i es possible que del conjunt de les edicions, era la seva setzena participació en el 100 de pista de Terrassa.Amb aquest ultrafondista, que estava fent els cinquanta quilòmetres pista, em va agradar parlar-hi, tot que poquet. El seu objectiu era acabar i estava patint una micaLuis Santiago, havia guanyat l’any passat i tot i que ens animàvem mútuament, tenia alguna ironia que no vaig entendre.Idelfonso, era el seu primer cent i tenia molt bon sentit de l’humor, Em va agradar molt coneixe’l. També era Terrassenc i corre amb Corredors de Fons de ViladecavallsLuis, molt simpàtic i ens animava a anar alguna prova com la Calcenada que es fa allà per les seves terres. Molt simpàtic i com tots va patir la duresa d’aquesta prova.Entrant a la recta millor, donat que a l’altre hi ha molta sol·litud, darrera en Santiagoen Manolo al costat de l’ultrafondista que va quedar tercerEn Joan és un fenòmen, anava com un rellotge i tret d’un petit defalliment que no el va deixar fer les 9h que volia fer, per vint minuts.Joaquim Fuertes ha estat sempre que hi he estat. El primer any em va animar molt a finalitzar la prova, em compartit força proves ultrafondistes plegats.L’Edu, és un del millors ultrafondistes catalans que conec; el caracteritza una gran modèstia i domini de proves llarguíssimes com les 24 h. en pista que organitzen els corredors.catMoments dels dos Lluïsosentrant a la bona recta. Amb l’atleta que va quedar tercer.Ohhh, quins records em quedarant, al fons l’Anna i la Carme: les millorsUnes recreacions de’n Joan Rodamilans, que ens ha regalat aquest conjunt de fotografiesMoment de la sortida de les nostres mullers i amiguesLa Carme Ballesteros que va quedar segona amb una dura cursa.La Gemma, sempre riallera que va fer una bona cursa.Aquest vespre he rebut unes boniques fotografies fetes per en Bernat, el bo de l’equip, que m’ha enviat la Montse, amics tots dos i que van córrer tant el 1500 l’Arnau, fill, com el 10000 en Bernat. L’Olivia s’ho mirava.Prop del final a la recta que sembla que faci pujadaJordi Mangot, després d’un any de molts problemes de salut, prenia part als 50 i finalitzarAqui amb en Jordi i en Joan Compte darrera