blog d’en Pep

Un cop finalitzada la marató i si ha anat bé, i em va anar molt bé, ara tot és història i aquesta de la bona. La raó per entrenar i passar l’exàmen i sortir-se’n prou bé, forma part del joc. Hagués pogut sortir malament, però no va ser així. Estic més que content.
No se que ho fa, però s’ha tornat a donar un binomi que vaig tenir l’any 97. Quan va néixer l’Anna vaig deicidir, que si tot anava bé, faria la Matagalls-Montserrat. Vaig patir molt, però la vaig acabar. Al cap d’uns mesos anava a València i em vaig tornar a animar a aquest esport, de vegades molt injust. Injust, per què quan més bé estàs pot venir la lesió, com ha estat més d’una vegada, i passar-se temps mirant de recuperar-me per tornar-hi. Bé, anem a la marató.
Les dues darreres setmanes vaig entrenar poquíssim, per no dir gens. L’una, per molt de fred i pluges que hores d’ara determinen que prefereixo quedar-me a casa. Ho vaig referenciar a la llista d’atletisme.cat, i coneguts m’animaven i li treien importància.
Llavors, com que en parlavem a corredors.cat, al racó dels Vallessans, vaig fer partícips al seus membres, per donar joc i per autoanimar-me. I sobretot, amb meu lloc favorit: el fòrum mossenaire, on et se’ns més proper amb els que sempre entrenes. Com no, als companys de l’Arec Terrassa que també saben ho important que és per un corredor sentir-se recolzat.
El pla era, viatjar amb la meva dona i l’Oriol i l’Anna, però vam passar una setmana de nervis per que fins a darrera hora no vam saber si a la feina li donaven el matí lliure del dissabte per poder viatjar a la Marisol.
Finalment així va ser. Arribem a València a l’hotel Sorolla on recullo el pitrall, per anar llavors al dinar que cada any fan al Restaurant Rosiña. Un arròs Valencià que estava boníssim. Vam comprar un ticket de sobres i vam repetir i tot. Vam fer una mica de turisme pel centre, i vam aparcar el cotxe a un punt intermig. Vam analitzar el lloc de la sortida i aviat a sopar tots quatre. Arribats a l’hotel, vaig posar a punt tots els petracols per la marató, de manera acurada i a dormir de seguida.
Al matí duia l’esmorzar que vaig llegir una vegada en una revista especialitzada: menjar per nens. Fideus amb carn i arròs amb peix. Galetes i Gatorade. Em va sentar de conya i crec que va ser clau. Quan surts a l’exterior als hotels no saps mai que menjar, en canvi dut de casa almenys pots garantir el que menjaràs.
Un sentiment m’arrossega tot el cap de setmana; la marató de València em va veure triomfar a la seva primera participació amb trenta anys, fent dues cinquanta quatre. La marató de València em va veure retornar; quan em van diagnosticar que tenia de deixar de córrer, amb trenta cinc. La marató de València m’ha donat la que serà la meva millor marca de tota la vida; dues hores cinquanta dos amb trenta set anys i ara, quan no pensava que podria doblar amb pràcticament el mateix ritme les dues parts de la marató i acabar eufòric, amb tres hores set, que ja he fet cinc vegades en les meves dinou maratons. No sembla massa bona marca, però a l’entorn en el que em bellugo la gent la troba extraordinària, excepte algú amb aspiracions més altes. És ben lògic.
El meu temor era elevat a que fessin una traca de petards, per ser el lloc adient per fer-ho. Els Valencians son els millors amb aquests temes. Tinc molta por als ensurts i em fa molta engúnia mentre espero sortir.
Arribo amb una hora de marge, i analitzo la zona de bosses, i com ho tenen tot muntat, em passejo per les gàvies on ens posarem d’acord amb el nostre pitrall. Quan quedava mitja hora, deixo tot dins la bossa i escalfo per la llera del riu Túria, i vaig cap a la sortida. Puc saludar a la Cristina Gonzàlez, una de les millors ultra-atletes del moment. Busco a en David Gonzàlez, un Egarenc que també corria i que sabia que la intenció era anar a un ritme similar, com així van reflectir els resultats, tot i que la nostra aspiració era més anar a les tres hores quinze.
Sortida atronadora i com sempre sento una emoció interna com de ganes de plorar i aviat vaig per feina. Intentar anar al que volia; ritme de quatre trenta. A més fàcil de fer càlculs, donat que gaudeixo molt fent números mentre corro. Veig que vaig comodíssim i vaig fent i tot d’una veig que estic corrent al costat d’unes persones que es fan costat. Diria que duien un ritme fixe i decideixo no fer aventures en solitari, i sotmetre’m a una autodisciplina de grup compacte. A més, dins del grup hi havia una noia, Carmen María Pérez Serra, a la que un munt de gent del públic i de corredors animen. De retruc ens sentim animats també. En el grup un atleta veterà que corre d’una manera a ritme constant, en José Cano i al que no aparto ni un moment la vista, ni de la noia. Una anècdota, és que la seva parella, que anava per davant, l’espera per què tenia problemes amb els abductors i ni tan sols aconsegueix anar al seu costat. Hi va un moment que estava tan forta que ens tibava a tots i amb la ma demanava relleu. Vaig anar uns metres intentant fer de llebre improvisada, però aviat vaig recular, donat que no me la podia jugar ara que anava tan bé.
Paso la mitja amb una hora trenta dos, sense cap símptoma de cansament i a ritme constant. El grup s’anava desmembrant i les noves incorporacions o marxaven o també es deixaven caure. Comencem a passar atletes esgotats que lluitaven contra si mateixos, enfonsats, amb cares terribles i patiment intents. Caminant, tocant-se les cames, anant mentalment al límit i físicament vençuts. En el meu cas, començava a notar algun petit avís del bessó esquerra i desitjant que no anés a més. Anar restant quilòmetres i una alegria immensa. He gaudit del darrer quilòmetre emocinant-me i ni tan sols he accelerat per guanyar cap segon. L’objectiu era acomplert i superar totes les neures dels darrers dies, s’havia superat tot alhora. Passo meta, em dirigeixo als massatgistes i només els demano descàrrega de bessó i d’aquí a cercar la familia, a dinar i cap a casa. En definitiva: tot perfecte i una vegada més: SOC MARATONIÀ.

A continuació us poso uns agraïments que he posat en alguns fòrums per que el mèrit no es tan sols meu i espero no haver-te avurrit massa, si has arribat fins aquí, encara que hagis llegit en diagonal.

Al dinar l’Anna, Marisol i l’Oriol

Els nervis a flor de pell

Aquí s’hi dina bé.

Aquesta poma no ens la vam menjar

Prop del marc de la Marató de Valencia

Aquí s’arribarà demà

Mirant les nostres joies

Davant del Restaurant de l’Anna

L’Oriol i l’art al carrer

Escribint al fil de l’Es-k-mot vallesà, mirant darrers detalls de la marató

que maco

i ja tornant, després de la marató paradeta per brenar

a corredors.cat posava

Pep

« 22 Febrer 2010, 07:57:04 »

---

M’he tornat a sentir maratonià una altre vegada i en part és gràcies a la gent que m’envolteu. 3h07, fa anys no l’hagués considerat una bona marca per mi: ara, una cosa impensable només fa uns mesos.Ja prepararé la meva crònica, donat que hi ha un barreig de moltes sensacions i ho il·lustraré, si trobo, alguna fotografia.
Dir que feia temps que no disfrutava tant i tant corrent, i que vaig acabar eufòric de content. Bé, un bessó va petar just creuar la meta: una menudesa. Camino ara llastimosament.El que agraïment especial dedicat a; als Mossenaires i Eskamotumossenaires, al grup dels Egaramossenaires, capitenejats per l’Agustinjr, a la tirada amb l’Alex Castells, que a ser primordial per creure-m’ho i en cachirulo i l’Anfeca, amb un test clau.La marató és una prova que considero la reina de les proves. La Marató de València, en el meu ranking de les millors maratons està frec a frec amb la de Sevilla.A veure si poso endreçades les idees, donat que tot va anar perfecte.Felicitar a l’eiger, que per poc entrem junts, tot i que no ens vam veure en cap moment i segur que estarà content, donat que tots dos aspiràvem a marques una mica més discretes.Agraiment a tots vosaltres per mantenir la flama d’aquest esport tan mera Pep

« 22 Febrer 2010, 10:19:35 »

---

gracies que tan emocionants paraules; la marató no se que té, però si l’acabes bé et deixa com nou.
En el meu cas també anava en un grup encastat, amb la cinquena noia i amb una bicicleta amb un lletreret tota l’estona. L’animaven un munt de gent. ah !, va fondre al seu nóvio, també.
Sabia que podia es podia aspirar a 3h04, però com sempre em va fer por, donat que la marató no son matemàtiques. Jo vaig passar la mitja a 1h3241″ Hi ha tot l’historial aquí
eiger, mmp és raó de més per estar satisfet. Et vaig buscar prèviament, donat que vaig arribar una hora abans de la sortida .Tot molt ben organitzat; per aprendre.PepFull Member

« 22 Febrer 2010, 13:02:21 »

---

Sé que sabeu el que es sent quan es culmina una marató i és per això que té molt valor els ànims que sempre ens donem. Agraït.Vaig veure corredors, que quan mancaven menys de dos-cents metres, queien i els amics els encoratjaven a continuar, per què si no: no arribaven.
Vaig veure un, que la seva dona li donava el seu fill de mesos, i entrava pràcticament plorant els darrers metres.Què és això !!la Marató !!Pep

« 22 Febrer 2010, 23:59:43 »

---

Crec que la raó de gaudir, de vegades és encertar en el grup. Jo solc fixar-me si hi ha veterans i si a més n’hi han que s’esperen entre ells. No solen fer estrabades i corren a ritme fix. Et porten;
Si hi va una noia, no se per què o si, el grup és més nombrós. En el meu cas en vaig fixar amb el senyor del bigotet blanc, José CANO, i de fet de tot aquest grup, crec que va ser l’únic que al final no vaig poder seguir per vint segons.
La noia que estava fortíssima, i també en vaig fixar clar, amb la que vaig compartir gairebé tota la marató. Per tot arreu l’animàven i se’ns posava la pell de gallina. Es diu Carmen María PEREZ SERRANO, , i pel que veig a la web del seu club, va fer marca personal.Bé, i arribar sobre una estora groga. Uff !, avui estic com nou.I per acabar-ho d’arrodonir podeu veure un munt d’imatges de la televisió Valenciana, http://www.rtvv.es/marato2010/princiv.asp?idioma=0

Com té per costum l’Artur Mas, l’hi agrada trepitjar territori i avui era a cals Egarencs, amb tot de visites programades i amb l’agenda condicionada per poder estar en contacte amb el màxim de col·lectius.
En Ricard, el nostre president de CDC, em convidava a anar a la seu del partit per rebre’l i poder-hi parlar. Bé, a mi no se’m dona gens bé parlar, i es millor escoltar. En canvi les fotografies ens proporcionen un bon record i se que son apreciades, miro de retratar l’ambient.
L’Artur somriu, i mira de saludar-nos a tots i buscant les mirades, buscant complicitats. Sol mirar com si et conegués i imagino que li agradaria coneix-se’ns a més d’un, potser a mi no, o per què no. Me l’enduria a córrer, segur.
Li demanen signar al llibre d’honor i se li regala un de Terrassa.
Ens anima i diu paraules per seguir treballant pel futur. Es presta a tot.
Us poso unes quantes fotografies, dels diferents moments.
Com sabeu, tinc mentalitat esportiva i un dels molts motius pels que m’agrada ser dins del CDC és per què hi ha persones que ens entenen als esportistes, una mica, i principalment en Rull i se que l’Artur li agraden també. De fet, l’esport té la capacitat de trencar murs. M’he apropat més i he passat de simpatitzant a militant, per què un dia vaig escriure a l’Artur, precisament tot dient-li que no m’agradava que s’anés dient que s’havia guanyat, quan el que guanya és el que sap sumar: em va contestar personalment i de retruc ara m’hi trobo molt bé amb gent que pensa molt com jo. en temes de societat. També quan vaig conèixer en Rull, que tot i tenir una capacitat de treball com pocs, t’hi pots apropar i t’hi sents bé. També, amb molta gent que hi colabora i que tinc la sort de compartir bons moments de debat d’idees. Bé, jo no xerro gaire, però aprenc molt i il·lusiona poder treballar pels demés, sense esperar res a canvi o si: un mon millor.

Tot el que ve a continuació no és fet meu, si no d’un bon amic que li vaig demanar i penso que va quedar magnífic !!

Gràcies Carles

dèia:

Al mirar per la finestra no t’ho creies. Un dia esplèndid, ni rastre dels nuvols, res de pluja, el cel net, net de veritat i que preveia un matí maco maco. Els mossenaires van arribant com formiguetes de mica en mica i es que es notava que el calendari de curses apreta i els corredors s’han de preparar bè. Decidit el cami a seguir i que no ens voliem enfangar, tot un classic desprès de les pluges, comencem el trajecte direcció l’hospital.Els camins estan fenomenals gairebè sense bassals i anem fent via. L’Antonio ha sigut un acompanyant fidel a l unica xicota de la colla d’avui, la Najoua. Els mès forts van i venen i ès que dòna gust veure la gent tan forta. El “Casi” tenia una molèstia que no el deixava anar tan bè com sempre i s’el veia patir una mica. Ja pujant del golf ens hem trobat un grupet de corredors, un d’ells el “Guime”, anaven de baixada i a mig camí. El sol ens ha acompanyat durant tota l’estona i aixo es reflectia en el bon ambient hi ha hagut en tot moment.i les fotos http://picasaweb.google.es/carleslh/MossenHoms20_02_2010?authkey=Gv1sRgCJKJ4Jb3qJjxxAE#

Pep Moliner

Publicat: Dl Feb 22, 2010 12:07 pm Assumpte: Crec, sense temor de exagerat, que és un dels documents fotogràfics més ben fets des de que es fa reportatge setmanal i tot gràcies a en Carles López i els mossenaires que ens vam tenir la sort de tenir dissabte per terres mossenaires.Carles, ets genial i en saps un munt. M’ha encantat tot el reportatge. Ha quedat perfecte.Gràcies per dedicar-te i per la feinada que et vaig buscar i la seriositat que manifestes. Molt content i sembla com si hi hagués anat gràcies a tu. Aquestes coses m’animen molt a creure en que el projecte és de tots i per tots i espero que duri molt de temps, encara que algun dia algú de nosaltres no hi pugui anar. Està envoltat de gent i de molt bona gent, s’ho val.

Si voleu posar res al fòrum o veur’el

Fòrum de l’entrenament

Seguint el cicle de conferències, dijous passat ens van regalar un pou de cultura ben fonamentada i tractada de forma interessant i un recull d’idees on sovintegen moments distesos i a voltes ens els guarneix amb alguna anècdota. Moments en que baixava la intensitat, i pocs instants després, ens tenia expectants, donat que en Salvador Cardús és d’una solvència més que contrastada. Com deia en Rull, que vol transmetre’ns nocions del seu currículum, aquest era dens i important tot ell.
Dues sensacions vaig treure; que la història ens diu que els Catalans estem sempre encallats a llocs similars i per il·lustrar-ho es va permetre llegir un poemes datats de fa més d’un segle on les aspiracions com a pais podrien ser similars a les actuals, i vistes de molt lluny, els Catalans ens podien sentir maltractats. Em va donar la sensació que la realitat és que anem encaixant els cops i que ens venen sovint per tot arreu i tenim la mentalitat de qui dia passa anys empeny. També, crec, que qui pensa amb la independència, a l’endemà d’obtenir-la no es sabria ben bé que fer-ne, donat que no queda clar com funcionaríem, però en canvi en molts col·lectius cada cop se’n parla més. Temes com l’energia per exemple. Va repassar l’actualitat, com l’estatut, i vaig gaudir per la seva forma d’expresar-se, cosa que ja esperava.
Il·lustro amb alguna fotografia de record i et convido a venir a la propera que tindrà lloc la setmana vinent. Anima’ t !

Carles, el meu germà

Un dia per tot, i és això. Disfressar-se i mostrar-se diferent a un mateix per unes hores i ensenyar-ho als demés. Bé, en el meu cas impossible. No recordo haver-me disfressat a no ser en èpoques infantils, però vagament alguna vegada i sense ser massa participatiu. Això, en canvi, és un tret característic del meu germà: en Carles; l’he vist un munt de vegades anar a gaudir i ho fa amb autèntic plaer. He rigut veient com feia “l’indi“, mai millor dit.
Vaig anar a veure’l, com altres anys, per la crida que em va fer, donat que a ell si que li van els temes festius d’aquesta índole. És sorprenent la quantitat de vilatans que els agrada. Jo, com a públic passiu, vaig gaudir de la imaginació que te tantíssima gent i continuaré veient-ho des de la vorera i vestit de jo.
Penjo unes quantes fotografies que vaig fer i trobo genial la imaginació que hi posa tothom i ho ben fetes que estan les disfresses de la rua en general i la gràcia del to crític que mès d’una era basada. El sexe, l’exageració, les imitacions, la mofa per molts temes d’actualitat.
De mostra un botó

Fred. És el que molts tenim al cap i al cos. Fred.

No deixa de sorprendre’ns que hi hagi gent disposada a matinar, si a les vuit és aviat, per entrenar una estona acompanyat de persones com nosaltres, que mentre entrenem aprofitem per fer bones converses i afiancem amistats. Sempre tenim la sort de comptar amb gent nova, que ens enriqueix a tots i trobem a faltar a aquell que no pot venir.

Dit això, veiem que tots estem disposats a començar i es proposa un dels circuïts que personalment més m’agraden. El trobo equilibrat. Baixada i pujada amb suavitat. És veritat que n’hi poden haver de millors, però soc de la teoria que si aprenem el circuït i el repetim, sempre que ve gent sap el que l’espera sense sorpreses i més quan la majoria tenim compromisos una vegada acabat l’entrenament.

Envoltem el camp de coloms de davant de darrera la residència d’avis de Torre Mossèn Homs, anem pel mig de camps acabats de llaurar.

Anem corriolejant paral·lels a la Carretera Matadepera - Sabadell i arribem sobre el qm. tres i mig a Sant Julià, on fem un dels nostres habituals punts on compactem el grup. Anem per camins prou bonics fins arribar a les cases unifamiliars de Can Oriach i tenim el quilòmetre cinc i escaig. Ara pujarem per on s’havia desenvolupar el Cros de Sant Sebastià i ben bé aprofitant el magnífic bosc de Can Deu. A Sant Julià ens reunim per la fotografia i donarem via lliure per què tothom torni al seu gust fins la masia o camp base.

Un entrenament en un dia molt fred, però amb molta calor humana.

Gràcies a tots de nou: no deixeu de sorprendre’ns.

Flora i fauna en que ens trobem

Envoltats d’esplèndida natura, terrenys tous, aire sa i molt calor humà

Ben abrigats i en Martin lluint setmana darrera setmana la nostra samarreta

Camins força plans i bons per fer un bon entrenament i també una bona recuperació

La oportunitat d’entrenar amb grans atletes: en Diego i en Jose [noidelabarba]

i costava de reconèixer a en Toni

En Jaume, que serà el mossenaire de la setmana i ens explicarà coses importants

Com sempre les primeres vegades costa quedar-se amb els noms dels nous mossenaires, animats a venir pels nostres amics de la botiga de Califòrnia Esports, els germans Expòsito que quan hi va algú els animen a venir. A veure si repeteixen i retenim els noms.

Tota la colla, mossenaires nous i bon humor. Avui no teníem representació femenina.

L’Antonio Blanco ens mostra la nova moda en gorres

En Jaume Farrés, el coneixem de retruc, com ens explicarà i és un plaer poder entrenar amb ell i segur que aprendrem força coses, donat que se’l veu expert amb molts temes. El principal: compartir l’estimació per l’esport i la natura.

Ens deia en Jaume:

Hola a tots.
Soc el Jaume Farrés, el germà de la Glòria i cunyat del Climent Palet. (Situats?) El meu és un breu currículum atlètic tot i tenir prop de mig segle. La meva principal afició és caminar per la muntanya. El meu pare en va ser el responsable. (Gràcies) Això de córrer ho havia fet de jove quan no en deien running ni trail. (1978) L’any passat la meva germana em va proposar d’anar a entrenar amb els Pantaurells. Vaig dir que sí, des de llavors, a l’agenda, els dimarts tenen sentit. (21:15 Queviures Ubach) La primera cursa (Festa Major de Terrassa), segona (El Bolet / Ullastrell), tercera (Mitja Terrassa 2010).
L’any passat la meva germana em va proposar d’anar a Torre Mossèn Homs, Pep Moliner, 1 hora, 8 matí, espai natural periurbà. Vaig dir que sí. (Gràcies) M’hi trobo bé. Aquest és el millor motiu per seguir venint. No puc cada dissabte, però us puc assegurar que si cada dimarts penso amb els Pantaurells cada dissabte tinc un pensament pels corredors de Mossèn Homs. (Moments, que sumen) Que segueixi el bon rotllo.

Ara el CDC Terrassenc ha organitzat el segon cicle de conferències que ens dona la visió particular del conferenciant, on se’ns apropa a persones conegudes en diferents àmbits com son en Miquel Calçada, Salvador Cardús, Enric Vila, Patrícia Gabancho. Persones amb pensament profund que no ens deixaran indiferents. De moment vaig tenir la sort de poder escoltar en Miquel i amb el seu tarannà proper i agradable, i amb pensament compromès ens deixava reflexions personals d’una persona implicada amb la regeneració del pensament. Munt d’anècdotes i moltes que feien somriure, altres ens feien pensar cap on ens veiem abocats. Basat en els “Valors de País”.
Quan s’estima tot el que ens envolta, es fa necessari que algú vetlli per les consciències Catalanistes i penso que des de les seves pròpies ideologies ens fan reflexionar i enriquim el nostre pensament.
Ja ho sabeu, si voleu venir a passar una bona estona, anem per la segona que promet ser molt interessant.

Com es ja habitual vaig fent alguna fotografia del moment per si voleu veure-les.
DIAPOSITIVES

En Miquel dúia ben preparat el que volia dir, i renoi que va tocar tot el que va voler

Si voleu venir, només cal que ho feu.

Tant en Rull com en Ricard, donen el toc adient i van presentar els valors d’en Miquel, que tan bona vetllada ens va donar.