blog d’en Pep

Aquest mes s’acomiada amb un estiuet d’agradables temperatures i ambient que afavoreix la pràctica esportiva pels nostres entorns. Una gran quantitat d’amics de nou prenen cita puntualment aquest dissabte, amb gent vinguda de tot arreu. No goso de vegades de preguntar noms, per no oblidar-los, però si que me’n adono que tots feu venir amics vostres per compartir una estona plegats. El mateix Yves bé de la ma de l’avi Mena, i la muller de l’orzo i uns amics que, per variar no els hem pogut posar noms, però que esperem que sovintegin els dissabtes i acabem tenint pinzellades de les seves vides esportives.
Fem el circuit del golf, abans però, el bromista de la colla fa un crit “a l’esquerra!!!” i els capdavanters encapçalats per Antoni Blanco es comencen a endisar en un circuit que fem alguna altre setmana, per exemple fa dues per motius per evitar ‘empolsinament. No sé, el bromista fa un riure per sota el nas i gaudeix cada setmana i ja és un símbol del grup. Ja sabeu qui és ? Els que van tenir de desfer els passos, també fer gràcia, je
Baixem doncs pel camí del golf, i fem el re agrupament adient els llocs habituals, i en Pau Natatxarecorda la marató que li espera a l’endemà amb les pròpies temences: la marató de muntanya de Sant Llorenç Savall, així com en Javi, gran mesurador del seu ritme i sempre preocupat per no anar més ràpid de ho precís. Certament l’entrenament es fa més interessant quan has detenir en compte cadascú dels amics; aquí rau la clau de l’èxit.
Fem una acceleració a la recta fins a la torre elèctrica, on els membres més electritzants com l’Isaac, Toti, fàcilment posen un ritme de canvi.
Pugem direcció a l’hípica, on fem a part de grans xerrades, algun canvi fins la rotondeta i ens trobem a en Pau i Javi que havien fet una drecereta per no acumular massa quilòmetres que no els passessin factura. Ara anem direcció a les pujades i baixades, als quatre camins i puja amb canvis fins a l’Argelaguet. Fotos varies i cap al final on ens esperava algun petit refrigeri per celebrar una mica que una setmana abans i després de molts anys vaig poder tornar a fer una cent de pista. Es bonic compartir amb vosaltres un sentiment esportiu tan fort com el que tenim molts de nosaltres i espero poder celebrar-ho moltes més vegades: serà bon senyal.

Yves, amic de l’Avi Mena i nou mossenaire. Gran ultrafondista

En Javi amb els llums llargs encesos i en Pau preocupat per la marató de l’endemà

Nova presa

Re-agrupament

Natatxa, la muller de l’orzo

Pascual Vicente és, pels que el coneixem una mica, un gran atleta. Ha fet competicions a molt gran nivell i ha establert marques per molts de nosaltres inimaginables. Quan venia els nadals des de Crevillente, guanyava curses com la del bolet i continua fent estralls quan s’ho proposa. És un gran mossenaire i ens regala la seva companyia molts dissabtes. En poques paraules: un gran atleta

Aquest repte de tornar a fer 100 quilòmetres per una pista d’atletisme
homologada, i a més a casa Terrassa, se’m va passar pel cap mentre feia
la Matagalls-Montserrat 2008. Penso que és més fàcil que enfrontar-se als
mals camins, a la son, al fet de perdre’s i per acabar-ho d’adobar quan arribes
a Monistrol encara et resta pujar pel camí dels tres quarts, amb uns graons
irregulars. Després un cop allà tornar a casa.
Era la cinquena vegada que anava a les pistes ganes d’arribar fins al final.
Observo com cada cop que la gent habitual, que m’envolta. s’esvalota, però
tampoc gaire, quan els dic les meves intencions. Una setmana abans havia
provat com quedava físicament després de fer uns seixanta quilòmetres en
dos dies i francament, va ser molt positiu. Això em deia que per què no ?.
A més son unes pistes que sempre he estimat, tot i que ara ja he deixat
d’anar-hi amb la regularitat que ho feia.
A les quatre de la matinada sense voler-ho els ulls em fan observar els dígits
dels rellotge, per no dormir-me, i sense sacsejar-me massa em prenc una
bona dutxa i faig un bon esmorzar que el dia abans m’havia posat apunt la
meva estimada Marisol, què viu i suporta la meva il·lusió per l’esport. Em
connecto una mica a internet per saber les noticies del dia i mirar els meus
correus electrònics per saber si hi ha cap novetat. D’una manera meticulosa
i, com feia fa anys, començo a embolicar dit per dit dels peus amb esparadrap,
així com les zones susceptibles de crear butllofes, també a zones del pit,
etc. poso vaselina a altres llocs que alguna vegada m’han fet patir. Quan
s’apropen les sis busco agafo la matela , amb rodes, per què alguna vegada
també he patit sobretot després de traslladar el material i tot allò que solen
donar. Camino sense preses pel meu barri, Can Palet, i quan veig que les
pistes ja estan il·luminades i al pàrquing hi arriba un cotxe amb matrícula
francesa, d’on surten dues ombres que eren els meus admirats Henry Girault
i Guy Long, personatges trets d’un llibre d’aventures. L’un record Guiness
en quan a quantitat amb cinc-centes seixanta nou proves finalitzades i l’altre
amb dues centes seixanta vuit , les de’n Guy. L’Henry venia a fer el cent i
en Guy el cinquanta. Crec que l’Henry em recorda lleument i de fet va ser
de qui primer vaig veure la possibilitat de fer algun cent a la meva vida. Vaig
pensar: si aquest bon home bé de França només donar voltes a les meves
pistes, jo que les tinc tan a l’abast: per què no? Hores d’ara només n’he fet
cinc aquí i disset amb total de cent, i n’estic cofoi.
Arribem i veig als que serien els meus companys de ruta, entre preocupats
i il·lusionats per començar, prop de les pistes. Només queda mitja hora, i
ningú escalfa: es clar. Arriba el controlador, l’Andreu Ballbé, que escampa
les seves catifes i està parlant amb en David Otero, m’hi apropo els ofereixo
la ma i continuo fins una zona habilitada a l’efecte per encabir les nostres
pertinences i per aixoplugar-les. Per sort gràcies, donat que més tard un
ruixats ens deixarien prou xops, almenys les nostres pertinences quedaran
protegides de l’aigua. Faig unes fotografies i quasi espressament quedo
endarrerit per no anar al ritme fort dels meus companys, donat que em conec,
tot i que miro la distància i la vaig mantenint volta a volta. Entre nosaltres
una noia, amb un estil impecable, la Cristina, i un aspecte juvenil que em
fa pensar que aquell ritme li passaria factura, i res més lluny. Durant tota la
prova tenia un aquest estil força bonic i estable i no li vaig observar símptoma
de cap defalliment. Em deixo guiar per les meves sensacions i noto que no
em canso gens i que passen els quilòmetres com si res. Porto el meu aparell
de mp3 o porto temes que m’agraden dels Gossos, el Pets, la Darma, Gerard
Quintana, algun èxit, també com Carros de Foc i en un cert moment una
coral amb l’himne de Catalunya. Tot això em fa anar a ritme i ven acompanyat.
De tant en tant i pasades les nou del mati comencen a venir coneguts; penso
que alguns pensant que fèiem una bona bogeria i d’altres amb certa admiració.
Penso que a d’altres països és una prova ja consolidada i aquí n’anem
aprenent. Qui va dur la prova a l’estat espanyol va ser el càntabre Soto Rojas
i a Terrassa en Jordi Mangot, tot i que ara l’associació Mitja Marató de
Terrassa en és l’organitzadora i crec que li està agafant afecte a la prova,
tot i conèixer les reticències que tenien a aquestes esdeveniment. Entre ells
el sots president va ser amb qui primer em vaig apropar a l’únic club que
practicava fons “Fondistes de Terrassa”, en Mota, president d’aquest club
fons a la dècada dels nouranta, al qual vaig pertènyer. L’actual president de
l’Associació Mitja Marató, l’Otero, va ser el meu primer company més seriós
que vaig tenir quan començava: Pep Mota i David Otero van ser importants.
Sento agraïment per ser els primers, després n’han vingut un bon grapat de
molt importants als quals m’hi sento molt agraït, com als entrenaments
mossenaires i tots els seus integrants.
El meu cap es distreia moltes vegades amb els meus companys de prova
com el mateix Xavi Larruy, que teníem molts quilòmetres per animar-nos
mútuament; com anècdota comptaven les vegades que ens aturàvem a fer
pipi (amb perdó). M’anava guanyant: quan vam encetar les converses anàvem
distanciats em duia moltes voltes; però a en Xavi, per uns senyals a la cama
de tant en tant, feia alguna parapeta i passàvem alguna volta separats, però
un bon grapat de quilòmetres van ser fets en comú. Va ser bonic.
Entre els terrassencs, tenia dos coneguts: l’un en Jordi Font que feia la prova
a l’estil de la marxa però que malauradament es va retirar i l’altre en Juan
Manuel Muñoz que debutava en la distància i la va finalitzar amb un molt
bon estat. Enhorabona ! i ara ja ets un corredor de cent, i amb una marca
sub-10
Cada volta veia a la Nuria pel carril dos, que ho fa per no interrope, per la
qual cosa feia més distància i que ja sap que no podrà acabar. És un corredora
excepcional i amb un esperit de sacrifi fora del comú. A més porta el club
de 100 com si fos un fill.
El meu pensament estava, també, a l’espera de veure a començar les curses
que es farien a partir de les quatre; amb aquestes arribaven més gent que
ens animava i impagable la presència als trets finals de la prova com; Martin
Molina que estava a primera hora del matí fent fotografies que no l’hi van
sortir, per tanta foscor. Marisol, A.Cos, C.Ballesteros, Pedrero,Vicenç Solé,
la Marta Oliveró, Bernat, Montse, Arnau, Olivia, José Carlos, Enoc, Joaquin
Izquierdo, Folch, Pili, Dani, Julia, Ortega, Esteban, V.Gonzalez, Marià i Lluis,
Casimir, 6q i Laura, Issaac, Tito, Lluis i fill, Manel i Ayala, Climent, David,
Mangot, Asin, Marinelo, S.Aragonès, J.Expósito, Juan José (mi primo),
M.Otero, Dolors Vilà. Bé si em deixo algú, que m’ho faci notar, donat que
segur que serà així i em sabrà greu i segur que va ser important.
El fill del Marià, en Lluis, almenys va fer tres quilòmetres al meu costat.
Alguna volta amb l’A.Cos, Marià, Manel, Folch
L’Eva Fontecha, que estava treballant amb el xip, era de les més sorolloses
a l’hora d’animar i de fet ho aconseguia. Gràcies.
Durant la prova observava un dels meu ídols que anava fent gestes d’anar
enfonsat, en Paris: però que se li havia posat al cap acabar com aixi va fer.
Ell ja sabia que aquell no seria un bon dia molt abans de començar: tot i aixì
va arriscar i va acabar patint un munt.
De vegades a algú li dono l’exemple de que quan es veu un corredor a la
pista pensi que si hagués anat en linea recta, quan va pel quilòmetre 85 està
a Malgrat de Mar si ha sortit de Terrassa i pots imaginar lo cansat que va.
El que passa que des de fora sembla que puguis anar més ràpid i en canvi
vas contemplant la possibiliat de deixar-ho i tens una lluita interna. Ja sobre
el 95 estariem donant voltes per Lloret i encara ens en quedarien cinc. Així
de vegades s’ha de veure. Entenc que son símils més gràfics que el fet de
que cada volta sembli fàcil per un corredors descansats que s’ho puguin
mirar des de l’exterior. Per exemple; vaig sentir qui deia quan ni tan sols
estava a mitat “vinga apreta” o “ei, que arribaràs l’últim”. Els que estem
acostumats, no ens afecta, encara que entenem que l’aspecte que donem
és d’anar molt abatuts i segur que en tenim motius.
Segur que pel cap em van passar mil coses, però tampoc es tracta de dirles
totes. Poso la classificació, amb els temps de passada que ens van
facilitar.

En quan a obsequis, va estar molt bé. Molts detalls com: ulleres de sol, cava
de marca de l’organització, runyonera, samarreta de cotó amb inscripció,
motxilla travessera, copeta menuda bonica, i sembla que res més.
També mencionar als voluntaris que ens ajuden molt. Recordo en especial
un home que atenia les meves necessitats d’hidratació.
Gràcies a tots i ara a pensar en un altre.

Amb en Xavi Larruy, van fer un bon tàndem

Ja voltavem els nouranta quilòmetres: com de Terrassa a Malgrat

Saludant a tothom

Molta estona vas sol

FOTOGRAFIES DE L’EVA FONTECHA

Estic content de la jornada del diumenge.

Acumular quilòmetres sense fer-se mal. El dia abans als entrenaments en grup ja vaig fer un bon grapat i per fer la cursa de Sant Muç. em fèia il·lusió anar-hi corrent. Aquella sensació de que no et canses i vas molt lluny és la que vas tenint quan acumules quilòmetres.

El dia abans vaig mirar per internet quants quilòmetres em separaven de casa a la sortida i no eren masses; uns vuit i mig. Arribar amb temps, reposar abans de la sortida, trobar amics i passar l’estona fins el tret de sortida. Trobo força gent i tinc la sort de poder escalfar amb la Carina i en Paco, l’Edu i Joan i el Jaume que de fet se li donen bé les curses, a pesar de la seva modèstia.

Ens veiem amb en Jordi Setó, que va buscant on deixa les claus del cotxe i al que tinc la sort de retratar així com una bona colla de mossenaires.

La Montse i el Bernat, amb l’Arnau i l’Olivia i just abans de la sortida veig amb gran satisfacció el nostre Andrés, que està desaparegut i només veiem a córrer per festa major. A veure si podem tornar a veure’l.

A la sortida ens veiem amb una bona amistat, la dona de’n David, l’Ahlam Elkadi, que anem força estona junts. Ja a la pujada forta s’avança, donat que tot i que anava d’entrenament, el meu ritme era baix.

Quan baixava de Sant Muç, un corredor li va fer gràcia que anés fent alguna fotografia. Volia fer més, però costa. Quan el veig el reconec de fa uns trenta anys, que havien jugat a escacs i parlem una mica. Em dona alegria veure coneguts de fa tants anys. Em va dir que encara jugava tornejos per equips. Era de Sant Cugat.

Bé, a l’arribada em canvio de samarreta, amb la motxilla que m’havia guardat la Montse i després de una xerradeta amb en Joan Galan, torno cap a casa corrent i m’ho passo pipa, arribo molt bé i feia gràcia que per la carretera sonessin molts clàxons. Algú no sabia ni qui era; en Segarra s’atura astorat per dur-me. En Cassassola també, i inclús podem parlar una estona.

En definitiva, un entrenament molt aconsellable per agafar gana i un bon fons.. Us ho recomano.

La cursa em va agradar molt; molt bon tracte i he vist que al nostre fòrum a més s’ha registrat el president de la UAR, tot un honor.

La pujada a Sant Muç forma part de les clàssiques que dels que fa anys que correm l’hem atacat des de diferents llocs; els darrers sortida a peu de pistes de Can Rosès. Ara surt d’un lloc molt apropiat, prop del tren i a un passeig on s’hi pot encabir la gent.

Abans de sortir amb bons amics

Conec a en Jaume, de la dreta

Manolo, ets el millor. Enhorabona i promet venir aviat a mossenejar

Abans de sortir

L’Arnau sempre m’anima i em crida, amb la montse i l’Oliva

Vam córrer molta estona junts: Ahlam Elkadi

El capi del equipo de los Agustines: que bé que corries punyetero !!

Jordi Setó concentrat !

A no, distret

l’Eugeni, sogre de l’Ahlam, pare de’n David

Un mossenaire amb la disfresa: adivineu com es diu ? i quan penso que per poc es queda sensa samarreta i la porta amb tan d’orgull

Zenon de corredors.cat, cau molt bé

Hola Carina… i surt amb la Ho… als llabis

Pont preocupant i assota t’arreglen les dents

En Jaume en passarà, segur… fantàstic !!

Chamorro, un mossenaire

Ja girem

No se qui és ni per què el retrato.

Lluiiiiiiisssss

Encara aguanta el pont

Fa trenta anys em Trobava en Vicenç Carceller per algun campionat d’escacs

Ja s’acaba, ara que m’ho estic passant tan bé

Envoltat de corredors

Ooooh, el divertimento va finalitzant

Mira que fan

Foto a qui aplaudeix… (deuen pensar, aquest està sonat)

Bona recta final

Arribem al bullit

Familia maca: Bernat, Montse i Arnau. On és l’Olivia ?

Segona cursa de l’amic del Bernat

Trio de suats

Per on passem !

Eii !! foto final. Bona la poma ?

Jaume Verdaguer: ni s’ha cansat !

Arribats i enllestits i amb toc sempre de’n Vicenç que
ens alerta que hem de marxar, fem el circuït que partim en direcció al camp de
golf, però que giravoltem pel la part lateral de la residencia d’avis de Mossèn
Homs, evitem un núvol de pols i seguim, per baixar fins el torrent de la Betzuca.
Ara si per camins prou amples anem fins la illeta de pins que ens portaran direcció
a la font d’Argelaguet, que sense aturar-nos aprofitem per re-agrupar-nos per
envoltar l’ampli camp de conrreu que anem deixant a la nostra dreta fins a trobar
el sender que ens fa baixar per llocs prou bonics i coneguts. En José ja m’explica
que avui amb ells, l’Emilio, José i ell mateix els toca fer un farlek i quan ja
veuen el moment comencen a anar amunt i avall al vell estil mossenaire. Al camí
encreuat fem agrupació i el primer canvi en pujada, que forces s’atreveixen a
fer: inclús en Lluis que sempre se’l veu cofoi. Fem un descens ràpid i una nova
pujada que ens duu al pàrquing dels boscos de Can Deu on ens retratem de nou i
irrepetible dia per recorda’l. A la Marta se la veu contenta, també. Recordem
que ha vingut de lluny només per estar i entrenar amb nosaltres. Tot un luxe i
de nou l´única representació femenina dels mossenaires. Anem fins la recta bonica
del bosc on es fa un tercer canvi i una bona rehidratació. Anem gaudint dels farleks
dels nostres amics, amunt i avall. Algun dia algú més s’hi apuntarà. Bé, els darrers
tres quilòmetres fins a Torre Mossèn Homs, on ens espera la Mari Pau per veure’ns
i estar amb nosaltres. Això és tot en quan la meva molt modesta visió.

Un dels meus companys d’entrenament. Algun dia explicaré el que s’arriben a apreciar
aquests ésser vius. També vol venir.

Està clar. Cap aquí anem bé.

Eep ! l’Isaac fa dies que no venia i es porta un bon amic seu; l’Albert. Parella
de qualitat !!

que si, que si, Vicenç, ja marxem, jeje ja hi som tots

Qui no coneix en Casi !, amb la Marta que sembla que te una micona de fred

Casi, un símbol per nosaltres !! tots al darrera !!

les bones amistats s’ha de conreuar i res millor que fer-ho tot petant la xerrada
en uns bons marcs

l’admirat Jaume, que encara que ell no és fondista, es defensa. Aiii, s’hi entrenés.

José, que m’explicava “Avui ens toca farlek “. Fantàstic !

En Marià, aviat marxaria, que té compromisos familiars, però ens ha regalat la
seva presència

(ara no recordo el nom…mmmm, ho arreglo quan el sàpiga), bona planta, bon estil.

Jordi Fabra, tota una institució a Terrassa, el segeuix d’aprop per l’Emilio en
ple farlek

El nostre mossenaire caní de raça biguel (falta nom) amb en Javi Colado.

el somriu de la Marta i l’Albert. l’Albert que reposa; un estil curiós de reposar

Engantxats en plena xerrera. Que anaves a dir Albert ?

foto grup

segona foto grup

Aquí i falta en Jaume i en aquest cas: surto jo. Una més a la cole: fantàstic

Que ve en Jordi

Josep Serna, tot vellugat. Clar ets ràpid

En Carles, un estat de forma que impresiona. Prepara properament una marató de
muntanya de Sant Llorenç. Em va acompanyar a l’entrenament a posteriori que estic
fent quan deixo la mossenejada.

Lloc d’esbarjo; Sant Julià d’Altura

Lluis: content

l’Antonio Díaz; l’inseparable amic de’n Zarco

darrers metres abans la re-hidratació

Els Jose’s en ple farlek

Ja som de nou aquí, força contents

caram quina samarreta !

és l’hora dels adeus

Vicenç, tot bé ?

La Mari Pau ens bé a veure que hi siguem tots

aiii, us agafo distrets !!

dos belles amigues !

on anem a esmorzar Lluis ? a Can Petit. Aquí anavem abans.

Hola guapo, com ha anat ?

i què guapos !

quina colla més maca

ara estem millor posats

qui diu que això no es entrenar. Un bon estirament si senyor, sobretot el d’en
Carles

L’Antonio Blanco; persona molt agraida a pesar del que ha patit. Té molt present que un accident el va apartar a la seva joventut d’aquest esport i que ara torna a gaudir d’ell i aprofita moltes ocasions per dir-me que s’hi troba tan i tan bé amb nosaltres. El juny del 87 va ser atropellat i va arribar a estar en coma i porta al seu cos patides operacions importants. Era un atleta de nivell i entrenava amb els més grans de l’època i no quedava enrera. Li desitgem el millor i ens honora molt poder entrenar amb ell.