Impresionant desfilada al desert del Sàhara
Escrit per: milisahara a 17 - Sortides al desert, Hilari Joan i d'ArgilaHilari Joan i d’Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. gener-març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. abril-setembre 1974
Sección de Transmisiones - Edchera (Fuerte Chacal) - Sahara A.O.E. des de setembre de 1974 fins a l’abril de 1975
A mitjans Desembre del 1974 es va realitzar una desfilada de totes les forces del sector nord. Uns 15000 homes i 4000 vehicles de tot tipus. El motiu va ser per la designació del nou capità general de Canàries. En la desfilada també va intervenir el 4º terç de la legió i amb ell la secció de transmissions d’Edchera. El dia abans vam anar a l’oasi Messeied amb els cotxes i els vam rentar amb l’aigua abundant de l’oasi. El dia de la desfilada, tota l’agrupació va sortir en direcció a l’Aaiun, detenint-nos en un lloc predeterminat. Mirés on mirés i fins a l’horitzó estava tot ple de vehicles i soldats per tot arreu. A les 12 va començar la desfilada. Un veritable desastre des del meu punt de vista, ja que es va organitzar tal polseguera, que havia moments en els que no es veia el vehicle precedent. Quan vam començar a moure’ns ja estàvem completament arrebossats per la pols. Cotxes, emissores i tot l’equip va quedar fet un desastre, per sort al ferro li dóna igual la brutícia, el problema era nostre, ja que la pols ens va fer plorar els ulls i ressecar la gola i en moments ens produïa nàusees. Tot es va solucionar amb la dutxa que ens vam poder donar a l’arribar a Edchera.
Estant al Regiment Mixt d’Enginyers de l‘Aaiun, es va organitzar una patrulla de pràctiques de ràdio, molt semblant a la que ja vaig relatar de la meva estada a Villa Cisneros. La destinació va ser a les platges i penya-segats de Cap Bojador. Vam anar a un lloc on la costa és un enorme penya-segat i vam aconseguir trobar un lloc que fa una espècie de cala i al que vam poder accedir amb els vehicles. Les ones eren enormes i el penya-segat es feia respectar, el paisatge impressionant però bonic alhora i sobretot molt salvatge. El pitjor va ser la nit que em va tocar guàrdia de ràdio. El cotxe de transmissions de guàrdia, estava situat en solitari en la plana per sobre dels penya-segats. El cel estava molt serè però sense lluna, es veien totes les estrelles i galàxies hagudes i per haver. Les hores de la nit que vaig estar completament sol, fent la guàrdia, se’m van fer molt llargues. Vaig passar moltíssim fred i vaig veure ombres per tots llocs. Crec que vaig demanar el sant i senya un mínim de cinc vegades i l’única vegada que ho hauria d’haver demanat, que va ser quan se’m va acostar un tinent a veure com estava tot, no ho vaig demanar. Per sort, aquell tinent tan jove i espantat com jo, em va veure la cara i no va dir res referent a la petició del sant i senya, es va limitar a entaular conversa d’altres temes i passar una estona en companyia. D’altra banda van ser dies de pesca i de collita de musclos, percebes i altres menges, que vam degustar amb molt de plaer, en tots els àpats.
La participació en unes maniobres d’artilleria va ser per oblidar. Quan em vaig presentar al capità de la unitat, aquest em va dir de molt males maneres i cridant-me, que és el que fèiem allà, que no li servíem per res i que ens poséssim en un racó i no molestéssim, realment desagradable aquell capità. Recordo que aquells artillers que estaven a les seves ordres, estaven molt de mala gana i complien per la por que els donava aquell dictador. Van disparar de nit, les dianes estaven situades en una esplanada a uns quilòmetres. Disparaven bales traçadores que il•luminaven una àmplia zona, al mateix temps que bales incendiàries tenyien de vermell i foc tot el lloc i l’horitzó.
A principis d’Abril de 1975, em va tocar fer una última sortida i la més arriscada. Aquell dia hauria d’haver anat al Regiment mixt de l’Aaiun per quedar-me definitivament i llicenciar-me en uns quinze dies. Però s’havia localitzat un grup important de guerrillers del Polisari, que uns dies abans havien atemptat a les mines de Fos-Bucraa, i que s’havien agrupat en unes muntanyes prop de Edchederia.
Ràpidament transmeto el comunicat amb les coordenades i no passen ni deu minuts que tres avions “mirage” procedents de Canàries, crec, sobrevolen la nostra posició i es dirigeixen a tota velocitat cap a les muntanyes que tenim davant. Sense previ avís llancen els seus míssils, en un lloc concret, incendiant tota el turó. De tornada, els avions fan un parell de passades en vol rasant sobre les nostres posicions i batent les ales en senyal de salutació. La veritat és que ens va embargar a tots els presents una emoció indescriptible, vam aixecar les mans, alguns vam llançar la gorra a l’aire i cridant molt fort vam saludar aquells avions. Crec que això era indicatiu que la moral dels legionaris era molt alta i que difícilment haguessin sortit derrotats si hagués esclatat el conflicte. Tot seguit els legionaris es van desplegar pel lloc bombardejat, per a anar a inspeccionar-lo. A l’arribar a les coves on se suposava estaven els guerrillers, van trobar restes de que efectivament hi havien estat, però ja s’havien marxat.
Després de la batalleta d’Edcheideria ja em podia llicènciar. A l’arribar a Edchera el tinent ja m’esperava, el primer que va fer va estar felicitar-me i d’alguna manera es va disculpar per haver-me enviat a una missió perillosa a quinze dies de llicenciar-me. No se si de broma o de debò però em va deixar anar que si em volia reenganxar, això si amb un lleu somriure en els seus llavis. La meva contestació es va limitar a una mirada i va estar quan es va dignar a xocar-me la mà i dir-me que tenia un cotxe preparat i que quan em dutxés i recollís les meves coses podia marxar cap al Regiment Mixt a l’Aaiun.
Cinc o sis dies, no recordo exactament, els passaria vestit de soldat i això encara donaria peu a que els sergents “chusqueros” d’enginyers em fessin treballar a pic i pala. És que després de la mili tan angoixant que m’havia tocat, no em mereixia aquests dies de descans? No tan sols pic i pala, sinó que els dos ultims dos dies em van tenir, juntament amb altres caporals que es llicenciaven com jo, traient unes bigues de ferro molt pesades, d’un local fins a un pati exterior. Però com tot arriba, per fi em vaig poder vestir de civil. I el dia 16 d’Abril de 1975 un avió d’Iberia em retornava la llibertat perduda durant catorze mesos de la meva vida.
Entrades (RSS)