Edchera - Estat de guerra
Escrit per: milisahara a 17 - Sortides al desert, Hilari Joan i d'ArgilaHilari Joan i d’Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. gener-març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. abril-setembre 1974
Sección de Transmisiones - Edchera (Fuerte Chacal) - Sahara A.O.E. des de setembre de 1974 fins a l’abril de 1975
Durant els mesos de setembre i octubre de 1974, coincidint amb l’alerta màxima, el 4º terç de legió va mantenir tres posicions defensives en direcció a la frontera Marroquina.
La primera estava situada just a la frontera, la segona a uns trenta quilòmetres d’Edchera i la tercera a uns tres quilòmetres d’Edchera. A finals d’octubre ja s’havia consolidat la posició intermèdia que es va anomenar “ElHaifa”, i van decidir abandonar les altres dues posicions, o al menys jo ja no vaig tornar.
La meva primera sortida a les posicions de la legió va ser a finals de setembre, concretament del 24 al 26 d’aquest mes, a la posició més propera a Edchera. Tot el que vaig poder intuir i presagiar durant aquesta estada i les següents, va ser que s’estava preparant una guerra. Solament arribar, ens van fer camuflar el cotxe. I recordo que ens vam mantenir tots els dies, amb les seves nits en escolta permanent. No se si va estar en aquesta sortida o en altres, però ho situo en aquesta època, el comandament de la companyia legionaria a la qual estàvem assignats va fer una arenga militar. No sé reproduir el que va dir, però sé que va acabar dient que la legió no es rendia i que no retrocedia ni un pam, que lluitaria tothom y fins a donar l’última gota de sang. Als tres pistolos que estàvem se’ns van posar els pèls de punta, i ens van desaparèixer els “cataplines”, segurament es van refugiar a la gola. Per contra als legionaris els va pujar la sang al cap i els seus comentaris feien por, les seves ganes d’entrar en combat eren enormes i segur que si es presenta l’enemic ho hagués passat molt malament.
La segona sortida va ser del 3 al 7 d’octubre de 1974 a la posició situada més a prop de la frontera. La posició estava situada en un lloc alt, des d’on es veia una important explanada que portava fins la frontera. En aquests dies també ens vam mantenir en escolta permanent. L’impensable va passar en un moment determinat i enmig d’una comunicació “QSL, QRV…” va aparèixer una veu desconeguda, parlant castellà però amb accent marroquí, amenaçant-me que me’ls tallaria i me’ls faria menjar. En aquell moment l’adrenalina em va pujar a mil i li vaig contestar amb alguna cosa semblant. Però recordo que durant tots els dies vam haver de canviar de freqüència constantment, però sempre el marroquí acabava interferint la comunicació.
La resta de sortides a les posicions de la legió van ser totes a “ElHaifa”, en total sis. Una de les funcions de la posició era la de controlar una “carretera” procedent de la frontera Marroquina, des de Tah fins a l’Aaiun. Sempre havia un grup de legionaris fent el control, un Land-Rover amb una metralladora en un costat de la carretera i una tanqueta en l’altre. Un dia el tinent legionari se’ns va acostar i ens va dir si podíem enllaçar amb Edchera. Resulta que havien detingut a un marroquí que estava fent fotos de les posicions de “ElHaifa” i que duia damunt una gran quantitat de diners. Ho comuniquem per ràdio i l’hi van dur escortat.
El nostre principal enemic era la climatologia. Passar una calor insuportable de més de 50º i acompanyant-la apareixien els guerrillers infiltrats de l’enemic, les mosques. Patir un fred insoportable i una humitat insofrible per les nits. Gaudir de dies i nits completament clars, amb unes postes i sortides del sol meravelloses, o uns cels nocturns irrepetibles. Sofrir un “siroco” que et podia tornar boig. Mentre estàvem a “ElHaifa” i feia calor, anàvem tot el dia en pantalons curts i sense camisa. Buscàvem l’ombra del cotxe i d’una espècie de barraca que ens vam fer amb branques seques. A les hores de màxima calor intentàvem fer la migdiada, a les hores que la temperatura baixava, jugàvem a les cartes o simplement xerràvem i cadascun explicava el que feia a la vida civil, les seves diversions, les seves amistats, la seva família, la seva núvia, el seu treball i ens ensenyàvem fotos. A la nit ens fèiem cafè amb llet, i mentre xerràvem o jugàvem a les cartes, degustàvem les exquisideses regionals, dels nostres paquets procedents de casa. A qualsevol hora teníem la ràdio amb música. I llegíem les revistes arribades des de la península o les que ens va portar el tinent i per descomptat que llegíem i tornàvem a llegir mil vegades les cartes dels nostres estimats o érem nosaltres els que escrivíem les cartes.
Fins a finals d’octubre de 1974, aproximadament i si no feia siroco, la temperatura era agradable fins a les dotze, a partir d’aquesta hora començava a pujar i entre les dues i les cinc es feia insuportable. Era gairebé impossible posar-se al sol, ens tombàvem sota del cotxe i en companyia d’un milió de mosques. El cas és que les mosques també es refugiaven de la calor posant-se a sota del cotxe, havia tantes que la xapa que estava per sobre de la nostra vista quedava de color negre. Si ens estàvem quiets, elles no molestaven. Però si ha algú se li acudia moure’s, era impressionant el núvol i la remor que es muntava. De totes maneres érem joves i ens agradava bromejar, per tant ningú parava quiet. De tant en tant podien passar deu minuts de tranquil•litat, però els acaba qualsevol de nosaltres pegant un fort cop de revista contra el cotxe, el resultat era que mil havien estat liquidades i la revista donava bona fe d’allò. La diversió canviava quan algú començava ha parlar de les cerveses fresquetes que servia al seu bar de Mallorca. Aquesta tortura encara era major que la de les mosques, la gola es començava a ressecar, el cervell a degustar la cervesa, però la resta del cos no ho acompanyava i s’acabava amb un crit de calla per favor. El remei era beure aigua del guirbi, que de fresca i natural gens, més aviat semblaven pixats de camella, però és el que havia i en aquell moment sabia a glòria.
A partir de les cinc de la tarda, la temperatura s’anava fent de nou suportable, posàvem una flassada terra i començàvem amb les partides de “tute” o “chinchón” i com fins a les dotze de la nit no ens podíem anar a dormir a causa de que hi havia enllaç amb Edchera. Vam instal•lar una llum a la tenda a partir de la bateria del cotxe i estàvem parlant i picotejant les “delicatesen” peninsulars. A partir de Novembre, les temperatures nocturnes van començar a ser més fredes. Recordo que va haver nits en les que vaig passar molt fred i això que dormia vestit, amb el sac i dues flassades. A la nit estava prohibit fer foc, però ens busquem la vida. Fèiem foc a les cinc i el manteníem fins que és feia fosc, però les brases seguien escalfant i aguantaven un parell d’hores. Va haver dies amb un fort siroco, tant que la visibilitat era pràcticament nul•la. Havíem de apuntalar la tenda posant gran quantitat de pedres per a subjectar-la. La primera vegada se’ns la va endur. En dies de fort siroco l’únic refugi era el cotxe, tant de dia com de nit. Quan parava podíem començar a descansar, però el nostre estat era lamentable, semblava que estàvem arrebossats, el nostre color de pell i cabell era el mateix que el de l’entorn. El siroco podia durar un o més dies, però la calma solia anar acompanyada d’una calor sufocant.
Si el comandament legionari de torn ens ho permetia, solíem fer una petita excursió a peu, fins a un pou d’aigua proper. Calia caminar una bona estona i amb el sol que queia acabàvem suats i esgotats. En el lloc hi havia, efectivament, un pou d’aigua, que tenia uns cinc metres de profunditat. La primera vegada vam anar amb uns legionaris que ja coneixien de la seva existència, i per tant vam anar preparats amb una galleda i una corda. Trèiem aigua del pou i ens banyàvem amb aquella aigua que estava fresquíssima o això ens semblava.
Entrades (RSS)