Em vaig enamorar del desert
Escrit per: milisahara a Hilari Joan i d'Argila, Villa Cisneros - L'aventuraHilari Joan i d’Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. gener-març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. abril-setembre 1974
Sección de Transmisiones - Edchera (Fuerte Chacal) - Sahara A.O.E. des de setembre de 1974 fins a l’abril de 1975
A finals de Maig es va produir el esdeveniment que marcaria el que restava de la meva mili. Hi havia sortida al desert de cinc dies, l’anomenaven patrulla de pràctiques de radio, i es pot dir literalment que hi havien bufetades per poder-hi anar.
Aquella primera sortida va fer que m’enamores literalment del desert i a partir de llavors, a la que tenia indicis de que hi havia sortida mi presentava voluntari.
Amb aquets antecedents era una mica difícil que tots els guripes de radio hi tinguéssim cabuda. Però la sort del destí i que l’hi queia be al tinent Aguilar, va fer que jo estigues a la llista i no tan sols això, si no que em van assignar d’operador de radio. Si no recordo malament solament anàvem quatre o cinc guripes d’un total de vint, inclosos el tinent Aguilar i el sergent Moreno.
Va arribar el dia de sortir. Els cinc Lan-Rover ja estaven preparats i ha primera hora del matí es va iniciar l’aventura. Els Lan-Rover es van dirigir a tota velocitat cap al nord, el paisatge era magnífic, aquelles platges extraordinàries de sorra blanca i aigües amb tonalitats blaves i verdes, però reflectint les tonalitats vermelloses produïdes per la sortida del sol. La badia s’allunya i els vehicles de sobte, fan un gir a la dreta deixant la carretera i durant una bona estona s’endinsen en el que en tens immemorials, deuria ser el riu, de grans dimensions, que va formar la badia de Villa Cisneros. El terreny es abrupte i amb moltes pedres, els vehicles ja no poden córrer com abans, però el paisatge quasi lunar, segueix sent extraordinari.
Al cap d’una bona estona ens dirigim al nord-oest i ens acostem cap a les parets fosques de la banda esquerra del riu sec. Busquem el lloc adequat per poder pujar a la plana que hi ha entre el riu i l’Atlàntic i per fi trobem un pas. S’ha de posar la reductora, i comença la escalada, pujades i baixades amb pendents imprevisibles, però a fi de comptes la proesa no es infalible i alguns Lan-Rover es queden encallats en una zona de dunes, entre ells el nostre. Es fa indispensable utilitzar les planxes metàl•liques, que s’utilitzen posades sota les rodes, per ajudar a treure els cotxes. De mica en mica superem l’inconvenient i arribem a la immensa explanada de color groc que s’estén fins l’Atlàntic. Em sento tan poca cosa, tan insignificant, es un paisatge impensable, sense cap vestigi de vida. Però que equivocat estic, ja que fins a un lloc com aquest la vida es possible i be que ho podrem comprovar els propers cinc dies.
Seguim la marxa i ens acostem als penya-segats que donen al Atlàntic, a on instal•lem el campament.
La rutina dels següents dies vindrà a ser la mateixa cada dia. S’haurà de mantenir un enllaç amb Villa Cisneros, aquest es farà cada dues hores, de dia i de nit i serà la emissora d’un Lan-Rover cada dia, lògicament l’equip de persones assignades, que s’encarregarà, quedant-se al campament en els moments que els altres Lan-Rover marxin. Cada dia es faran pràctiques de radio durant dos, tres hores. Els vehicles que no estiguin de guàrdia amb els seus equips marxaran en diferents direccions fins desaparèixer en l’horitzó. A partir d’aquest moment s’iniciaran els enllaços de prova i faran practiques de converses utilitzant els codis “Q” i “ALFA”, tan amb els cotxes parats, com em marxa.
Una vegada fetes les pràctiques, la resta del dia es de llibertat total. Com l’única cosa que es pot fer, es intentar baixar els penya-segats fins al mar, busquem el lloc proper mes assequible i els primers valents obren camí. Al final acabem baixant pràcticament tots. Aprofitem els moments de marea baixa, en el que les roques han quedat al descobert i el mar ha deixat platja de sorra lliure, per pescar de tot i amb molta facilitat.
Percebes, musclos, algun pop despitat i també peixos. La recol•lecció servirà per fer els àpats, que sonaran a gloria.
les nits són altra poesia. La primera es la posta de sol, impressionant. La segona es quant la foscor es complerta, emocionant. Per molt que vulgui explicar-ho, es indescriptible, s’ha de veure. Milions d’estels que sembla que s’hagin de desplomar al damunt i que arriben fins l’horitzó del mar. Ens fiquem a dormir a les tendes i serà el cansament o serà el silenci infinit, però en segons ens quedem dormits. Quelcom ens desperta, ja no hi ha silenci, algú està remenant les deixalles del menjar, es senten copets metàl•lics i altres sorolls. En qualsevol cas ningú s’atreveix a sortir. La resposta la tenim pel matí, al voltant de les tendes hi ha multitud de petjades, unes semblen d’ocells possiblement gavines i altres d’animals de quatre potes, segurament algun tipus de guineu.
Els postres a aquesta magnifica excursió arriba l’últim dia, ja hem desmuntat el campament i estem llestos per la marxa. El tinent està disposat a passar-ho bé i ens diu que farem una marxa ràpida amb els vehicles, ens col•loquem en paral•lel i una certa distància, el Lan-Rover del tinent es col•loca a la dreta i al seu costat el del sergent i a continuació la resta. Es tracta d’anar en paral•lel per evitar la pols que aixequin els altres cotxes i de córrer al mateix ritme que el del tinent.
No senyors, no es una marxa ràpida, es una carrera, acabem d’inventar el París-Dakar. Jo vaig al lloc d’operador que es al darrera, m’agafo com puc a la emissora i als seients, però boto i reboto. L’adrenalina en puja a mil, però gaudeixo com un beneit. La velocitat no serà mes de 90 kilòmetres/hora però degut a la inestabilitat del terreny sembla que anem a 300.
Al darrera nostra s’ha format una boira molt espessa i al davant l’infinit, a mida que avancem el paisatge va canviant i ja no es pot córrer tant, comencen a aparèixer petites plantes i mes zones de pedregars. De sobte el vehicle del tinent va un gir a la dreta i canvia d’horitzó, el seguim, sempre alineats per la dreta, a l’horitzó apareixen unes figures en moviment que poc a poc es van fen mes grans, es un grup de cinc o sis animals que també corre a gran velocitat, poc a poc ens anem acostant ja que la nostra velocitat es superior i ja es poden distingir, son gaseles.
Un temor m’envaeix el cos, em dona la impressió que l’objectiu no es una carrera, l’objectiu es una cacera i jo en soc totalment contrari, però no podré fer absolutament res, prou feina tinc en agafar-me i mantenir-me assegut.
Ja les hem atrapat, pràcticament estem a sobra. Però els animals fan un gir inesperat a la dreta, que els cotxes no poden seguir i es tornen a allunyar. Del cotxe del tinent sonen els primers trets i també del sergent. La escena es repeteix unes quantes vegades, però la punteria es poca. Realment ha de ser molt difícil donar en el blanc en aquestes condicions.
Per fi ens donem per vençuts i els animals desapareixen tal com havien aparegut. Segurament no hi ha dragonkan, ni muntanya russa que pugui donar unes sensacions com las que vaig viure.
A partir d’aquest moment la tornada ja es torna mes plàcida i anem desfent el camí que ven fer el primer dia. En arribar a la badia de Villa Cisneros la primera vista es magnífica, aquella sorra blanca i aigua il•luminades pel sol, aquells colors i reflexos meravellosos i sorpresa a la platja hi ha un grup de flamencs, amb les seves tonalitats roses que contrasten amb les del seu entorn.
No van passar ni tres setmanes, que hi va haver una segona sortida. Aquesta ja anava seriosament ja que era el 4º Terç de la legió que feia unes maniobres intimidadores. Es tractava d’enviar vàries companyies motoritzades al sud del territori, a la frontera amb Mauritània, i pentinar el territori fronterer durant un dia i una nit, a la recerca de grups guerrillers del Front Polisari. L’objectiu era neutralitzar-los i en tot cas fer-los fugir a l’altra banda de la frontera.
S’ha acabat el permís i ja estic de nou a la companyia, està tot canviat, dels seixanta “pistolos” soldats que havia solament queden vint. Tots els altres han estat traslladats a la frontera nord, majoritàriament a Edchera “Fort Chacal”. Sembla que amb el tema del referèndum d’autodeterminació volen reforçar la frontera nord amb El Marroc i necessiten totes les emissores, potser dintre de pocs dies estigui jo també patrullant la frontera.
Durant el dia la meva missió consisteix en la mateixa que abans, amb la responsabilitat afegida de caporal comandant de l’emissora. En aquets moments soc el caporal de radio mes antic, a més l’emissora que usàvem abans se la van endur, muntant-la en un Lan-Rover i ara estem usant una que tenien de reserva i guardada, és d’última generació i més moderna que les que hem estat usant. Està situada en un local que li diuen centre nou.
Per fi arribem a l’Aaiun i com que és molt tard per anar a Edchera, hem fet nit al aquarterament del 3º terç de la legió, Juan de Àustria. Al dia següent al migdia arribem a Edchera, el calor és infernal de més de 50 graus. Aquella visió apocalíptica, em va quedar gravada per sempre. Edchera es un fort, anomenat Chacal, com el de les pel•lícules de la legió estrangera francesa, que està construït entre en una immensa planura sense cap vestigi de vegetació, i el precipici de la sagia, antic riu sec. Està situat a meitat de camí entre l’Aaiun i Smara i a uns 50 Kilòmetres de la frontera Marroquina. La tropa està instal•lada de forma provisional en tendes còniques, i en el moment de la nostre arribada hi ha un moviment extraordinari d’homes i vehicles de la legió, sembla que hi ha vàries companyies que surten a patrullar per la frontera. Puc distingir que acompanyant a cada una de les companyies legionàries, un total de tres, va un cotxe de transmissions. Tot aquest moviment forma una espècie de boira vermellosa, que converteix l’ambient en irrespirable, la gola s’asseca, els ulls s’omplen de pols i es barreja la suor i les llàgrimes provocades per l’ambient.
Per fi cares conegudes, sense saber perquè, es desborda una immensa alegria compartida entre els que em reconeixen i jo. Passen tres dies d’adaptació, dormint al terra i sense fer pràcticament res. Solament passant calor i empassant pols. Al quart dia ens traslladen a un barracot, al interior del fort. De moment no disposem de lliteres i caldrà seguir dormint al terra. Per sort em puc agenciar un matalàs ronyós, però vistes les circumstàncies es millor que res. El tema de les latrines es tant fastigós com al BIR, per tant es millor fer-ho fora del fort, al desert. Hi ha dutxa cada tres dies i les cartes arriben amb bastant fluïdesa.
El dissabte dia 14 de setembre del 1974 va començar l’acció, a partir d’aquest dia poc m’avorriria. A mitja tarda i mentre intentàvem fer la migdiada, es produeix una alarma general, que li diuen “generala”, el motiu es que el Marroc està concentrant tropes a la frontera nord i es preveu un conflicte armat. A corra cuita ens tenim que vestir amb l’uniforme de combat, agafar l’armament, tendes de campanya, menjar, mantes. Les tripulacions amb Lan-Rover assignat es posen en marxa i es presenten a la companyia legionària corresponent, en total 5, ja que els altres tres vehicles van sortir el dia de la meva arribada i encara no han tornat. Edchera es buida i solament queda un contingent de legionaris per defensar-la, pistolos assignats a altres servies, el tinent, els dos sergents i els 4 de transmissions sense vehicle assignat. Al cap d’una estona arriben tres Lan-Rover de transmissions procedents de l’Aaiun i ens hem de distribuir en aquets vehicles. Passem tota la nit i fins al migdia ens els vehicles, en permanent escolta i comunicació amb els vehicles desplaçats i preparats per si havíem de sortir en qualsevol moment. Al migdia es relaxa la alerta i és un vehicle el que queda assignat al comandament legionari i queda estacionat davant del barracó del coronel. Aquest vehicle s’anirà substituint però a partir d’aquest moment sempre hi haurà un Lan-Rover que farà d’emissora base i estarà a disposició permanent del comandament legionari.
El divendres dia 20 de setembre comencen a retornar algunes tripulacions de les que van marxar i sembla que la situació es comença a relaxar una mica. Tres dels vehicles van trigar uns dies més en tornar, ja que la legió estava muntant tres llocs permanents en ple desert, en direcció a la frontera. Aquestes unitats desplaçades s’haurien d’anar rellevant, amb el que s’organitzarien torns. A partir d’ara cada 15 dies aproximadament em tocaria anar a dormir uns dies, de 4 a 6, amb els alacrans, lefas i milions de mosques.
El diumenge 22 de Setembre ens donen permís per a poder passar el dia a l’Aaiun. Aquesta i les altres vegades que aniré, podré telefonar a casa, menjar bé, anar al cinema, passejar, comprar. Un parell de vegades, aniré al BIR a veure els reclutes que acaben d’arribar, tal com van fer amb mi quan jo era “reclutín”. Acabaré coneixent la majoria de restaurants i bars de l’Aaiun, tampoc es tan difícil ja que l’oferta és més aviat minsa. Els dinars i refrigeris seran freqüents al parador i també a l’aeroport.
A l’exterior de les muralles d’Edchera hi ha una espècie de camp de futbol, almenys hi ha dues porteries que estan punt de caure. Això és motiu suficient perquè s’organitzin partits de futbol. Cada companyia legionària té el seu equip i la secció de transmissions també a format el seu equip. Sempre que es pot juguem partits i ho fem amb els efectius disponibles en cada moment. Recordo com a mínim tres partits en els quals vaig jugar i per cert que la competència era ferotge i els resultats molt ajustats i amb algun que altre lesionat.
A la tornada, una de les vegades, em vaig ficar en un bon embolic. Vaig veure el cos d’un camell semi enterrat i mi vaig acostar. En un obrir i tancar d’ulls em vaig enfonsar en el fang gairebé fins a la cintura, encara sort que vaig reaccionar i em vaig agafar a una roca i vaig poder sortir, si no reacciono, segurament hagués hagut de demanar ajuda als meus companys. El camell va tenir menys sort.
Estem organitzant una gran festa per la nit de Nadal, al barracot de la secció de transmissions, a la que s’apuntaran un gran nombre de legionaris. Tothom col•labora, jo concretament he pintat el “FELICES FESTES” que surt en una de les fotos.
Durant els mesos de setembre i octubre de 1974, coincidint amb l’alerta màxima, el 4º terç de legió va mantenir tres posicions defensives en direcció a la frontera Marroquina.
La segona sortida va ser del 3 al 7 d’octubre de 1974 a la posició situada més a prop de la frontera. La posició estava situada en un lloc alt, des d’on es veia una important explanada que portava fins la frontera. En aquests dies també ens vam mantenir en escolta permanent. L’impensable va passar en un moment determinat i enmig d’una comunicació “QSL, QRV…” va aparèixer una veu desconeguda, parlant castellà però amb accent marroquí, amenaçant-me que me’ls tallaria i me’ls faria menjar. En aquell moment l’adrenalina em va pujar a mil i li vaig contestar amb alguna cosa semblant. Però recordo que durant tots els dies vam haver de canviar de freqüència constantment, però sempre el marroquí acabava interferint la comunicació.
El nostre principal enemic era la climatologia. Passar una calor insuportable de més de 50º i acompanyant-la apareixien els guerrillers infiltrats de l’enemic, les mosques. Patir un fred insoportable i una humitat insofrible per les nits. Gaudir de dies i nits completament clars, amb unes postes i sortides del sol meravelloses, o uns cels nocturns irrepetibles. Sofrir un “siroco” que et podia tornar boig. Mentre estàvem a “ElHaifa” i feia calor, anàvem tot el dia en pantalons curts i sense camisa. Buscàvem l’ombra del cotxe i d’una espècie de barraca que ens vam fer amb branques seques. A les hores de màxima calor intentàvem fer la migdiada, a les hores que la temperatura baixava, jugàvem a les cartes o simplement xerràvem i cadascun explicava el que feia a la vida civil, les seves diversions, les seves amistats, la seva família, la seva núvia, el seu treball i ens ensenyàvem fotos. A la nit ens fèiem cafè amb llet, i mentre xerràvem o jugàvem a les cartes, degustàvem les exquisideses regionals, dels nostres paquets procedents de casa. A qualsevol hora teníem la ràdio amb música. I llegíem les revistes arribades des de la península o les que ens va portar el tinent i per descomptat que llegíem i tornàvem a llegir mil vegades les cartes dels nostres estimats o érem nosaltres els que escrivíem les cartes.
Fins a finals d’octubre de 1974, aproximadament i si no feia siroco, la temperatura era agradable fins a les dotze, a partir d’aquesta hora començava a pujar i entre les dues i les cinc es feia insuportable. Era gairebé impossible posar-se al sol, ens tombàvem sota del cotxe i en companyia d’un milió de mosques. El cas és que les mosques també es refugiaven de la calor posant-se a sota del cotxe, havia tantes que la xapa que estava per sobre de la nostra vista quedava de color negre. Si ens estàvem quiets, elles no molestaven. Però si ha algú se li acudia moure’s, era impressionant el núvol i la remor que es muntava. De totes maneres érem joves i ens agradava bromejar, per tant ningú parava quiet. De tant en tant podien passar deu minuts de tranquil•litat, però els acaba qualsevol de nosaltres pegant un fort cop de revista contra el cotxe, el resultat era que mil havien estat liquidades i la revista donava bona fe d’allò. La diversió canviava quan algú començava ha parlar de les cerveses fresquetes que servia al seu bar de Mallorca. Aquesta tortura encara era major que la de les mosques, la gola es començava a ressecar, el cervell a degustar la cervesa, però la resta del cos no ho acompanyava i s’acabava amb un crit de calla per favor. El remei era beure aigua del guirbi, que de fresca i natural gens, més aviat semblaven pixats de camella, però és el que havia i en aquell moment sabia a glòria.
A partir de les cinc de la tarda, la temperatura s’anava fent de nou suportable, posàvem una flassada terra i començàvem amb les partides de “tute” o “chinchón” i com fins a les dotze de la nit no ens podíem anar a dormir a causa de que hi havia enllaç amb Edchera. Vam instal•lar una llum a la tenda a partir de la bateria del cotxe i estàvem parlant i picotejant les “delicatesen” peninsulars. A partir de Novembre, les temperatures nocturnes van començar a ser més fredes. Recordo que va haver nits en les que vaig passar molt fred i això que dormia vestit, amb el sac i dues flassades. A la nit estava prohibit fer foc, però ens busquem la vida. Fèiem foc a les cinc i el manteníem fins que és feia fosc, però les brases seguien escalfant i aguantaven un parell d’hores. Va haver dies amb un fort siroco, tant que la visibilitat era pràcticament nul•la. Havíem de apuntalar la tenda posant gran quantitat de pedres per a subjectar-la. La primera vegada se’ns la va endur. En dies de fort siroco l’únic refugi era el cotxe, tant de dia com de nit. Quan parava podíem començar a descansar, però el nostre estat era lamentable, semblava que estàvem arrebossats, el nostre color de pell i cabell era el mateix que el de l’entorn. El siroco podia durar un o més dies, però la calma solia anar acompanyada d’una calor sufocant.
Al principi d’estar a les posicions de la legió a “ElHaifa” a prop d’Hagunia i de la frontera Marroquina, durant el mes d’octubre de 1974, va venir una companyia de sapadors que es van dedicar a fer una sèrie de posicions defensives, pous de tirador, trinxeres… Al ser un terreny molt pedregós havien de posar càrregues explosives molt potents. A mesura que ells treballaven, nosaltres contemplàvem l’espectacle i molt de tant en tant havíem de canviar el cotxe i la tenda de lloc. Les explosions aixecaven les pedres a més de cinquanta metres i un fum negre ho envaïa tot. Quan es treballava a pic i pala els legionaris també si posaven. Però nosaltres com estàvem assignats al servei permanent de transmissions, entre transmissió i transmissió ens dedicàvem a contemplar l’espectacle. Un dia que estàvem observant i aplaudint les explosions, va haver una que va ser superior a les altres, les pedres van pujar cap al cel i els meus reflexos i el dels meus companys van funcionar com una molla i vam començar a córrer. En un marge de poc temps vaig començar a escoltar els cops que les pedres donaven al meu voltant al xocar contra el terra. L’ensurt va ser enorme, però per sort “suerte mulana” solament van sortir danyades dues tendes i un Land-Rover.
Durant els mesos d’octubre i novembre de 1974 va ser molt habitual la realització de simulacres de combat per part del 4º terç de la legió, acompanyat d’altres unitats. Oficialment els deien maniobres, però a mi m’agrada més anomenar-los simulacres. Solien durar un dia i es realitzaven normalment als voltants de les posicions de ElHaifa a prop d’Hagunia. Sortíem d’Edchera a primera hora del matí i ens dirigíem al punt de concentració de les tropes i ens presentàvem a la unitat a la que havíem estat assignats, normalment a una companyia de la legió, menys un parell de vegades que vaig haver de presentar-me a unitats d’artilleria de les que guardo molt mal record. En aquests simulacres podien participar unitats legionàries, unitats legionàries i paracaigudistes, unitats legionàries i carros de combat, unitats legionàries, paracaigudistes i aviació, unitats legionàries i artilleria. L’activitat de transmissions era fins a cert punt divertida, en primer lloc perquè eren dies en els que havíem de treballar i molt en el que ens havien preparat, o sigui que ens passàvem el dia transmetent i rebent radiogrames, en segon lloc perquè a l’estar agregats al comandament d’una unitat de les que intervenia en les maniobres ens assabentàvem perfectament de tots els moviments de vehicles i tropes que s’estaven realitzant i en tercer lloc perquè el comandament se situava en llocs a on es veien perfectament aquests moviments.
Tot va començar de bon matí d’un dia de mitjans de novembre del 1974. El tinent ens ordena preparar-nos immediatament per a sortir de maniobres. Sortim quatre cotxes de transmissions de la secció d’Edchera, amb direcció a un lloc pròxim a les posicions de “ElHaifa”. En arribar comencem a veure tota classe d’armament de tots els calibres, preparat per a disparar, amb un desplegament de tropes impressionant. El front podia tenir uns deu quilòmetres d’amplitud. Ens dirigim cap a on es trobava el comandament de les maniobres, a on van començar a arribar els alts comandaments militars de tots els cossos destinats al Sàhara, se’ls va acomodar en una petita altura on es visualitzava tot el desplegament i es podia observar perfectament, el lloc on es concentraria tot el foc de les diferents armes. Se’m va ordenar dirigir-me a donar suport de transmissions a una unitat d’artilleria autopropulsada, la de major calibre de les que havien de disparar. Per tant vaig indicar a Valentín el conductor que dirigís el nostre Land-Rover cap a aquest lloc i ens vam posar a la disposició del comandament de la unitat d’artilleria. Estàvem ja situats en una petita altura i des de on es veia perfectament el turó on estava el suposat enemic i que es trobava just al davant nostre.
Acabo de rebre la radiotransmissió de l’hora que ha de començar a disparar la nostra unitat. L’hi comunico al comandant de la unitat, que en cinc minuts ha de començar a disparar. De sobte en el turó on s’ha de concentrar el foc, apareix un Land-Rover de transmissions d’Edchera, encara que a la vista i a causa de la llunyania la imatge és molt petita, la seva antena el delata. El cor se m’accelera però sense temps de pensar, em trobo amb la cara del comandant, crec recordar que tenia aquest rang el comandament de la unitat d’artilleria, m’està esbroncant de mala manera, crec entendre que tinc menys de cinc minuts per comunicar al inepte del meu company que desaparegui, que ell comença a disparar. Em salto tot el protocol de comunicacions i intento connectar, crec que parlem totes les unitats de transmissions alhora, però per fi em tranquil•litzo i poso ordre i apareix el conill a punt de ser caçat (QSL, QRV…), m’intenta explicar que està buscant la unitat legionària a la que està assignat i ha pujat al monticle per a veure millor on pot estar. Jo li dic doncs ets un “guripa pipiolo”, segurament mes fort va ser el que li vaig dir, surt d’aquí a la veu de ja, si no et fan puré, “vull suposar que no haguessin disparat, però…” Veig desaparèixer la llebre i gairebé immediatament el turó es converteix en un fregit de pollastres. Durant una hora es dispara tot tipus d’armament, canons, bateries, morters, míssils. AL trobar-nos molt prop d’una de les peces d’artilleria autopropulsada, cada vegada que realitza un tir, l’estrèpit es enorme, el terra tremola i el nostre cotxe, amb nosaltres inclosos, donem un petit salt, o no tant petit. En l’horitzó es veuen les flamarades de cada impacte, acompanyades d’un fum negre, arribant en un parell o tres de segons a les nostres oïdes el seu soroll ensordidor.
Entrades (RSS)