La primera conclusió a extraure’n és l’èxit del setmanari econòmic reputadament més seriós del món a conquistar el seu mercat natural, això és, el dels lectors i lectores en llengua anglesa -en 2005 va superar el milió d’exemplars-; la segona lliçó és que paga la pena enfrontar-se als tòpics absurds -aquesta n’és la prova- sobre el desinterés de les noves generacions per la premsa escrita, per la informació de qualitat, pel periodisme polític i de finances exigent. Per rompre el gel, The Economist va decidir d’inaugurar a Facebook.com un perfil de la revista fa poques setmanes. I aquestes n’han sigut les conseqüències.

Mentre els gestors de La Tribune i Le Monde (aquests darrers ja van per la tercera parada contra 120 acomiadaments, 90 d’ells de redactors) pateixen les vagues dels seus periodistes a París, els mitjans de Londres -que no reben una quantitat menor de pressió per retallar costos de personal i personal mateix- lideren a hores d’ara la cursa de la reforma a què la premsa s’ha vist abocada en l’era de ‘la xarxa’. Telegraph i Times -The Independent també ha renovat el seu portal aquesta setmana- han injectat bona part del capital disponible en l’impuls de la seua presència a Internet, han establert una relació més directa entre els continguts a la pantalla i sobre el paper, i estudien fórmules arriscades o clarament extremes com la gratuïtat -The Guardian-, tot explorant els límits de la indústria sense desistir de créixer, obtenir majors beneficis i expandir el seu públic. A Berlín, Der Spiegel fa forat amb la versió electrònica -rendible econòmicament- i en anglés del setmanari. I la resta d’Europa?, sembla confusa o a l’espera. I això podria acabar essent fatal. Perquè pareix que hi ha només una cosa que no ens podem permetre en aquest gremi: la passivitat.

La campanya cívica compta amb la signatura d’actors, dissenyadores, escriptores, empresaris, i la simpatia de la premsa de la dreta, Times i Telegraph, que durant les passades setmanes prèvies a les eleccions locals d’avui han avisat els seus lectors dels perjudicis que una victòria de Johnson podria arrossegar, no només per Londres –i tot allò que aquesta ciutat ‘planetària’ significa-, sinó per al propi Partit Conservador!

Caurà l’alcalde Livingston –“l’amic d’Hugo Chávez”- sota l’empenta d’un Partit Conservador que ja supera la barrera del 36% en totes les enquestes? Ho sabrem divendres [actualització: Mr Johnson ha engrapat la batllia amb un discurs extraordinari, que podeu veure ací i llegir ací]. El que ja sabem, però, és que l’oposició guanyarà un grapat d’ajuntaments arreu de Gal.les i d’Anglaterra –particularment ennuvolades apareixen les previsions de les comarques del nord, on la fallida de Northern Rock ha provocat, de moment, uns 2.400 acomiadaments. I el que els laboristes saben és que el primer ministre Gordon Brown ha comés un greu error, com ell mateix ha admés, en pujar els impostos als ciutadans amb salari bàsic …uhm, exacte, qui és el pallasso, ací?

Des de primers de 2008, hi ha una altra nota d’atenció que està passant entre les mans -les agendes- dels periodistes, ací a Londres. Es tracta de la manca de seguretat i qualitat de materials en la construcció de les canonades del projecte rus Sakhalin II (l’antic gulag és avui una deu de recursos energètics).

Probablement, la filtració prové dels constructors britànics, espantats de veure que les autoritats de Moscou no respecten els estàndards mínims en l’obra d’enginyeria més cara del món per produir i transportar petroli i gas. És conegut que si el president Putin premés un botó, el tall d’electricitat deixaria a fosques les llars de París a Milà, per la qual cosa circulen habitualment comentaris de tot tipus sobre les relacions polítiques, estranyament ‘amistoses’, entre els governs de la Unió Europea i el Kremlin. El tall d’energia, previsiblement, succeïrà qualsevol dia d’aquests, i serà el resultat d’una simple avaria: el conflicte internacional que esclatarà serà, en canvi, prou més difícil de reparar. Llavors, recordeu que ho vau llegir primer en aquest blog. De res.

Cap de setmana. Aquesta no se l’esperaven a Downing Street: Peer Steinbrück, que és el ministre alemany de finances, fa avui unes declaracions en la premsa europea bastant antipàtiques sobre la gestió del ministre d’Economia britànic, Alistair Darling; bàsicament diu que ho fa mal i que la seua capacitat de reacció davant la crisi és massa lenta, amb conseqüències poc galdoses (la fallida de Northern Rock?, i tant). Això, el cert és que ho podrien haver dit el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, o el ministre Solbes, i hauria semblat més just: el govern laborista ha vingut actuant fins a ben entrat l’abril com si donés la raó al Daily Telegraph i el Financial Times, que han escarnit la reconversió de les maleïdes hipoteques espanyoles –no només les espanyoles, però sí en gran quantitat– en bons del Tresor, per tal d’injectar crèdit. Ara resulta que el governador del Banc d’Anglaterra [dalt, en la imatge], Mervyn King, també ha obert l’aixeta. Amb el vist-i-plau del ministre Darling, King ha deixat caure més de sis mil milions d’euros per donar oxígen a la banca britànica i per ‘rescatar’ els valors hipotecaris que ningú no vol ni tocar de biaix, ni a Wall Street, ni a Londres –ni a Madrid–, almenys mentre aüque la crisi.  

En la meua crònica per l’edició de maig de la revista Consejeros, però, he volgut evitar el tema: entre d’altres motius, perquè la causa de l’enfrontament entre els diaris econòmics britànics i el banc europeu, el ministre Solbes o els propis periòdics espanyols –Cinco Días, El País, Expansión…–, era un malentés; els periodistes de Londres no entenen que els periodistes de Madrid no podien informar de l’ajuda de Trichet simplement perquè eren eleccions (què és això de la ‘llibertat de premsa’?) Molt més interessant és, en canvi, el fet que la transparència legal anglesa és una de les forces que atrau el capital internacional i converteix Londres en el major centre financer europeu –i el gran competidor de Nova York. Fins i tot els diners de Moscou ho prefereixen!: el 80% de les operacions russes d’inversió a l’exterior es fan a Londres. I?, doncs mireu, només en taxes legals, són 6.900 milions d’euros que entren en Gran Bretanya cada any. Avantatges de la transparència.

Dimarts. Mitjans Així que no li agradava ‘la societat’. És més, detestava la família -particularment els seus fills “quan eren nens, fins que no van parlar amb claredat”- i sentia “repugnància” pel ciutadà del carrer …i encara hi havia qui se’n sorprenia!? Entre 1938 i 1963, l’autor de ‘Brideshead revisitated’ i BBC Radio van trobar-se en unes quantes ocasions i una de les més controvertides va ser durant l’entrevista a diverses bandes, amb tres crítics literaris coneguts de l’època, que a partir d’avui podem escoltar en el CD acabat de publicar per la British Library (em demane si Catalunya Ràdio tindria la gentilesa de copiar la idea): “Embriaguesa, l’odi, la luxúria, la desobediència als pares, el desig pel manso, la dona o el cul del teu veí; crec que una de les poques faltes que no puc perdonar és l’adoració d’imatges”, replica en un moment de la conversa quan el tema sobre la taula gira entorn de les debilitats humanes.

Peter Fleming, participant en el combat dialèctic i escriptor de la revista conservadora The Spectator -avui dia una mica menys colonialista, molt menys racista i tan sols esporàdicament homòfoba- va apressar-se a expressar la seua indignació davant les opinions de Waugh, que va qualificar de “completament contra-natura”. Waugh també va assegurar que els impressionistes francesos havien “assassinat” la pintura, però sembla que en aquest punt, llavors com avui, els anglesos tendeixen a ser-hi d’acord.

Divendres. Cultura “M’admira la cultura de l’energia eòlica a Espanya”, em diu des de Madrid l’editor d’economia internacional del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard, que aquesta setmana n’ha fet el punt d’observació d’un continent en crisi -en termes financers. No és cap secret que Evans-Pritchard s’hi ha trobat amb Wulf Bernotat, d’E.on, un dels lectors que ben probablement haurà gaudit a pleret amb els seus articles sobre l’extraordinària capacitat dels generadors espanyols per produir electricitat, això és, un 5% superior a la de les centrals nuclears… a inicis de la primavera, davant el Cantàbric i lluny encara de l’estació turística, li caldria haver afegit. Però, fins i tot mentre li assenyale que errors en la planificació i l’absència de normativa provoca desastres ecològics com el de les comarques centrals valencianes -on almenys 177 aus d’espècies protegides van morir als molins en 2007-, no puc evitar d’admetre que la ‘tèbia’ sensibilitat mediambiental d’Evans-Pritchard també és raonable.

Tothom ben informat a Europa és conscient que la dependència de proveïdors russos ens fa vulnerables. Haurem encara de forçar -un altre cop- l’ús ‘industrial’ del paisatge?, haurem de girar cua i dir ‘nuclears sí, gràcies’..? Aquells que coneixen Gazprom, ens hi encoratgen. I asseguren que no tenim gaire marge de maniobra.

Una xarxa de 250 corresponsals, 74 oficines i seu a London i El Cairo formen l’esquelet d’aquesta BBC àrab, que s’alimentarà principalment, i de moment, dels 375 milions d’euros de pressupost extra per la branca comercial exterior de la corporació britànica… sí, ja s’han fet escoltar les queixes de la indústria privada, els sectors conservadors i murmuris dels soferts contribuents. Tot això surt dels impostos que paguem a l’illa, això és certíssim. Els columnistes de la premsa de Londres preveuen que BBC àrab farà poc forat en un mercat ja saturat i en aquests moments ‘hostil’ al Regne Unit, i escriuen que, a tot estirar, acabarà convertint-se en una mena de plataforma-escola d’on els altres mitjans, amb butxaques governamentals molt més profundes, robaran professionals de la plantilla. Només puc dir que jo, que sóc un beneït, pague tan content el meu impost de 225 euros l’any per a la BBC, el ‘departament de serveis diplomàtics’ més eficient del planeta.