Periodisme inquiet
Dimarts. Mitjans Què fa tan especial la celebració d’Ike Edgerton i Chris Misa de la seua subscripció a la revista de Londres The Economist? És difícil saber per on començar… resulta que són dos estudiants que viuen a Chicago, amb disset anys, és el segon any que en són subscriptors i aquest dimarts han penjat a Internet un tema musical ‘rap’ amb petits extractes àudio de cròniques i opinions editorials de la publicació… més encara: són fundadors d’un grup d’adolescents seguidors de l’Economist, amb prop de 15.000 socis (!) fins el moment.
La primera conclusió a extraure’n és l’èxit del setmanari econòmic reputadament més seriós del món a conquistar el seu mercat natural, això és, el dels lectors i lectores en llengua anglesa -en 2005 va superar el milió d’exemplars-; la segona lliçó és que paga la pena enfrontar-se als tòpics absurds -aquesta n’és la prova- sobre el desinterés de les noves generacions per la premsa escrita, per la informació de qualitat, pel periodisme polític i de finances exigent. Per rompre el gel, The Economist va decidir d’inaugurar a Facebook.com un perfil de la revista fa poques setmanes. I aquestes n’han sigut les conseqüències.
Mentre els gestors de La Tribune i Le Monde (aquests darrers ja van per la tercera parada contra 120 acomiadaments, 90 d’ells de redactors) pateixen les vagues dels seus periodistes a París, els mitjans de Londres -que no reben una quantitat menor de pressió per retallar costos de personal i personal mateix- lideren a hores d’ara la cursa de la reforma a què la premsa s’ha vist abocada en l’era de ‘la xarxa’. Telegraph i Times -The Independent també ha renovat el seu portal aquesta setmana- han injectat bona part del capital disponible en l’impuls de la seua presència a Internet, han establert una relació més directa entre els continguts a la pantalla i sobre el paper, i estudien fórmules arriscades o clarament extremes com la gratuïtat -The Guardian-, tot explorant els límits de la indústria sense desistir de créixer, obtenir majors beneficis i expandir el seu públic. A Berlín, Der Spiegel fa forat amb la versió electrònica -rendible econòmicament- i en anglés del setmanari. I la resta d’Europa?, sembla confusa o a l’espera. I això podria acabar essent fatal. Perquè pareix que hi ha només una cosa que no ens podem permetre en aquest gremi: la passivitat.
Classificat per londoncorrespondent a les 6, Maig de 2008 a Mitjans i etiquetat Internet, premsa, The Economist
hola victorià!!
doncs ha estat una sopresa veure’t, ja m’explicaràs com m’has trobat pq encara no tenia pensat fer-ne difusió entre els coneguts..
jo recordo q quan anava a l’institut -16 anys- ens compràvem ‘El Temps’ a mitges amb la professora de català: una setmana el pagava ella i una jo.. en canvi ara estic profundament desenganyat d la premsa escrita, i m’informo gairebé exclusivament via internet!
en qualsevol cas, penso q caldria disposar d’un gratuït en català, tant a bcn com a vlc
una forta abraçada!!
Comentari per jaume — 13 Maig 2008 @ 19:41