LES COSES D’EN VICENÇ

A La Jonquera no saben com fer-ho per eradicar les prostitutes i la prostitució i menys ara que un jutge, –que podria ser el més putero dels humans–, ha donat permís perquè segueixi la construcció d’un macro prostíbul al conegut poble fronterer.

A 126 quilòmetres de La Jonquera, carretera avall i arran de mar, per més senyes a Mataró, no un si no dos macro bordells, són a punt de construir-s’hi.

Quantes cases de marcolfes, puticlubs o meretrius de carretera hi ha des de Mataró fins a La Jonquera? Per comptar-les, millor és fer-ho a peu perquè fer-ho amb cotxe és perillós: s’ha de badar massa!

Són necessàries tantes fulanes i tants bordells?

Quantes rameres catalanes o espanyoles exerceixen l’ofici més antic del món tant a Catalunya com a l’Estat espanyol? Molt poques. La majoria de cortesanes, són  noies reclutades, amb enganys,  a països de l’Est d’Europa i, altres, a països africans i sud americans,  prometent-les-hi una bona feina a casa nostra o a l’Estat espanyol. No són furcies per vocació: són furcies per obligació! Obligades a prostituir-se sota amenaces de fer molt mal als seus familiars, que s’han quedat als països dels quals elles han estat, com aquell qui diu, arrancades a la força. Que poques n’hi deu haver de prostitutes per vocació! Tret de quatre dones, (casades o solteres), que practiquen l’ofici més antic del món, perquè amb el cony es paguen la droga, el mam i quatre galindaines per aparentar un  luxe, que potser treballant amb altres oficis no es poden permetre però volen tenir com sigui. Quedarien esglaiats i amb protuberàncies al front uns quants marits, si sabessin on van a passar unes hores llurs esposes! Com també s’esglaiarien moltes esposes, banyudes a l’efecte, si sabessin on van molts marits quan diuen que van al futbol o a fer la partideta al bar! Les primeres se’n van  una estona a fer diners amb el “conill” i els segons se’n van de tronc ves a saber si amb alguna de les anteriors citades sense saber qui són, és clar!

Però al que anem. Per què no hi ha una llei que prohibeixi de totes totes la prostitució com a negoci de màfies internacionals? La resposta podria ser aquesta: molts dels que tenen la potestat per dictar lleis en contra de la prostitució com a negoci mafiós i internacional, pot ser que siguin els mateixos que hi tenen interessos en els mateixos negocis de prostitució. No es tiraran pedres al seu propi terrat, oi?

La prostitució, així com la droga i el contraban d’armes, així com el blanqueig de capitals, mouen milers de bilions d’euros o dollars: –sí, ja està ben escrit ja–, bilions de dollars o d’euros arreu del món. I en tots aquets il·lícits negocis, tothom s’ensuma que hi ha gent de les altes esferes que hi és implicada. Com fins i tot i són implicats Governs sencers i nacions senceres, que només viuen d’aquests execrables negocis. Per què sinó, aquest afany desmesurat d’obrir tants bordells arreu i amb aquesta permissivitat per part d’algunes autoritats? Doncs se suposa que per el desmesurat afany i gasiveria de fer molts diners mal sigui il·legalment, ja que, dit de passada, a vegades és la manera més fàcil de fer-ne molts de diners.

Qui hi ha al darrera d’aquests permisos de construcció i obertura de macro bordells? Potser no se sabrà mai. I si alguna vegada se sap, el que hi estigui implicat serà un personatge tan famós i poderós, que es podria dubtar o gairebé assegurar sense por a equivocar-se, de si serà jutjat degudament i empresonat tal qual es mereixeria. Diuen que la corrupció també arriba a alguns jutges. Proves hi ha a la Història que així o corroboren. Quants n’hi ha hagut, de famosos i coneguts delinqüents, que han sortit absolts de processos molt feixucs perquè alguns magistrats han estat ben “untats”

De tota manera i fent un apartat a tot el que s’ha escrit més amunt, es pot dir i assegurar que sí, que de meuques sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. I d’homes disposats a servir-se’n de les prostitutes també. Però les barjaules haurien de ser voluntàries. Que exerceixin  aquesta professió per decisió pròpia. Que no estiguin controlades per cap màfia. Que ofereixin els seus serveis en llocs dignes i a recer de mirades estranyes i de formació d’escàndols. Que disposin de totes les mesures sanitàries i que la Seguretat Social les recepti com a medicament terapèutic per apaivagar els desitjos sexuals i incontrolats dels violadors. Així com també, per part dels metges de la Seguretat Social, estendre receptes de coit a tot home que ho necessités i no disposés de diners per anar com es diu vulgarment de putes, sempre hi quan fos un home sense parella amb qui poder compartir els seus desitjos sexuals. 

Davant la desvergonyaria que ha demostrat el ministre Corbacho arran de l’estafa en la revisió de les pensions d’enguany, les pensionistes i els pensionistes de tot Catalunya i de l’Estat espanyol hauríem de sortir al carrer per protestar enèrgicament.

No pot ser que sempre, en circumstàncies de crisi que el mateix Govern central ha provocat, acabem pagant sempre les persones que menys recursos tenim. I a més, amb sibil·lins i maquiavèl·lics enganys.

Hauríem de sortir al carrer, dic, però no quatre gats com gairebé sempre sol passar en segons quines manifestacions reivindicatives. Hauríem de sortir al carrer a protestar TOTES i TOTS les/els pensionistes de Catalunya concentrats davant la Conselleria corresponent de la Generalitat i les/els pensionistes espanyols/es davant del ministeri del que n’és titular el Sr. Corbacho, que és cap i a la fi qui dóna les ordres per humiliar-nos econòmicament, ho anar-nos-en totes les pensionistes catalanes i tots els pensionistes catalans cap a Madrid, per recolzar i fer costat a l’allau de pensionistes provinents de tot l’estat espanyol que cap allà s’haurien de dirigir amb voluntat d’engruixir una gran manifestació de protesta i reivindicació.

Però aquest sortir al carrer a protestar, no hauria de ser cosa d’unes hores: no! Hauria de ser cosa de, si convingués, de dies, setmanes, mesos i el que fes falta, fins que ens fessin cas i ens paguessin les pensions que per dignitat ens pertoquen. No crec que la policia antiavalots ens tragués del carrer a garrotades. O potser sí. Perquè d’un Govern socialista, suposadament d’esquerres, aliat amb els dretans del PP només per massacrar al poble, no es pot esperar res de bo.

I afegir a la protesta, l’abolició total de l’ IRPF i per tant deixar de fer la tan temuda declaració de renda anual. O dit d’una altra manera més contundent: cap persona pensionista hauríem de pagar cap tipus d’impost. Durant el llarg de la nostra vida laboral, els impostos els hem pagat amb escreix. Per què no ens deixen gaudir dels últims anys de la nostra existència amb pau i tranquil·litat i amb uns calerons per poder fer els viatges que potser quan treballàvem no havíem pogut fer? Per què cobrar impostos a qui hagués tingut la sort de fer-se amb un petit estalvi? Que no hem pagat ja al llarg de la nostra vida els impostos corresponents a llur mesada? Fins i tot a la vellesa ens han de massacrar econòmicament?

Deixant-nos viure tranquils, també donaríem vida a altra gent que tingués negocis d’oci i hostaleria, així com a agències de viatges, ferrocarrils i autocars. És allò de que «poc fa molt». Perquè si tinguéssim unes pensions dignes, encara que els preus per a nosaltres haurien de ser especials a la baixa, al ser molts i moltes els qui viatgéssim, tots els estaments més amunt indicats hi anirien bé perquè omplirien sempre. A part, clar està, de poder seguir gaudint amb més bones prestacions, tots els viatges que puguin programar l’IMSERSO, la Generalitat o els Ajuntaments.

Quan comencem la protesta? Jo he donat la idea, però no tinc poder de convocatòria. Si algú en té, que ho posi en pràctica ben aviat i ens convoqui a totes i tots els/les pensionistes per a protestar i reivindicar el que és nostre i el Govern ens nega i a més ens roba amb premeditació i traïdoria.

Per unes pensions dignes: SORTIM AL CARRER PENSIONISTES!!!  

Escoltant per la ràdio unes queixes d’uns agricultors, que es queixaven dels preus que ells reben per llurs productes i els preus que després en fan pagar a les grans superfícies i tendes i botigues en general per culpa dels especuladors i intermediaris, em venen a la memòria unes estampes de joventut que passo a continuació a explicar.

Quan jo tenia potser uns 7 o 8 anys que ja començava a entendre una mica les coses i fins ben bé a complir els 13 o 14 anys, recordo que cada dissabte, entre mig matí i volts de migdia, pel meu carrer passava un carro de vela molt gros i tirat per només un cavall de tir també molt gros i valent, carregat amb moltes matèries: vi, oli, patates, tomàquets, ous, les hortalisses que tocava per temporada i moltes coses més que ara no recordo.

Aquest carro el portava un pagès amb boina i vermell de cara i panxut, amb una cara de felicitat i d’estar més sa que les verdures que duia dins el carro i això que eren collides del dia abans. Venia de Castellbisbal. Jo visc a Sabadell! Imagineu-vos quin viatge feia el bon pagès, per poder venir a Sabadell a vendre els seus productes.

Una vegada, la meva mare li va preguntar a quina hora sortia de Castellbisbal per venir a Sabadell. Si no recordo malament, em sembla que va respondre-li que sortia del seu poble cap allà les dues de la matinada. O sigui que si començava a vendre al meu carrer,(i carrers del voltant) per exemple a les nou quarts de deu, volia dir que s’havia passat unes set hores a la dolenta carretera que llavors hi havia per anar de Castellbisbal a Sabadell passant per Sant Quirze del Vallès. Recordo el cognom d’aquell bon pagès, però no l’escric aquí perquè potser els seus hereus es podrien molestar. I tan bon home que era!

Aquell bon pagès, pel dir de la meva mare, venia els productes que conreava molt per sota del preu que en aquell temps es pagaven a plaça o a qualsevol tendeta de barri i encara hi feia negoci, sinó no s’hagués mogut de casa.

Em sembla que cap allà les tres de la tarda, el bon pagès tot fen un mos assegut a la davantera esquerra del carro i amb un sonor “osquei matxo!” Es posava en marxa per tornar-se’n cap a Castellbisbal que, pel cap baix, no és d’estranyar que hi arribés passades les deu de la nit.

I això cada setmana, crec que durant tot l’any. I que jo recordi, mai en el camí de tornada que aviat se li feia fosc, li havien robat la bossa i això que cada setmana se l’enduia ben plena de les vendes que havia fet a quatre carrers de Sabadell.

S’haurà de tornar a recórrer al “carro del vi” del pagesos, per poder comprar coses del camp fresques i sanes, i a un preu just que hi surti guanyant el pagès i també el comprador del producte?

Quan faran fora els especuladors i els intermediaris, que s’estan enriquint a costa del pagès i dels ciutadans que comprem els productes en les superfícies comercials i botigues de tota mena a preus abusius i prohibitius?

Aquesta lacra d’especuladors i intermediaris, estan carregant-se el Camp, l’Agricultura i la Ramaderia. I el fotut del cas és que el Govern els hi ho permet!

Els pagesos, agricultors i ramaders d’avui en dia, crec que encara ho tenen més bé per anar a vendre personalment els seus productes, car ja no caldria llevar-se a la una de la matinada per sortir a les dues: avui en dia, amb els bons vehicles motoritzats que hi ha al mercat, en poca estona de camí s’arriba a tot arreu.

Per què no es decideixen els pagesos, agricultors i ramaders a sortir a vendre llurs productes per viles, pobles i ciutats i poder evitar així els especuladors i intermediaris?

Podrem tornar a gaudir del tric-trac del “carro del vi” pels nostres carrers?

Haig de dir que un altre dia de la setmana, també passava un camió amb una gran cisterna plena d’aigua de mina, (pel meu carrer en passaven dos de diferents Fonts. Passava el camió que duia aigua de la Font de Can Llobateres i un altre que portava aigua de la Font de Sant Feliu del Racó) que venien a tota persona que sortís al carrer amb qualsevol estri, ja fos un càntir o una garrafa o una ampolla de vidre, perquè de plàstic poques se’n veien suposant que ja existissin.

Ai aquells temps que potser ja no tornaran! I això que estic totalment a favor del progrés, però………

Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que com el seu nom indica estan gestionats totalment pel Govern català, tinc entès si no vaig errat, que disposen de dos tipus de targetes de transport per a pensionistes amb dues categories: la A i la B. Una categoria de targeta és per adjudicar-la als pensionistes la pensió dels quals és fins a cert topall d’ingressos no massa elevat. L’altra categoria de targeta és per als pensionistes que gaudeixen d’una pensió molt elevada. Què vol dir això? Doncs que tota pensionista catalana o tot pensionista català o no catalana i català residents a Catalunya que vulguin gaudir d’una de les dues targetes per obtenir descomptes en els trens gestionats per la Generalitat, prèviament han de fer constar l’import de la seva pensió i, en conseqüència, els FGC n’adjudiquen una o l’altre i sempre a partir dels 65 anys.

Les catalanes i els catalans i gent nouvinguda que han complert els 60 anys i han de moure’s per Catalunya o per l’Estat espanyol amb trens de RENFE, poden sol·licitar d’aquesta Companyia Ferroviària la tan coneguda “Targeta Daurada”. Aquesta targeta, en el moment de sol·licitar-la, les dues úniques coses que s’han de presentar per aconseguir-la i poder-ne gaudir, és el carnet d’identitat per justificar que es tenen seixanta o més anys i l’import corresponent per la confecció de la targeta que crec que ara està pels voltants dels 3€ o 3′50€. La targeta daurada de RENFE té validesa per a un any i serveix per a tots els trens d’aquesta Companyia Ferroviària: ja siguin de Rodalia, Regionals o de Mitja i Llarga Distància. Els tipus de descomptes són els següents: de dilluns a dijous; 40% de descompte: de divendres a diumenge; 25% de descompte i en totes les seves línies i tipus de trens, TGV inclòs.

Al no estar-ne segur no ho puc afirmar, però algú m’ha comentat que els descomptes que es fan en cadascuna de les dues categories de targetes dels FGC, no tenen res a veure amb els descomptes que es fan amb la targeta daurada de RENFE, en el sentit de ser, diuen, de molt menys import.

La pregunta del milió és aquesta: Si arriba el moment en que la Generalitat de Catalunya assumeix la gestió dels trens de RENFE que circulen pel territori català, permetrà que les targetes daurades de RENFE segueixin en mans dels seus titulars, o les abolirà i n’expedirà unes de noves amb les mateixes condicions que les del FGC? Si així ho ha de fer, moltes catalanes i molts catalans no hi estarem d’acord. No estem per perdre unes condicions que ens són del tot favorables i que ara com ara podem gaudir amb la targeta daurada de RENFE. Si això ho ha de fer d’aquesta manera, moltes catalanes i molts catalans ens posarem en contra dels traspassos de Rodalia i Regionals de RENFE a la Generalitat de Catalunya: les manifestacions de rebuig podran ser antològiques.

NO ALS TRASPASSOS DE RODALIA I REGIONALS, SI NO HI HA IGUALTAT DE CONDICIONS AMB LES TARGETES DELS PENSIONISTES!

Juan Carlos de Borbón y Borbón, conegut també com a Rei d’Espanya i per alguns com a Rei de tots els espanyols inclosos alguns catalans que no volen deixar de ser espanyols, té por: molta por!

No va poder-ho dissimular en la bufonada que va protagonitzar a través de les pantalles de televisió, la nit del vint-i-quatre de desembre passat.

I el cap d’Estat té por, perquè sap que la independència de Catalunya és imminent i que no hi haurà cap forma humana d’aturar-la. El Borbón que va ser designat per en Franco per fer de Rei després d’espitjar-la el dictador, sap de bona tinta que el seu avantpassat Felipe V (el primer i nefast Borbón que ens va tocar en sort desgraciadament), va robar a Catalunya tots els drets com a Nació sobirana que durant molts segles havia sigut. I ara se n’adona (val més tard que mai), que la independència que reclamem els catalans no és altre cosa que la devolució de tot el que el seu avantpassat ens va robar. Ajuntem-hi també inclús, tot el que ens van robar successius Governs que van seguir al darrere de Felipe V, fins a dia d’avui.

Més la por que té el Borbón, si ell volgués i li donés la gana per molt que diguin que el Rei regne però no governa, la podria deixar de banda i fins i tot treure-se-la del damunt, si signés un reial decret en el qual reconegués l’espoli que va fer el seu avantpassat Felipe V, ordenant que la Nació Catalana torni a ser de les catalanes i dels catalans. Actuar d’aquesta manera seria bastant elegant per part del Borbón actual i, al mateix temps, potser faria emmudir les veus que s’alçarien en contra de la independència de Catalunya.

Si alguns mitjans de comunicació diuen que molta gent es va creure la bufonada del dia vint-i-quatre, per què no es podrien creure, totes i tots, el que digués el real decret retornant a les catalanes i als catalans el que és seu?

Quants dies haurem d’esperar encara perquè ens torni el Borbón, actual rei espanyol, el que el seu avantpassat ens va robar?

Tant el Borbón com el Govern central però, voldrien que Catalunya en pes s’aixequés en armes contra el que ara ells en diuen el Govern legalment establert. I els corseca i els posa molt nerviosos, al comprovar que a Catalunya les coses es segueixen fent amb molt de seny i pas a pas, sense matar a ningú i tot per la via del diàleg, que és tal com s’han de fer les coses i no vull assenyalar a ningú, perquè crec que queda clar a qui m’estic referint.

Ells voldrien una revolta armada per poder justificar una sagnant intervenció dels tres exèrcits, acollint-se a aquella desgraciada frase que va pronunciar, diuen, en Manuel Azaña: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos“.

Però els hi sortirà el tret per la culata i això els fot molt, perquè a Catalunya no hi volem saber res d’aixecar-nos en armes en contra de ningú. Volem, això sí, que ens tornin el que ens van robar i que ens deixin fer la nostra vida. Si un cop independents i recuperat l’Estat propi, aquest territori anomenat Espanya vol tenir relacions amb Catalunya, crec que no ens hi hauríem de negar. Més que res per allò que diu el famós adagi tan català de que “la pela és la pela” i no està la vida com per deixar de fer negocis, ni amb Espanya ni amb ningú.

El termòmetre de la perversitat, aquesta vegada ha sortit de mare al mesurar el grau de perversitat que ha demostrat TV3 menada pel Tripartit, és clar.

El proper diumenge dia 13 i com han vingut anunciant-ho i ho seguiran anunciant abastament i insistentment, per TV3 es celebrarà la ja tradicional Marató , de la qual res hi tinc en contra ans al contrari.

El que sí hi estic en contra, és que es celebri el dia 13, quan  s’hagués pogut celebrar el diumenge dia 20 de desembre, per ser el diumenge més proper a Nadal i perquè es suposa que tota persona que treballa i té intenció de contribuir econòmicament en la causa per la qual es recolliran diners aquest any en la Marató de TV3, abans del dia 20 ja haurà cobrat la paga extra de Nadal i és possible que s’animi més a contribuir.

Però no. La perversitat de TV3 és tal que, complint manaments emanats del Govern de la Generalitat, ha programat la Marató per el dia 13. El mateix dia que a més de 160 pobles de Catalunya es celebraran consultes per a la independència de Catalunya i, que la que abans era “la nostra” i ara ja no ho és, no n’ha fet ni un borrall de propaganda. Per què no s’hi ha negat TV3 a seguir les directrius emanades del Tripartit? La Marató és importantíssima, però la jornada electoral encara més perquè es pot considerar una jornada històrica, De maratons per recaptar diners se’n poden fer quan es vulgui; convocar una consulta electoral per copsar l’opinió de catalanes i catalans sobre la independència de Catalunya, no és cosa que es pugui fer cada dia.

Les prestigioses cadenes de televisió BBC de Gran Bretanya i la TF1 de França, enviaran diumenge dia 13 els seus corresponsals perquè cobreixin abastament tota la jornada electoral. TV3 ni piu. Vindran més observadors estrangers per deixar constància de que les coses es facin ben fetes. TV3 ho ignorarà tot.

TV3 s’estendrà informant sobre la consulta del dia 13, només en el supòsit de que hi hagi aldarulls i algun falangista en surti amb el cap obert. Si un falangista obre el cap d’un votant, per a TV3 ja no serà noticia. I com venen fent d’un temps ençà, ens martellejaran el cervell amb notícies de llunyanes parts del món que res ens interessen i de banals notícies que passen a Espanya que tampoc ens trauen la son. Això és el que sap fer TV3 per ordres estrictes del Tripartit i no informar del què veritablement l’interessa a l’audiència que, per altra banda és la qui paga, al ser una televisió pública, tot i que últimament TV3 sembla la televisió privada del Tripartit que, com se sap, té el cul llogat al PSOE i a José Luis Rodríguez Zapatero.

El Govern de la Generalitat, fent servir com sempre TV3 de boc expiatori, vol treure-li importància a un dels dies més gloriosos per a Catalunya. El Tripartit es pensa que durant tota la jornada del diumenge, la gent només estarà pendent de la Marató i això farà que els electors perdin l’interès per anar votar, pendents només de com puja el comptador de les donacions econòmiques aportades pels teleespectadors. Que equivocat que està el Tripartit!

En un dia hi ha temps per a fer-ho tot. I el que vulgui anar a votar tindrà el seu temps i el que vulgui aportar diners a la Marató, també, i el que vulgui fer les dues coses encara li’n sobraran hores.

És molt trist que passin aquestes coses, però aquesta és la pura realitat.

El Tripartit, al igual que el Govern central, la Oposició i més de mitja Espanya per no dir tota, tenen pànic a aquesta consulta del diumenge dia 13 i a les que vindran l’any que ve. Es veuen a venir que s’acosta el dia que la mamella catalana, per a tots ells, ja no rajarà més i això els posa molt nerviosos perquè fins ara han viscut molt bé a costa de totes les catalanes i de tots els catalans.

I encara que la consulta de diumenge i altres que en vindran no sigui vinculant, saben de sobres que no hi podran fer res quan Catalunya es declari unilateralment independent. Prou que ho saben tots els que van en contra de Catalunya que Catalunya ja era una nació, abans de que Espanya fos Espanya de la manera que la coneixem. I sempre han sabut, encara que no ho han volgut reconèixer mai, que a Catalunya li van usurpar tots els drets de nació amb estat el trist dia 11 de setembre del 1714 i que des d’aquella fatal data sempre han intentat de sotmetre-la al jou de Castella per la força de les armes. Ara, per fi, sembla que això s’ha acabat. D’aquí a poc temps podrem dir ben alt i fort, això sí, amb molta educació perquè les catalanes i els catalans som molt ben educats: ADÉU, ESPANYA!!! AQUÍ ET QUEDES AMB ELS TEUS AFANYS DE CONQUESTA I DE SUBMISSIÓ DE NACIONS!!!

No sé si després potser sí que ho anunciarà al món la TV3, quan de veritat torni a ser “la nostra” televisió, a l’haver enviat a pastar fang al Tripartit i als seus amos que ja no podran controlar-la.

VISCA CATALUNYA I LA LLIBERTAT D’INFORMACIÓ!

Ja vaig escriure sobre el mateix tema en una altra ocasió, però torno a insistir. Què s’entén a Catalunya i Espanya quan es parla de religió? Només s’entén que s’està parlant de la religió catòlica? Quan es parla d’ensenyar religió a les escoles de Catalunya i d’Espanya, s’entén que únicament ha de ser l’ensenyament de la religió catòlica? Si es pensa i entén sobre aquests termes, mal pensen i mal entenen qui així pensen i així entenen.
També ja ho vaig escriure en una altra ocasió, que a les escoles, totes, el que sí que hauria d’ensenyar-se és la Història de les Religions. Això sí que hauria de ser una assignatura obligada, com ho pot ser estudiar Geografia.
En tots els centres d’ensenyament, s’hauria d’ensenyar a l’alumnat que al món hi ha una variada gamma de religions. S’haurien d’ensenyar les característiques bàsiques de cadascuna de totes les religions sense posar l’accent en cap en particular. Després, amb el temps i obtenint l’alumnat bons coneixements de cada religió, que escollís la que millor li semblés.
Per què aquesta insistència de Monsenyor Rouco Varela i de la Conferència Episcopal Espanyola per a que s’ensenyi a les aules catalanes i espanyoles només la religió catòlica? No està vist i comprovat que a Catalunya i Espanya hi ha un sector d’alumnat escolaritzat que prové de països en els quals la religió no és precisament la catòlica? Per què a aquest alumnat se li ha d’inculcar una religió que no és la seva?
D’altra banda, torno a repetir, que qui vulgui aprendre tot el referent a la religió catòlica, hauria de dirigir-se a algun temple catòlic, ja que és allà on millor li podran ensenyar, –o és allà on veritablement n’haurien d’ensenyar–, tal com es fa a les Escoles Dominicals dels que practiquen la religió evangèlica o protestant.
No es va a una escola d’idiomes quan es vol aprendre bé un idioma? Doncs voler aprendre bé tot que fa referència a la religió catòlica hauria d’aprendre’s en un lloc també especial. Mai en hores lectives de classe. Aquesta última mateixa pregunta amb la mateixa solució, és aplicable al tan debatut tema de l’ensenyament del castellà a Catalunya. A bon entenedor …

He escoltat per una emissora de ràdio, que ADIF, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), vol col·locar càmeres de vigilància a moltes estacions de Rodalia de la xarxa ferroviària de RENFE en territori català.

Pot ser una iniciativa molt encertada, car d’un temps ençà, s’ha pogut comprovar l’augment d’incivisme que grups de gent incontrolada apliquen a moltes estacions.

Fa veritablement fàstic esperar el tren en segons quines estacions de brutes que estan. Però no brutes perquè no funcioni un servei de neteja, brutes en el sentit de parets pintades amb mil i un símbols; mobiliari destrossat; lavabos trencats i embossats perquè hi tiren tota mena de porqueria… I molt escàndol quan l’estació està plena d’un tipus de jovent que no en té ni punyetera idea del què és la educació i les bones maneres.

Recomanaria, però, a ADIF, que la nova inserció de càmeres de vigilància a les estacions, es fes extensiu també a col·locar càmeres dins els trens.

Els passatgers de bé, ja n’estem farts d’aguantar les bretolades de segons quins joves i no tant joves.

Per a algunes i alguns, l’estricte prohibició de fumar dins els cotxes no compte per a res. N’hi ha que, tot i estar del tot prohibit, es posen a fumar a l’espai que hi ha entre cotxe i cotxe, destorbant el pas als passatgers que vulguin anar d’una punta a l’altre del tren cercant seient. Però és que hi ha els encara més incívics que, sense cap mirament, es posen a fumar entre el passatge. I no sempre fumen tabac i vostès ja m’entenen.

Una altre de les coses que formen part d’aquest incivisme galopant, és el fet de que moltes i molts no saben seure com cal. Si s’asseuen en un lloc que davant seu hi ha un seient buit, automàticament hi col·loquen els peus. Ah! I no els hi recriminis perquè en pots sortir escaldat. A mi em va passar una vegada. Vaig voler fer veure a un xicot que el tren és de totes i tots i que com a tal s’havia de respectar. Doncs amenaçant-me amb una navalla, va dir-me que em fiques en els meus assumptes i que, callant, el deixés en pau. Vaig protestar, però ningú dels passatgers va recolzar la meva protesta. Així no es pot viatjar. igual com quan es posen a cantar o, si porten un aparell de radiocasset, posar-lo amb el so el màxim d’alt que priva de tota conversa i de pau a la resta de passatgers.

I no diguem, quan el tren és envaït per un rosari de músics de tota mena i condició, i de les dones amb criatura al coll o sense, demanant caritat com si el tren fossin les escales d’entrada a un temple un diumenge a missa de dotze.

Un bon servei de càmeres de vigilància, complementat amb les parelles de guàrdies de seguretat amb gos que de tant en tant es passegen per les estacions i per dintre els trens, amb alguna que altra expulsió i possible detenció de tota aquesta gentussa que tant molesta, i possiblement també la reincorporació de la figura de l’interventor i el cap d’estació que no sé perquè van desaparèixer i que ha estat el principi de tots aquests desgavells, farien per manera de que potser tot anés més bé tant a les estacions com a l’interior dels trens.

ADIF i RENFE es volen estalviar diners, però els passatgers, que cap i a la fi som els qui paguem i molt, volem viatjar amb pau i tranquil·litat i sense ensurts desagradables.

L’escrit que ve a continuació, per a moltes i a molts els hi semblarà una gran i solemne ximpleria i d’entrada als que així pensin els hi dono tota la raó. Però és que si no escric el que penso, rebento. I també sóc conscient que les crítiques en contra per haver escrit això plouran amb més intensitat que el Diluvi Universal.

De tothom és sabut la llibertat de compra d’armes de defensa personal que hi ha als EE.UU de nord-Amèrica, tot hi que hi ha molta gent que hi està en contra. Però la llibertat d’adquisició existeix, perquè aquell país sí que és una veritable democràcia. Qui se’n vulgui i pugui comprar-se’n una o les que vulgui, que se la compri. Qui no hi estigui d’acord i no se’n vol comprar cap, que no se la compri; ningú l’obliga a fer-ho. Més clar, impossible.

De tothom és sabut, també, les restriccions que hi ha a l’estat espanyol per l’adquisició d’una arma curta de defensa personal, o una de guerra, és igual. Millor dit, a l’estat espanyol no existeix la venda lliure i legal d’armes de foc per a defensa personal siguin del tipus que siguin. (al mercat negre, però, sí que n’hi ha, i moltes i de tot tipus i preus, i gairebé potser que n’hi hagin amb més quantitat de les que es troben en mans de les forces de seguretat de l’Estat i totes les policies locals i autonòmiques juntes). És allò que es diu de; feta la llei, feta la trampa, oi? La llei sobre el tema de la tinença d’armes a l’Estat espanyol és molt clara i estricta, i mai l’han volgut canviar. Fins ahir o abans d’ahir. Quan el Govern a vist que no podia solucionar de cap manera el tema del vaixell tonyinaire «ALAKRANA», a cuita corrents a canviat la Llei de Seguretat Privada per poder dotar a uns més que discutibles vigilants jurats, armes de tota mena per poder fer front als segrestadors somalis.

Mentre tant, delinqüents armats fins a les dents, campen per l’estat espanyol i per Catalunya atracant a ma armada a tort i a dret, carregant-se a qui oposi resistència, i matant-se entre elles les bandes rivals, sense que el bon ciutadà hi pugui fer res, ni es pugui defensar, per molt que l’amenacin amb una arma de foc, perquè les lleis de l’Estat espanyol l’hi impedeixen de comprar-se legalment una arma per poder-se defensar ell i els seus interessos, i la seva família, en cas de que entrin a robar a casa seva.

Això és just? Hom diria que no, que no és just. Però això passa perquè aquí la Democràcia, veritablement encara no ha triomfat. El borinot feixista vola encara pel damunt de tota la Península Ibèrica.

Molts de vostès pensaran que no és amb la bona gent armada per defensar-se, que s’han de solucionar els conflictes. Doncs bé, això que algú ho faci entendre als delinqüents. Que es portin bé i que no vagin armats amb cap tipus d’arma, ja sigui de foc o blanca. I que quan la policia els detingui, siguin jutjats immediatament i empresonats amb la pena màxima que permeti el Codi Penal de l’Estat espanyol.

A part de tot això escrit més amunt, i sense entrar en detalls de quant ha costat a les arques de l’Estat espanyol (o sigui la nostra butxaca, com sempre) l’alliberament dels hostes pescadors, donar l’enhorabona als alliberats i a la seva família, perquè després de tants dies de captiveri per fi s’han pogut reunir de nou i començar, si poden, a oblidar aquest mal son que han hagut de passar. Esperant i desitjant, que la comunitat internacional es posi d’acord per acabar d’una vegada per totes amb aquests actes de pirateria que a tantes famílies a fet passar-ho tan malament.

En varies de les moltes discussions sobre la llengua catalana que he mantingut amb persones vingudes a Catalunya des dels anys cinquanta i seixanta en endavant, evidentment sempre persones de parla castellana, moltes d’elles han acabat la conversa, si conversa se’n podia dir, fent servir la frase que tant de mal em fa quant la sento pronunciar: «yo no hablo en catalán porque no me da la gana, ya que estamos en España y en España se habla español». Sentir això per boca dels qui han trobat a Catalunya tot el que no podien tenir als seus respectius pobles, fa molt de mal, molt!

L’individu del qual parlo, que jo recordi, aquesta maleïda frase no l’ha dit mai en públic. Però em fa mal pensar que interiorment se l’hagi dit més d’una vegada. I aquest individu també té molt que agrair a Catalunya i al Futbol Club Barcelona.

Però sempre hi ha la part bona i positiva entre altres immigrants vinguts d’altres països, tant d’ultramar com de la resta d’Europa que, només portant com aquell qui diu quatre dies a Catalunya, fan un esforç immens per estudiar a fons el català i poder-se així integrar amb més fermesa a la nostra nació.

Malauradament, però, tenim a Barcelona un individu, que fa que s’hi ha establert pràcticament des de l’any 1973, en que el va fitxar el FC. Barcelona com a gran figura del futbol.

Aquest individu, per molt bon jugador de futbol que vagi ser i per molt bon entrenador que va fer guanyar molts títols al “Barça” i que es suposa que en farà guanyar molts més a la Selecció Catalana de Futbol perquè, per a qui encara no ho sàpiga, l’han nomenat no fa gaires dies entrenador de la Selecció Catalana de Futbol, resulta que bo hi portant tants anys a Catalunya, no solament no en té ni idea de la nostra llengua, que ni tan sols parla bé la llengua imposada per la força de les armes de mil i una guerres en contra de Catalunya, o sigui el castellà.

Té un fill que per nom li van posar Jordi. Es pensa aquest individu que amb aquest gest ja el reconeixeríem com a català a ell? Al seu fill sí perquè és nascut aquí, però a ell i a la seva senyora, ni parlar-ne!

Com es pot donar el títol d’entrenador de la Selecció Catalana de Futbol, a un individu que des de que va arribar a Catalunya no s’ha preocupat mai d’aprendre bé a escriure, llegir i parlar la nostra llengua?

Ara que li han concedit un càrrec tant important, doncs fins i tot hi ha que diu que ser per una banda President del “Barça”, i per l’altra Seleccionador de la Selecció Catalana de Futbol, aquests dos càrrecs són molt més importants que ser President de la Generalitat, per arranjar-ho un xic, es podrien ajuntar el seleccionador de futbol nacional català amb el President de la Generalitat, per anar plegats a una escola d’idiomes a veure si d’una vegada per totes, tant un com l’altre aprenen la nostra llengua, ja que desenvolupen uns càrrecs molt importants tan a nivell polític com a nivell futbolístic.

No dubto que la Selecció Catalana de Futbol conquisti grans títols i més quan d’aquí a poc Catalunya esdevingui un Estat, en mans de l’individu del qual estic escrivint. Però seria molt necessari que les mateixes persones que han fet els passos per encimbellar-lo com a entrenador de la nostra Selecció, li fessin veure la peremptòria necessitat d’aprendre correctament el català i, si molt m’apureu, també a parlar correctament el castellà perquè ara, de la manera que el parla, francament fa molt el ridícul, a pesar de que els imitadors s’hi han fet rics imitant la seva estranya manera de parlar castellà.