LA FOTOSÍNTESI

Doncs sí. ja ho te això d’Internet. Qualsevol pot linkar-te i creuar-se  al la vida. De sobte algú entra a casa teva (i ja està) (…) I el meu alcalde avui em troba a la seva cuina, amb un cafè a la ma (tranquil·lament) preguntant-li perquè si ell celebra tant el comerç de barri, el famós barri gairebé no te botigues (excepte mil basars xinesos)… Perquè ja no tinc videoclub, papereria, ni quiosc… Perquè quan baixo la rambla tot son bancs (…) I ja de pas, ja que estic a la seva cuina, també li preguntaré perquè al carrer on el PSC i ERC tenen dues precioses seus,   al costat d’ un col·legi, per les voreres no hi passa un carret de nen, ni un carret de la compra, i perquè està sempre ple de cotxes en doble fila i el paviment aixecat, i la seu del seu partit, te un gual davant d’un descampat (de merda!) (…) Ja veus, perques de ciutadà que se t’ha ficat a la cuina (…) Per cert.  Està força bé el llibre que llegeix l’Alcalde!

(…) Quina força de voluntat. Sempre allà. Totalment immòbil (…) I qui deu ser, ell? Amb la seva eterna presència damunt d’un fons vermell, la guitarra, el tamboret, el somriure -que no entenc- i la mà aixecada.

Ja es poden posar les piles les estàtues vivents de La Rambla… Se’ls ha girat feina (…) Aquell -senyor- és un professional? cobra? pren alguna substancia? sap xiular? (…) Cada dia me’l miro per intentar detectar algun petit canvi -No!- No n’hi ha. Una estàtua vivent perfecta. Dia rere dia… I xiular no sé si xiula (…) Però si xiula a les dones amb la mateixa eficàcia que fa l’estàtua segur que triomfarà(…) Jo seguiré mirant-me’l cada dia buscant un ull aclucat, un dit diferent… Qualsevol signe de què és humà.

Jo no sóc el noi trist i solitari - potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada - i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso- al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.