LA FOTOSÍNTESI

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.

(silenci) de sobte necessari. Temps mort. I res s’atura. Tot segueix -el show debe continuar- i jo no vull saber-ne res (…) I el calor de les vacances arriba. Els 5 Kg de nena, la ITV 2009.

I jo -el silenci- i jo (…) l’Spam del collons- no s’atura. De fet es multiplica… I el que vull és poder mirar-me el món una mica de lluny. Respirar. Mirar al mar sense que que em vingui al cap la cançoneta d’Estrella tonight,tonight,tonight

(…) Mirar el mar i la seva remor, que poc a poc desapareix dins el meu cap, fins que ja no sento res. Fins que tot és blau. I tant sols distingeixo si soc dins o fora per la bromera de l’aigua al trobar-se amb la terra. Que m’explica que res no s’atura (…) tot i el silenci.

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

Què faria si tornés enrere? Què canviaria? (…) Res (supòs amb un somriure). Tot ho faria igual.

O potser, com a molt, seria un super llest amb Carrera i “invertiria” en un o dos màster econòmics per anar a una multinacional i aplicar unes teories yankees, i així descapitalitzar l’empresa, destruir llocs de treball, invertir en capital risc i presentar uns números que ni jo -super llest- entenc… Però em serveixen per tenir un cotxe caríssim, un telèfon caríssim, una vida caríssima, unes vacances caríssimes, uns coles dels nens caríssims i de tant en tant fotre algun polvo (bonus) caríssim… I ja m’estaria bé… I el dia que em despatxessin haurien de donar-me un pasta gansa, i no hauria de patir per la feina, perquè amb el currículum i els Màster totes les grans empreses se m’obririen de cames.

Si tornés enrere no voldria escriure amb rancúnia (…) Poder evitar-ho.

Poder escriure sempre de les pedres i les petxines que vaig collir al Delta. Escriure de colors, de l’amor, de motos, de gats… De com jugo amb els gossos del meus amics, de com somio cada dia que neix l’Emma (…) Escriure sempre el que em fa créixer (…) No deixar que la merda m’ofegui. No escriure amb rancúnia (…) Poder- evitar-ho.

(…)

Ni ganes d’escriure el Blog (¿!) Potser és massa santa, la setmana, perquè em preocupi de l’INEM, el SOC, l’AEAT i de la SS. Paperassa burocràtica que res té a veure amb la passió de Crist (Espero que tampoc sigui la meva, de passió!)… Espero que com a molt -la meva història- parli de travessa del desert (…)

I ni tant sols puc distreure’m jugant amb els nens, que fan el que han de fer el nens i marxen de vacances. I la nena de la panxa encara només és panxa (…) Quines ganes de petons que tinc avui… Quines ganes de jugar. I d’oblidar.

(…) Feia molt que no parlava amb el Raimon -un any?- i he notat l’emoció a la seva veu (…) Ell està separat -com gairebé tots- i te un fill… I m’ha explicat que s’ha comprat un Smart, que està sol, que viatja tot el que pot, que li han piratejat la Visa i li han pispat 600 euros (¡!) Que no veu a cap dels altres, que s’està quedant calb…

I jo (…) Jo li he dit que visc a Cornellà, que tinc una ecografia penjada a la nevera, que encara no tinc feina fixa… I que també estic calb… Però jo no m’hi poso productes miraculosos(…) I després de la trucada m’he quedat una mica en B&W - i una mica content- sense un motiu (…) Potser si que sóc el noi trist i solitari que diu l’Alfonso.