LA FOTOSÍNTESI

Quin munt de fotos on tú hi surts Asther!… Records de molts (no tants) anys. I alguna raresa, com el text de la Wendy.  Més textos, aquest cop meus, on et vaig agafar el nom en préstec (…) Vaig veure’m reflectit al retrovisor d’un Wolkswagen Escarabat. Era un gat. Un enorme gat roig (com els regalitxos), amb bigotis com agulles de punt. Em va fer somriure?. Somriure al que tothom va respondre psssss… pppsssss… pppssppppssppp… pppsssss. Vaig estirar-me al costat de la Marhiona, a prendre el sol. De reüll mirava l’Asther. Volava a tota velocitat, damunt del gronxador. Les seves trenes volaven i el short tot just li tapava el cul. Una Lolita llançada a l’aire a tota velocitat (…) Quants anys sent amics!. Quants anys de viatges a Madrid… Encara ara (i mira que ha plogut) et trobo a faltar. I com sempre (per agafar-te) hauré d’esperar el 28 de Maig… I mai et perdonaré que regalesis la meva samarreta del Pixies!

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

(…) Contagiar-me! vull contagiar-me del somriure de la  Nina (Mädchen lächelt). De la força del cor de la meva nena de la panxa. De la dolçor de la Marta

Agafar tot el que avui m’ha tocat la pell i quedar-m’ho (quedar-m’hi) per sempre (…)

I potser avui -també- oblidar la sertralina… I tenir una Wolksvagen California  per anar amb uns amics de viatge.

(…) Diuen -a algun lloc ho diuen- una de cal y una de arena. O alguna cosa així.

I l’amic Alfonso me’n dona una de cal - i em taladra- amb un disc de Miguel Rios… I el pitjor és que vol vol convèncer-me que m’ha d’agradar. De que és lo millor (¿¿!!!!!!).

Per sort arriba l’ arena. Arena de platja sobre la que ell mateix corre. Platja de delta. Mig riu mig mar… I jo -també corro- ho enregistro. Imagino música de Vetusta Morla.

(…) M’agrada molt la música que fan aquests tios… També han estat arena d’aquest cap de setmana (…) Ja veurem de quin pal va la de cal que ho acompanya (…)

Hora del bañito. Cóm gairebé cada dia, però a casa del Ramón, de la Maria i de les nenes(…) Un munt de nens a la banyera i un munt de grans que se’ls miren. Riuen (t’hagues encantat Ricky)  (…) I està bé per estalviar recursos. I està bé pels nens -que no ho recordaran mes enllà de la foto- i per nosaltres, que ho recordarem tota la vida (…) I pels pares, que veuen els somriures del petitons i també somriuen (…) I per mi que trobo una foto preciosa… I puc escriure això (…) I després del bañito la sopita. De fideus. I cap a casa (…) el bany de demà segur que no serà tant divertit (no nens?).

(…) Com m’agrada la sensació que em deixa la gent que em tracta sempre com si m’hagués vist ahir… Tot i fer bastants dies -mesos de vegades- sempre sembla que em van veure ahir (…)

El nen que m’agafa la mà per seguir un joc interromput dies abans (…) El vell amic que no veig mai i sempre és el millor amic (…) El gat que em recorda al cap d’un any.

Aquell que espera que torni de viatge -amb el milor del seus somriures al llavis- Que sempre m’espera amb el seu millor somriure als llavis (…) Un somriure habitual.

Hòstia! Quina bestialitat de dia… 15 hores… I les últimes 7 de guàrdia davant del jutjat, per acabar fent una més que dubtosa foto d’una furgona dels Mossos -Quin fred que feia!- a les tantes de la nit (…) Però ara -avui- això ja és historia. em toca caminar i punt.

L’objectiu són unes -crec- merescudes vacances… I tant se val si no hi ha camí. El fas i ja està (…) I el mal d’esquena me l’aguanto. I la mandra. I el mal de cap… Ara me l’aguanto. Ara toca caminar. I no mirar massa enrere -per no saturar-me- ni massa endavant. I tocar una mica de fusta -no sigui que tot s’esguerri-.

(…) Tan sols caminar. I sembla un bon dia per començar -com qualsevol altre- per que a la ràdio diuen que “hi ha normalitat a la majoria de vies”, tot i que també diuen que el proper any Espanya entra en recessió (uf).

Un dia en  què he retrobat una amiga (hola Rebeca), i on a casa estrenem un sabó de mans que vam portar en moto des de Plivitce… Un dia qualsevol (…) Un bon dia per caminar amb la meva estimada -i la nenapanxa- i anar a l’Eroski, i dinar d’hora… Avui també toca treballar.

I què hi farem… Aquest és el camí. I amb una mica de sort, no em tocarà doblar jornada -aquest cop que s’ho mengi un altre- i al futbol -espero- no farà tant de fred com em penso que farà… O almenys aniré mes preparat que ahir. O al menys les fotos valdràn més la pena.

nknknnl 

Sona el Silvio Rodríguez -”Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada… o casi nada, que no es lo mismo pero es igual”- (…) I és preciosa aquesta cançó. I jo també tinc els meus “cants” que faig i desfaig per omplir el meu temps (…) I també -com el Silvio- Sóc feliç. Sóc un home feliç… I jo, també -”quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad”-.

I si no em perdonen doncs bé. Toca assumir-ho. Ja sóc grandet. Endavant les atxes (…) Em tocarà viure -com el Silvio- Lliure. A un pais on només es pot ser lliure i viure feliç… Igualment feliç.

Potser el que trobo a faltar són amics. Aquells que un dia van desaparèixer (¿?) Aquells que potser hauré de començar a considerar-los muertos de mi felicidad.

(…) Feia un munt de dies que no passava per la meva antiga redacció i, només arribar, m’ha rebut -la sempre dolça- princesa Bibiana… I llavors han anat apareixent tots -o gairebé tots- els vells amics (…) El Cortada, el David (l’home dels gats), la Nina (avui rossa), la meva estimada, la Laura -vista i no vista-, el sempre carinyós Llort, el Bernat, l’Ignasi i la seva trouppe, els “polítics” i els “economistes”… I els meus… Els fotògrafs (…) L’amic Robert, l’amiga Rosa, la Ruth i el Garcia.

I ja no he pujat a la 4ª planta. Ja n’hi havia prou de petons i abraçades, per avui (…) petons i abraçades a un munt d’amics que cada dia fan un diari -de puta mare- amb més ofici que recursos…

(…) Feia molt que no parlava amb el Raimon -un any?- i he notat l’emoció a la seva veu (…) Ell està separat -com gairebé tots- i te un fill… I m’ha explicat que s’ha comprat un Smart, que està sol, que viatja tot el que pot, que li han piratejat la Visa i li han pispat 600 euros (¡!) Que no veu a cap dels altres, que s’està quedant calb…

I jo (…) Jo li he dit que visc a Cornellà, que tinc una ecografia penjada a la nevera, que encara no tinc feina fixa… I que també estic calb… Però jo no m’hi poso productes miraculosos(…) I després de la trucada m’he quedat una mica en B&W - i una mica content- sense un motiu (…) Potser si que sóc el noi trist i solitari que diu l’Alfonso.