LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

nknknnl 

Sona el Silvio Rodríguez -”Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada… o casi nada, que no es lo mismo pero es igual”- (…) I és preciosa aquesta cançó. I jo també tinc els meus “cants” que faig i desfaig per omplir el meu temps (…) I també -com el Silvio- Sóc feliç. Sóc un home feliç… I jo, també -”quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad”-.

I si no em perdonen doncs bé. Toca assumir-ho. Ja sóc grandet. Endavant les atxes (…) Em tocarà viure -com el Silvio- Lliure. A un pais on només es pot ser lliure i viure feliç… Igualment feliç.

Potser el que trobo a faltar són amics. Aquells que un dia van desaparèixer (¿?) Aquells que potser hauré de començar a considerar-los muertos de mi felicidad.

19h. Arc de Sant Agustí, 3… Pel balcó obert veig les vigues de fusta que vaig pintar de vermell -satinat- ara farà 10 anys… El bloc l’han anat buidant (busquen fotre’l a terra)… Ves a saber on paren els Bermejo (…) Camino per davant del Rita Blue -a Sant Agustí-. Agafo la moto a la plaça Gardunya -aquest cop no la tinc al parking-, Surto per Hospital -Curtidos Pinós és tancat… Estrany-, baixo la Rambla del Raval -que vaig veure néixer-, passo per davant de putes “ravalites”… El semàfor de l’avinguda Drassanes - gairebé impossible trobar-lo verd-… Segueixo fins al Paral.lel… I surto del barri… Com tantes vegades vaig fer durant prop de 10 anys…

Dissabte de jocs i riures (…) Despertar dolç de la meva estimada (…) L’esmorzar -pa torrat amb formatge- com els d’abans, com els que feia amb la meva mare. I em vaig netejar la boca amb el drap de la cuina, com de petit… quan no suportava els tovallons (¿?)

Pantalons de quadres i Parka militar… Em veig guapo. Em veig jove (i no en soc tant). Em veig jo (…) i la meva estimada està preciosa -com sempre- i com que ja fa fred es posa protector labial… I els llavis se li tornen d’un color intens (haig de besar-los)… Són de magrana.

I després de la migdiada, xocolata amb melindros! - I ens vam empastifar una mica- a la Casa Viader… Amb el nen i les nenes Ciércoles… I vaig  riure i jugar tota la tarda… I de sobte tenia 2 anys… I el meu cap era ple de jocs i invents per riure i divertir-nos (…) I la tarda va passar ràpida -i es va fer fosc poc després de les 5- i la nit va seguir igual… Sopar pizza, mirar vídeos de Vickie el Vikingo -al You Tube- i jugar i riure i jugar i riure i jugar i riure (El Bruno no es cansa mai de jugar i riure)… Ni jo.

Avui és un vesprada de dispersió… El cap camina sense una direcció concreta… Em disperso. I el cert és que aquesta sensació m’agrada.

Els fragment que alguns escriptor inclouen als seus llibres m’encanten… Trobo que és en si un gènere literari (un interessant gènere literari), que t’obre una finestra als dos autors. És com si s’establis una correspondència entre tots dos…

“Su cuerpo,
pero
            no:
me             cuesta
     demasiado
poner              las palabras
los       conceptos
en el lugar                 que corresponden.” - Alessandro Baricco-

(…) Quan ajuntes molts d’aquests fragments, escollits per tu, acabes construint petites (i tontes) piràmides on es pot veure la teva personalitat (la personalitat de l’arquitecte).

” - Pero qué es lo que hay que hacer?
- Estar en el suelo -dice Anne-. Estar en el suelo, sobre esta arena,
en medio de la brisa y con la cabeza vacía; o andar y verlo todo, o
hacer cosas, hacer casas de piedra para la gente, darles coches, luz,
todo lo que todo el mundo pueda tener, para que ellos puedan no hacer
nada también y permanecer en la arena, al sol, y tener la cabeza
vacía, y hacer el amor a las mujeres. “ - Boris Vian-

(…)

Fa uns anys, un matí dispers (com avui), vaig anar a fer una roda de premsa a Bellvitge… No recordo el què… però era una roda de premsa (…) Doncs al arribar a l’hospital, em vaig aturar, i al
treure’m el casc vaig notar picor al coll… Marietes!…Em vaig treure dues marietes del coll!… Espero no oblidar-ho mai(…)

Quan vivia al Raval, tenia un veí genial…El Bermejo… un
ravalita total… Un dia em va dir, referint-se a unes drac-Quens que
vivien al primer pis…” ¿has visto a las Draculins?”….Gairebé m’ofego!.

Un altre persona que conec, anomena a la Triumph Boneville, la Triumph Bodevil…. El tio va i em diu “he
pensat a comprar-me una Triumph Bodevil.

(Tinc ganes de que vingui l’estiu… I estirar-me a la gespa a dormitar) 

(…) A veure si un vesprada de dispersió precedeix a una nit de somriures!.