LA FOTOSÍNTESI

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

L’únic Land que havia vist al saló era Rover. I ara apareix el Lorenzo -el motorista sobraillo aquell- i porta un còmic del seu land (se’m posa la pell de gallina). El guió del tbo és d’ell mateix (…) Ell i el seu món (el seu món i ell). L’any passat una biografia… Primera pedra de la bibliografia…És que no tinc paraules.

Al còmic hi surt el Nadal -i ell li guanya un partit de tennis- el Nacho Vidal (¿?) l’Eto‘o, el Puyol, l’Stallone. (En fí) Tot un abans i un desprès en el món de la bande desinée.

(…) I la cirereta!. Ara m’explica l’amic Paco que el motorista gladiador demana permís a Yamaha per pintar la moto dels colors del Barça (!¡)

Vaja. Em recorda a un pilot italià (diguem-li Rossi) pluri campió, que l’any passat va pintar la moto quan la selecció italiana va guanyar el mundial… Que original nano… potser el proper llibre haurà de ser de màrqueting, o de disseny gràfic…

(Mm¿mm?) Sembla que entre les hostesses el puto còmic te èxit. potser soc massa dur. No semblen males noies. Una mica primes (sempre tenen fred). Segur que el Lorenzo tampoc és un mal noi. Posaria la ma al foc… Se li veu als ulls.

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

M’ha explicat l’amic Paco, que als Guillem, a Mallorca els anomenen Guiem… I m’ha semblat el nom mes bonic del món (…)

Les coses mes precioses que he conegut sempre estaven a illes… koufi!… La casa de la Chariklia, la platja de Cres, la posta del sol a Amorgós, unes Guinnes a Galway, el vent Inishmore, unes cuixes -conegudes- a Córsega… la gent de Rapa Nui, el mar de Santorini, el vent de Paros, l’escola de Kos, sopar a korcula, els Antonia Font, la ensaïmada de nespres, una gateta rosa a Eivissa (…)

M’agrada molt el nom de Guillem(…)

Llevar-me amb un somriure -mig a les fosques- de la meva estimada. El ronroneig habitual de la Tiger. El sol a la cara a l’hora de l’esmorzar. Un cambrer que obliga a una amiga -princesa- a acabar-se tot el seu plat. Un missatge inesperat i tronat a la bústia de veu. Eixugar el cabell a una nena -a la que adoro- de dos anys… Estar llegint “Els homes que no estimaven les dones” - i no poder parar-. Altra cop la meva estimada i el seu somriure… Aquest cop entra per la porta.

(…) I una entrada al Blog de l’amic Paco…

Un dia de tardor. De Novembre. Un dia per oblidar la crisi. Oblidar-se de tot… Excepte d’aquest dia.
 

Avui -Ahir- La Calderer (sense raó) m’ha dit que sóc un pilota, el Paco (com sempre) diu que un cabró, Bruno (Brunito) diu Xavito, la meva estimada (entre altres coses) diu que sóc un blandito, el meu germà (amb raó) m’ha dit desaparegut… L’Alberto (m’haig d’aguantar perquè és el jefe) em diu pesat (…) El Llibert m’ha dit paranoic (¿?) - I tot en un sol dia!-.

(…) Com tothom, si fa no fa… Una mica d’aquí una mica d’allà… Petits fragments d’un total… Imagino que tots ells coneixen parts de mi - alguns mes que d’altres- I jo en conec de meves. I se que potser em mostro una mica massa. Fins i tot amb aquest blog… La meva 13 Rue del Percebe.

Ahir -Jo vaig detectar-ho ahir- Van aparèixer uns angelets al meu blog. Canten no se quines hòsties… I tenen un grafisme Qüestionable… Apareixen entre altres anuncis. S’amaguen - Jo també m’amagaria-.

Que he fet jo per merèixer això. Encara que ben pensat -crec- que tampoc vaig fer res per merèixer l’Aznar o el Van Gal.

Formen part de la grandesa - grandària- de la xarxa. Tot i tothom i cap… L’altre dia vaig llegir que hi ha mes de cent milions de blogs (¡!) (Uahuuuuuu…). I jo que en conec vint…

A mi m’agrada molt el blog Viure -Dins dels blogs de l’Avui- I la resta dels del meu blogroll també m’agraden -és clar- Em penso que com l’Obama “We can”… podem viure sense els angelets… Als quals ara per ara no faré fora - potser cada cop que apareixen donen un segon mes de vida a l’Avui-…

 (…) L’amic Paco Avila -Amb el seu blog- M’ha clavat un somriure a la cara, que espero duri tot el dia.

Portava dues hores i tretze minuts despert - millor dit, llevat- i llavors m’he ensopegat amb ell -El Paco- Amb el seu text “Amarillo” (…) I m’he contagiat, i mentre escric això (pensant en que tinc ganes de baixar a fer un cafè), em retrobo amb l’últim estiu. Amb l’embotit Cors, el meu primer estiu a EFE, la Pietra, La Tiger, Enyorar al Bruno i la Ruth, El sol a l’esquena, La sal a la cara, les botes de moto, el pareo al seient, els petons a la platja, el neoprè, els boscos, les roques, la muntanya, l’aigua del Mediterrani… I la cicatriu infantil a al panxa de la meva estimada(…)