LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

Tant GSMA i tant pagar-los per que es quedin, o per que vingui (Perquè dona riquesa, i feina diuen). I potser és cert, però mes feina donaria si els controladors d’ accessos, la gent de premsa, la seguretat, els fotògrafs i tants altres fossin d’aquí (…) I potser els hotels, els bars, els taxis, les putes i d’altres estan fent l’agost al febrer… Però és que jo tinc uns quants amics fotògrafs a l’atur. I resulta que també es paga aquesta fira amb els seus impostos (…) I tant català als cinemes i a les botigues (doncs) tampoc estaria malament que algú del saló parlés català (o fins i tot castellà!) i que no et fesin sentir-te imbecil (a cada moment) per treballar a casa teva (…) (no?)

(…) Que arrossega totes les misèries, fins la línia (que com deia el Baricco) on s’ajunten la terra i la mar. Arrossega fotògrafs cincuentons als que foten fora de diaris. I autònoms que rebaixen un 30 % les factures per poder seguir treballant (…) A la fi, tot acaba. I les joves promeses sobradament preparades (amb ulls ambiciosos) també… Ells també acabaran a la Platja. Envoltats de fulanos i menganos (…) Tots junts damunt d’una línia de sorra i escuma. Aquella línia (que deia el Baricco), on tota la immensitat de l’oceà, tota aquella massa immensa d’aigua, també acaba.. Hi ha un punt exacte on tot allò acaba.

Ells (els del Spams de medicaments) deuen pensar que ara és un bon moment per vendre Prozac, Viagra, Zoloft, Lexapro i altres merdes. Ara, a s’hora baixa la gent busca l’ajut allà on pot (…) Jo miro d’estalviar una mica, els mitjans s’agrupen per apretar una mica als Zp’s i Rajoy’s Jutge-vedettes, El Punt compra per mirar de salvar-se del tall… I altres compren pastilles de colors a la Xarxa, sense saber massa del cert si el que es perdran és el que diu l’envàs (…) També un embolcall hi diu “L’Avui i El Punt sumen esforços” (…)També un dia algú va dir que “Apoyaré el Estatut de Catalunya…”(…) I alguns varem comprar la pastilleta (…) I em noto un pel marejat (Serà una sobredosi).

(…) I el Millet que pagava als partits de tort i dret, i les fundacions dels collons repartint-se el botí … I els cabrons de Santa Coloma i (…) I l’imbecilitat de l’ex-President que va i diu (li diu al Xavier Bosch… Al seu programa) que d’això millor no parlar-ne… Diu que s’ha de deixar córrer per no pendre tots mal(¿?!!) El “això ara no toca” en versió vell penós que (ara sí) repapieja (…) I els de Valencia, Gurtel, Alcorcón i totes les merdes que no sabem ni sabrem. però això sí… O’clock (i sovint trimestralment) tots nosaltres seguim pagant (…) Per cert President… I tant que toca… Ja triga a començar a explicar-ho tot… I si ara prenem mal, doncs mala sort (haber pedido muerte).

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

85 a 63! (…) Sembla que no caldrà fer un ERO a la selecció de bàsquet (…) No caldran solucions imaginatives per triar el tall del greix (…) Sense crisi… Tot és perfecte, i el sol sortirà per l’Est, i les plantes faran la fotosíntesi, i els index de pol·lució baixaran, i les indústries produiran més i més, i la gent (els carn i també els greix) consumiran més, i els senyors imaginatius de les empreses (potser) no voldran fer EROs, i els pares del nois de Sant Boi, o Sant Feliu, o Sant Sunsun Corda, podran mantenir fills (MVP o greix) que juguin a bàsquet, o juguin a fer diaris, o juguin a fer cotxes… Jugadors  Titulars, temporals, fixos discontinus o jugadors autònoms dependents? (…)

Que fàcil ser e-simpàtic (…) Joder quina putada Víctor… Leucèmia… Quina putada per a tu, per a tots (…) Que llestos. Capullos mediocres que penseuso sortir de la crisi retallant diners i drets als treballadors… Emprenedors, I+D, noves tecnologies… Mentides (…) Gossos de l’amo (…) Quina pena haver llegit ja tots els Millenium. Que fort que Tele5 mangui les fotos de la Pe i el Bardem (impunement). Tenir-te Emma (Joder leucèmia!) la casa i el poble i els nens i tot… Quina putada… Te n’has de sortir… No sé què dir, tinc el cap una mica massa ple. Massa liat… Per on començar la neteja. Endreçar

Què faria si tornés enrere? Què canviaria? (…) Res (supòs amb un somriure). Tot ho faria igual.

O potser, com a molt, seria un super llest amb Carrera i “invertiria” en un o dos màster econòmics per anar a una multinacional i aplicar unes teories yankees, i així descapitalitzar l’empresa, destruir llocs de treball, invertir en capital risc i presentar uns números que ni jo -super llest- entenc… Però em serveixen per tenir un cotxe caríssim, un telèfon caríssim, una vida caríssima, unes vacances caríssimes, uns coles dels nens caríssims i de tant en tant fotre algun polvo (bonus) caríssim… I ja m’estaria bé… I el dia que em despatxessin haurien de donar-me un pasta gansa, i no hauria de patir per la feina, perquè amb el currículum i els Màster totes les grans empreses se m’obririen de cames.

Si tornés enrere no voldria escriure amb rancúnia (…) Poder evitar-ho.

Poder escriure sempre de les pedres i les petxines que vaig collir al Delta. Escriure de colors, de l’amor, de motos, de gats… De com jugo amb els gossos del meus amics, de com somio cada dia que neix l’Emma (…) Escriure sempre el que em fa créixer (…) No deixar que la merda m’ofegui. No escriure amb rancúnia (…) Poder- evitar-ho.

(…) Ja ho va dir aquell tant intel·ligent -”El fútbol es asín“-. I no cal que ho jurin, que és aixíns… Que els hi diguin als del Crackòvia, que parodien fins a l’hiperrealisme el futbolista que abans es deia Guti i ara s’anomena Guti. Haz (al més pur estil d’aquell cantant que abans es deia Prince i ara es diu un dibuix).

El futbol és aixins. Hi ha jugadors que col·leccionen mòbils, cotxes o rellotges o qualsevol altra gilipollada (…) I tenen fills celebren els gols fent coses tipus petons al canell o “gronxen” nadons… Collons!. Alguns es passen la vida gronxant (espero que no siguin tots fills seus (…) I d’altres porten els fills a l’entrenament. I no entenc per què no van al cole (…) I es canvien de pentinat per acabar amb un mala ratxa (¿?)

I quan fan un acudit tota una cort de periodistes els riu la gràcia… Encara que sigui sexista o prepotent o el que sigui (…) Mentre les ments pensants es deixen la gola a les tertúlies decidint si tenim crisi, triplete, trisi o criplete (…) I entre tertúlia i tertúlia hi haurà anuncis on sortiran “el más listo de la clase“, “el mejor portero del mundo“, “El niño“, “El profe” (…) Mmmmm… Estrelles d’aquest món… que ompliran pàgines i minuts de tele explicant que encara hi ha lliga, perquè s’ha d’anar passet a passet i tot i que el rival va jugar molt bé ells van fer les coses com tocava i llavors, amb esforç i treball, aquest equip és molt difícil de superar, perquè l’ambient al camp ajuda molt i l’equip està molt preparat i el seu company, fulanito de tal, és una meravella que sempre juga bé el posis a la posició que el posis i a més sempre està disposat a ajudar l’equip, entre broma i broma, perquè l’ambient al vestidor és increïble bla bla bla bla bla bla bla bla…

(…) Insuportable. Mirar una peli que t’està agradant i que no parin de fer anuncis -per a mi- és insuportable. Dos dies seguits la mateixa historia. Fan a TVE una peli que voldria veure… anuncis i més anuncis… Jo els aguanto…I la Marta ja s’ha adormit fa estona (certament és la millor opció) (…)

I a la una, quan només queden 20 minuts de historia, tornen a fotre una bateria de publicitat… I jo que decideixo que no veuré el final (…) Sort en vaig tenir de fer zàping -just abans d’anar al llit- i poder veure al Guardiola dient que l’Iniesta és genial. Dient que -” és un futbolista que no porta arracades, ni tatuatges, no es pentina, no es queixa” (…) Li hauran d’explicar als S. Ramos, Torres, Guti, Valdés, Deco, Ronaldinho (…) Una bona publicitat per l’Andrés Iniesta…

(…) Sembla que haurem de posar cadenes. La ruta cada cop és mes perillosa (…) Sembla que ara la solució als problemes econòmics del món serà poder fer fora als treballadors amb més facilitat. O que cobrin menys atur (…) Sembla que es tracta de negar la situació. De fer veure que no és tant com sembla (…) Potser fins i tot el diner públic -que és de tots, of course- finalment serà necessari per ajudar els bancs i multinacionals.

I és clar! que tant se’ls en fot a ells (…) Si no perdran pas la feina -ells- ni els pisos… Són els aturats i sense subsidi els que perdran els pisos… Que evidentment es quedarà el banc -sota preu- i augmentarà un patrimoni, que quan tot això passi ja miraran de vendre als fills dels morts de la crisi… Ja s’ocuparan ells que la propera generació tingui crèdit i feina per comprar (…) Peró és clar… Als seus fills no els caldrà el crèdit. Seran rics.

I les grans ments pensants ens diuen que ens cordem el cinturó, que posem les cadenes i -si podem- que omplim el dipòsit de benzina (…) Em sembla que el que de debò ens caldrà -amb aquest tipus de gent al capdavant de l’economia- serà portar el cotxe equipat amb un bon sistema d’Airbags (…) I jo -com tants altres- sóc dels que van en moto -de sempre- i no tinc ni tant sols l’Airbag. Doncs jo, hauré de confiar en ser prou bon conductor per no ostiar-me en aquesta carretera tant xunga.

Ho sento petitona (ho sento molt). No se que més dir-te. Jo no volia que el món que et queda fos així, però és que per aquí només pensen en els diners -vivim la societat del pelotazo- i no els importa ni el futur ni el passat (…) I tant se’ls fot als rics que cada cop hi hagi mes pobres… Sempre que els pobres tinguin crèdit per comprar el que ells fabriquen… I tant se val si el món s’en va a la merda… L’important és guanyar mes i tenir mes (…) Ho sento filla. I no. No em rento les mans… Però és que no puc fer-hi més (…) No!. No em rendeixo. Només és que no se que fer (…) I no sóc perfecte jo -ni de lluny- però tranquil·la petitona, igual de lluny estic de ser com ells.

(…) Tot ha començat amb una trucada de la companya Maria Jesús. Deia no sé què d’un apunyalament a prop d’EFE… Un sprint de 246m -dos carrers de l’Eixample- han sigut la raó que jo fos l’únic a captar una imatge d’aquest individu… D’aquest suposat home que ha apunyalat repetidament al coll la seva exparella… I no l’ha mort gràcies a tres homes que s’han ficat pel mig.

(…) I allà estava jo, fent fotos. Desconcertat i descol·locat. Igual que els mossos, els testimonis, els metges (…) I algunes persones em deien “retrata’l bé aquest fill de puta. Que tothom el vegi”… Aquest fill de puta, que amb la mirada una mica perduda, i amb un tranquil·litat impressionant explicava a un mosso que s’havia ferit en una mà amb el seu propi ganivet.

(…) I aquesta foto no es pot reproduir… És (c) d’EFE (tot i que ho faig perquè també és meva) (…) I per molt que vulgui tampoc puc reproduir la cara d’espant de la gent que ho ha vist. Ni el terror que -suposo- haurà sentit la dona apunyalada.

(…) I tot i això no serveix per a res. La foto no ha servit per a res. I això m’atabala. I ni tant sols sé si la dona està bé o no. I he passat tot el dia accelerat -amb l’adrenalina a cent- i m’he acabat trobant malament. I la sang era vermell clar… I n’hi havia molta… I el cabró aquell mirava amb una tranquil·litat que m’ha posat malat… I he vist la foto a totes les teles (i no canvia res)…

(…) Aquesta foto no és meva -per primer cop no poso una foto meva- és de l’amic Alberto… És la foto d’una dona de l’Hospitalet completament hostiada. El braç trencat. Els ulls i la cara són hematomes i a més va ser violada… pel seu marit!(…) Quin fill de puta. Què passa pel cap d’un tio que fa això? A quina espècie pertany?… I els cabrons que diumenge van apallissar a l’altre equip en un partit de futbol (¡?)

Com Cutres i cruels revisions dels cabrons sàtirs de la trilogia Millenium (Aquells als que la Lisbeth Sanders aplica severs correctius).

I Gaza?. I els nens morts a Gaza?… On és la humanitat del violador? La humanitat dels israelians? (…) Jo també podria matar nens?. Pegar i violar?. Soc com ells? (…) No! - espero que no!-. Jo prefereixo morir que ser això.

(…) 31′ ha trigat el Telenoticias d’Antena3 a parlar de Gaza. Dels mes de 700 assassinats. Això sí. Els 31 minuts han sigut de periodisme en estat pur, amb connexions en directe a infinits punts d’España per parlar de la neu (…) Doncs sí. Fa fred. Neva. És gener… Molt bé (…) I la gent de Gaza… Hauran pogut mirar la tele? -aprofitant les tres hores de treva-. Ja s’hauran assabentat que ha Madrid han tancat l’Aeroport? hauran vist els dramàtics directes des de la M40? (…)

(…) Art. 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans- ” Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat“- … Assemblea General de la ONU, 10 de Desembre de 1948 (…) I a mi em faltaven encara 20 anys per néixer. I ara -amb 38- veig cada dia a uns soldats de l’Estat Israelià que maten un munt de nens (Feliç aniversari assassins) I no puc ni imaginar-me que això passés a casa nostra. (…) I ells… Ells que ploren les seves víctimes. Víctimes d’uns terroristes -segons les seves paraules- que no tenen respecte per la vida i la pau (¡!) Ells, i no només ells -però també ells- son la vergonya dels éssers humans.

(…) Mira reina, jo no sóc blau -Príncep blau-. A mi m’ha tocat el blanc i negre, el vermell, el rosa… A mi el que em va son els petons de la meva estimada, Els somriures contagiosos de la nena, les petonejades emocionades del Brunito (…) I la família la vull veure com la recordo de quan era nen -i no em val res que no sigui això- de feliç.

(…) Potser m’ha tocat menjar un munt de merda -que tu no tens perquè conèixer- dels altres (…) Potser tinc massa mala hòstia… I fins i tot així , si cal t’estimaré -i punt- com el que ets (…)

I si pots, una estona mira al cel. No et miris el melic… Pensa que si tot és tant fàcil, perquè a mi em costa tant tot?… Perquè em fa tant feliç la Triumph?, perquè no menteixo?, perquè pateixo tant pel meu petitó?, perquè no puc callar-me (¿?)… Perquè sóc dramàticament sincer? (…) I si la cago…Doncs la cago… És la meva matèria (…) I quan miris el cel - i no et miris el melic- pensa que aquesta és la meva matèria (…)

I escolta -sense rencunia- amb la ma al cor… Et convido a una birra.

Sembla mentida (…) Que un tio -en una BMW- faci un cavallet al meu costat, circulant per Barna, sembla mentida. Que una parella demani tornar el seu fill adoptiu -de 15 anys- sembla mentida. Que no pugui desfer-me per sempre de l’ansietat, sembla mentida (…) Sembla mentida el poc futur professional que tenim els periodistes. Sembla mentida que es paguin 20,35 milions d’Euros per pintar un sostre. Sembla mentida que a Moçambic els nens mengin les sobres del turistes (¡!). Sembla mentida que una ambulància vagi per la Gran Via mes a poc a poc que els cotxes…

Que cada dia em mengi una cua de cotxes amb un sol ocupant, sembla mentida. El salari mínim interprofessional -i la pensió- sembla mentida. El munt d’hotels que s’estan fent a Barcelona, sembla mentida (…) Sembla mentida que sembli que tot marxa malament - encara que només ho sembli-.

Que la Roser -que segur que riu- sent tant jove tingui tant mala lluna, Sembla mentida. Sembla mentida tota la merda que s’ha menjat la meva família… Sembla mentida.

(…) Hauria de semblar mentida (…) Podria ser mentida