LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

Quin munt de fotos on tú hi surts Asther!… Records de molts (no tants) anys. I alguna raresa, com el text de la Wendy.  Més textos, aquest cop meus, on et vaig agafar el nom en préstec (…) Vaig veure’m reflectit al retrovisor d’un Wolkswagen Escarabat. Era un gat. Un enorme gat roig (com els regalitxos), amb bigotis com agulles de punt. Em va fer somriure?. Somriure al que tothom va respondre psssss… pppsssss… pppssppppssppp… pppsssss. Vaig estirar-me al costat de la Marhiona, a prendre el sol. De reüll mirava l’Asther. Volava a tota velocitat, damunt del gronxador. Les seves trenes volaven i el short tot just li tapava el cul. Una Lolita llançada a l’aire a tota velocitat (…) Quants anys sent amics!. Quants anys de viatges a Madrid… Encara ara (i mira que ha plogut) et trobo a faltar. I com sempre (per agafar-te) hauré d’esperar el 28 de Maig… I mai et perdonaré que regalesis la meva samarreta del Pixies!

Doncs sí. ja ho te això d’Internet. Qualsevol pot linkar-te i creuar-se  al la vida. De sobte algú entra a casa teva (i ja està) (…) I el meu alcalde avui em troba a la seva cuina, amb un cafè a la ma (tranquil·lament) preguntant-li perquè si ell celebra tant el comerç de barri, el famós barri gairebé no te botigues (excepte mil basars xinesos)… Perquè ja no tinc videoclub, papereria, ni quiosc… Perquè quan baixo la rambla tot son bancs (…) I ja de pas, ja que estic a la seva cuina, també li preguntaré perquè al carrer on el PSC i ERC tenen dues precioses seus,   al costat d’ un col·legi, per les voreres no hi passa un carret de nen, ni un carret de la compra, i perquè està sempre ple de cotxes en doble fila i el paviment aixecat, i la seu del seu partit, te un gual davant d’un descampat (de merda!) (…) Ja veus, perques de ciutadà que se t’ha ficat a la cuina (…) Per cert.  Està força bé el llibre que llegeix l’Alcalde!

Ells (els del Spams de medicaments) deuen pensar que ara és un bon moment per vendre Prozac, Viagra, Zoloft, Lexapro i altres merdes. Ara, a s’hora baixa la gent busca l’ajut allà on pot (…) Jo miro d’estalviar una mica, els mitjans s’agrupen per apretar una mica als Zp’s i Rajoy’s Jutge-vedettes, El Punt compra per mirar de salvar-se del tall… I altres compren pastilles de colors a la Xarxa, sense saber massa del cert si el que es perdran és el que diu l’envàs (…) També un embolcall hi diu “L’Avui i El Punt sumen esforços” (…)També un dia algú va dir que “Apoyaré el Estatut de Catalunya…”(…) I alguns varem comprar la pastilleta (…) I em noto un pel marejat (Serà una sobredosi).

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

(…)

Diu el Google -que tot ho sap- que aixó és: lat=41.35636062561562 lon=2.068355977535248 (…)

I és fàcil. El Google és així. Tot ho fa fàcil (…) I el patracol de papers que m’han donat a l’INEM (o SOC o Treball) diu que és IMPORTANT que no confongui l’abonament trimestral de les cotitzacions amb càrrec a la prestació amb la subvenció de quotes que no anomeni “bonificacions” aquestes ajudes, perquè és un terme no correcte (¿¿??) ja que les bonificacions son competència de la Tresoreria General de la Seguretat Social (¿¡!?)

Em penso que soc mes tonto del que em creia (…) jo em feia per un tio normal. No massa estrany… Amb dues cames i tal, diríem… Un noi despert, diríem (…)

Necessito un papeleos map… He perdut el Nord. Necessito uns papers que siguin com el Google… Uns papers per tontos del s.XXI.

(…)

O millor, deixar-ho i dedicar-me a coses que fins i tot un tonto sap fer… Com estendre roba al terrat o escriure un Blog…

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

(…) la historia bàsicament es tractaria de dues noies catalanes (una dissenyadora i l’altra propietària d’un restaurant de moda). Viatgen a New York a passar l’estiu al loft d’uns amics (…) totes dues s’emboliquen amb un bohemi i milionari pintor que viuria a un edifici industrial de Brooklin (…) Podríem fer una escena a la estàtua de la llibertat, una a China Town, una a Central Park, una al Moma, una a un terrat (…) Podem aprofitar elements clàssics de l’entorn… Sempre conduiran Cadillacs, menjaran hamburgueses, aniran a concerts de clarinet, veuran vi a les escales d’incendi, compraran llibres a botigues jueves (…) Podrien fer un viatge a Las Vegas ( …) Donaríem una mica de tensió al relat amb la ex-nòvia del pintor… Es dirà Sarah Jessica Bradshaw i serà una exitosa columnista, addicte a les pastilles i al sexe (…) I no. No pateixis. No caurem en els tòpics… El nuvi català de la noia no serà torero (…) I per descomptat que no es podrà veure un pit! (no sigui que ens censurin la pel·lícula).

(…) No no pateixis pel pressupost… Està tot arreglat… A NY estàn entusiasmats amb la idea… Fa dies que es fan palles (…) No. Encara no tinc títol. Mai poso títol fins que acabo de muntar… Però la columna vertebral seran tres paraules… Montserrat Maria NY…

Ok. El llibre electrònic  funciona… I és molt útil i sostenible. I -no en tinc cap dubte, jo- és el futur que ens espera (…) I sí… Hi haurà qui digui que serà la democratització de l’escriptura… Ja!. Cóm si tothom sapigués escriure (…) I els escriptors?, els bons escriptors, vull dir… Què faran?. Què faran quan -igual que als mals escriptors- els pirategin els llibres i els pengin a la xarxa?… Per què els escriptors no son músics… Ells no poden fer bolos… O potser sí. Potser hauran de tornar a viatjar de vila en vila explicant histories. Hauran d’exercir de contacontes (…)  I potser d’aquí a uns anys tornarem a tenir arbres que -de nou- no ens deixaran veure el bosc.

(…) Ha quedat totalment atrapat. El komandante Rampas ha quedat atrapat per la Lisbeth Salander… Les seves històries, els seus mètodes, el seu alias (wasp),  -fins i tot- pels seus pits nous, fins i tot la seva promiscuïtat (…) El Komandante ha quedat atrapat per un munt de coses que en principi no li agraden… Però això no importa. L’amor és céc (…) El -komandante- Rampas ha desaparegut dins les pàgines del Segon llibre de la trilogia Millennium.

El -suec- Stieg Larsson va fer de celestina, el -periodista- Mikael Blomkvist el va captivar i finalment l’escuàlida Lisbeth se l’ha fet seu (…) i ha desaparegut en un univers de paraules i misteris.

La -hacker- senyoreta Salander s’ha ficat dins del seu disc dur i ara és ella qui governa (…) El rampas no pot més que veure on el porta tot això (…) Veure on el porta “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina“, i les seves 749 pàgines.

Va faltar poc - del canto d’un duro- que no em digués Komandante Trampas… Al final va ser Rampas.

(…) Diu un col·lega - de nom censurat- de la feina que els Bloguers són uns tramposos… Que tot el que fem és corta y pega. Que ens apropiem de tot i ho reproduïm… No és el meu cas… Tot -TOT- el que hi ha aquí és meu (físic i esperit)… Però de tot n’hi deu haver. Entre mes de 100 milions de Blogs… tu diràs.

(…)I la inspiració. Ui! la inspiració… Que t’arriba de dins i de fora… Si és que t’arriba.

Que la trobes a una carretera, quan veus un senyal on hi diu “Curvas Pelirojas” o “Modere su Voracidad“… I tu saps -perquè si- que hi diu Peligrosas i Velocidad, però el teu cervell es nega a enregistrar-ho així, i graba pelirojas i voracidad… I ell - el teu cervell- es queda tan ample… I això un dia surt de dins. I acaba -per exemple- a un Blog… I tu… Per no dir-ne bogeria -o estupidesa- ho anomenes inspiració (…) Per cert… Avui tinc la sort d’anar a veure al Joventut als Antonia Font. Això si que promet una bona dosi d’inspiració.

La Unió de Periodistes Valencians ha editat un llibret titulat “Drets del Periodistes“, que és molt interessant.

Parla de moltes coses… Drets d’autor -entre altres- I em crida molt l’atenció un apartat on explica que la Llei diferencia entre obra i mera fotografia (¿?). I cóm ho fan això els jutges. Cada dia veig diaris -i no diguem Internet- plens de meres fotografies…

(…) Jo mateix… Vull dir, que jo mateix no faig res mes que meres fotografies, però mera o no mera no deixa de ser la meva obra… La mera obra d’un mer fotògraf…

I si jo em presento davant d’un jutge amb un plet, com valorarà la meva demanda?… Suposo que valorarà el fet que sigui un professional i coses així (…) Espero que no em farà una crítica sobre la qualitat de les meves fotos -I si la fa que no sigui molt dur- (…) No voldria ser jutge i trobar-me amb aquest tràngol, d’haver de dir-li a un tio que no té dret a una compensació econòmica perquè la seva foto la faria un ximpanzé… Tot i que ben mirat, moltes de les meves fotos les faria un ximpanzé… I no deixen de ser la meva obra… I no deixen de ser meres fotografies (¿?)

… I els textos? - I el textos de la meva estimada?- De què depén que siguin obra? Si surten a Opinió d’un diari són obra?. Si són guions del Buenafuente són obra o mers textos?. És el mateix jutge d’abans qui ho decideix, o cada jutge s’especialitza en un tema?…