LA FOTOSÍNTESI

(…) Que arrossega totes les misèries, fins la línia (que com deia el Baricco) on s’ajunten la terra i la mar. Arrossega fotògrafs cincuentons als que foten fora de diaris. I autònoms que rebaixen un 30 % les factures per poder seguir treballant (…) A la fi, tot acaba. I les joves promeses sobradament preparades (amb ulls ambiciosos) també… Ells també acabaran a la Platja. Envoltats de fulanos i menganos (…) Tots junts damunt d’una línia de sorra i escuma. Aquella línia (que deia el Baricco), on tota la immensitat de l’oceà, tota aquella massa immensa d’aigua, també acaba.. Hi ha un punt exacte on tot allò acaba.

(…) I el Millet que pagava als partits de tort i dret, i les fundacions dels collons repartint-se el botí … I els cabrons de Santa Coloma i (…) I l’imbecilitat de l’ex-President que va i diu (li diu al Xavier Bosch… Al seu programa) que d’això millor no parlar-ne… Diu que s’ha de deixar córrer per no pendre tots mal(¿?!!) El “això ara no toca” en versió vell penós que (ara sí) repapieja (…) I els de Valencia, Gurtel, Alcorcón i totes les merdes que no sabem ni sabrem. però això sí… O’clock (i sovint trimestralment) tots nosaltres seguim pagant (…) Per cert President… I tant que toca… Ja triga a començar a explicar-ho tot… I si ara prenem mal, doncs mala sort (haber pedido muerte).

Que fàcil ser e-simpàtic (…) Joder quina putada Víctor… Leucèmia… Quina putada per a tu, per a tots (…) Que llestos. Capullos mediocres que penseuso sortir de la crisi retallant diners i drets als treballadors… Emprenedors, I+D, noves tecnologies… Mentides (…) Gossos de l’amo (…) Quina pena haver llegit ja tots els Millenium. Que fort que Tele5 mangui les fotos de la Pe i el Bardem (impunement). Tenir-te Emma (Joder leucèmia!) la casa i el poble i els nens i tot… Quina putada… Te n’has de sortir… No sé què dir, tinc el cap una mica massa ple. Massa liat… Per on començar la neteja. Endreçar

(…) Tot ha començat amb una trucada de la companya Maria Jesús. Deia no sé què d’un apunyalament a prop d’EFE… Un sprint de 246m -dos carrers de l’Eixample- han sigut la raó que jo fos l’únic a captar una imatge d’aquest individu… D’aquest suposat home que ha apunyalat repetidament al coll la seva exparella… I no l’ha mort gràcies a tres homes que s’han ficat pel mig.

(…) I allà estava jo, fent fotos. Desconcertat i descol·locat. Igual que els mossos, els testimonis, els metges (…) I algunes persones em deien “retrata’l bé aquest fill de puta. Que tothom el vegi”… Aquest fill de puta, que amb la mirada una mica perduda, i amb un tranquil·litat impressionant explicava a un mosso que s’havia ferit en una mà amb el seu propi ganivet.

(…) I aquesta foto no es pot reproduir… És (c) d’EFE (tot i que ho faig perquè també és meva) (…) I per molt que vulgui tampoc puc reproduir la cara d’espant de la gent que ho ha vist. Ni el terror que -suposo- haurà sentit la dona apunyalada.

(…) I tot i això no serveix per a res. La foto no ha servit per a res. I això m’atabala. I ni tant sols sé si la dona està bé o no. I he passat tot el dia accelerat -amb l’adrenalina a cent- i m’he acabat trobant malament. I la sang era vermell clar… I n’hi havia molta… I el cabró aquell mirava amb una tranquil·litat que m’ha posat malat… I he vist la foto a totes les teles (i no canvia res)…

(…) Aquesta foto no és meva -per primer cop no poso una foto meva- és de l’amic Alberto… És la foto d’una dona de l’Hospitalet completament hostiada. El braç trencat. Els ulls i la cara són hematomes i a més va ser violada… pel seu marit!(…) Quin fill de puta. Què passa pel cap d’un tio que fa això? A quina espècie pertany?… I els cabrons que diumenge van apallissar a l’altre equip en un partit de futbol (¡?)

Com Cutres i cruels revisions dels cabrons sàtirs de la trilogia Millenium (Aquells als que la Lisbeth Sanders aplica severs correctius).

I Gaza?. I els nens morts a Gaza?… On és la humanitat del violador? La humanitat dels israelians? (…) Jo també podria matar nens?. Pegar i violar?. Soc com ells? (…) No! - espero que no!-. Jo prefereixo morir que ser això.

(…) 31′ ha trigat el Telenoticias d’Antena3 a parlar de Gaza. Dels mes de 700 assassinats. Això sí. Els 31 minuts han sigut de periodisme en estat pur, amb connexions en directe a infinits punts d’España per parlar de la neu (…) Doncs sí. Fa fred. Neva. És gener… Molt bé (…) I la gent de Gaza… Hauran pogut mirar la tele? -aprofitant les tres hores de treva-. Ja s’hauran assabentat que ha Madrid han tancat l’Aeroport? hauran vist els dramàtics directes des de la M40? (…)

(…) Art. 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans- ” Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat“- … Assemblea General de la ONU, 10 de Desembre de 1948 (…) I a mi em faltaven encara 20 anys per néixer. I ara -amb 38- veig cada dia a uns soldats de l’Estat Israelià que maten un munt de nens (Feliç aniversari assassins) I no puc ni imaginar-me que això passés a casa nostra. (…) I ells… Ells que ploren les seves víctimes. Víctimes d’uns terroristes -segons les seves paraules- que no tenen respecte per la vida i la pau (¡!) Ells, i no només ells -però també ells- son la vergonya dels éssers humans.

(…) 

Tens raó petitó. Sembla mentida… (Dos anys i tanta raó!). Tantes veritats. De vegades les coses sí són blanc o negre. La veritat per davant (genètica del teu pare).

I sí!. El patge reial era lleig. Aquell tio semblava una bruixa dolenta. Allò no t’agrada. La Ruth fa risa. La mama i les tietes són Chórcoles. Els reis et duran una bicicleta. La Marta té la panxa gordita. Les natilles són boníssimes. T’has tirat otro pedete. Jo no em preocupo… I no marxo. La Susanita tenía un ratón… Un ratón chiquitín. La mama no té pirulina. Otra vez era aquell. M’has mossegat fluixet ( i m’has curat la pupa).

(…) I jo també t’estimo molt petitó.

(…) Arribo tard, papa; (com sempre) amb tu arribo tard.

Tard per presentar-te la Marta, la Ruth, el Bruno… per fer-te avi, per fer-te una bona foto amb el teu germà, per estimar-te com et mereixes, per anar un dia junts al Barça… T’encantaria veure com juga aquest any! (…) El cinquè any sense tu, ja s’acaba… I jo et trobo a faltar mes que mai.

Trobo a faltar les truites de patates i la teva obsessió per les corbates i les camises. Recordes papa? Recordes la corbata que et vaig regalar l’últim Nadal?. Recordes les fotos del dia que jo feia dos anys?… I tu m’ajudes a bufar les espelmes… Amb unes patilles dignes de tu… I de mi.

Joder papa!. Per què sempre (amb tu) arribo tard?.

Feia molts anys -per sort-  que no començava el dia anant a missa - als 70’s- quan, als Maristes, ens duien a la capella pel mes de maig (…) Avui era diferent. Avui era un homenatge al Ricardo. Un record dels seus companys de Vall d’Hebron… I n’hi havia molts (…) M’ha fet pensar en Anatomia de Grey, i cóm ell reia de les telesèries d’hospitals (…) I jo irreverentment dispers, escoltant al capellà -de bata blanca- fent la seva feina(…) I després he pres un cafè al bar del personal hospitalari… Un bar que ja coneixia, pel Dr. López.

(…) I mira per on que avui no puc parar de pensar en tu. Estimada Esther -germana de la meva estimada-. I avui era un dia per dispersar-me… Veient el Bush esquivar sabates, el Michel Salgado fent el ridícul… Recuperant totes aquelles noticies que no vaig seguir en un cap de setmana sense tele… I jo no puc deixar de pensar en tu - doctora-, i el teu somriure -que de vegades amagues-. I el llibre que passeges i no llegeixes (…) Les converses amb el petitó -a les 7 del matí- que jo tafanejo a través de la paret, l’assecador que no modela (…) I el Mister Bush que reacciona com Matrix i esquiva les sabates d’un tal  Muntazer al Zaidi!

I ens cauran els anys - i suposo- tots plegats ens arrugarem més i més… Seguirem passant dies i dies junts… I segurament els nostres fills se’n riuran de nosaltres (…) I és per això que no puc parar de pensar en tu… I en el Ricky (…)  I no sé, Esther… (no sé) Les coses volten i volten; L’altre dia la lluna era immensa; Diuen que era més a prop que mai; diuen que va passar a 363.000 km; Diuen que això són 30 mil km més a prop de l’habitual (…) I diuen -i jo això em nego a creure-m’ho- que tot plegat és una il·lusió (… ) Diuen que s’en diu Il·lusió Lunar. (No se…) Tu no creus que era realment més gran que mai?

Les olives negres que em va portar l’Olivé, de Tarragona (curiós que fos l’Olivé) fa 15 dies que moren soterrades en sal gruixuda… Patiran la mateixa sort 15 dies mes… I després rentaré els seus cossos, els ungiré amb una barreja d’oli i all i ja les podré guardar (…) I descobrir si he estat capaç d’elaborar olives mortes… ελιές (…) I potser compraré una ampolla d’ Ούζο… I esperaré que arribi un dia de festa i sol, convidaré a la meva estimada -que no beurà ni una gota de licor- a fer un aperitiu al balconet… A la tauleta que vaig comprar -i transportar en moto- al Leroy Merlin (…) I potser estarem molt contents i farem l’amor…

I a mi no m’agrada matar!… Però he hagut de fer-ho… Era imprescindible… Si volia que tot això passés, el primer pas era matar-les…. I potser -i només potser- la fi justifica els mitjans.

Jo no sóc el noi trist i solitari - potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada - i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso- al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.

Avui he Llegit (escrit per L’Isaac Lluch, de l’Avui) que l’Ultradretà Austríac (fatxa, homòfob i no se quantes coses mes) Jörg Haider, que va morir en accident de cotxe el passat dia 11, era homosexual… (¿?) (JUJUJAUAJUAJAUJAU).

Un altre Austríac, Franz Schubert (mort el 1928) va composar “La mort i la donzella“… Un quartet de corda… El nom d’aquest quartet també va inspirar (L’Any 1994) una molt bona pel·lícula de Roman Polanski.

(…) Aquests dies s’ha mort la mare d’un bon amic (…)

Jo… Jo he tocat un mort dues vegades… El meu pare (El pitjor record de la meva vida) i la tieta Nuri… Ella acabava de morir feia menys d’un minut, i em va donar la sensació que encara no havia marxat del tot… La tieta tenia una mirada per cadascun de nosaltres (cadascun del seus nets)…Ella, al mirar-me sempre em deia -” … Xavi…Ho se tot… L’amor et farà patir, però ets massa toçut… I jo, voldria, però no et puc ajudar”… Quan va morir el meu pare, la tieta, em va abraçar i em va dir -“ets massa jove per quedar-te sense pare”- … Aquell cop si que ho va dir amb paraules…

(…) També vaig veure morir la Julia. Una gran dona que va formar par de la meva vida (del meu entorn. De la meva família) molts anys… La nit que va morir, vaig veure les seves filles, caure sobre el seu cos com plomes lleugeres (és l’abraçada mes tendre que he vist mai)… I jo no podia plorar (em vaig bloquejar).

(…) I el Ricardo (el preciós Ricardo)…Que va morir tant jove… I l’únic que se m’acut fer (i dir) es estimar i cuidar la seva estimada i el seu fill (preciós com el seu pare).

La meva estimada (estimada Marta),em va explicar que va estar a punt de palmar-la quan tenia 8 anys. Ho sabia i no recorda que es preocupés gaire tot i que veia els seus pares plorar. Potser no s’ho acabava de creure, això que una nena es pogués morir… Jo no puc ni pensar-hi… Imaginar-me-la a ella (la meva Marta), de nena, a punt de morir m’encongeix l’estómac (no ho soporto).

(…) No és que hi pensi molt en la mort… Algun cop (com tothom).

Peró prefereixo mirar-li als ulls… I riure a la seva cara… I escriure-li una entrada al meu blog (i tocar fusta).