LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

(…) Que arrossega totes les misèries, fins la línia (que com deia el Baricco) on s’ajunten la terra i la mar. Arrossega fotògrafs cincuentons als que foten fora de diaris. I autònoms que rebaixen un 30 % les factures per poder seguir treballant (…) A la fi, tot acaba. I les joves promeses sobradament preparades (amb ulls ambiciosos) també… Ells també acabaran a la Platja. Envoltats de fulanos i menganos (…) Tots junts damunt d’una línia de sorra i escuma. Aquella línia (que deia el Baricco), on tota la immensitat de l’oceà, tota aquella massa immensa d’aigua, també acaba.. Hi ha un punt exacte on tot allò acaba.

(…) Uf! Encara no m’ho crec!

…Si en feia de temps, que no fotia un salt així. Potser des de el gols de Koeman a Wembley (…) I érem allà. Territori Iniesta. A la rambla on tants dies l’he vist fer un cafetó -de vegades amb els estopa- i on hi te una penya (…) I al meu voltant la gent va embogir. I la Marta feia saltar la nena de la panxa (quina por)… I l’Ana era tot boca i dents. I el Victor de sobte va rejovenir 10 anys (…)

I de sote tot va embogir. Cants, crits, petons… Repetien el gol i la gent el cridaba com si cada vegada en fos un de nou. I jo tenia ganes de plorar (¿?).

I vaig pensa que la nena potser neixeria el dia que el Barça guanyi la Copa  d’Europa (¿?). I vaig pensar que aquell dia m’hauria agradat ser lo puto gusiluz.

(…) I diu l’Iniesta que va ser el dia mes feliç de la seva vida (tu diras!)

Quin partit dissabte!. I això quedarà per sempre. La Nena de la panxa (que gairebé ja no cap dins la panxa) creixerà sentint parlar-ne. Com jo vaig escoltar histories del Kubala (enterrat al costat del meu pare) del barça de les cinc copes, del Cruyff (els reis van dur-me’n la samarreta) (…) I l’Emma escoltarà les histories dels sis gols, dels Xavi, Iniesta, Puyol, Messi, Valdés, Piqué… Del Guardiola.

Fins i tot sentirà explicar-ho al seu pare (…) Caram el meu pare!… Com li hauria agradat (…) Hauré d’explicar-li a l’Emma que el seu avi era molt culer i de petit em duia al camp (…) Hauré de dur la nena al futbol i explicar-li aquestes coses…

(…) I ja fa temps lluito sol. Sota dels pals. L’última resistència. L’Últim intent d’evitar el gol. Aquest món no em farà un gol! (crido fort) per donar-me forces renovades (…) I l’evito. I tot segueix. Fins la següent jugada… Tornaré a evitar-ho (si cal) tornaré a evitar ser batut

(…) Ara toca respirar. Tot segueix, però la pilota és lluny (…) No he de perdre la concentració. Tornarà. El perill tornarà. Estic preparat. Aquí espero. No tinc por (no massa)…  Al cap i a la fi, només és un partit

(…) no?

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

(…) Ja ho va dir aquell tant intel·ligent -”El fútbol es asín“-. I no cal que ho jurin, que és aixíns… Que els hi diguin als del Crackòvia, que parodien fins a l’hiperrealisme el futbolista que abans es deia Guti i ara s’anomena Guti. Haz (al més pur estil d’aquell cantant que abans es deia Prince i ara es diu un dibuix).

El futbol és aixins. Hi ha jugadors que col·leccionen mòbils, cotxes o rellotges o qualsevol altra gilipollada (…) I tenen fills celebren els gols fent coses tipus petons al canell o “gronxen” nadons… Collons!. Alguns es passen la vida gronxant (espero que no siguin tots fills seus (…) I d’altres porten els fills a l’entrenament. I no entenc per què no van al cole (…) I es canvien de pentinat per acabar amb un mala ratxa (¿?)

I quan fan un acudit tota una cort de periodistes els riu la gràcia… Encara que sigui sexista o prepotent o el que sigui (…) Mentre les ments pensants es deixen la gola a les tertúlies decidint si tenim crisi, triplete, trisi o criplete (…) I entre tertúlia i tertúlia hi haurà anuncis on sortiran “el más listo de la clase“, “el mejor portero del mundo“, “El niño“, “El profe” (…) Mmmmm… Estrelles d’aquest món… que ompliran pàgines i minuts de tele explicant que encara hi ha lliga, perquè s’ha d’anar passet a passet i tot i que el rival va jugar molt bé ells van fer les coses com tocava i llavors, amb esforç i treball, aquest equip és molt difícil de superar, perquè l’ambient al camp ajuda molt i l’equip està molt preparat i el seu company, fulanito de tal, és una meravella que sempre juga bé el posis a la posició que el posis i a més sempre està disposat a ajudar l’equip, entre broma i broma, perquè l’ambient al vestidor és increïble bla bla bla bla bla bla bla bla…

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

Escric des de una biblioteca nova de trinca… Tot i que el WIFI -també nou de trinca- és insuficient per tots els usuaris (…) Nova!, i al costat de casa!. Biblioteca Marta Mata (¿?)

Resulta que la Marta Mata -a la que no tenia el plaer de coneixer, més enllà de coneixer el nom- va viure de ple la República… És preciós el que ella mateixa va explicar l’any 2006 a la Biblioteca Nacional (…)

M’impressiona el que conec de la república. Sobretot cóm es vivien l’educació i la cultura(…) Un intent valent i orgullós de posar-nos al capdavant d’Europa (…) Van projectar més de vint mil escoles públiques, van fer -diuen els historiadors- el millor pla professional pels mestres que ha existit mai i van intentar eliminar l’analfabetisme d’España (…) I no s’en van sortir (…) Però alguns van quedar impregnats de tota aquella meravella (…) Alguna esquitxada d’aquella marea fins i tot ens ha arribat a nosaltres (…) Una immensa marea roja, que va arribar un 14 d’Abril del 31.

(…) Sembla que haurem de posar cadenes. La ruta cada cop és mes perillosa (…) Sembla que ara la solució als problemes econòmics del món serà poder fer fora als treballadors amb més facilitat. O que cobrin menys atur (…) Sembla que es tracta de negar la situació. De fer veure que no és tant com sembla (…) Potser fins i tot el diner públic -que és de tots, of course- finalment serà necessari per ajudar els bancs i multinacionals.

I és clar! que tant se’ls en fot a ells (…) Si no perdran pas la feina -ells- ni els pisos… Són els aturats i sense subsidi els que perdran els pisos… Que evidentment es quedarà el banc -sota preu- i augmentarà un patrimoni, que quan tot això passi ja miraran de vendre als fills dels morts de la crisi… Ja s’ocuparan ells que la propera generació tingui crèdit i feina per comprar (…) Peró és clar… Als seus fills no els caldrà el crèdit. Seran rics.

I les grans ments pensants ens diuen que ens cordem el cinturó, que posem les cadenes i -si podem- que omplim el dipòsit de benzina (…) Em sembla que el que de debò ens caldrà -amb aquest tipus de gent al capdavant de l’economia- serà portar el cotxe equipat amb un bon sistema d’Airbags (…) I jo -com tants altres- sóc dels que van en moto -de sempre- i no tinc ni tant sols l’Airbag. Doncs jo, hauré de confiar en ser prou bon conductor per no ostiar-me en aquesta carretera tant xunga.

Ho sento petitona (ho sento molt). No se que més dir-te. Jo no volia que el món que et queda fos així, però és que per aquí només pensen en els diners -vivim la societat del pelotazo- i no els importa ni el futur ni el passat (…) I tant se’ls fot als rics que cada cop hi hagi mes pobres… Sempre que els pobres tinguin crèdit per comprar el que ells fabriquen… I tant se val si el món s’en va a la merda… L’important és guanyar mes i tenir mes (…) Ho sento filla. I no. No em rento les mans… Però és que no puc fer-hi més (…) No!. No em rendeixo. Només és que no se que fer (…) I no sóc perfecte jo -ni de lluny- però tranquil·la petitona, igual de lluny estic de ser com ells.

Em penso que és un patchwork (…) És una tècnica d’ensamblatge… Els millors fent-ho són els Amish… Li preguntaré a la Julia -la dona del Joavel- que en sap un munt (…)

La vida -La meva vida- és patchwork (…) Patchwork de Clics de Famóbil, Mazinguer Z, cervellets fregits, llengua arrebossada, llet Letona, àlbums de la lliga, ordinadors Spectrum, llenguatje Basic, gimnasia correctiva, EGB, Peta Zetas, Madelman, Big-Jim, bicis de 3 marxes, hores dins un R7, processionària dels pins, hores de sol (sense crema), piscines hiper-clorades, bambes pudentes, tardes al cine Romero o Continental o Balañá (…) Come Discos, xiclets Boomer, Carlus i Franciscus, Don Micki, V, Starsky & Hutch, Gremlins, ET, La Bola de Cristal, Pipi, pastelitos, cassetes de Parchís, cinExin, TBO, Naranjito, Blandi Blub, polos Dracula, Geyperman, Marco, Heidi, Nocilla, gats, pares separats, revistes porno, orxata, futbol al pati, cupons de la ONCE, patates del Crep Bar, brioxos del Baltá, Carrusel Deportivo, màquines d’escriure, Spagetti Dance, acetona, francès al cole, Derbi Diablo, Pinedes, Floquet de Neu, estiu, “Tarzán” Migueli, Sofà d’escay (…)

Retalls de records. Desordenats. Ensamblats en un tot (…) I ara l’ Emma, la Ruth, el Bruno… Noves peces per afegir (…) Emma… També haurem de fer un munt de peces per al teu tapís (…)

(…) 31′ ha trigat el Telenoticias d’Antena3 a parlar de Gaza. Dels mes de 700 assassinats. Això sí. Els 31 minuts han sigut de periodisme en estat pur, amb connexions en directe a infinits punts d’España per parlar de la neu (…) Doncs sí. Fa fred. Neva. És gener… Molt bé (…) I la gent de Gaza… Hauran pogut mirar la tele? -aprofitant les tres hores de treva-. Ja s’hauran assabentat que ha Madrid han tancat l’Aeroport? hauran vist els dramàtics directes des de la M40? (…)

(…) Art. 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans- ” Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat“- … Assemblea General de la ONU, 10 de Desembre de 1948 (…) I a mi em faltaven encara 20 anys per néixer. I ara -amb 38- veig cada dia a uns soldats de l’Estat Israelià que maten un munt de nens (Feliç aniversari assassins) I no puc ni imaginar-me que això passés a casa nostra. (…) I ells… Ells que ploren les seves víctimes. Víctimes d’uns terroristes -segons les seves paraules- que no tenen respecte per la vida i la pau (¡!) Ells, i no només ells -però també ells- son la vergonya dels éssers humans.

Ok. El llibre electrònic  funciona… I és molt útil i sostenible. I -no en tinc cap dubte, jo- és el futur que ens espera (…) I sí… Hi haurà qui digui que serà la democratització de l’escriptura… Ja!. Cóm si tothom sapigués escriure (…) I els escriptors?, els bons escriptors, vull dir… Què faran?. Què faran quan -igual que als mals escriptors- els pirategin els llibres i els pengin a la xarxa?… Per què els escriptors no son músics… Ells no poden fer bolos… O potser sí. Potser hauran de tornar a viatjar de vila en vila explicant histories. Hauran d’exercir de contacontes (…)  I potser d’aquí a uns anys tornarem a tenir arbres que -de nou- no ens deixaran veure el bosc.

(…) Arribo tard, papa; (com sempre) amb tu arribo tard.

Tard per presentar-te la Marta, la Ruth, el Bruno… per fer-te avi, per fer-te una bona foto amb el teu germà, per estimar-te com et mereixes, per anar un dia junts al Barça… T’encantaria veure com juga aquest any! (…) El cinquè any sense tu, ja s’acaba… I jo et trobo a faltar mes que mai.

Trobo a faltar les truites de patates i la teva obsessió per les corbates i les camises. Recordes papa? Recordes la corbata que et vaig regalar l’últim Nadal?. Recordes les fotos del dia que jo feia dos anys?… I tu m’ajudes a bufar les espelmes… Amb unes patilles dignes de tu… I de mi.

Joder papa!. Per què sempre (amb tu) arribo tard?.

No la conec de res. Em diuen que es diu Laura Alcoba. Em diuen que és un fenomen literari a França i Argentina. Que va viure amagada 7 anys amb la seva mare quan la dictadura Argentina (…) No la conec de res, però la reconec -no sé per què- i em presento… Haig de fer-li unes fotos (…) La trobo més o menys simpàtica, descuidadament sexi, lànguida i tímida (…) em fa venir ganes de llegir el seu llibre “La casa de los conejos“.

M’explica que va conèixer no sé qui -d’EFE- a Argèlia… Que si l’abric blanc quedarà bé a la foto (…) Li faig les fotos i m’acomiado… Ella diu que -”ha sido un placer“- (m’ho diu amb un curiós accent argentí)… I vull creure-la (…) Per a mi també ha estat un plaer… Un d’aquells plaers que de tant en tant tinc quan deu minuts donen per descobrir a una persona - Cóm el Sergi López, L’Amin Maalouf (…) Frank Rijkaar, Adolf Ratzka, Teo Angelopolulos, Palau i Fabre, Alba López, Ryszard Kapuściński- (…) Sens dubte em llegiré el llibre.

… Son les sis del matí. Encara és fosc i fa fred. Estic fumant la meva última cigarreta al pati d’armes del Castell de Montjuïc (se que és l’ultima perquè d’aquí a un moment m’afusellaràn). Tinc por (no vull que sembli que tinc por). Penso en la por i tracto de enganyar-la (penso en la familia…A veure si així la enganyo).

(…)

Llenço la burilla al terra i els dic als soldats “vamos ya”… Ells em miren…Alguns son joves, altres grans, però jo no podria recordar les seves cares. Tinc massa coses al cap i tot em va molt despresa (tot i que el temps corre molt a poc a poc).

(…)

Caminem pel fossar del castell… veig la lluna (un moment) entre els núvols.

(…)

No se com hi he arribat (no ho recordo) però em trobo davant la paret, a 6 metres d’un piquet de soldats que eviten mirar-me. Porto un vestit gris, sabatilles blanques i un mocador a la butxaca.

El tinent vol venar-me els ulls. No li dirigeixo la paraula però ho refuso… Miro de cara al piquet… escolto al tinent cridar “apunten”… Tinc por(i no en tinc alhora)… i pel cap em gira tota la vida… I crido fort (potser per espantar la por) PER CATALUNYA!…

I ja no escolto la detonació (tot i que em sembla sentir-la)… Ni tampoc escolto el tret de gràcia…

(…)

Fa un temps (coincidint amb l’aparició massiva del Sudokus, a la nostra vida), Van començar a aparèixer jocs electrònics que servien per millorar la “edat mental” (curiosa definició…). Ara ja apareixen també en col·leccionables (de Setembre) al quiosc!…

(…)

No oblidar-nos de la nostra historia  també ens faria mes intel·ligents ( i potser savis!)… recordar els fets de la guerra, enterrar els morts o el que cony vulguin fer els seus descendents, està molt bé, com a exercici d’humilitat ( i de germanor)… I no te mes importància… Potser és un esforç (per la falta de costum…Com el gimnàs), però és saludable.

Si el meu pare o avi hagués mort a algú, no em podrien responsabilitzar a mi… La historia no s’escriurà com un bando o l’altra vulguin…Potser ara encara poden alterar les percepcions, però el fet és que la historia és una (excepte per la vida de Jesucrist)…

Tots fem coses bones i dolentes… I el passat… Bé… Que dir de fets passats que ni tant sols vas fer o decidir tu…

(…)

La meva iaia, em va explicar que quan els bombardejos a Barcelona, corrien a amagar-se al metro de la Plaça d’Espanya… Que anaven tot els nens del cole…M’ho va explicar així. I ja està…Sense dramatisme…A mi em resulta especialment sorprenent parlar de coses així amb aquesta objectivitat (només explica els fets)… Quan parla de la seva comunió ho fa igual… - ” vaig fer la comunió amb les nenes del cole, i llavors vaig anar al forn i vaig comprar una ensaïmada per celebrar-ho, i me la vaig menjar a casa…”-. I no per que, a mi em fa molta pena… Que la meva iaia, a la que m’estimo amb tota l’ànima tingués un dia de celebració tant poc celebrat…( Em fa molta pena).

Aquestes coses son histories, però igual que la historia s’ha de saber i dir… És l’única opció vàlida.

(…)

Si tingués algun familiar mort i desaparegut a la guerra civil espanyola m’agradaria saber el màxim possible, i si han papers que parlen d’algú de la meva família vull veure’ls… I això no farà canviar la historia… Ara (les generacions que em nascut i crescut després) ja sabem com van anar les coses… I sincerament (per a mi) son historia, però també son histories… I res mes.