LA FOTOSÍNTESI

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

Pobre Martona. 7 anys i te malsons per que no sap guardar como… (…) Ja ho te això de la tecnologia, que et fa patir. No és que sigui difícil. El que passa és que sempre hi ha alguna cosa que falla. Però ella ho te millor que nosaltres (i no parlem del fòssils dels nostres pares). Per que ella ho sabrà fer tot sense estudiar-ho… No li caldran les classes de Basic, ni fitxes pràctiques d’informàtica (…)

Això sí. Haurà d’aprendre a guardar como. I a guardar, passar pàgina, oblidar, superar, plorar per desfogar-se, ser sincera, fer bona cara, la adolescencia,  enamorar-se (etc).

I no tindrà fascicles… I amb una mica de sort no tindrà massa malsons.

.

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull - ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma- mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

(…) Contagiar-me! vull contagiar-me del somriure de la  Nina (Mädchen lächelt). De la força del cor de la meva nena de la panxa. De la dolçor de la Marta

Agafar tot el que avui m’ha tocat la pell i quedar-m’ho (quedar-m’hi) per sempre (…)

I potser avui -també- oblidar la sertralina… I tenir una Wolksvagen California  per anar amb uns amics de viatge.

(…)

Diu el Google -que tot ho sap- que aixó és: lat=41.35636062561562 lon=2.068355977535248 (…)

I és fàcil. El Google és així. Tot ho fa fàcil (…) I el patracol de papers que m’han donat a l’INEM (o SOC o Treball) diu que és IMPORTANT que no confongui l’abonament trimestral de les cotitzacions amb càrrec a la prestació amb la subvenció de quotes que no anomeni “bonificacions” aquestes ajudes, perquè és un terme no correcte (¿¿??) ja que les bonificacions son competència de la Tresoreria General de la Seguretat Social (¿¡!?)

Em penso que soc mes tonto del que em creia (…) jo em feia per un tio normal. No massa estrany… Amb dues cames i tal, diríem… Un noi despert, diríem (…)

Necessito un papeleos map… He perdut el Nord. Necessito uns papers que siguin com el Google… Uns papers per tontos del s.XXI.

(…)

O millor, deixar-ho i dedicar-me a coses que fins i tot un tonto sap fer… Com estendre roba al terrat o escriure un Blog…

Ets tu petitona, qui ahir va donar-me el somriure. Tu. Ruth (…) La princeseta que sempre s’emociona al veure’m. Tu (…) Tu que em coneixes bé. Que saps on són les meves debilitats - listilla- i em robes el millor de mi (…)

I et recordo caminant pel riu gelat, i escoltant les fades al bosc, una Heidi que crida “tiet!”, rient les pessigolles del tiet Ricardo i nerviosa esperant que surti l’Emma… I tu. Petitona. Ets tant petita. Després -gairebé- no recordaras res de tot això (…) I jo vull escriure-t’ho.

Saps Ruth?. Avui hem passat la tarda jugant… Amb el Circ de Lego. Fent la música i el repicar de tambors i el “tatXAN!” quan un número ens sortia bé (…) I tu m’has cantat la cançó de la primavera! i hem ballat donant voltes per marejar-nos! i vaja si m’he marejat! (…)

I t’equivoques Ruth. Quan siguis gran el papa sí serà el teu papa. I la mama, les tietes, i jo. Jo també seré jo. Aquestes coses no canvien (…) Ruth. Penses massa. Tan petita i ja penses massa (…) Petitona. M’ha encantat el petó volador. Dolç. Un petó que m’ha tocat l’ànima.

Tot i que una flor no fa prima Vera, el blog que escriu l’amic Alguersuari -i les seves motos- m’alegra aquest matí fosc i refredat. Mati que passaré amb l’amic Joanillo -que ja en fa 40!- i amb la meva estimada i la nena de la panxa (…) Amb banda sonora del Pearl Jam (…) Matí d’Oceano Mar - “O sea…, fijaos ahí, donde llega el agua…, sube por la playa, luego se detiene…, eso es, precisamente ese punto, donde se detiene (…) es eso lo que estudio (…) Ahí acaba el mar”.

Dissabte que he començat amb Rinomer i espero acabar amb un mojito (…) Floretes que -aquest cop sí- fan prima Vera (que diria la Bibi).

(…) Puc dir que ets bella, però tampoc aquesta és la paraula. La paraula que busco (…) I al Sud hi havia Saturn -i les seves llunes- però a mi només m’interessaves tu. Sempre tan a prop (…) I sí, ahir era un dia de nervis. Un dia trist, però jo vaig dispersar-me pensant en la teva pell, i la llum que desprenies, el fred a les orelles, Dione, Tetis, Tità, Rea…  i els anells en el mateix pla que els planetes i tot el cosmos, que demostren -diu el Wagensberg- el Moment angular (Què difícil d’entendre).

I vaig pensar en les coses que ens han passat, i que avui -ahir- érem allà, esperant l’Emma, mentre miràvem una lluna també preciosa. Dins del nostre moment, potser angular.

(…) El més dolç ets tu, nena de la panxa. El més amable del que m’envolta. El somriure que se m’escapa (…) Tots els nervis -que tinc- ets tu, Emma… Fer-ho tot bé. Que tot vagi bé (…) Em senta bé saber-t’hi allà dins. Imaginar-te.

(…) I a tot ens acostumem les persones… A tenir una nena dins d’una panxa -la panxa de la meva estimada- també (…) I t’hi acostumes tant, que fins i tot sembla difícil que un dia surtis d’allà dins (…) Per sort per la mare, sí que en sortiràs (…) I ja veurem si ets com jo t’imagino…

(…) Els 1.201 dies de la Tiger a 74,04 km diaris -mitjana- també m’han servit per fer una mudança, portar-hi cadires, cavallet de pintura, bagul, bosses i motxilles… També m’han servit per mullar-me molt, patir vent i neu, caure alguns cops, empènyer alguns altres, menjar-me algun radar, viatjar per nou o deu països, 3 Elefantentreffen, fer -molts- bons amics (…) I en dies com avui, dies sense carreteres i somriures, per fer els 11 km que tinc fins a casa (…) I comprar cinta i massilla, per que demà toca pintura. Demà toca pintar una habitació de nena (…) D’una nena a la que suposo -amb sort- podré portar amb la meva moto… Però demà el que toca és pintura (…)  Y Con esto y un bizcocho, hasta mañana a las ocho.

(…) Potser sí, que em sento en fora de joc. A mida que els problemes s’apropen no se com encaixar-hi (…) Potser sí que hi penso massa. No puc evitar-ho.

És que el meu lloc ara és al teu costat -i de l’Emma- i no tinc ganes de malbaratar energia en coses de feina o diners (…)

No tinc ganes de ser un outsider (saps?). I potser hauré de buscar-me un espai al món. O potser les coses canviaran radicalment i tot s’arreglarà. O simplement tot serà simplement igual -diferent- que sempre (…)

Saps? M’angoixa saber-me en fora de joc (fora de lloc)… Però m’aguanto (…) M’aguanto -i si cal- m’aguantaré.

(…) Com m’agrada la sensació que em deixa la gent que em tracta sempre com si m’hagués vist ahir… Tot i fer bastants dies -mesos de vegades- sempre sembla que em van veure ahir (…)

El nen que m’agafa la mà per seguir un joc interromput dies abans (…) El vell amic que no veig mai i sempre és el millor amic (…) El gat que em recorda al cap d’un any.

Aquell que espera que torni de viatge -amb el milor del seus somriures al llavis- Que sempre m’espera amb el seu millor somriure als llavis (…) Un somriure habitual.

Diu que els nens quan neixen porten un pa sota el braç (…) Diu tantes coses (…) Per què?. Què vol dir exactament?. N’hi ha molts de tipus de pans. No té res a veure un pa de motllo, un pa de figues o un pa dur… o un pa de pessic (…) I diu un munt de tonteries sobre la forma de les panxes de les prenyades (¿?) I no sé què dels nens de les mares i de les nenes dels les pares (…) Que vols que t’hi digui…

(…) També diu que els nens venen de París… I jo, el que sé de París és que m’agrada molt, que també allà (avui) és diumenge,  i que l’amic Luís -altra època camioner- que ha estat 20 cops a Paris, no ha vist la Tour Eiffel.

Hòstia! Quina bestialitat de dia… 15 hores… I les últimes 7 de guàrdia davant del jutjat, per acabar fent una més que dubtosa foto d’una furgona dels Mossos -Quin fred que feia!- a les tantes de la nit (…) Però ara -avui- això ja és historia. em toca caminar i punt.

L’objectiu són unes -crec- merescudes vacances… I tant se val si no hi ha camí. El fas i ja està (…) I el mal d’esquena me l’aguanto. I la mandra. I el mal de cap… Ara me l’aguanto. Ara toca caminar. I no mirar massa enrere -per no saturar-me- ni massa endavant. I tocar una mica de fusta -no sigui que tot s’esguerri-.

(…) Tan sols caminar. I sembla un bon dia per començar -com qualsevol altre- per que a la ràdio diuen que “hi ha normalitat a la majoria de vies”, tot i que també diuen que el proper any Espanya entra en recessió (uf).

Un dia en  què he retrobat una amiga (hola Rebeca), i on a casa estrenem un sabó de mans que vam portar en moto des de Plivitce… Un dia qualsevol (…) Un bon dia per caminar amb la meva estimada -i la nenapanxa- i anar a l’Eroski, i dinar d’hora… Avui també toca treballar.

I què hi farem… Aquest és el camí. I amb una mica de sort, no em tocarà doblar jornada -aquest cop que s’ho mengi un altre- i al futbol -espero- no farà tant de fred com em penso que farà… O almenys aniré mes preparat que ahir. O al menys les fotos valdràn més la pena.

jfkjrfjrfr 

Una Emma. Dos Triumph. Tres tistres triges. Quatre dies i cinc nits. Sis Elefantentreffen. 7 nans. Vuit moments. 9 mesos. Deu exemples. Onze records. Dotze campanades. Dotze més un. Catorze idees. Quinze cançons. 16 viatges. disset petons. Divuit contes. Dinou minuts… Vint dits.

(…) Dinou fades. 18 gols. 17 cafès. Setze petons d’amor. Quinze pagues. Catorze somnis. Tretze ocasions. Dotze mesos. Onze intencions. Deu n’hi do. Nou motos. 8 nenes. Set vides. Sis jocs. Cinc d’Oros (…) Quatre gats. Tres miracles. Dos petitons… Una Emma (…)

nknknnl 

Sona el Silvio Rodríguez -”Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada… o casi nada, que no es lo mismo pero es igual”- (…) I és preciosa aquesta cançó. I jo també tinc els meus “cants” que faig i desfaig per omplir el meu temps (…) I també -com el Silvio- Sóc feliç. Sóc un home feliç… I jo, també -”quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad”-.

I si no em perdonen doncs bé. Toca assumir-ho. Ja sóc grandet. Endavant les atxes (…) Em tocarà viure -com el Silvio- Lliure. A un pais on només es pot ser lliure i viure feliç… Igualment feliç.

Potser el que trobo a faltar són amics. Aquells que un dia van desaparèixer (¿?) Aquells que potser hauré de començar a considerar-los muertos de mi felicidad.

(…) 

Tens raó petitó. Sembla mentida… (Dos anys i tanta raó!). Tantes veritats. De vegades les coses sí són blanc o negre. La veritat per davant (genètica del teu pare).

I sí!. El patge reial era lleig. Aquell tio semblava una bruixa dolenta. Allò no t’agrada. La Ruth fa risa. La mama i les tietes són Chórcoles. Els reis et duran una bicicleta. La Marta té la panxa gordita. Les natilles són boníssimes. T’has tirat otro pedete. Jo no em preocupo… I no marxo. La Susanita tenía un ratón… Un ratón chiquitín. La mama no té pirulina. Otra vez era aquell. M’has mossegat fluixet ( i m’has curat la pupa).

(…) I jo també t’estimo molt petitó.

(…) Com qualsevol altre últim dia del 2008… Com qualsevol altres dia en que jo llegeixo l’última pàgina d’un llibre que m’obsesiona (…) Com tants altres qualsevol dies de 86.401 segons de durada (…) I com qualsevol altre dia amb el nas tapat (…) Un d’aquells dies que mentre esmorzo repasso els Blogs que m’agraden… Un d’aquells dies que no truco al Fly -tot i que avui potser si ho he fet-.

Com qualsevol altre dia amb Banda Sonora dels Who. Un altre dia qualsevol de 14ºC (out) i 19′7ºC (in)… De menjar macarrons i amanida… De estar enamorat (…) Com qualsevol altre dia en què penso en gats (…) Un dia qualsevol amb un nom -31- qualsevol.

I com qualsevol altre dia qualsevol, en què em dutxo en tres minuts… Esmorzo amb cafè sol… I penso que ja no fumo… I penso en dos noms (Guillem i Emma)… Qualsevol altre dia a Cornellà.

(…) Un dia qualsevol… D’aquells dies qualsevol… Per molt que -per força- hagi de ser una nit inoblidable. I -per força- hagi de ser el més original SMS i el de la festa més divertida… Jo sé que l’oblidaré. Per sort- Segur- que demà l’oblidaré (…) I recordaré altres coses, altres nits i altres dies qualsevol.

(…) Arribo tard, papa; (com sempre) amb tu arribo tard.

Tard per presentar-te la Marta, la Ruth, el Bruno… per fer-te avi, per fer-te una bona foto amb el teu germà, per estimar-te com et mereixes, per anar un dia junts al Barça… T’encantaria veure com juga aquest any! (…) El cinquè any sense tu, ja s’acaba… I jo et trobo a faltar mes que mai.

Trobo a faltar les truites de patates i la teva obsessió per les corbates i les camises. Recordes papa? Recordes la corbata que et vaig regalar l’últim Nadal?. Recordes les fotos del dia que jo feia dos anys?… I tu m’ajudes a bufar les espelmes… Amb unes patilles dignes de tu… I de mi.

Joder papa!. Per què sempre (amb tu) arribo tard?.

(…) I mira per on que avui no puc parar de pensar en tu. Estimada Esther -germana de la meva estimada-. I avui era un dia per dispersar-me… Veient el Bush esquivar sabates, el Michel Salgado fent el ridícul… Recuperant totes aquelles noticies que no vaig seguir en un cap de setmana sense tele… I jo no puc deixar de pensar en tu - doctora-, i el teu somriure -que de vegades amagues-. I el llibre que passeges i no llegeixes (…) Les converses amb el petitó -a les 7 del matí- que jo tafanejo a través de la paret, l’assecador que no modela (…) I el Mister Bush que reacciona com Matrix i esquiva les sabates d’un tal  Muntazer al Zaidi!

I ens cauran els anys - i suposo- tots plegats ens arrugarem més i més… Seguirem passant dies i dies junts… I segurament els nostres fills se’n riuran de nosaltres (…) I és per això que no puc parar de pensar en tu… I en el Ricky (…)  I no sé, Esther… (no sé) Les coses volten i volten; L’altre dia la lluna era immensa; Diuen que era més a prop que mai; diuen que va passar a 363.000 km; Diuen que això són 30 mil km més a prop de l’habitual (…) I diuen -i jo això em nego a creure-m’ho- que tot plegat és una il·lusió (… ) Diuen que s’en diu Il·lusió Lunar. (No se…) Tu no creus que era realment més gran que mai?

Les olives negres que em va portar l’Olivé, de Tarragona (curiós que fos l’Olivé) fa 15 dies que moren soterrades en sal gruixuda… Patiran la mateixa sort 15 dies mes… I després rentaré els seus cossos, els ungiré amb una barreja d’oli i all i ja les podré guardar (…) I descobrir si he estat capaç d’elaborar olives mortes… ελιές (…) I potser compraré una ampolla d’ Ούζο… I esperaré que arribi un dia de festa i sol, convidaré a la meva estimada -que no beurà ni una gota de licor- a fer un aperitiu al balconet… A la tauleta que vaig comprar -i transportar en moto- al Leroy Merlin (…) I potser estarem molt contents i farem l’amor…

I a mi no m’agrada matar!… Però he hagut de fer-ho… Era imprescindible… Si volia que tot això passés, el primer pas era matar-les…. I potser -i només potser- la fi justifica els mitjans.

(…) Mira reina, jo no sóc blau -Príncep blau-. A mi m’ha tocat el blanc i negre, el vermell, el rosa… A mi el que em va son els petons de la meva estimada, Els somriures contagiosos de la nena, les petonejades emocionades del Brunito (…) I la família la vull veure com la recordo de quan era nen -i no em val res que no sigui això- de feliç.

(…) Potser m’ha tocat menjar un munt de merda -que tu no tens perquè conèixer- dels altres (…) Potser tinc massa mala hòstia… I fins i tot així , si cal t’estimaré -i punt- com el que ets (…)

I si pots, una estona mira al cel. No et miris el melic… Pensa que si tot és tant fàcil, perquè a mi em costa tant tot?… Perquè em fa tant feliç la Triumph?, perquè no menteixo?, perquè pateixo tant pel meu petitó?, perquè no puc callar-me (¿?)… Perquè sóc dramàticament sincer? (…) I si la cago…Doncs la cago… És la meva matèria (…) I quan miris el cel - i no et miris el melic- pensa que aquesta és la meva matèria (…)

I escolta -sense rencunia- amb la ma al cor… Et convido a una birra.

M’ha explicat l’amic Paco, que als Guillem, a Mallorca els anomenen Guiem… I m’ha semblat el nom mes bonic del món (…)

Les coses mes precioses que he conegut sempre estaven a illes… koufi!… La casa de la Chariklia, la platja de Cres, la posta del sol a Amorgós, unes Guinnes a Galway, el vent Inishmore, unes cuixes -conegudes- a Córsega… la gent de Rapa Nui, el mar de Santorini, el vent de Paros, l’escola de Kos, sopar a korcula, els Antonia Font, la ensaïmada de nespres, una gateta rosa a Eivissa (…)

M’agrada molt el nom de Guillem(…)

El temps (…) que passa -i a vegades pesa- (…) El temps que passo amb ella -tu- és tant estiu, és tant estiu… Però és temps, i una part d’aquest temps l’oblido (…) l’òxid que s’ho va menjant gairebé tot (…) I noto que em fan mal coses que ni sabia que existien. I això que no ha passat massa temps (…) Però el temps passa- cada dia- i poc a poc tot es rovella (…) I tot esdevé el que ni t’imaginaves que esdevindria. I em cau el cabell (com al meu pare)… I sóc tant jove (em veig tant jove).(…) I no vull oblidar-te res (Marta) (…) Els silencis de sofà, com balles rumbes, l’ordre dels estris de cuina, l’antiga redacció de l’Avui, Las negras, els divendres amb les Ciércoles, el teu cul! (…) la petita t-shirt Triumph que el Juan Carlos ens va dur dissabte a casa…

Jo no sóc el noi trist i solitari - potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada - i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso- al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.