LA FOTOSÍNTESI

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

El fin del verano siempre es triste -que cantaven aquells dels 80- i aquest any és mes cert que mai (…) Vist i no vist.

Prou -de moment- de pueblo i nens, de Lucias i Marias, de bicis i pilotes, de Síndria i presco, pipes i clares, gelats, aigua de la font, casa nova i casa vella, escales amunt escales avall, nen que dorm damunt meu o nena que dorm damunt meu, nen castigat i nena castigada, siesta o perdidos+siesta… Fins el proper any a la piscina i al riu.

(…) Prou de festes de llavis (Pfff)

Toca mirar les fotos. Viure un any dels somriures, i dels mil petons dels peques, del poc moreno que m’ha quedat al cos, de la il·lusió de tornar-hi aviat (encara que sigui un weekend), de la garrafa d’oli…

I ara -avui- a currar!. Collons quines poques ganes (…) Que hi farem… Ja ho deien aquells dels 80 -… siempre es triste-. Tornem-hi als problemes, la facuració i la merda de la grip A… Que m’acollona molt (i no puc evitar-ho)…

Avui m’he llevat a un món maravellós i -aquest cop sí- tinc tres anys. I anem a passejar -Plou- i ens posem un superbasquero. I jo sóc un drac i tu una princessa i ell un cavaller… I fa molta risa (…) Anem a buscar una pel·licula… T’agrada el Capelito?. Mira! una bruixa. Mira! uns pirates. Mira! la Blancaneus. Mira! la (¿?) la la Bella Durmiente. Mira! el oso fanda.

(…)

Avui m’he portat molt bé. M’ho he menjat tot… Fins i tot he canviat una roda punxada (…) I estem molt cansats. M’expliques un conte?. La Bella i la Béstia (…) Un petó. Tapa’m bé! (…) i a la Kitty i a la Pepita i al Nico Nico i al Nac·ca i al Marçal…

(…)

Ni ganes d’escriure el Blog (¿!) Potser és massa santa, la setmana, perquè em preocupi de l’INEM, el SOC, l’AEAT i de la SS. Paperassa burocràtica que res té a veure amb la passió de Crist (Espero que tampoc sigui la meva, de passió!)… Espero que com a molt -la meva història- parli de travessa del desert (…)

I ni tant sols puc distreure’m jugant amb els nens, que fan el que han de fer el nens i marxen de vacances. I la nena de la panxa encara només és panxa (…) Quines ganes de petons que tinc avui… Quines ganes de jugar. I d’oblidar.

Ets tu petitona, qui ahir va donar-me el somriure. Tu. Ruth (…) La princeseta que sempre s’emociona al veure’m. Tu (…) Tu que em coneixes bé. Que saps on són les meves debilitats - listilla- i em robes el millor de mi (…)

I et recordo caminant pel riu gelat, i escoltant les fades al bosc, una Heidi que crida “tiet!”, rient les pessigolles del tiet Ricardo i nerviosa esperant que surti l’Emma… I tu. Petitona. Ets tant petita. Després -gairebé- no recordaras res de tot això (…) I jo vull escriure-t’ho.

Saps Ruth?. Avui hem passat la tarda jugant… Amb el Circ de Lego. Fent la música i el repicar de tambors i el “tatXAN!” quan un número ens sortia bé (…) I tu m’has cantat la cançó de la primavera! i hem ballat donant voltes per marejar-nos! i vaja si m’he marejat! (…)

I t’equivoques Ruth. Quan siguis gran el papa sí serà el teu papa. I la mama, les tietes, i jo. Jo també seré jo. Aquestes coses no canvien (…) Ruth. Penses massa. Tan petita i ja penses massa (…) Petitona. M’ha encantat el petó volador. Dolç. Un petó que m’ha tocat l’ànima.

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

(…) 

Tens raó petitó. Sembla mentida… (Dos anys i tanta raó!). Tantes veritats. De vegades les coses sí són blanc o negre. La veritat per davant (genètica del teu pare).

I sí!. El patge reial era lleig. Aquell tio semblava una bruixa dolenta. Allò no t’agrada. La Ruth fa risa. La mama i les tietes són Chórcoles. Els reis et duran una bicicleta. La Marta té la panxa gordita. Les natilles són boníssimes. T’has tirat otro pedete. Jo no em preocupo… I no marxo. La Susanita tenía un ratón… Un ratón chiquitín. La mama no té pirulina. Otra vez era aquell. M’has mossegat fluixet ( i m’has curat la pupa).

(…) I jo també t’estimo molt petitó.

(…) I agafo un àlbum i miro les fotos… I jo que no he entès res durant 10 anys, ara resulta que per unes fotos ho entenc tot (…) fotos d’un pis que no conec - la Barceloneta, em diuen- I penso en el que significa, l’any, la situació (…) Ara si tinc clar perquè t’ho empasses (…) I jo que vols que hi digui -pensi-. El meu món -i el que vull pels meus- no és així (…) Jo no trago -tot i que ja he traga’t molt- no trago (…) Ni les coses son així. Per a mi les coses son l’amor, però també la dignitat i el respecte (…) I no trago.

I em penso que visc al marge d’això (…) Però només m’ho penso. Ja fa anys que em va esquitxar (mes o menys quan es va fer la foto de la Barceloneta)… I de vegades penso que ha passat molt de temps - i sí. N’ha passat molt- i que per fi estic al marge (…) I llavors sento una veu i un to que ja conec. Actituds corporals que ja conec. I merda -veig molta merda-… I per enlloc veig respecte. No se que és -tot i que sí se el que no és- (…) Alló és un mal fotògraf que fa la mateixa foto una vegada i una altra.

I collons!… Tot això em fa mal… Sort que tinc hora amb una simpàtica perruquera, amb la que puc parlar de nens i de gats (i una vegada més, oblidar tot això)… Torna a ser Nadal… Toca cantar nadales. I com diuen els Ramones -” Merry Christmas, I don’t want to fight tonight”.

(…) Mira reina, jo no sóc blau -Príncep blau-. A mi m’ha tocat el blanc i negre, el vermell, el rosa… A mi el que em va son els petons de la meva estimada, Els somriures contagiosos de la nena, les petonejades emocionades del Brunito (…) I la família la vull veure com la recordo de quan era nen -i no em val res que no sigui això- de feliç.

(…) Potser m’ha tocat menjar un munt de merda -que tu no tens perquè conèixer- dels altres (…) Potser tinc massa mala hòstia… I fins i tot així , si cal t’estimaré -i punt- com el que ets (…)

I si pots, una estona mira al cel. No et miris el melic… Pensa que si tot és tant fàcil, perquè a mi em costa tant tot?… Perquè em fa tant feliç la Triumph?, perquè no menteixo?, perquè pateixo tant pel meu petitó?, perquè no puc callar-me (¿?)… Perquè sóc dramàticament sincer? (…) I si la cago…Doncs la cago… És la meva matèria (…) I quan miris el cel - i no et miris el melic- pensa que aquesta és la meva matèria (…)

I escolta -sense rencunia- amb la ma al cor… Et convido a una birra.

Jo no sóc el noi trist i solitari - potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada - i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso- al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.