LA FOTOSÍNTESI

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.

Doncs sí. ja ho te això d’Internet. Qualsevol pot linkar-te i creuar-se  al la vida. De sobte algú entra a casa teva (i ja està) (…) I el meu alcalde avui em troba a la seva cuina, amb un cafè a la ma (tranquil·lament) preguntant-li perquè si ell celebra tant el comerç de barri, el famós barri gairebé no te botigues (excepte mil basars xinesos)… Perquè ja no tinc videoclub, papereria, ni quiosc… Perquè quan baixo la rambla tot son bancs (…) I ja de pas, ja que estic a la seva cuina, també li preguntaré perquè al carrer on el PSC i ERC tenen dues precioses seus,   al costat d’ un col·legi, per les voreres no hi passa un carret de nen, ni un carret de la compra, i perquè està sempre ple de cotxes en doble fila i el paviment aixecat, i la seu del seu partit, te un gual davant d’un descampat (de merda!) (…) Ja veus, perques de ciutadà que se t’ha ficat a la cuina (…) Per cert.  Està força bé el llibre que llegeix l’Alcalde!

(silenci) de sobte necessari. Temps mort. I res s’atura. Tot segueix -el show debe continuar- i jo no vull saber-ne res (…) I el calor de les vacances arriba. Els 5 Kg de nena, la ITV 2009.

I jo -el silenci- i jo (…) l’Spam del collons- no s’atura. De fet es multiplica… I el que vull és poder mirar-me el món una mica de lluny. Respirar. Mirar al mar sense que que em vingui al cap la cançoneta d’Estrella tonight,tonight,tonight

(…) Mirar el mar i la seva remor, que poc a poc desapareix dins el meu cap, fins que ja no sento res. Fins que tot és blau. I tant sols distingeixo si soc dins o fora per la bromera de l’aigua al trobar-se amb la terra. Que m’explica que res no s’atura (…) tot i el silenci.

De nou segrestat per la Lisbeth Salander. No puc desenganxar-me d’aquest (tercer) llibre de Millenium (…) Un títol curiós… “La reina en el palacio de las corrientes de aire” (…) Títol o traducció curiosa. no se. El títol original és “Lufslottet som sprängdes” (ni idea de que vol dir) i que el Google -que tot ho sap- diu que vol dir “Lufslottet que explotó” (¿?) I Lufslottet diu -el Google- que vol dir lufslottet (i no avanço). Això comença a ser una investigació en tota regla. Una investigació estil Salander (…) Per enlloc hi surten reines ni palaus ni corrents d’aire (…) I això em fa pensar que fa dies que no puc obrir el balcó del darrere… Massa corrent d’aire per la meva reina.

(…) Tu diràs!. És clar que no m’agrada. I menys la parafernalia de cables ordinadors i nervis (…) I en el fons tot és caspós i burocràtic i caduc (…) Tant me fot. És una feina com qualsevol altre. Una bona feina. Alimenticia (…) Poc importen les meves fotos, ni les bones fotos, ni les fotos… Tot és el mateix segons qui mira. O això diuen per aquí… bla bla bla fer les fotos amb un telèfon, bla bla bla Photoshop… bla bla Internet (diuen) (pfff!?) Gris!, però la meva vida és llums, colors, petons, cançons… i la meva filla. I d’aquí una estona plegaré i aniré a petonejar-la… I ja està… (Emma) El papa avui ja s’ha guanyat les garrofes.

(…)

Diu el Google -que tot ho sap- que aixó és: lat=41.35636062561562 lon=2.068355977535248 (…)

I és fàcil. El Google és així. Tot ho fa fàcil (…) I el patracol de papers que m’han donat a l’INEM (o SOC o Treball) diu que és IMPORTANT que no confongui l’abonament trimestral de les cotitzacions amb càrrec a la prestació amb la subvenció de quotes que no anomeni “bonificacions” aquestes ajudes, perquè és un terme no correcte (¿¿??) ja que les bonificacions son competència de la Tresoreria General de la Seguretat Social (¿¡!?)

Em penso que soc mes tonto del que em creia (…) jo em feia per un tio normal. No massa estrany… Amb dues cames i tal, diríem… Un noi despert, diríem (…)

Necessito un papeleos map… He perdut el Nord. Necessito uns papers que siguin com el Google… Uns papers per tontos del s.XXI.

(…)

O millor, deixar-ho i dedicar-me a coses que fins i tot un tonto sap fer… Com estendre roba al terrat o escriure un Blog…

(…) Diuen -a algun lloc ho diuen- una de cal y una de arena. O alguna cosa així.

I l’amic Alfonso me’n dona una de cal - i em taladra- amb un disc de Miguel Rios… I el pitjor és que vol vol convèncer-me que m’ha d’agradar. De que és lo millor (¿¿!!!!!!).

Per sort arriba l’ arena. Arena de platja sobre la que ell mateix corre. Platja de delta. Mig riu mig mar… I jo -també corro- ho enregistro. Imagino música de Vetusta Morla.

(…) M’agrada molt la música que fan aquests tios… També han estat arena d’aquest cap de setmana (…) Ja veurem de quin pal va la de cal que ho acompanya (…)

És horrorós!. El PDF dels documents no es pot imprimir en blanc (per omplir-lo a mà) i si l’omples i no tens impressora no es pot guardar! I si no utilitzes Explorer no cal ni que ho intentis (pfff)i quan busques una impressora + Internet + ordinador + tú + Explorer… TatxáAan! ara no funciona -i punt- i ja no saps que més provar, però és que la cua de l’AEAT és de l’òstia (…) I jo sempre he pensat que quan vols una cosa ben feta te l’has de fer tu mateix (self made, que diuen), però és que ni així ho aconsegueixo (…) certificado de usuario?…

(…)

Ni ganes d’escriure el Blog (¿!) Potser és massa santa, la setmana, perquè em preocupi de l’INEM, el SOC, l’AEAT i de la SS. Paperassa burocràtica que res té a veure amb la passió de Crist (Espero que tampoc sigui la meva, de passió!)… Espero que com a molt -la meva història- parli de travessa del desert (…)

I ni tant sols puc distreure’m jugant amb els nens, que fan el que han de fer el nens i marxen de vacances. I la nena de la panxa encara només és panxa (…) Quines ganes de petons que tinc avui… Quines ganes de jugar. I d’oblidar.

BRAVO PERIODISTA!… Magnífica la actitud del Jorge Ibeas (ex) del Canal Bizkaia. Sí senyor… Ni Brave Heart, ni Manolete (…) I l’han despatxat -és clar- i m’imagino que li anirà bé… Fins i tot això potser el catapultarà al cim (i me n’alegro).

Perquè les coses -de vegades- són així. De vegades algú queda ben retratat. Mala sort nanos!… La xarxa corre molt més que els vostres cotxes -estratosfèrics- i ara un munt de gent sap, que darrera de la pasta, els telèfons i la gomina el que hi ha són uns cretins mediocres (…) La llàstima és que són ells els que manen… Però ja es veurà… Temps al temps.

Tot i que una flor no fa prima Vera, el blog que escriu l’amic Alguersuari -i les seves motos- m’alegra aquest matí fosc i refredat. Mati que passaré amb l’amic Joanillo -que ja en fa 40!- i amb la meva estimada i la nena de la panxa (…) Amb banda sonora del Pearl Jam (…) Matí d’Oceano Mar - “O sea…, fijaos ahí, donde llega el agua…, sube por la playa, luego se detiene…, eso es, precisamente ese punto, donde se detiene (…) es eso lo que estudio (…) Ahí acaba el mar”.

Dissabte que he començat amb Rinomer i espero acabar amb un mojito (…) Floretes que -aquest cop sí- fan prima Vera (que diria la Bibi).

Hora del bañito. Cóm gairebé cada dia, però a casa del Ramón, de la Maria i de les nenes(…) Un munt de nens a la banyera i un munt de grans que se’ls miren. Riuen (t’hagues encantat Ricky)  (…) I està bé per estalviar recursos. I està bé pels nens -que no ho recordaran mes enllà de la foto- i per nosaltres, que ho recordarem tota la vida (…) I pels pares, que veuen els somriures del petitons i també somriuen (…) I per mi que trobo una foto preciosa… I puc escriure això (…) I després del bañito la sopita. De fideus. I cap a casa (…) el bany de demà segur que no serà tant divertit (no nens?).

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

nnnnnnn

(…) Al programa del Buenafuente, l’Eduard Punset i el Leopoldo Abadía parlen de crisi de valors. I sona retòrica -mediàtica- però és cert (…) Poc importa ja si un diari hiperpremiat (4 Pulitzer!) i amb 150 anys d’història tanca, o si l’escombra està -ben- fabricada a Granollers o és una escombra de merda (wrong made in China).

Tant se val si volia ser un gran periodista. I més tard periodista. I més tard treballar (…) I ara miro enrere i veig que ho vaig fer. I que sóc un bon professional. I que això ja no importa… Ho tenim fotut tots plegats. Fins i tot els jovenets descarats que es pensen que es menjaran el món (em penso que el que menjaran és una bona dosi de merda).

I alguns s’hi resisteixen, i segueixen posant etiquetes tipus “vedella gallega” a les safates del súper. I d’altres aposten per tornar a vendre o fer alguna cosa de qualitat (…)

Ves a saber què pensaran i com viuran els que ara estudien. Potser fins i tot viuran a un món millor (…) Potser jo treuré -de nou- forces i m’enfrontaré de nou a tot aquest mecanisme que ens empeny al buit.

Escric des de una biblioteca nova de trinca… Tot i que el WIFI -també nou de trinca- és insuficient per tots els usuaris (…) Nova!, i al costat de casa!. Biblioteca Marta Mata (¿?)

Resulta que la Marta Mata -a la que no tenia el plaer de coneixer, més enllà de coneixer el nom- va viure de ple la República… És preciós el que ella mateixa va explicar l’any 2006 a la Biblioteca Nacional (…)

M’impressiona el que conec de la república. Sobretot cóm es vivien l’educació i la cultura(…) Un intent valent i orgullós de posar-nos al capdavant d’Europa (…) Van projectar més de vint mil escoles públiques, van fer -diuen els historiadors- el millor pla professional pels mestres que ha existit mai i van intentar eliminar l’analfabetisme d’España (…) I no s’en van sortir (…) Però alguns van quedar impregnats de tota aquella meravella (…) Alguna esquitxada d’aquella marea fins i tot ens ha arribat a nosaltres (…) Una immensa marea roja, que va arribar un 14 d’Abril del 31.

Ok. El llibre electrònic  funciona… I és molt útil i sostenible. I -no en tinc cap dubte, jo- és el futur que ens espera (…) I sí… Hi haurà qui digui que serà la democratització de l’escriptura… Ja!. Cóm si tothom sapigués escriure (…) I els escriptors?, els bons escriptors, vull dir… Què faran?. Què faran quan -igual que als mals escriptors- els pirategin els llibres i els pengin a la xarxa?… Per què els escriptors no son músics… Ells no poden fer bolos… O potser sí. Potser hauran de tornar a viatjar de vila en vila explicant histories. Hauran d’exercir de contacontes (…)  I potser d’aquí a uns anys tornarem a tenir arbres que -de nou- no ens deixaran veure el bosc.

(…) Com qualsevol altre últim dia del 2008… Com qualsevol altres dia en que jo llegeixo l’última pàgina d’un llibre que m’obsesiona (…) Com tants altres qualsevol dies de 86.401 segons de durada (…) I com qualsevol altre dia amb el nas tapat (…) Un d’aquells dies que mentre esmorzo repasso els Blogs que m’agraden… Un d’aquells dies que no truco al Fly -tot i que avui potser si ho he fet-.

Com qualsevol altre dia amb Banda Sonora dels Who. Un altre dia qualsevol de 14ºC (out) i 19′7ºC (in)… De menjar macarrons i amanida… De estar enamorat (…) Com qualsevol altre dia en què penso en gats (…) Un dia qualsevol amb un nom -31- qualsevol.

I com qualsevol altre dia qualsevol, en què em dutxo en tres minuts… Esmorzo amb cafè sol… I penso que ja no fumo… I penso en dos noms (Guillem i Emma)… Qualsevol altre dia a Cornellà.

(…) Un dia qualsevol… D’aquells dies qualsevol… Per molt que -per força- hagi de ser una nit inoblidable. I -per força- hagi de ser el més original SMS i el de la festa més divertida… Jo sé que l’oblidaré. Per sort- Segur- que demà l’oblidaré (…) I recordaré altres coses, altres nits i altres dies qualsevol.

Potser sí, que seria millor oblidar (però) No vull. Aquest cop toca disfrutar- i recordar-. I serà l’any del petitó(na). Potser serà l’any que aniré a l’atur. Potser la crisi es cebarà en mi (…) Serà l’any més feliç , sí o sí (…) I tot el viscut -les històries- seran bones. Seran records -o el que siguin-però seran part de mi (…) I ho dic -escric- avui, amb el nas sec, un jersei XXL -enorme i nou-, escoltant un Cd de Névoa -que diu “he seguit el meu destí“-. I em penso que ahir vaig sopar massa (pfff) I això tot just acaba de començar (…) I encara em volta pel cap la discussió d’anit sobre sanitat pública o privada - que va guanyar la pública- i altres coses també em volten, però com va dir aquell, això avui no toca… Χριστός γεννιέται.

(…) Quina força de voluntat. Sempre allà. Totalment immòbil (…) I qui deu ser, ell? Amb la seva eterna presència damunt d’un fons vermell, la guitarra, el tamboret, el somriure -que no entenc- i la mà aixecada.

Ja es poden posar les piles les estàtues vivents de La Rambla… Se’ls ha girat feina (…) Aquell -senyor- és un professional? cobra? pren alguna substancia? sap xiular? (…) Cada dia me’l miro per intentar detectar algun petit canvi -No!- No n’hi ha. Una estàtua vivent perfecta. Dia rere dia… I xiular no sé si xiula (…) Però si xiula a les dones amb la mateixa eficàcia que fa l’estàtua segur que triomfarà(…) Jo seguiré mirant-me’l cada dia buscant un ull aclucat, un dit diferent… Qualsevol signe de què és humà.

Hoy es mi día (…) Me voy pal frio (…) Als esmorzars amb “Misterios” -altrament anomenats Mostachones-, a la tele que es veu fatal, la no cobertura del mòbil, el Brunito, els oms, la font, el Nemesio -i la resta-, les guatlles escabetxades… El fred a casa, el fred al carrer, llegir -molt-, La N211, el pà d’Alcorisa, el Brunito, El carrer “De La Cuesta” i la casa Ciércoles, el carrer Major i la nova casa Ciércoles, les “cocheras”, les joguines destartalades del nen, l’estufa de llenya, les birres a l’ACRO, les rises amb l’ Esther, els passejos amb la meva estimada, el Brunito, el patio, el escalón, el Brunito a totes hores, l’Angelines i els seus menjars, els nens amb galtes vermelles, el nas sec,  les mini-habitacions, el vent glaçat, els carrers buits, las tinajas del granero, el moble bar (bola del món), els pitillos sota la lluna, el silenci, el frontón, els fòssils, l’absència de notícies (…)

El silenci a la nit, el camió abandonat, les històries de gent i noms - on sempre em perdo-, el cel… La dificultat de navegar per Internet amb tant poca cobertura (…)

Me voy pal pueblo con alegría (…) Me voy pa Los Olmos, hoy es mi día…

(…) Mira reina, jo no sóc blau -Príncep blau-. A mi m’ha tocat el blanc i negre, el vermell, el rosa… A mi el que em va son els petons de la meva estimada, Els somriures contagiosos de la nena, les petonejades emocionades del Brunito (…) I la família la vull veure com la recordo de quan era nen -i no em val res que no sigui això- de feliç.

(…) Potser m’ha tocat menjar un munt de merda -que tu no tens perquè conèixer- dels altres (…) Potser tinc massa mala hòstia… I fins i tot així , si cal t’estimaré -i punt- com el que ets (…)

I si pots, una estona mira al cel. No et miris el melic… Pensa que si tot és tant fàcil, perquè a mi em costa tant tot?… Perquè em fa tant feliç la Triumph?, perquè no menteixo?, perquè pateixo tant pel meu petitó?, perquè no puc callar-me (¿?)… Perquè sóc dramàticament sincer? (…) I si la cago…Doncs la cago… És la meva matèria (…) I quan miris el cel - i no et miris el melic- pensa que aquesta és la meva matèria (…)

I escolta -sense rencunia- amb la ma al cor… Et convido a una birra.

19h. Arc de Sant Agustí, 3… Pel balcó obert veig les vigues de fusta que vaig pintar de vermell -satinat- ara farà 10 anys… El bloc l’han anat buidant (busquen fotre’l a terra)… Ves a saber on paren els Bermejo (…) Camino per davant del Rita Blue -a Sant Agustí-. Agafo la moto a la plaça Gardunya -aquest cop no la tinc al parking-, Surto per Hospital -Curtidos Pinós és tancat… Estrany-, baixo la Rambla del Raval -que vaig veure néixer-, passo per davant de putes “ravalites”… El semàfor de l’avinguda Drassanes - gairebé impossible trobar-lo verd-… Segueixo fins al Paral.lel… I surto del barri… Com tantes vegades vaig fer durant prop de 10 anys…

Estic al Poble Sec. A Barcelona. Estic a un bar del Poble Sec -amb una colega, la Carme- fent temps. Tenim una feina i fem temps (…) A la radio sona el Serrat… Nací en el Mediterraneo (ni fet a mida)…I la Carme -la Tierz- m’interromp per explicar-me que avui s’ha trobat a l’impressora de la feina un full amb la lletra d’aquesta cançó (jejeje) Parlem de la coincidència… De les vacances… De que ho escriuré al blog.

(…) Poc després ja hem fet la sessió de fotos a la que anàvem… Es tractava de l’assaig d’una obra de teatre…  Fotografio a Jasón, a Medea, Eetes… I cóm no, als Argonautes… I com no, la mitologia grega… I cóm no, la Mediterrania (…) I ja marxem. I jo -no se per què- li pregunto a la directora cóm serà la llum de l’espectacle… I ja és estrany que li pregunti, perquè no m’interessa… No se per què ho pregunto. I ella -molt amable- m’explica que és una llum molt intensa. molt càlida… Molt mediterrània (!¡)

(…) I sortim -la Tierz i jo- al carrer… I tornem a parlar de la coincidència… I li pregunto on anirà per vacances… “Pensava anar als EE.UU”… I marxa (…) i s’atura… I diu que potser s’ho haurà de repensar (…) I ara si. Marxa… Cap el Metro L3, Poble Sec.

Missió rutinària - no comporta perill- no per això deixa des ser important.

(…) La missió d’avui no exigirà que tracti de ser mes sociable amb la meva mare. No consisteix a tractar de controlar l’economia de la nau. No m’hauré de penedir de tot allò que no em vaig esforçar d’adolescent.

No caldrà que viatgi per sistemes estel·lars desconeguts. No hauré de superar la ansietat. No hauré d’estudiar Anglés, ni Periodisme, ni Veterinaria, ni Història…

No serà -tampoc serà- ser menys mandrós. No hauré de desenamorar-me… Ni tant sols hauré d’enamorar-me (aquesta missió ja està feta). No hauré de voler i no saber còm. No hauré de fer res que transcendeixi pel futur (de fet mai he tingut una missió d’aquestes).

Avui la meva missió és rutinària. La missió 13718 del komandanterampas és agradablement rutinària. Anar a esmorzar al Masnou amb l’amic Joan… Espero sortir-me’n amb èxit.

(…) I al vespre, al tornar a la nau, asseure’m amb la meva estimada i mirar al sistema les missions assignades per l’endemà… I tornar a començar… Pàgines del cuadren de bitàcora (…)

Sembla un dia complicat. El banc -sempre els bancs!-, merders a la feina, el pany que no hi ha manera d’arreglar, la mala hòstia que se m’acumula, un munt de Spam!… I a sobre tinc ganes de fumar.

(…) Per sort -sembla que només ho sembla, complicat… I allà hi son la iaia - i una escudella-, l’Àlex - amb la seva conversa- i la meva estimada - a l’altra banda del 101-.

I poc a poc tot s’arregla. I començo a veure que el cel avui és especialment blau - C82 M56 Y0 K0- diria jo… I que el proper cap de setmana -potser- aniré al Delta… I que honestament, tinc coses mes importants per lluitar i per enfadar-me.

(…) Pfff… M’ha costat arrencar avui…