LA FOTOSÍNTESI

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

El fin del verano siempre es triste -que cantaven aquells dels 80- i aquest any és mes cert que mai (…) Vist i no vist.

Prou -de moment- de pueblo i nens, de Lucias i Marias, de bicis i pilotes, de Síndria i presco, pipes i clares, gelats, aigua de la font, casa nova i casa vella, escales amunt escales avall, nen que dorm damunt meu o nena que dorm damunt meu, nen castigat i nena castigada, siesta o perdidos+siesta… Fins el proper any a la piscina i al riu.

(…) Prou de festes de llavis (Pfff)

Toca mirar les fotos. Viure un any dels somriures, i dels mil petons dels peques, del poc moreno que m’ha quedat al cos, de la il·lusió de tornar-hi aviat (encara que sigui un weekend), de la garrafa d’oli…

I ara -avui- a currar!. Collons quines poques ganes (…) Que hi farem… Ja ho deien aquells dels 80 -… siempre es triste-. Tornem-hi als problemes, la facuració i la merda de la grip A… Que m’acollona molt (i no puc evitar-ho)…

De nou segrestat per la Lisbeth Salander. No puc desenganxar-me d’aquest (tercer) llibre de Millenium (…) Un títol curiós… “La reina en el palacio de las corrientes de aire” (…) Títol o traducció curiosa. no se. El títol original és “Lufslottet som sprängdes” (ni idea de que vol dir) i que el Google -que tot ho sap- diu que vol dir “Lufslottet que explotó” (¿?) I Lufslottet diu -el Google- que vol dir lufslottet (i no avanço). Això comença a ser una investigació en tota regla. Una investigació estil Salander (…) Per enlloc hi surten reines ni palaus ni corrents d’aire (…) I això em fa pensar que fa dies que no puc obrir el balcó del darrere… Massa corrent d’aire per la meva reina.

Pobre Martona. 7 anys i te malsons per que no sap guardar como… (…) Ja ho te això de la tecnologia, que et fa patir. No és que sigui difícil. El que passa és que sempre hi ha alguna cosa que falla. Però ella ho te millor que nosaltres (i no parlem del fòssils dels nostres pares). Per que ella ho sabrà fer tot sense estudiar-ho… No li caldran les classes de Basic, ni fitxes pràctiques d’informàtica (…)

Això sí. Haurà d’aprendre a guardar como. I a guardar, passar pàgina, oblidar, superar, plorar per desfogar-se, ser sincera, fer bona cara, la adolescencia,  enamorar-se (etc).

I no tindrà fascicles… I amb una mica de sort no tindrà massa malsons.

.

Tot el temps és caca, teta, còlic, bany… mirar-la. Mirar com dorm, somriu (quan somia)… Mirar-la quan no fa res (…) No existeix el temps sense ella. I passem quinze dies en un minut. Passen dues setmanes en una nit. I t’ha semblat una nit massa curta (…) I t’has llevat en semi consciencia per descobrir que ets hiper-pacient.

I a hores d’ara no se si és temps que sobra o que falta(…) Temps que no hi es. El temps del blog, de l’avorriment, el temps de quan arribes massa aviat a un lloc. Simplement ha desaparegut. Aquest temps ha desaparegut.

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull - ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma- mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

(…) Contagiar-me! vull contagiar-me del somriure de la  Nina (Mädchen lächelt). De la força del cor de la meva nena de la panxa. De la dolçor de la Marta

Agafar tot el que avui m’ha tocat la pell i quedar-m’ho (quedar-m’hi) per sempre (…)

I potser avui -també- oblidar la sertralina… I tenir una Wolksvagen California  per anar amb uns amics de viatge.

Quin partit dissabte!. I això quedarà per sempre. La Nena de la panxa (que gairebé ja no cap dins la panxa) creixerà sentint parlar-ne. Com jo vaig escoltar histories del Kubala (enterrat al costat del meu pare) del barça de les cinc copes, del Cruyff (els reis van dur-me’n la samarreta) (…) I l’Emma escoltarà les histories dels sis gols, dels Xavi, Iniesta, Puyol, Messi, Valdés, Piqué… Del Guardiola.

Fins i tot sentirà explicar-ho al seu pare (…) Caram el meu pare!… Com li hauria agradat (…) Hauré d’explicar-li a l’Emma que el seu avi era molt culer i de petit em duia al camp (…) Hauré de dur la nena al futbol i explicar-li aquestes coses…

Jo era “d’aquells” (…) Del Norris, Nacho, Epi, Sibilio… Tampoc embogia, però era clarament “d’aquells” (…) I van passar anys i em vaig dispersar. I llavors vas aparèixer tu, Asther… Les teves histories de genolls lesionats, de micacos i de badius (…) I els anys ens van fer molt amics. I jo ja em sentia una mica “martracu”. I un dia, buscant una samarreta pel peu fill, vaig adonar-me que jo -ja- no era d’aquells (…) I ara, quan marxi el Ricky l’enyoraré… No com a tu, però (…)

Avui m’he llevat a un món maravellós i -aquest cop sí- tinc tres anys. I anem a passejar -Plou- i ens posem un superbasquero. I jo sóc un drac i tu una princessa i ell un cavaller… I fa molta risa (…) Anem a buscar una pel·licula… T’agrada el Capelito?. Mira! una bruixa. Mira! uns pirates. Mira! la Blancaneus. Mira! la (¿?) la la Bella Durmiente. Mira! el oso fanda.

(…)

Avui m’he portat molt bé. M’ho he menjat tot… Fins i tot he canviat una roda punxada (…) I estem molt cansats. M’expliques un conte?. La Bella i la Béstia (…) Un petó. Tapa’m bé! (…) i a la Kitty i a la Pepita i al Nico Nico i al Nac·ca i al Marçal…

(…)

Ni ganes d’escriure el Blog (¿!) Potser és massa santa, la setmana, perquè em preocupi de l’INEM, el SOC, l’AEAT i de la SS. Paperassa burocràtica que res té a veure amb la passió de Crist (Espero que tampoc sigui la meva, de passió!)… Espero que com a molt -la meva història- parli de travessa del desert (…)

I ni tant sols puc distreure’m jugant amb els nens, que fan el que han de fer el nens i marxen de vacances. I la nena de la panxa encara només és panxa (…) Quines ganes de petons que tinc avui… Quines ganes de jugar. I d’oblidar.

Ets tu petitona, qui ahir va donar-me el somriure. Tu. Ruth (…) La princeseta que sempre s’emociona al veure’m. Tu (…) Tu que em coneixes bé. Que saps on són les meves debilitats - listilla- i em robes el millor de mi (…)

I et recordo caminant pel riu gelat, i escoltant les fades al bosc, una Heidi que crida “tiet!”, rient les pessigolles del tiet Ricardo i nerviosa esperant que surti l’Emma… I tu. Petitona. Ets tant petita. Després -gairebé- no recordaras res de tot això (…) I jo vull escriure-t’ho.

Saps Ruth?. Avui hem passat la tarda jugant… Amb el Circ de Lego. Fent la música i el repicar de tambors i el “tatXAN!” quan un número ens sortia bé (…) I tu m’has cantat la cançó de la primavera! i hem ballat donant voltes per marejar-nos! i vaja si m’he marejat! (…)

I t’equivoques Ruth. Quan siguis gran el papa sí serà el teu papa. I la mama, les tietes, i jo. Jo també seré jo. Aquestes coses no canvien (…) Ruth. Penses massa. Tan petita i ja penses massa (…) Petitona. M’ha encantat el petó volador. Dolç. Un petó que m’ha tocat l’ànima.

Tot i que una flor no fa prima Vera, el blog que escriu l’amic Alguersuari -i les seves motos- m’alegra aquest matí fosc i refredat. Mati que passaré amb l’amic Joanillo -que ja en fa 40!- i amb la meva estimada i la nena de la panxa (…) Amb banda sonora del Pearl Jam (…) Matí d’Oceano Mar - “O sea…, fijaos ahí, donde llega el agua…, sube por la playa, luego se detiene…, eso es, precisamente ese punto, donde se detiene (…) es eso lo que estudio (…) Ahí acaba el mar”.

Dissabte que he començat amb Rinomer i espero acabar amb un mojito (…) Floretes que -aquest cop sí- fan prima Vera (que diria la Bibi).

(…) Joder quina cua a l’Oficina d’ocupació -ni molt menys tan divertit com a Full Monty- i fan curt de cadires… Uf els genolls! (…) Diu el noi de la taula 7 que ”si EFE és internacional o nacional” (…) Fullejo el certificat d’empresa que diu blablabla (…)

Diu el diari que diuen els manifestants que la culpa és dels mossos, i els mossos diuen que dels manifestants -i el Saura ja no sap què diu- i diu l’Ana que la Ruth ja fa 1m. d’alçada (…) Òstia! ara una dona li diu a la d’informació que “va usted a saber mejor que yo lo que tengo que hacer!” (¿?)

Quantes coses diu la gent… I ja porto aquí 1h i 1/2.

Hora del bañito. Cóm gairebé cada dia, però a casa del Ramón, de la Maria i de les nenes(…) Un munt de nens a la banyera i un munt de grans que se’ls miren. Riuen (t’hagues encantat Ricky)  (…) I està bé per estalviar recursos. I està bé pels nens -que no ho recordaran mes enllà de la foto- i per nosaltres, que ho recordarem tota la vida (…) I pels pares, que veuen els somriures del petitons i també somriuen (…) I per mi que trobo una foto preciosa… I puc escriure això (…) I després del bañito la sopita. De fideus. I cap a casa (…) el bany de demà segur que no serà tant divertit (no nens?).

(…) El més dolç ets tu, nena de la panxa. El més amable del que m’envolta. El somriure que se m’escapa (…) Tots els nervis -que tinc- ets tu, Emma… Fer-ho tot bé. Que tot vagi bé (…) Em senta bé saber-t’hi allà dins. Imaginar-te.

(…) I a tot ens acostumem les persones… A tenir una nena dins d’una panxa -la panxa de la meva estimada- també (…) I t’hi acostumes tant, que fins i tot sembla difícil que un dia surtis d’allà dins (…) Per sort per la mare, sí que en sortiràs (…) I ja veurem si ets com jo t’imagino…

(…) Ja em va passar amb “La niña que se parecía a Lucia” i ara em torna a passar amb aquest “Forever young” (…) No puc parar de mirar-me’ls. Fan de catalitzador de la memòria. Els records se m’amunteguen davant dels ulls. Ho recordo tot clarament (…) No se si encara és un efecte secundari dels 80, però estic obsessionat. Canto Forever young a tot hora, busco a Internet noves perles… No sé què és, però veig bastant clar que dins el meu cap s’ha iniciat algun procés químic (…) Tot serà que em passi el dia a la platja de Castelldefels i torni a portar ombreres (…) I el monopatí!… El meu monopatí -groc- de plàstic (…) Cóm pot ser que l’enyori tant si hi anava com el cul. Si em fotia unes faves!… Però era el meu monopatí. I jo m’ajupia per agafar més velocitat (pots comptar).

(pfff¿?) Només em faltaria una crisi d’identitat… Una crisi dels 38 (…) I jo és que no em veig amb un descapotable i una nòvia de 20 (…) No em veig tornant a ser jove (…) Hòstia… Però és que el monopatí… Potser m’hauré de comprar un monopatí… Tot i córrer el risc de fer el pena… I a més -si és que decideixo fer-ho- em faltarà decidir si el compro nou o busco un com el meu a la xarxa.

(¡!) Què bons que són tots dos vídeos!. Sort que hi ha gent que fa coses així de precioses… Tot i que a tios excessivament sensibles pugui crear-los problemes (…) Tios que s’han de conformar a ser joves tal com son.

Ho sento petitona (ho sento molt). No se que més dir-te. Jo no volia que el món que et queda fos així, però és que per aquí només pensen en els diners -vivim la societat del pelotazo- i no els importa ni el futur ni el passat (…) I tant se’ls fot als rics que cada cop hi hagi mes pobres… Sempre que els pobres tinguin crèdit per comprar el que ells fabriquen… I tant se val si el món s’en va a la merda… L’important és guanyar mes i tenir mes (…) Ho sento filla. I no. No em rento les mans… Però és que no puc fer-hi més (…) No!. No em rendeixo. Només és que no se que fer (…) I no sóc perfecte jo -ni de lluny- però tranquil·la petitona, igual de lluny estic de ser com ells.

Em penso que és un patchwork (…) És una tècnica d’ensamblatge… Els millors fent-ho són els Amish… Li preguntaré a la Julia -la dona del Joavel- que en sap un munt (…)

La vida -La meva vida- és patchwork (…) Patchwork de Clics de Famóbil, Mazinguer Z, cervellets fregits, llengua arrebossada, llet Letona, àlbums de la lliga, ordinadors Spectrum, llenguatje Basic, gimnasia correctiva, EGB, Peta Zetas, Madelman, Big-Jim, bicis de 3 marxes, hores dins un R7, processionària dels pins, hores de sol (sense crema), piscines hiper-clorades, bambes pudentes, tardes al cine Romero o Continental o Balañá (…) Come Discos, xiclets Boomer, Carlus i Franciscus, Don Micki, V, Starsky & Hutch, Gremlins, ET, La Bola de Cristal, Pipi, pastelitos, cassetes de Parchís, cinExin, TBO, Naranjito, Blandi Blub, polos Dracula, Geyperman, Marco, Heidi, Nocilla, gats, pares separats, revistes porno, orxata, futbol al pati, cupons de la ONCE, patates del Crep Bar, brioxos del Baltá, Carrusel Deportivo, màquines d’escriure, Spagetti Dance, acetona, francès al cole, Derbi Diablo, Pinedes, Floquet de Neu, estiu, “Tarzán” Migueli, Sofà d’escay (…)

Retalls de records. Desordenats. Ensamblats en un tot (…) I ara l’ Emma, la Ruth, el Bruno… Noves peces per afegir (…) Emma… També haurem de fer un munt de peces per al teu tapís (…)

(…) No puc creure les fotos. Fotos de la nostra caseta. La caseta dels nostres estius d’infantesa (…) Durant anys, un cartell hi anunciava “Pinedes de l’Armengol. On sempre hi fa sol” (…) Pinedes que envoltaven la caseta de l’avi (…) Pins amb els que vaig fer-me cabanyes i un munt d’arcs… Pins plens de la maleïda processionària (…) Pinyons que vaig menjar crus i torrats. Arbres on vaig enfilar-me per rescatar el meu gat, i on vaig perdre un bonic avió de joguina. Pins que amagaven serps i on jo vaig amagar -definitivament- una navalla del meu pare (…) Pinassa que he escombrat a tones (…) Pins on vam penjar hamaques i gronxadors… I cistelles de bàsquet(…) Pins que fa uns dies el vent s’endugué.

(…) Com m’agrada la sensació que em deixa la gent que em tracta sempre com si m’hagués vist ahir… Tot i fer bastants dies -mesos de vegades- sempre sembla que em van veure ahir (…)

El nen que m’agafa la mà per seguir un joc interromput dies abans (…) El vell amic que no veig mai i sempre és el millor amic (…) El gat que em recorda al cap d’un any.

Aquell que espera que torni de viatge -amb el milor del seus somriures al llavis- Que sempre m’espera amb el seu millor somriure als llavis (…) Un somriure habitual.

hhjhj 

(…) Doncs sí que estic apanyat. Està clar que la sort no em somriu. Amb aquesta mà no podré guanyar mai  (…)

A veure… Sis de copes, el tres de paraigües, el cavall del rei Gaspar, un rei amb espasa i una carta amb molts xurros de colors (…) Pfff… Ho tinc negre… I aquest fa cara de tenir lligat gairebé tot (…) Només cal mirar com riu i com fa anar les cartes… Es nota que en sap. Es nota que és d’aquells que juguen a què tu no puguis fer el teu joc (…) A més juga a distreure’m… Ara em fa un petó… Ara em trepitja el cap… Ara riu d’un pedete… Ara em pren el 6 de xurros perquè li fa gracia (Pfff…) Ho tinc fomut amb aquest peça… Em penso que acumula cavalls i reis…

Diu que els nens quan neixen porten un pa sota el braç (…) Diu tantes coses (…) Per què?. Què vol dir exactament?. N’hi ha molts de tipus de pans. No té res a veure un pa de motllo, un pa de figues o un pa dur… o un pa de pessic (…) I diu un munt de tonteries sobre la forma de les panxes de les prenyades (¿?) I no sé què dels nens de les mares i de les nenes dels les pares (…) Que vols que t’hi digui…

(…) També diu que els nens venen de París… I jo, el que sé de París és que m’agrada molt, que també allà (avui) és diumenge,  i que l’amic Luís -altra època camioner- que ha estat 20 cops a Paris, no ha vist la Tour Eiffel.

(…) Avui no tinc un bon dia. Potser el que em passa, és que m’avorreixo. Tinc festa i no se que fer, i em posa de mala llet (…) Només puc pensar en la Elefantentreffen i el temps que m’hi separa em sembla de més. Com quan -de nen- no pots dormir per anar a algun lloc que desitges molt (…) Com els gats, quan de cop es crispen (…) Potser em sobren aquestes vacances que no he planificat… I poden acabar - tot i que espero que no sigui així- com el preludi d’una liquidació (…) Potser em posa nerviós l’imprevisible… I ja se sap que aquesta crisi és -certament- imprevisible.

A veure… Diuen al Telenoticies que al 2018 hi haurà un 53% de nens i avis i un 47 % d’adults en edat laboral. O sigui jo (com jo, vull dir)… I sembla ser que això no havia succeït mai (¡!) Mai abans hi havia hagut menys treballadors que nens i jubilats.

(¿?) I l’atur?, la crisi, EROs, deslocalitzacions, precarietat, ETTs, subcontractació (…) No ho entenc. Si hi ha menys gent per treballar cóm és que cada cop hi ha menys llocs de treball i més atur… I l’economia creix?. I els nens i avis tindran uns serveis i pensions amb les aportacions dels que treballen? (…) No entenc res. Juro que no entenc res! (…) Potser hauré de seguir sent nen… I si no, mirar de ser mosca.